Categories
Opinió

Una Institució històrica que vol ser instrument de present i de futur

Oriol Ponsatí-Murlà, Director de la Institució de les Lletres Catalanes, publica en aquest portal aquest escrit on reflexiona sobre el paper present i futur d’aquesta històrica entitat, amb la vista posada en el Pla Nacional de Lectura. La creació de la Institució de les Lletres Catalanes, la tardor de 1937, en ple conflicte bèl·lic, respon a la necessitat de preservar el patrimoni literari català i mantenir amb la màxima normalitat possible la creació i difusió literàries en un context d’emergència civil i cultural. Interrompuda la seva activitat pel desencadenament de la guerra, la represa de la Institució de les Lletres Catalanes haurà d’esperar fins a 1987, quan és creada sota la forma jurídica d’entitat autònoma vinculada al Departament de Cultura de la Generalitat, com a conseqüència de les reiterades demandes dels escriptors catalans. Al llarg d’aquests 32 anys d’història moderna, la Institució ha desplegat un paper clau tant a l’hora de preservar i difondre el nostre patrimoni literari com de donar suport als escriptors i a les associacions d’escriptors en català i en occità. Certament, avui el nostre context és molt diferent del de 1937, però tanmateix la Institució ha de portar a terme la seva missió tenint ben present que les mateixes causes que van motivar la dissolució de la Institució històrica també van aconseguir interrompre durant quaranta anys el desenvolupament normal d’una tradició literària centenària que, especialment durant el primer terç del segle XX, havia aconseguit tornar a mirar de fit a fit —com ja havia fet al segle XV— les literatures germanes d’arreu d’Europa. Intentar imaginar què hagués pogut donar de si la nostra literatura contemporània sense quaranta anys de censura ideològica i persecució lingüística constitueix un exercici impossible però que no podem deixar de fer si volem entendre d’on venim i, per tant, on som i cap on volem avançar. Per això la Institució de les Lletres Catalanes ha de continuar promovent una creació literària de qualitat en català i en occità, que assumeixi, a més, el repte de reflectir una societat plural i dinàmica i que incorpori, per tant, aquelles veus creadores que escriuen des d’orígens, identitats i posicionaments vitals que són ben vius en la nostra societat i que han de tenir vida, també, en la nostra literatura. Que la cultura —i, per tant, també la literatura— és una autèntica eina de transformació social ha de ser sempre la nostra guia d’acció i per això la Institució d’avui es fa present en espais tan diversos com biblioteques, centres escolars, hospitals, presons, museus o camps de futbol. La Institució del 2020 té en la protecció i difusió del nostre patrimoni literari i en la projecció pública dels nostres autors els seus objectius principals. Però perquè som conscients que la literatura constitueix un autèntic ecosistema, la nostra actuació ha de tenir present la cadena de valor del llibre: autors i traductors, editorials i llibreries, i no oblidar mai que escoles i biblioteques són les principals aliades d’aquesta cadena. Perquè si falla una d’aquestes baules, falla tota la cadena.  En el context d’un Pla Nacional de Lectura que aquest 2020 arribarà a terme i de les actuacions de foment de la lectura que el Departament posarà en marxa a partir d’ara, la Institució de les Lletres Catalanes, que ja manté una relació de suport i col·laboració amb tots els agents de l’ecosistema literari, ha de continuar exercint el paper central d’agent col·lectiu de les lletres catalanes. Perquè només treballant tots junts i amb un full de ruta que miri a llarg termini, amb la màxima ambició i un suport econòmic decidit i que és decisiu, aconseguirem que la nostra literatura es desplegui amb totes les seves possibilitats.

Categories
Opinió

Objectius de l’ICEC: impuls, capacitació i públic

Em demana des del Cercle de Cultura si com a nou director de l’ICEC podria escriure per al seu blog i jo, envalentonat, responc que sí. Però sobre què he d’escriure, em pregunto, si fa ben poc que sóc al capdavant? I amb ritme de 7 reunions per dia, per començar a comprendre el funcionament d’aquesta màquina, miro de buscar forats per escriure’l.  D’entrada, constato allò que des del sector privat sempre he sentit respecte de l’ICEC: Som una institució àgil en el seu funcionament, propera en la relació amb les empreses culturals, i resolutiva amb els entrebancs que sorgeixen en la relació entre empreses i administració i amb els assumptes que sorgeixen amb d’altres administracions.  Sense anar més lluny, el 2018 ha estat un any de necessària “creativitat” alhora de mantenir els pilars fonamentals sobre els que treballa l’ICEC, per la suspensió definitiva de la famosa “taxa” a les operadores d’internet que ens deixava, de sobte, sense els ja famosos 16 M€. Assumit això, i a l’espera de tenir un pressupost aprovat que restitueixi la capacitat de maniobra, ja treballem en el curt i mitjà termini amb algunes idees: 1.- Impuls. Aquesta paraula que adoptarem com a full de ruta. És aquest el nostre paper. Impulsar projectes que fan de la cultura la seva raó de ser. Projectes que aspiren a créixer (o seguir creixent) i que, per fer-ho, necessiten de suports com el nostre. Volem empreses i entitats culturals fortes. 2.- Capacitació. Aquest impuls que he esmentat, no pot venir només per la banda financera. Ja fa anys que el Servei de Desenvolupament Empresarial, SDE, fa divulgació i formació per ajudar a millorar el funcionament de les empreses. El 2019 ja té un calendari d’accions encaminades a aquesta escomesa. I com fan les empreses, mirarem de ser encara més eficients en la tria dels continguts, per tal que s’adaptin més a les necessitats d’aquelles organitzacions que hi participin 3.- Públic. Tots els esforços són en va, si no aconseguim que més persones accedeixin a l’activitat cultural que es fa al país. En aquest sentit, treballarem per ajudar totes aquelles iniciatives dels diversos agents culturals, que permetin activar, fidelitzar i ampliar el públic cultural. Hi ha molts projectes en aquest país que poden contribuir-hi. Tot plegat ho farem conviure amb la posada en marxa del pla integral del teatre, la represa del pla integral de la música, el pla de lectura, entre d’altres iniciatives. I també el reforç d’un sector audiovisual que reclama més cinema català a les pantalles i a les cases. D’unes llars que reclamen nous formats i nous llenguatges als quals hem d’atendre si no volem perdre allò que sovint ens han atribuït com a país: l’impuls. Per parlar de tot plegat som aquí sempre que calgui, amb ganes d’escoltar tot allò que serveixi per sumar.  Miquel Curanta Director de l’ICEC  

Categories
Opinió

La lectura en català, dades per a l’optimisme

La invitació del Cercle de Cultura a escriure unes ratlles parlant del sector ha coincidit amb la publicació, no fa gaire dies, de l’estudi sobre “Hàbits de lectura i compra de llibres – 2017”, un estudi que ens aporta dades ben diverses que cal analitzar detingudament i que ens han de servir per a la reflexió, però també per a l’acció. Un estudi que, com qualsevol altre, pot ser llegit des de diferents òptiques i amb diferent actitud. (Vagi per endavant que la meva és sempre una actitud optimista i de mirar cap endavant per continuar avançant!). Des del punt de vista de l’edició en català, que és el que em preocupa i m’ocupa, voldria destacar dues de dades. D’una banda, podem comprovar que la lectura habitual de llibres en català continua pujant, encara que ho faci de manera discreta, i se situa en el 27,8%. I, de l’altra, comprovem també que, quan es demana a la persona entrevistada quina és la llengua del darrer llibre llegit, el català puja gairebé mig punt respecte de 2016. (A tots els que penseu que les xifres no són per tirar coets: teniu tota la raó! Però, no podem obviar d’on venim i quina ha estat i és la realitat del nostre país.) I, encara, voldria afegir una tercera dada. Quan als lectors entrevistats se’ls pregunta “Per què no heu llegit aquest llibre en català?”, un 52% dels enquestats diu que “li resulta més senzill llegir en castellà” ?d’entrada ens pot sorprendre, però no ens hauria de sorprendre tant si tenim en compte que un 67% dels que fan aquesta afirmació tenen més de 35 anys i, per tant, van ser escolaritzats encara en castellà?, un 13,6% afirma que “el llibre no està editat en català” i un 8,9% que “no és fàcil de trobar-lo”. L’augment, discret però continuat, del nombre de lectors habituals de llibres en català és, sens dubte, per si mateixa una dada esperançadora que, sumada, a l’oportunitat que ens ofereixen els lectors que no llegeixen en català perquè el títol que volen llegir no ha estat editat en la nostra llengua o no l’han sabut trobar, ens ha de fer ser optimistes pel que fa a la incorporació de lectors al català.  Ara bé, l’optimisme ha d’anar acompanyat de reflexions i d’accions i, per això, crec que una primera reflexió que hem de fer els editors en català té relació amb els gèneres que oferim i amb la necessitat, crec jo, de diversificar-los i ampliar-ne el ventall i d’aquesta manera poder arribar a més lectors. I, una segona reflexió té a veure amb la necessitat d’augmentar globalment l’oferta editorial en català. Ja sé que molts, d’entrada, no hi estareu d’acord, però, no ens enganyem, ens agradi o no, el món del llibre està inscrit en un mercat, un mercat en què l’oferta i la demanda són vasos comunicants, un mercat, el nostre, el de Catalunya, en què “curiosament”, la quantitat de títols que es publica anualment en cadascuna de les llengües (27% en català – 70% en castellà) “s’assembla molt” el percentatge de lectors. És evident que aquestes reflexions o accions no tindrien cap mena sentit ni cap repercussió si es pensessin de manera aïllada, només des dels editors. Si les proposo és perquè estic convençuda (i el comportament i les dades dels darrers Sant Jordi ens ho demostren) que mai no havíem tingut tants elements a favor ni s’havien donat les condicions per incorporar més lectors a la nostra llengua. Aprofitem-ho! Montse Ayats. Presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i directora d’Eumo Editorial

Categories
Opinió

Llibertat intel·lectual: sí al “malgrat”, no al “però”

El 1956, Bette Davis interpretava a “Storm Center” -“Enmig de la tempesta”- a la bibliotecària Alicia Hull. L’Alicia era la típica bibliotecària d’una petita localitat dels Estats Units d’Amèrica: treballadora, professional respectada, amant de la seva feina i estimada per tothom. Un dia el ple municipal li demana de retirar un llibre sobre el somni comunista atès que han rebut cartes de ciutadans queixant-se per la presència d’aquest títol a la biblioteca pública. Molt sibil·linament, el ple municipal li ofereix de construir l’ala infantil de la biblioteca a canvi d’aquest petit “favor”. Si bé a contracor, l’Alicia accepta fer-ho, més tard se’n desdiu i es nega a retirar el llibre de la biblioteca. La turmenta esclata. 1956, Estats Units d’Amèrica, anticomunisme, maccarthisme, el context ideal per situar la possibilitat d’exercir la censura en els fons d’una biblioteca pública.  França, 1990, el Front National de Jean-Marie Le Pen guanya les eleccions municipals en algunes ciutats i els bibliotecaris denuncien que s’estan deixant de rebre els diaris habituals substituïts per d’altres de clara ideologia ultradretana. La llibertat intel·lectual és el bé més preuat per als bibliotecaris. És la suma de la llibertat d’expressió i la llibertat d’accés a la informació, de què serveixen l’una sense l’altra? La censura, de qualsevol tipus, és l’enemic a batre i malauradament la censura pot adoptar les més distintes formes. Aquests darrers mesos he constatat com des de la xarxa s’interpel·lava les biblioteques públiques per tenir aquest o aquell llibre. Des de la persona que ens critica per tenir el llibre infantil “L’abecedari de la independència” fins el que ens demana de cancel·lar les subscripcions a diaris com “El País” “El Periódico” o “La Razón”. Les crítiques sobre suposats llibres “inadequats” transcendeixen la vesant política. No fa gaire, un article publicat en una revista acadèmica qüestionava que tinguéssim llibres sobre homeopatia i poc més que ens acusava de ser un perill per a la salut pública. Tampoc li agradava a un pare que tinguéssim un document sobre educació segregada (educació diferenciada per als seus defensors) i a un altre que la seva filla trobés un llibre de “coses de nenes” (segons el mateix llibre). Certament són casos puntuals i estic segur que la majoria de la ciutadania entén perfectament què és una biblioteca pública, però no està de més recordar-ho. La biblioteca pública no és el reflex de la nostra ideologia o moral particular o majoritària del moment. La biblioteca pública no és sorda ni cega i talment com se li demana a la ràdio i a la televisió pública, també es fa ressò de les diferents opinions que sobre un tema existeix. Sovint sentim que sí que estem d’acord amb la llibertat d’expressió, però… (ai làs l’adversativa que diria en Cuní). En realitat la preposició que emprem és “malgrat”, de manera que malgrat que no estem d’acord amb una idea concreta a títol particular en donem accés per a que la ciutadania es faci ella la seva pròpia idea sobre aquell tema. La llibertat intel·lectual és una suma de “malgrat”, no de “però”. Josep Vives i Gràcia. Bibliotecari-Documentalista

Categories
Notícies

El portal Europeana es prepara per a l’any europeu del patrimoni cultural

El portal europeana.eu, amb 25 milions d’obres culturals i artístiques digitalitzades, es prepara per a esdevenir una eina de primer nivell per a l’any europeu del patrimoni cultural que se celebrarà el 2018. Concretament, Europeana vol ser protagonista en tres dels seus principals eixos més vinculats a les indústries culturals: la tecnologia aplicada al patrimoni, la defensa dels drets d’autor i la creativitat cultural, i alhora dinamitzar i eixamplar l’accés obert a les col·leccions artístiques i culturals europees, per sumar fins a 1.800 membres a la seva associació en xarxa. Per aquest motiu, recentment ha aprovat un pla de treball, dotat amb prop de 6,4 milions d’euros, amb tres objectius: facilitar la compartició de continguts d’alta qualitat de les institucions al portal, i oferir-lis un retorn que faci aquesta tasca més atractiva per a cadascuna d’elles -com línies de comercialització i negoci; treballar de forma més específica els sectors de la investigació, de la docència i de les indústries culturals; i també implicar més ciutadania en les visites i consultes del portal, així com fer-los participar en noves campanyes de difusió i promoció de la cultura i l’art. Un dels principals esforços del pla de treball d’Europeana és a nivell organitzatiu, desenvolupant més accions pel que fa als sectors de l’educació, la investigació i la indústria creativa -des de dissenyadors a empresaris digitals- amb . Pel que fa a l’esforç per arribar a més ciutadans i fer-los participar en activitats culturals, Europeana continuarà desenvolupant sinergies amb les principals xarxes socials, tant generalistes com especialitzades en art i cultura, i amb les comunitats i plataformes de creació de coneixement col·lectiu (Wiki). Cal recordar que Europeana és un gran portal virtual que dóna accés a milions d’obres culturals i artístiques, des de llibres a pel·lícules, passant per pintures i documents d’arxiu, que han estat digitalitzats per museus, biblioteques, universitats i altres institucions, que en el cas de Catalunya anirien des de la Filmoteca de Catalunya, el Museu del Disseny, l’ICUB, TV3 o la totalitat de les seves universitats públiques. Impulsat per la Comissió Europea i posat en marxa ara fa 8 anys, Europeana ofereix uns vint-i-cinc milions de documents i imatges al conjunt de la ciutadania, des d’un portal multilingüe que, treballa per promoure la col·laboració entre el conjunt de les institucions culturals i artístiques europees per facilitar un accés integrat al conjunt dels seus continguts des de la xarxa. Dins d’aquest marc, Europeana vol donar suport al patrimoni cultural i científic a través de la transferència de coneixement, la innovació i la promoció d’aquests al conjunt de la ciutadania europea.

Categories
Notícies

Catalunya encapçala l’obertura de noves biblioteques, mentre una tercera part de la seva ciutadania no llegeix cap llibre

L’informe “La lectura en España, 2017” de la Federació de Gremis d’Editors alerta que prop del 40% de la ciutadania no llegeix cap llibre. A nivell nacional, aquest percentatge és una mica inferior -no arriba al 34%- segons les dades del Departament de Cultura. Així mateix, l’informe assenyala que entre el 2010 i 2014, Catalunya va obrir dues de cada 3 noves biblioteques al conjunt de l’Estat espanyol. Un els grans vectors de la promoció de la lectura és l’educació. En aquest sentit, l’informe és molt crític amb la LOMCE, en tant que l’actual normativa educativa no fixa cap temps mínim diari dedicat a la lectura, a diferència de la legislació anterior, la LOE. Unes crítiques que s’amplien a les retallades en polítiques culturals i educatives. Respecte les biblioteques, les dades de l’informe assenyalen que a nivell estatal entre el 2010 i el 2014 es van tancar 218, mentre es van obrir 31 de noves, de les quals la gran majoria -unes 21- són a Catalunya. Els territoris on es van tancar més van ser Extremadura, Castella-la Manxa i el País Valencià a més d’una cinquantena en cada cas. Una segona dada és el descens o augment de bibliotecaris druant aquest període que, no és del tot coincident amb les dades anteriors, en tant que s’han reforçat els serveis de les biblioteques no afectades pel seu tancament. Així, els territoris on han augmentat més el nombre d’aquests professionals són la Comunitat de Madrid i Catalunya, superant el centenar, seguits a molta distància pel País Valencià. Pel que fa a la reducció de plantilles, a més de Castella-la Manxa i Extremadura -pel tancament de de biblioteques- Castella i Lleó i les Canàries lideren el descensos. La situació de les llibreries és d’un continuat descens d’establiments oberts. Concretament, el darrer any estudiat -el 2014- es van reduir quasi un 16%, passant de 4.336 a només 3.650 a tot l’Estat. Pel que fa als perfils de les persones més lectores, l’estudi no aporta novetats: les dones superen els homes, així com les persones de 30 a 55 anys, les que tenen perfil universitari i les que viuen en grans ciutats.

Categories
Notícies

Joves i participació cultural: l’impacte de la crisi i el factor educatiu

El CoNCA i la Direcció General de Joventut van organitzar aquest mes de novembre la jornada “Repensar la cultura. Com afavorir la participació cultural de les persones joves”, en el que es va presentar l’informe “La participació cultural de la joventut catalana 2001-2015” elaborat pels sociòlegs Antonio Ariño i Ramon Llopis, realitzat a partir de les enquestes sobre consums i participació cultural elaborades per diversos organismes i departaments de la Generalitat durant aquesta quinze anys. Evolució de les pràctiques culturals dels joves Per al catedràtic de sociologia de la Universitat de València, Antonio Ariño, “les TICO (concepte que suma a les TIC l’àmbit dels nous processos d’organització social) i la crisi econòmica han impactat de forma directa en el consum cultural de les persones joves”, afegint que aquestes TICO han canviat els nostres hàbits quotidians i que el paper d’internet ha esdevingut fonamental com a eina per accedir a continguts de tipus gratuït. Un accés que es pot produir en qualsevol moment i lloc gràcies al fet que el 92% dels individus joves utilitzen el telèfon mòbil (dades 2015) que ha permès incrementar molt el temps dedicat a la navegació digital. Aquesta immersió en una societat digital fa que la televisió, l’ordinador i els telèfons mòbils siguin les tres pantalles que concentren actualment la majoria d’usos i pràctiques culturals dels joves. Anant amb més detall, les pràctiques més esteses són escoltar música, mirar la televisió, utilitzar internet i anar al cinema, seguides de la lectura de llibres, escoltar ràdio i la lectura de diaris. Per darrera se situen les visites a les biblioteques, l’assistència a concerts i la lectura de revistes, a les que seguirien la visita a museus i monuments, l’assistència al teatre i a les galeries d’art. Tancaria la llista l’assistència a espectacles de dansa i circ. A l’inici del període estudiat hi ha una tendència positiva cap a la penetració creixent de la participació cultural que es veu interrompuda per l’impacte de la crisi, que també es constata amb les dades de recerca d’ofertes o la renúncia a anar a espectacles si no s’aconsegueixen aquests avantatges; tot i que les persones joves més afectades són les famílies monoparentals i les parelles amb fills petits pel que fa a la reducció de la despesa cultural. L’estudi considera revelador de l’impacte de la crisi el desplaçament dels motius pels quals no es realitzen determinades pràctiques o no es fan amb més freqüència, assenyalant que “mentre que el 2006 el percentatge més elevat entre la població jove es registra en la manca d’interès, seguida de la manca de temps, en els darrers anys el pes es desplaça clarament cap al preu i cada vegada té més rellevància el consum gratuït de música, pel·lícules, llibres, etc. a internet”. Per exemple, comparant les dades del 2006 amb les del 2014, el factor preu ha passat de determinar l’absència de participació pel que fa als concerts del 11,4% al 49%; en el cas del cinema, del 15,5% al 59,8%; en el del teatre, del 10,9% al 60,2%; i pel que fa als museus, ha passat d’un molt escàs 2,2% al 44,7%. Consum i participació cultural: el factor educatiu L’estudi inclou com a modalitats de participació aquelles que no són presencials, en tant que inclou el consum de continguts audiovisuals. Amb aquesta incorporació, els autors apunten que les activitats que més es realitzen pertanyen a l’univers audiovisual/digital, i en destaquen tres: l’omnipresència de la música en moltes activitats quotidianes; l’addicció creixent a les sèries de ficció, que té a més un component grupal en tant que es comenten amb els companys de classe, treball o oci; i la comunicació instantània, gràcies a uns telèfons intel·ligents que han esdevingut imprescindibles per al protagonisme de les xarxes socials; no només per a la comunicació i la relació entre els joves, sinó també per a la mateixa organització de la seva vida quotidiana. Per a Ariño i Llopis, el capital educatiu té cada vegada una força més gran com a factor que explica les fractures socials i la mateixa exclusió cultural. En aquest sentit, consideren que qualsevol política cultural que no atengui aquests fenòmens de desigualtat produirà resultats no volguts com el d’acumular recursos culturals en les persones que ja tenen la facilitat d’accés per mitjans propis, “ja que sense el capital cultural necessari adquirit mitjançant l’educació i la socialització, determinats col·lectius de joves no poden apropiar-se de la significació de la cultura que es troba a la seva disposició”. En aquest sentit, el capital educatiu es relaciona de manera directa amb la importància que es concedeix a la cultura; i es constata que hi ha un conjunt d’interessos que estan directament correlacionats amb el nivell educatiu, com seria l’interès per la cultura lletrada i clàssica; lectura de llibres, visita a exposicions i monuments, la música clàssica, l’òpera i el teatre especialment. Per altra banda, l’estudi apunta al fet que hi ha una realitat cultural no analitza per les enquestes que dóna sentit i identitat a les persones que viuen en la perifèria de l’exclusió cultural. En aquest sentit, els autors aposten per un canvi democratitzador de la cultura que reconegui aquestes pràctiques creatives que no s’adiuen al cànon habitual. Com crear nous públics En l’acte de presentació de l’estudi, Antonio Ariño va subratllar la idea que “la cultura ha de ser un acte de plaer per a la persona que hi participa, i per això la clau per aconseguir nous públics és crear les condicions socials per generar interès per la cultura i que sigui una praxis que generi plaer. Aquesta és la gran regla. Les sèries, la música, les sortides, les pel·lícules… han de ser entretingudes i relaxants, crear passió”. L’estudi trenca alguns tòpics com que els joves s’allunyen de les formes tradicionals de la cultura clàssica i lletrada, “ja que no hi ha incompatibilitat entre aquestes pràctiques i les digitals, sinó una reorganització de les pràctiques culturals clàssiques en el nou paradigma comunicatiu que és digital”. Com ja s’ha destacat anteriorment, Ariño i Llopis consideren inexcusable reconèixer que la via principals per crear nous públics demana incorporar les competències necessàries en el sistema escolar. La política cultural principal és una política educativa molt jove”. Així, “les persones que neixen en llars i famílies excloses econòmicament i socialment sovint no disposen dels mitjans per adquirir les competències que produeixen sentit en l’esfera cultural ni dels béns culturals, i només un sistema escolar atent a aquestes necessitats pot mitigar aquestes mancances”.

Categories
Notícies

El dret d’autor és fonamental per a les indústries culturals

Catherine Jewell, responsable de comunicació de l’organització mundial de la propietat intel·lectual, OMPI, ha entrevistat el president del grup Penguin Random House, John Makinson, qui afirma entre d’altres reflexions sobre el present i futur econòmic de la creació literària que “el dret d’autor és el fonament de l’edició. El dret d’autor fa possible el reconeixement i la protecció dels drets dels nostres autors sobre les seves obres”. I afegeix sobre aquesta primera reflexió, traslladable al conjunt de la creació cultural i artística que “per molt diverses vies, el dret d’autor permet que els editors recolzin els escriptors i els proporcionin el temps i els recursos per crear. Les editorials contribueixen a que els escriptors puguin convertir l’escriptura en un treball a temps complert. Un dels majors problemes al que s’enfronten les editorials és evitar la pirateria. I una de les principals responsabilitats que tenim com editors és treballar amb fermesa en nom dels nostres autors per a protegir les seves obres”. John Makinson analitza positivament l’impacte d’internet per al sector editorial, indicant que “les xarxes socials permeten una major detectabilitat, oferint una plataforma per a que els lectors es relacionin entre ells i per a que els autors es relacionin amb els lectors”. Respecte el nou escenari en el que es troba el món editorial en el nou entorn digital, tot i defensar que “no ha suposat un canvi profund en el negoci tradicional de l’edició”, Makinson afirma que la major oportunitat que ofereix la tecnologia digital cal buscar-la en un enfocament centrat en el lector i en una estratègia de comercialització directa al consumidor.  Cal recordar que el grup Penguin Random House, amb una important presència a Catalunya, és l’editorial comercial més gran del món, amb 12.000 professionals en la seva plantilla, i que publica uns 15.000 nous títols cada any mitjançant els seus 250 segells editorials existents a tot el món. Poeu llegir tota l’entrevista en aquest enllaç, i podeu ampliar la lectura sobre els temes tractats en aquest article que vàrem publicar fa unes setmanes.

Categories
Opinió

Per fi la cultura

A l’article, Fèlix Riera es felicita que la recent conferència del Tinent d’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni “Trencant murs”, en surti un missatge de la cultura com a “motor de canvi a la ciutat”. En aquest sentit, Riera afirma que “una iniciativa política entesa sobre la base que la cultura no ha d’estar determinada per una economia globalitzada, sinó pels petits i mitjans actors culturals, com són llibreries, teatres, cinemes amb programacions d’autor, sales de música en viu o galeries d’art . Aquesta iniciativa aparentment modesta restitueix una visió culturalista a la política, en observar que un dels elements centrals del procés creatiu és el seu accés al mercat” Després de fer un repàs a les grans xifres de facturació i persones que treballen al món cultural a Catalunya, Riera apunta que “Barcelona, fins ara capital cultural projectada sobre eixos com el Mobile World Congress, el turisme i els festivals musicals de caràcter global, pot avui sumar una visió centrada en la recuperació de la ciutat com a espai d’allò sensible. Una ciutat en la qual el ciutadà adquireixi consciència, com passa a París, que una llibreria no és només el lloc on comprar un llibre sinó on adquireix coneixement, ja que en ella habita l’immaterial, l’universal, el culte a la cultura. Cada euro de més que invertim en cultura té com a significat creure una mica més en la nostra ciutat i les seves possibilitats com a projecte comú.” Podeu llegir l’article sencer, publicat al diari La Vanguardia en aquest enllaç.

Categories
Notícies

Anna Soler-Pont: “fa anys era difícil que els editors s’interessessin per autors d’Àfrica o d’Oceania, ara ja no”

Anna Soler-Pont viu dels llibres i pels llibres. Des del 1992 al capdavant de Pontas Agency, és una de les agents literàries més importants del nostre país. Ha estat nominada com a “Millor Agència Literària” dos anys consecutius als London Book Fair International Excellence Awards (2014 i 2015), i li va ser imposada la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya l’any passat. Va ser la comissària del programa de la Cultura Catalana com a convidada d´honor de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007. I el 2013 va fundar Pontas Films, productora audiovisual responsable, entre d´altres, del llargmetratge multipremiat Rastres de sàndal. Ha recorregut molts països d’Àfrica, Àsia i Oceania per poder trobar noves veus i noves històries. A més d’agent literària i productora, és també escriptora i guionista ocasional. Una vida professional dedicada a les històries ben narrades. On et trobem?    Al meu despatx del carrer Sèneca de Barcelona. Quin ha estat el teu darrer èxit? Que el prestigiós autor Moses Isegawa (d´Uganda, resident a Holanda) hagi decidit ser representat per Pontas en lloc de l´agència novaiorquesa que el representava fins ara. I quin ha estat l’últim projecte que has hagut d’abandonar? Abandonar és molt fort… m´agrada més el verb “aparcar”. Hem aparcat el projecte de producció del llargmetratge de ficció sobre Enric Granados. Necessitem més recursos, més experiència abans de posar-nos-hi. Què no sap la gent de tu? Que m´ho prenc tot com si comencés de nou cada dia. Què demanaries al Cercle de Cultura? Que cohesionés totes les indústries culturals de Catalunya, que fes de lobby i de centre de debat. Què és per a tu la cultura? El motor d´una societat sana i avançada: juntament amb l´educació hauria de la prioritat de qualsevol govern del món. Amb més de 20 anys de recorregut, quin és el paper de l´agència Pontas dins la cultura? Ens agrada definir-nos com un pont entre cultures, entre la literatura i el cinema: hem aconseguit ser una empresa reconeguda per la indústria editorial a nivell internacional que representa escriptors i escriptores dels cinc continents des de Barcelona. Més de 80 escriptors, 8 adaptacions a l’audiovisual i 11 més en camí. Quin és el secret? La perseverança, la capacitat de mantenir un ritme d´activitat sostingut sense cremar l’equip, de tenir il·lusió per cada projecte i per cada client, la curiositat i la voluntat de  seguir aprenent cada dia i d´adaptar-se als canvis constants (sobretot als tecnològics).  Com es passa d’agent literària a fer una pel·lícula? L´agència Pontas sempre ha estat coneguda per ser molt proactiva, venent drets d´adaptació d’obres literàries a productors audiovisuals. Passar a produir i fundar Pontas Films, al marge de l´agència, va ser una decisió molt meditada i estudiada durant força temps. Tenir un peu a dues indústries (l´editorial i l´audiovisual) ens fa més forts. Ara mateix estem vivint una època de transició, noves maneres de viure la cultura. Com afecta això a Pontas? El nivell educatiu i cultural de la societat és cada vegada més alt. I això afecta l’agència Pontas en positiu: fa vint-i-quatre anys era difícil que els editors s’interessessin per autors d’Àfrica o d’Oceania, ara ja no, per exemple. Es parla de que el llibre digital acabarà per substituir al paper. Com ho veus? El llibre digital només substituirà un cert tipus de llibres, sobretot els de contingut acadèmic i escolar. Senzillament no hi ha prou pasta de paper al planeta per abastir els llibres escolars de països en vies de desenvolupament rapidíssims com són l’Índia i la Xina. Però la ficció, la novel·la, seguirà sent llegida majoritàriament en suport imprès. Tot i que l´última paraula la tenen els lectors de les noves generacions. El sector literari ha aconseguit digitalitzar-se? Sí, però no hi ha prou demanda de continguts digitals, no hi ha prou dispositius i la pirateria no està sent atacada amb prou força des de les institucions: caldrien multes molt altes i fins i tot presó (com al Japó) pels que organitzen el robatori de contingut d´altri. Quan parlem de literatura, la societat sol pensar directament amb un llibre. Però en realitat hi ha literatura en tot. Quin és el gran repte del món de les lletres avui? El repte és captar l´atenció dels lectors durant unes quantes hores: que aturin qualsevol altra distracció (xarxes socials, YouTubes, oci fàcil…) i quedin atrapats per les paraules escrites. Quan això passa, sigui amb una novel.la o amb un altre gènere, aquell autor ha guanyat una bona batalla! Què has après dels teus viatges? Que a tots ens passen les mateixes coses, en un continent o en un altre, que les històries d´uns i altres s´assemblen molt. I que l´únic que canvia és el punt de vista. I viure en un país en guerra o en pau, amb drets garantits o sense. Viatjant s’aprèn a valorar el que es té. D’on et ve l’amor per les històries? Des de petita he estat molt curiosa, amb molta necessitat de saber més… He tingut avis i pares que m´han transmès aquesta curiositat.   Què en penses de l’educació cultural que reben els alumnes a les escoles? Sempre en falta més! La cultura hauria de tenir un pes específic molt més alt a l´educació general de les noves generacions. A les escoles i també a les famílies. L´educació és una responsabilitat conjunta de tothom (mestres, pares i mares). Alguna frase per acomiadar-nos? Els que treballem en l´àmbit cultural hauríem de ser els primers consumidors de cultura (comprar llibres, llegir-los, recomanar-los, anar a les sales de cinema i portar-hi algú regularment, etc). Sovint no és així. I sense donar exemple des del sector, no avançarem!   Fotografia de l’entrevista: Ennatu Domingo