Categories
Opinió

El reequilibri no vindrà sol

Carme Puche Moré, cineasta i secretària de l’associació Dones Visuals, ens fa una àmplia reflexió sobre el procés de normalització del paper de la dona a la  cultura i en concret al sector audiovisual.  Pensem-hi: ara mateix estic escrivint aquest article i no estic treballant en el meu últim guió. Aquest podria ser un bon resum de quin és el procés de normalització del paper de la dona a la cultura, i és que les mateixes dones que ja tenim tantes dificultats per accedir als llocs històricament ocupats per homes, a més, ara hem de dedicar el temps a fer-nos visibles, reivindicar el que és obvi i fer didàctica sobre l’estat de les coses. És a dir, que per normalitzar la nostra situació, hem de viure en una anormalitat constant. Us poso un altre exemple. Entro en una sala de cinema a fer una prova de color i el projeccionista es dirigeix a l’home que m’acompanya –jo clarament he entrat la primera, he agafat la paraula, he portat la batuta, que es diu, però no n’hi ha hagut prou, el projeccionista li ha parlat al meu company, que ha hagut de dir, una vegada més, “la directora és ella”–, doncs a més a més de viure aquesta situació que és denigrant, i de refer-me ràpidament perquè ja no li vull ni donar importància, a més a més, he d’explicar per què això està malament. La veritat és que tot plegat podria ser pitjor, perquè en lloc de ser jo una dona blanca heterosexual, podria ser una dona negra, o una lesbiana, o una trans, o alguna persona dels col·lectius repetidament minoritzats i discriminats. Llavors a més potser caldria sumar-hi comentaris racistes i més desafortunats. O potser ni tan sols hauria arribat a creuar la porta d’aquella sala i que el senyor projeccionista em confongués amb algú a qui no cal prendre seriosament, perquè potser mai havia tingut l’oportunitat de fer una feina que es projectés en una sala. Així estan les coses. Però tenim bones noves: les coses estan canviant. Aquest esforç extraordinari que hem de fer les dones té els seus fruits. Hi ha una tendència imparable cap al reequilibri d’una situació que ja no hauríem d’estar subratllant. Hem sumat a la didàctica de la denúncia la necessitat de canviar les coses més d’arrel. Què vol dir això? Que s’han reclamat mesures correctores a les administracions que gestionen els fons públics amb què es fan pel·lícules en aquest país i que aquestes mesures s’han començat a posar en pràctica. Són mesures que incentiven i premien la incorporació del talent femení als equips. Davant aquestes mesures, que han de tornar l’espai legítim que pertoca a la meitat de la població, hi ha una afirmació que es repeteix i que és ofensiva: Això no afectarà la qualitat dels projectes? L’equació és fàcil d’entendre: si incorporem l’excel·lència femenina, el que sortirà no serà l’excel·lència masculina, aquesta prevaldrà, sinó que es reduirà la mediocritat. Excel·lència més excel·lència serà sempre més qualitat. Una fórmula lògica i justa que ha quedat demostrada en altres països com Suècia, a través del seu Swedish Film Institute. Les xifres de professionals en llocs de lideratge (direcció, producció, guió) així com de difícil accés (per exemple, efectes especials) aniran augmentant, però també ho ha de fer el pressupost que s’adjudica als projectes liderats per dones. Encara ara, davant la mateixa qualitat d’equip i projecte, els homes tenen pressupostos més alts. Quan tinguem això, haurem aconseguit una gran fita.  Però no ens deixem enganyar, el reequilibri no va només de xifres. En realitat, aquestes xifres seran difícilment honestes i verídiques si no hi ha una transformació profunda de l’imaginari del patriarcat. En aquest imaginari, es continuen perpetuant els models de superioritat per part dels homes, es continua creient que ells són millors que elles, es continuen explicant les històries des d’un únic punt de vista. El món no pot ser explicat d’una sola manera. Fins que els homes blancs no entenguin els privilegis que tenen, fins que les dones blanques no sentim els privilegis que tenim. Fins que no veiem que el reequilibri passa per fer passos enrere i al costat, per deixar espai, per passar el micròfon, per viure amb entusiasme l’esclat de mirades que pot oferir un nou cinema que encara està per fer…, fins que no hi hagi aquesta transformació profunda en cada racó de la cultura, el 50/50 no serà real. Les mesures correctores són imprescindibles i per això des de Dones Visuals hi dediquem tants esforços, però també ho és canviar aquest imaginari que es cola en cada una de les expressions culturals que avui es porten a terme. En aquest sentit, una de les reivindicacions importants és la incorporació de persones especialistes en perspectiva de gènere i diversitat en totes les comissions que decideixen sobre les ajudes en cultura. Això és imprescindible perquè el diner públic no pot subvencionar projectes que fomentin una visió androcèntrica de la societat, per una banda, i tampoc pot excloure aquells projectes que per diferir dels estàndards de narrativa o temàtica no són compresos per les comissions. Cal donar importància a la diversitat en aquestes decisions. En aquests moments, els nous pressupostos de cultura de la Generalitat contemplen “vetllar per l’aplicació de la perspectiva de gènere en els continguts audiovisuals”. Esperem que aquesta declaració d’intencions es concreti en propostes com la incorporació d’aquestes especialistes a totes les comissions de cultura.  Si aconseguim fer un cinema, i en general una cultura, que diversifiqui les mirades, que ens mostri no solament altres realitats, sinó altres maneres de veure i registrar aquesta realitat, la transformació profunda de què us parlava serà més viable. Tot plegat perquè demà (no d’aquí a deu anys, demà) una trans, una lesbiana, una dona negra, una dona blanca, entrin a la sala de projeccions i no calgui que ningú aclareixi que “la directora és ella”.

Categories
Opinió Recent

40 anys de Federació Catalana de Cineclubs: cinema i cultura popular

Tariq Porter, president de la Federació Catalana de Cineclubs, amb motiu del 40è aniversari de l’entitat i de la propera celebració de la 14 trobada de Cineclubs dels Països Catalans a Reus, ha escrit aquest article per al portal del Cercle de Cultura, on reflexiona sobre el paper d’aquestes entitats culturals arreu del territori:

La cultura popular catalana es caracteritza, entre altres coses, pel seu esperit participatiu i inherentment democràtic. Des de les danses tradicionals, sardana o ball de bastons, a celebracions com els castellers o els correfocs, es traspua sensibilitat per la col·lectivitat tant en el què com en el com: tot plegat són cerimònies on les jerarquies es desdibuixen en l’acció i en l’organització, associacions més formals o menys regides per grups de persones que es van renovant cada generació que passa, vocacional o demogràfica. Amb aquests precedents, qualsevol expressió susceptible d’encaixar-hi fa que tot plegat sigui només qüestió de temps. A propòsit del seu pas, estem de celebració. El 2018 es complia l’efemèride dels 40 anys d’existència de la Federació Catalana de Cineclubs, institució que actualment aglutina 54 cineclubs als països catalans: de València, de Balears, d’Andorra i de Catalunya. 

El cinema és un art en essència col·lectiu, per qui el fa i per qui el consumeix. Per això, era inevitable que els cineclubs –públic que s’organitza per projectar i debatre cinema– entressin a formar part del teixit associatiu, popular i cultural d’aquest país. La Federació fa quaranta anys però els cineclubs catalans fa molt més temps que són actius, sempre inevitablement connectats a les inquietuds i necessitats de cada moment. Quan el cinema és censurat són agents anticensura; quan el cinema no arriba són ambaixadors extramurs; quan no hi ha sala de cinema s’hi converteixen; quan veure un film és massa introspectiu són altaveus de reflexió. En definitiva, els cineclubs formen part d’aquesta cultura convençudament accessible –o generadora d’accessos– que enriqueix artísticament i intel·lectual tothom qui ho vol.

Els cineclubs, durant 2018, van programar, només a través de la FCC, 850 pel·lícules –rècord històric–, amb un índex d’assistència mitjà d’unes 60 persones. Aquestes, sumades a la resta, fan un total d’uns 80 mil espectadors a l’any als cineclubs catalans, xifra que dóna una idea de la seva rellevància en el sector de l’exhibició cinematogràfica. I és que, més enllà dels números, hi ha dues raons per les quals el cineclubisme no perd mai la vigència, especialment en els temps que corren, en l’àmbit cultural, social i polític. La primera és la seva mateixa concepció: el públic determina; el públic fa seu, a través d’una pulsió i inquietud artística, el dret a decidir què vol veure, què li interessa, i què és susceptible d’interessar a la gent. La segona és el diàleg que en sorgeix a través del que es veu, sigui a través de presentacions, col·loquis, tallers, cinefòrums o una simple cervesa en sortir: en definitiva, la llibertat d’expressar-se canalitzada a través del setè art. I encara hi ha una tercera raó: en temps de plataformes digitals i catàlegs de cinema infinits, en temps que, com indica l’estudi recentment publicat per l’Acadèmia del Cinema Català, l’exhibició cinematogràfica al país està canviant, definitivament i per sempre, cap a nous models, creix arreu la reivindicació d’aquesta com una expressió col·lectiva i immersiva, experiència compartida i sensorial. També per això, lluny del lucre minvant de la majoria de sales comercials, els cineclubs seguiran sent grans refugis de cinefília.

Els projectes i reptes que afronta la Federació en els seus quaranta anys demanen reforçar els lligams entre cineclubs i procurar ser un enllaç entre aquests i les institucions del país. Amb la Filmoteca de Catalunya, per exemple, s’ha impulsat la Filmoxarxa, un atractiu catàleg de cinema recent inèdit –sense distribució al país– que des de 2018 es facilita als cineclubs perquè el programin gratuïtament, i que es renova cada any amb nous títols. Aquest catàleg compta, també, amb clàssics catalans de gran interès, com La pell cremada, Vida en sombras o Los Tarantos, i tot plegat enriqueix encara més l’exhibició cinematogràfica dels cineclubs, que –val la pena esmentar-ho– a més de més públic a les sessions, té un alt índex de cinema programat en versió original subtitulada (65% del total), de cinema català (14%, pel 5% de les sales comercials) i en català (26%, pel 2% de les sales comercials), i molta més heterogènia de nacionalitats. Aquesta mateixa col·laboració amb la Filmoteca ha possibilitat realitzar una exposició que, fins gener, es podrà veure a les seves instal·lacions, i que repassa la història dels cineclubs a Catalunya i la mateixa FCC; de com en aquests quaranta anys, persones d’arreu interessades pel cinema, han anat construint una estructura organitzativa que ha permès arribar on som avui. 

Categories
Opinió

40 anys de Federació Catalana de Cineclubs: cinema i cultura popular

Tariq Porter, president de la Federació Catalana de Cineclubs, amb motiu del 40è aniversari de l’entitat i de la propera celebració de la 14 trobada de Cineclubs dels Països Catalans a Reus, ha escrit aquest article per al portal del Cercle de Cultura, on reflexiona sobre el paper d’aquestes entitats culturals arreu del territori: La cultura popular catalana es caracteritza, entre altres coses, pel seu esperit participatiu i inherentment democràtic. Des de les danses tradicionals, sardana o ball de bastons, a celebracions com els castellers o els correfocs, es traspua sensibilitat per la col·lectivitat tant en el què com en el com: tot plegat són cerimònies on les jerarquies es desdibuixen en l’acció i en l’organització, associacions més formals o menys regides per grups de persones que es van renovant cada generació que passa, vocacional o demogràfica. Amb aquests precedents, qualsevol expressió susceptible d’encaixar-hi fa que tot plegat sigui només qüestió de temps. A propòsit del seu pas, estem de celebració. El 2018 es complia l’efemèride dels 40 anys d’existència de la Federació Catalana de Cineclubs, institució que actualment aglutina 54 cineclubs als països catalans: de València, de Balears, d’Andorra i de Catalunya.  El cinema és un art en essència col·lectiu, per qui el fa i per qui el consumeix. Per això, era inevitable que els cineclubs –públic que s’organitza per projectar i debatre cinema– entressin a formar part del teixit associatiu, popular i cultural d’aquest país. La Federació fa quaranta anys però els cineclubs catalans fa molt més temps que són actius, sempre inevitablement connectats a les inquietuds i necessitats de cada moment. Quan el cinema és censurat són agents anticensura; quan el cinema no arriba són ambaixadors extramurs; quan no hi ha sala de cinema s’hi converteixen; quan veure un film és massa introspectiu són altaveus de reflexió. En definitiva, els cineclubs formen part d’aquesta cultura convençudament accessible –o generadora d’accessos– que enriqueix artísticament i intel·lectual tothom qui ho vol. Els cineclubs, durant 2018, van programar, només a través de la FCC, 850 pel·lícules –rècord històric–, amb un índex d’assistència mitjà d’unes 60 persones. Aquestes, sumades a la resta, fan un total d’uns 80 mil espectadors a l’any als cineclubs catalans, xifra que dóna una idea de la seva rellevància en el sector de l’exhibició cinematogràfica. I és que, més enllà dels números, hi ha dues raons per les quals el cineclubisme no perd mai la vigència, especialment en els temps que corren, en l’àmbit cultural, social i polític. La primera és la seva mateixa concepció: el públic determina; el públic fa seu, a través d’una pulsió i inquietud artística, el dret a decidir què vol veure, què li interessa, i què és susceptible d’interessar a la gent. La segona és el diàleg que en sorgeix a través del que es veu, sigui a través de presentacions, col·loquis, tallers, cinefòrums o una simple cervesa en sortir: en definitiva, la llibertat d’expressar-se canalitzada a través del setè art. I encara hi ha una tercera raó: en temps de plataformes digitals i catàlegs de cinema infinits, en temps que, com indica l’estudi recentment publicat per l’Acadèmia del Cinema Català, l’exhibició cinematogràfica al país està canviant, definitivament i per sempre, cap a nous models, creix arreu la reivindicació d’aquesta com una expressió col·lectiva i immersiva, experiència compartida i sensorial. També per això, lluny del lucre minvant de la majoria de sales comercials, els cineclubs seguiran sent grans refugis de cinefília. Els projectes i reptes que afronta la Federació en els seus quaranta anys demanen reforçar els lligams entre cineclubs i procurar ser un enllaç entre aquests i les institucions del país. Amb la Filmoteca de Catalunya, per exemple, s’ha impulsat la Filmoxarxa, un atractiu catàleg de cinema recent inèdit –sense distribució al país– que des de 2018 es facilita als cineclubs perquè el programin gratuïtament, i que es renova cada any amb nous títols. Aquest catàleg compta, també, amb clàssics catalans de gran interès, com La pell cremada, Vida en sombras o Los Tarantos, i tot plegat enriqueix encara més l’exhibició cinematogràfica dels cineclubs, que –val la pena esmentar-ho– a més de més públic a les sessions, té un alt índex de cinema programat en versió original subtitulada (65% del total), de cinema català (14%, pel 5% de les sales comercials) i en català (26%, pel 2% de les sales comercials), i molta més heterogènia de nacionalitats. Aquesta mateixa col·laboració amb la Filmoteca ha possibilitat realitzar una exposició que, fins gener, es podrà veure a les seves instal·lacions, i que repassa la història dels cineclubs a Catalunya i la mateixa FCC; de com en aquests quaranta anys, persones d’arreu interessades pel cinema, han anat construint una estructura organitzativa que ha permès arribar on som avui.   

Categories
Notícies

Anàlisi del Cercle de Cultura del “Pla Normatiu de l’Administració de la Generalitat per als anys 2019 i 2020” pel que fa a la cultura

La junta del Cercle de Cultura ha estudiat el document del “Pla Normatiu de l’Administració de la Generalitat per als anys 2019 i 2020”. Després d’analitzar i debatre sobre el contingut del document, la junta considera que “amb caràcter general creiem que hi manca una visió de conjunt, estratègica i amb vistes al futur de les necessitats i les prioritats legislatives en l’àmbit de la política cultural. Sembla, més aviat, una mena de calaix de sastre que recull temes que han quedat pendents en anteriors legislatures, barrejant aspectes de diferent rang normatiu, de caràcter legislatiu o merament organitzatiu. Hi trobem a faltar propostes de caràcter transversal amb la resta de Departaments de la Generalitat, sobretot Ensenyament, Economia, Benestar Social”. Pel que fa als punt concrets d’aquest Pla, la junta del Cercle de Cultura ha fet la següent anàlisi: 1.- Llei de Mecenatge.- Malauradament aquesta és una assignatura pendent que s’arrossega de fa massa anys, no només a nivell de la Generalitat sinó a nivell estatal. En aquesta matèria la competència de la Generalitat és limitada, però pot regular-ne alguns aspectes de funcionament, en especial en el tram autonòmic de l’IRPF. També hauria de potenciar el seu paper mediador entre els projectes culturals i socials i les empreses. El principal mur que tan a la Generalitat com a l’Estat s’han trobat en aquest tema ha estat el poder del Ministeri d’Hisenda. Per a superar-lo, les administracions de cultura haurien de comptar amb el recolzament i suport de tots els agents de la societat civil. 2.- CoNCA.- No es suportable seguir “embolicant la troca ” i “fer volar coloms” sobre aquesta qüestió, que és urgent resoldre. El Cercle de Cultura ja s’ha manifestat reiteradament sobre aquest tema, públicament i davant la Comissió de Cultura del Parlament. Malauradament requereix un ampli consens polític i social que la situació actual no facilita. 3.- Llei del cinema.- No sembla que, ara com ara, sigui una prioritat. Ha hi ha una llei, vigent de 2010. En tot cas seria suficient un decret modificant-la en el que convingui. 4.-Llei del Patrimoni Cultural Immaterial.- Creiem que seria un error crear-la de forma separada. L’actual Llei de 1993 ha quedat envellida i obsoleta i seria el moment de promoure una nova llei que ho abasti i actualitzi globalment tots els conceptes. 5 i 6.- Decret accés avaluació dels arxius de la Generalitat.- Cal una revisió de la Llei d’Arxius. L’accés a la informació i l’obligació de transparència afecten tots dos decrets i també la normativa del procediment administratiu. 7.- Decret d’accessibilitat a la cultura.- Està be contemplar els aspectes d’accessibilitat física als espais culturals, però entenem que avui cal plantejar aspectes socials de més abast com l’accés de la societat a la cultura, l’apropament de la cultura a la societat i la participació social en la cultura. 8,- Estructura del Departament.- Per fer qualsevol canvi caldrà que s’expliqui el model i els objectius per poder pronunciar-se. Podeu consultar aquest enllaç el “Pla Normatiu de l’Administració de la Generalitat per als anys 2019 i 2020”. Les principals referències a l’àmbit cultural les trobareu a les pàgines 13 i 22.

Categories
Opinió

Objectius de l’ICEC: impuls, capacitació i públic

Em demana des del Cercle de Cultura si com a nou director de l’ICEC podria escriure per al seu blog i jo, envalentonat, responc que sí. Però sobre què he d’escriure, em pregunto, si fa ben poc que sóc al capdavant? I amb ritme de 7 reunions per dia, per començar a comprendre el funcionament d’aquesta màquina, miro de buscar forats per escriure’l.  D’entrada, constato allò que des del sector privat sempre he sentit respecte de l’ICEC: Som una institució àgil en el seu funcionament, propera en la relació amb les empreses culturals, i resolutiva amb els entrebancs que sorgeixen en la relació entre empreses i administració i amb els assumptes que sorgeixen amb d’altres administracions.  Sense anar més lluny, el 2018 ha estat un any de necessària “creativitat” alhora de mantenir els pilars fonamentals sobre els que treballa l’ICEC, per la suspensió definitiva de la famosa “taxa” a les operadores d’internet que ens deixava, de sobte, sense els ja famosos 16 M€. Assumit això, i a l’espera de tenir un pressupost aprovat que restitueixi la capacitat de maniobra, ja treballem en el curt i mitjà termini amb algunes idees: 1.- Impuls. Aquesta paraula que adoptarem com a full de ruta. És aquest el nostre paper. Impulsar projectes que fan de la cultura la seva raó de ser. Projectes que aspiren a créixer (o seguir creixent) i que, per fer-ho, necessiten de suports com el nostre. Volem empreses i entitats culturals fortes. 2.- Capacitació. Aquest impuls que he esmentat, no pot venir només per la banda financera. Ja fa anys que el Servei de Desenvolupament Empresarial, SDE, fa divulgació i formació per ajudar a millorar el funcionament de les empreses. El 2019 ja té un calendari d’accions encaminades a aquesta escomesa. I com fan les empreses, mirarem de ser encara més eficients en la tria dels continguts, per tal que s’adaptin més a les necessitats d’aquelles organitzacions que hi participin 3.- Públic. Tots els esforços són en va, si no aconseguim que més persones accedeixin a l’activitat cultural que es fa al país. En aquest sentit, treballarem per ajudar totes aquelles iniciatives dels diversos agents culturals, que permetin activar, fidelitzar i ampliar el públic cultural. Hi ha molts projectes en aquest país que poden contribuir-hi. Tot plegat ho farem conviure amb la posada en marxa del pla integral del teatre, la represa del pla integral de la música, el pla de lectura, entre d’altres iniciatives. I també el reforç d’un sector audiovisual que reclama més cinema català a les pantalles i a les cases. D’unes llars que reclamen nous formats i nous llenguatges als quals hem d’atendre si no volem perdre allò que sovint ens han atribuït com a país: l’impuls. Per parlar de tot plegat som aquí sempre que calgui, amb ganes d’escoltar tot allò que serveixi per sumar.  Miquel Curanta Director de l’ICEC  

Categories
Opinió

Cultura popular

Xavier Marcé, en un article publicat a recentment, defensa la cultura popular, tant com espai de creació, com a motor de les indústries creatives i com a productes culturals que esdevenen propietat pública, “la qual cosa ens apropa a un dels mites més perseguits de la cultura: com fer-la esdevenir propietat de tothom”. En aquest sentit, afegeix que “la cultura popular és el vagó de cua de la cultura, un immens purgatori on l’art roman llargs períodes a l’espera que un acadèmic, un crític, o qualsevol analista de prestigi aconsegueixi desembullar les claus del misteri i establir un consens sòlid que decanti cada peça cap al cel o l’infern; o quedi al purgatori indefinidament que en última instància és una manera bonica de romandre en la història sense judicis de valor afegits.” Marcé afirma que “cal reivindicar la cultura popular perquè funciona sola i generalment és sostenible, bé sigui perquè sorgeix d’expressions ancestrals i es transforma en matèria de consum massiu, bé sigui perquè aconsegueix consensos repetits d’audiència i consolida en la memòria col·lectiva.” L’article finalitza amb a reflexió que “mirar la cultura popular de reüll és un greu error de percepció. Com substrat cultural permet que alguns artistes la sublimen i creuen autèntiques obres singulars i permet al seu torn que multituds senceres s’interessin per la cultura i tot sense saber-ho, el que fet i fet és una digna manera d’ocupar el temps.” Podeu llegir l’article íntegre des d’aquest enllaç: https://ideas.economiadigital.es/analisis-politico-y-social/xavier-marce-cultura-popular_536390_102.html

Categories
Opinió

Prometeu HD – 2.0

“-What is the use of a book,” thought Alice, “without pictures or conversations?” – Lewis Carroll – Alice in Wonderland. Tot just abans de la seva vertiginosa caiguda per la llodriguera que l’ha de conduir inexorablement al capgirat País de les Meravelles, la nena Alícia de Carroll s’avorreix com una ostra asseguda a la vora del riu amb la seva germana gran que està molt concentrada en la lectura d’un llibre feixuc, un totxo d’aquells sense “imatges ni conversa”. Al meu entendre, Charles Lutwidge Dodgson (Lewis Carroll), matemàtic i escriptor, gran aficionat a la fotografia i agut observador dels infants, va saber copsar molt bé que, paral·lelament a l’experiència del caminar o del parlar, l’ADN cultural de les persones neix i es forma molt aviat en la vida i es composa en aquella edat tant tendre principalment d’imatges i de sons. La paraula i l’escriptura vindran més tard a posar mots a l’experiència, a organitzar el discurs, a introduir-hi la racionalitat i, amb una mica de sort, acabar  d’estructurar el coneixement i el relat: dotant-nos d’una  biografia, en resum. L’autor d’Alícia morí l’any 1898: feia doncs ben poc que s’havia inventat el cinema; el fantàstic i disputat invent que hauria de portar les societats i les cultures del món llodriguera avall fins al País Digital de les Meravelles actual, on es fertilitzen, es gesten, es distribueixen, es gaudeixen, es nodreixen, es desenvolupen, es perverteixen, es moren, s’enterren i reneixen en un magma movent en transformació constant els fenòmens culturals d’abast mundial que malden per a definir i expressar les essències i afaiçonar les mentalitats del segle. Poc podia doncs imaginar Carroll que 100 anys més tard Alícia, ajaçada a la vora del riu, ja no s’avorreix gens, capficada com està en els jocs o pel·lícules o web-sèries del seu mòbil o tauleta, immersa fins i tot en un món 3D gràcies a les seves ulleres de realitat virtual. Alícia ja no veu passar pel seu costat el conill blanc que fa tard ni sent el tic-tac del seu rellotge desproporcionat. Ja fa una bona estona que ella vagareja entusiasmada i absorta, sola o virtualment acompanyada, pel seu particular país meravellós. L’alfabetització primera dels infants avui dia, i també de manera fonamental la que més tard i en solució de continuïtat al llarg de la vida desenvolupen els adults, és audiovisual. Es un fet encara no massa reconegut potser a les escoles: no s’ensenya encara per regla general a analitzar en profunditat les imatges en moviment, encara menys a descodificar-les en un conjunt morfològic i sintàctic coherent. Tard o d’hora haurem d’acceptar plenament que ser capaços d’analitzar a fons Viridiana  o El Verdugo és tan important a l’hora d’establir els paràmetres d’escolarització d’un individu com saber llegir El Quixot o La Plaça del Diamant. La història explica tanmateix que si bé Colom topà amb Amèrica l’any 1492, es trigaria més d’un segle a incloure el continent en els mapes i globus terraqui de les principals Universitats d’Europa. Agradi o no, el nostre consum cultural principal és audiovisual. La nostra font primera de coneixement i d’informació també. De manera aclaparadora, és justament el que veiem a la pantalla que constitueix l’espurna que ens porta a veure tal exposició, tal obra de teatre, tal concert, tal museu i sí, també de manera auto-referencial, tal altre producció audiovisual: la capacitat transmèdia de l’audiovisual, gràcies a les seves possibilitats tecnològiques actuals tant pel que fa a la producció com al consum, semblaria infinita. I és també per aquesta raó que, al meu entendre, l’audiovisual, a part d’haver-se convertit ja en el mitjà de difusió cultural per excel·lència de les societats occidentals, funciona cada vegada més com el principal instrument de diàleg entre l’artista i el públic, en detriment de la crítica especialitzada escrita en revistes i diaris. Qualsevol dels formats audiovisuals dramàtics, documentals o de reportatge, de video-art, etc. que el creador desitgi cultivar, aquests li permeten efectivament de comunicar-se directament i d’establir un diàleg amb el seu públic; diàleg  que, d’efectuar-se des de les xarxes socials, es pot portar a terme fins i tot a temps real! D’altra banda, cal remarcar també aquí que l’audiovisual s’utilitza cada cop més en totes les disciplines com a instrument intern del propi creador per tal de monitoritzar, entendre i estructurar la evolució del seu procés creatiu. La revolució digital i tecnològica actual possibiliten, al voltant de l’audiovisual entès en el seu sentit més eclèctic i que domina amb escreix els continguts a la xarxa, una infinitat de manifestacions culturals amb una gran capacitat de pol·linització que traspassa classes socials, grups generacionals i fronteres com no s’havia vist al món des de la invenció de la impremta de Gutenberg: en la mesura en que facilita el diàleg i multiplica exponencialment a les xarxes les possibilitats de difusió de l’obra del creador, com hem explicat anteriorment, però també gràcies a la promesa implícita per a cadascú de nosaltres que suposa el oferir-nos la oportunitat de fer de creadors de les nostres pròpies fantasies: creadors accidentals, eventuals o fins i tot amb una ferma vocació professional, això no importa! Efectivament resulta relativament assequible avui dia fer-se amb una càmera digital HD, un bon programa d’edició d’imatge i so i produir les nostres pròpies produccions audiovisuals que es poden difondre amb facilitat a tot el món a la xarxa. La democratització dels mitjans fa de tots nosaltres creadors en potència i això dinamitza encara més el diàleg creador/públic del que parlàvem més amunt. Aquest fenomen es palpable de manera notòria i a gran escala en les gegantines manifestacions culturals i globals transmèdia d’origen anglosaxó que no podem defugir, tan universal és el seu abast, com per exemple la franquícia de Star Wars: creadors i fan base o seguidors estan en constant dialèctica internáutica sobre la evolució de la saga fins i tot en els detalls més ínfims (incloent-hi moltes vegades apassionades discussions sobre el cast i fins i tot aspectes capitals com el cànon oficial, l’autoria del director o del guionista d’un dels episodis de la franquícia, etc.). La saga adquireix vida pròpia i es fa entre tots. El mateix es pot donar a petita escala, i per a grups més reduïts i/o més especialitzats. L’audiovisual ha permès doncs, a partir d’Internet i de la digitalització, la democratització radical dels mitjans de producció alhora que ha afavorit com mai la diàspora global de continguts i manifestacions culturals transmèdia, potenciant la creació, cada vegada més col·lectiva, de cosmovisions balzaquianes d’abast universal que s’expressen de manera diversa i específica alhora en el sector del llibre, del còmic, de les arts visuals, de la música, de l’espectacle en viu, etc., en els múltiples aparadors del nostre Parnàs contemporani on tots i cadascú podem ser cridats a ser poetes, i d’una radical diversitat com Philip K. Dick i Ridley Scott ja profetitzaven a Blade Runner; diversitat i radicalitat que obliga a diversificar pantalles i continguts i a inventar nous i agosarats models de negoci cultural. Tota aquesta activitat frenètica i la colossal energia social i financera que se’n deriva també suposa un repte extraordinari per a l’artista i creador individual que pot veure com la seva autoria individual es fa fugissera com la sorra escolant-se entre els dits de la mà, i per també a les cultures minoritàries, que han de maldar més que mai per a fer sentir la seva veu al mig d’aquest concert pantagruèlic alhora que es veuen obligades a reforçar activament els trets originals i únics que distingeixen la seva veu de les demés. Però aquesta ja seria una altra història… Ferran Audí

Categories
Notícies

Declaració a favor de la cultura i contra la seva politització

El Cercle de Cultura va promoure el manifest “Declaració Catalunya per la Cultura”, que va ser signat pels principals partits de l’arc parlamentari català d’aquell moment, i per un gran nombre d’entitats de tots els sectors culturals. Un dels punts que la Declaració esmenta, és la necessitat de cercar noves vies de finançament que assegurin una major dinàmica de relació entre els sectors empresarials i la creació de continguts culturals En aquesta línia, el Cercle de Cultura es va manifestar a favor del projecte de llei de l’Impost català sobre la provisió de continguts per part dels prestadors de serveis de comunicacions electròniques i de foment del sector i de la difusió de la cultural digital. La Llei va ser aprovada pel Parlament de Catalunya, sense cap vot en contra. Dos anys després d’entrar en vigor la llei i quan aquesta ha demostrat la seva  utilitat per al desenvolupament de l’activitat creativa, de producció i de difusió del sector audiovisual de Catalunya, el Tribunal Constitucional l’ha declarada inconstitucional. Això si, amb el vot particular de 5 dels 12 membres d’aquest Tribunal, que han mostrat la seva discrepància amb la decisió. El Cercle de Cultura lamenta aquest fet, i es reitera en la seva convicció que l’impost de connectivitat permetia donar continuïtat econòmica a la cadena de valor dels continguts digitals, en la mesura que comprometia les parts que operen comercialment amb aquests continguts a generar un sistema de finançament sostenible. Així mateix, el Cercle de Cultura considera que aquest suposava un model impositiu proper a la filosofia del mecenatge per a un sector determinant per al futur cultural del país, i un pas definitiu per complementar el finançament de la cultura des de la nova economia que prové del negoci digital. El Cercle de Cultura manifesta la seva solidaritat amb les entitats representatives del sector cultural de l’audiovisual i s’adhereix a la carta oberta que han fet pública. El Cercle de Cultura Reitera la necessitat que hi hagi un marc legal i fiscal que afavoreixi el desenvolupament de les indústries i l’activitat cultural. I insta els nostres governants i els nostres representants polítics, atesos els informes jurídics que avalen una possible alternativa, a comprometre’s a crear el més aviat possible una nova llei amb els mateixos efectes. Així mateix, demana que es mantinguin el compromisos pressupostaris i les dotacions econòmiques previstes per part del govern de la Generalitat de Catalunya, qui va impulsar, amb el sector audiovisual, la mesura que ara ha estat rebutjada per el Tribunal Constitucional.

Categories
Opinió

Els teatres com a infraestructura cultural estratègica per a les ciutats

A l’article “Sense teatre no som res”, el professor universitari i periodista cultural Toni Vall fa una emotiva i argumentada defensa de la xarxa de teatres de Barcelona com a infraestructura bàsica de la ciutat. Vall afirma que amb aquesta xarxa “Barcelona resisteix l’envestida dels temps foscos, del menyspreu creixent per la cultura, el pensament i la civilització. Els teatres en si mateixos, més enllà de la programació que s’hi faci, de si l’espectacle en qüestió et torna boig o t’avorreix a morir fan gran una ciutat, millor, més bona i més bonica, més oberta, càlida, acollidora i llesta. Tot això Barcelona ho necessita, i molt. Cada vegada més”. L’article fa un repàs vivencial dels teatres de Barcelona, des del TNC i el Lliure a d’altres de petit format com l’Almeria, la sala Hiroshima o la Flyhard, destacant de tots ells les experiències sensorials de tota mena que envolten l’acte social i cultural d’anar al teatre. Pel que fa a les novetats d’aquesta xarxa teatral, Toni Vall qualifica l’obertura de la nova sala Beckett de “notícia excel·lent” i que “Aquesta hauria de ser, en una ciutat amb cara i ulls, una pràctica no sé si habitual però sí completament lògica”. Una pràctica en la que aposta que s’hauria estendre a les sales de cinema, davant la necessitat de “protegir infraestructures culturals, impedir que desapareguin, reconvertir-les, explotar-les de manera diferent amb imaginació i talent”. Podeu llegir íntegre aquest article des d’aquest enllaç: http://www.naciodigital.cat/noticia/130432/sense/teatres/no/som/res

Categories
Notícies

El portal Europeana es prepara per a l’any europeu del patrimoni cultural

El portal europeana.eu, amb 25 milions d’obres culturals i artístiques digitalitzades, es prepara per a esdevenir una eina de primer nivell per a l’any europeu del patrimoni cultural que se celebrarà el 2018. Concretament, Europeana vol ser protagonista en tres dels seus principals eixos més vinculats a les indústries culturals: la tecnologia aplicada al patrimoni, la defensa dels drets d’autor i la creativitat cultural, i alhora dinamitzar i eixamplar l’accés obert a les col·leccions artístiques i culturals europees, per sumar fins a 1.800 membres a la seva associació en xarxa. Per aquest motiu, recentment ha aprovat un pla de treball, dotat amb prop de 6,4 milions d’euros, amb tres objectius: facilitar la compartició de continguts d’alta qualitat de les institucions al portal, i oferir-lis un retorn que faci aquesta tasca més atractiva per a cadascuna d’elles -com línies de comercialització i negoci; treballar de forma més específica els sectors de la investigació, de la docència i de les indústries culturals; i també implicar més ciutadania en les visites i consultes del portal, així com fer-los participar en noves campanyes de difusió i promoció de la cultura i l’art. Un dels principals esforços del pla de treball d’Europeana és a nivell organitzatiu, desenvolupant més accions pel que fa als sectors de l’educació, la investigació i la indústria creativa -des de dissenyadors a empresaris digitals- amb . Pel que fa a l’esforç per arribar a més ciutadans i fer-los participar en activitats culturals, Europeana continuarà desenvolupant sinergies amb les principals xarxes socials, tant generalistes com especialitzades en art i cultura, i amb les comunitats i plataformes de creació de coneixement col·lectiu (Wiki). Cal recordar que Europeana és un gran portal virtual que dóna accés a milions d’obres culturals i artístiques, des de llibres a pel·lícules, passant per pintures i documents d’arxiu, que han estat digitalitzats per museus, biblioteques, universitats i altres institucions, que en el cas de Catalunya anirien des de la Filmoteca de Catalunya, el Museu del Disseny, l’ICUB, TV3 o la totalitat de les seves universitats públiques. Impulsat per la Comissió Europea i posat en marxa ara fa 8 anys, Europeana ofereix uns vint-i-cinc milions de documents i imatges al conjunt de la ciutadania, des d’un portal multilingüe que, treballa per promoure la col·laboració entre el conjunt de les institucions culturals i artístiques europees per facilitar un accés integrat al conjunt dels seus continguts des de la xarxa. Dins d’aquest marc, Europeana vol donar suport al patrimoni cultural i científic a través de la transferència de coneixement, la innovació i la promoció d’aquests al conjunt de la ciutadania europea.