Categories
Notícies

El portal Europeana es prepara per a l’any europeu del patrimoni cultural

El portal europeana.eu, amb 25 milions d’obres culturals i artístiques digitalitzades, es prepara per a esdevenir una eina de primer nivell per a l’any europeu del patrimoni cultural que se celebrarà el 2018. Concretament, Europeana vol ser protagonista en tres dels seus principals eixos més vinculats a les indústries culturals: la tecnologia aplicada al patrimoni, la defensa dels drets d’autor i la creativitat cultural, i alhora dinamitzar i eixamplar l’accés obert a les col·leccions artístiques i culturals europees, per sumar fins a 1.800 membres a la seva associació en xarxa. Per aquest motiu, recentment ha aprovat un pla de treball, dotat amb prop de 6,4 milions d’euros, amb tres objectius: facilitar la compartició de continguts d’alta qualitat de les institucions al portal, i oferir-lis un retorn que faci aquesta tasca més atractiva per a cadascuna d’elles -com línies de comercialització i negoci; treballar de forma més específica els sectors de la investigació, de la docència i de les indústries culturals; i també implicar més ciutadania en les visites i consultes del portal, així com fer-los participar en noves campanyes de difusió i promoció de la cultura i l’art. Un dels principals esforços del pla de treball d’Europeana és a nivell organitzatiu, desenvolupant més accions pel que fa als sectors de l’educació, la investigació i la indústria creativa -des de dissenyadors a empresaris digitals- amb . Pel que fa a l’esforç per arribar a més ciutadans i fer-los participar en activitats culturals, Europeana continuarà desenvolupant sinergies amb les principals xarxes socials, tant generalistes com especialitzades en art i cultura, i amb les comunitats i plataformes de creació de coneixement col·lectiu (Wiki). Cal recordar que Europeana és un gran portal virtual que dóna accés a milions d’obres culturals i artístiques, des de llibres a pel·lícules, passant per pintures i documents d’arxiu, que han estat digitalitzats per museus, biblioteques, universitats i altres institucions, que en el cas de Catalunya anirien des de la Filmoteca de Catalunya, el Museu del Disseny, l’ICUB, TV3 o la totalitat de les seves universitats públiques. Impulsat per la Comissió Europea i posat en marxa ara fa 8 anys, Europeana ofereix uns vint-i-cinc milions de documents i imatges al conjunt de la ciutadania, des d’un portal multilingüe que, treballa per promoure la col·laboració entre el conjunt de les institucions culturals i artístiques europees per facilitar un accés integrat al conjunt dels seus continguts des de la xarxa. Dins d’aquest marc, Europeana vol donar suport al patrimoni cultural i científic a través de la transferència de coneixement, la innovació i la promoció d’aquests al conjunt de la ciutadania europea.

Categories
Notícies

Catalunya encapçala l’obertura de noves biblioteques, mentre una tercera part de la seva ciutadania no llegeix cap llibre

L’informe “La lectura en España, 2017” de la Federació de Gremis d’Editors alerta que prop del 40% de la ciutadania no llegeix cap llibre. A nivell nacional, aquest percentatge és una mica inferior -no arriba al 34%- segons les dades del Departament de Cultura. Així mateix, l’informe assenyala que entre el 2010 i 2014, Catalunya va obrir dues de cada 3 noves biblioteques al conjunt de l’Estat espanyol. Un els grans vectors de la promoció de la lectura és l’educació. En aquest sentit, l’informe és molt crític amb la LOMCE, en tant que l’actual normativa educativa no fixa cap temps mínim diari dedicat a la lectura, a diferència de la legislació anterior, la LOE. Unes crítiques que s’amplien a les retallades en polítiques culturals i educatives. Respecte les biblioteques, les dades de l’informe assenyalen que a nivell estatal entre el 2010 i el 2014 es van tancar 218, mentre es van obrir 31 de noves, de les quals la gran majoria -unes 21- són a Catalunya. Els territoris on es van tancar més van ser Extremadura, Castella-la Manxa i el País Valencià a més d’una cinquantena en cada cas. Una segona dada és el descens o augment de bibliotecaris druant aquest període que, no és del tot coincident amb les dades anteriors, en tant que s’han reforçat els serveis de les biblioteques no afectades pel seu tancament. Així, els territoris on han augmentat més el nombre d’aquests professionals són la Comunitat de Madrid i Catalunya, superant el centenar, seguits a molta distància pel País Valencià. Pel que fa a la reducció de plantilles, a més de Castella-la Manxa i Extremadura -pel tancament de de biblioteques- Castella i Lleó i les Canàries lideren el descensos. La situació de les llibreries és d’un continuat descens d’establiments oberts. Concretament, el darrer any estudiat -el 2014- es van reduir quasi un 16%, passant de 4.336 a només 3.650 a tot l’Estat. Pel que fa als perfils de les persones més lectores, l’estudi no aporta novetats: les dones superen els homes, així com les persones de 30 a 55 anys, les que tenen perfil universitari i les que viuen en grans ciutats.

Categories
Notícies

Joves i participació cultural: l’impacte de la crisi i el factor educatiu

El CoNCA i la Direcció General de Joventut van organitzar aquest mes de novembre la jornada “Repensar la cultura. Com afavorir la participació cultural de les persones joves”, en el que es va presentar l’informe “La participació cultural de la joventut catalana 2001-2015” elaborat pels sociòlegs Antonio Ariño i Ramon Llopis, realitzat a partir de les enquestes sobre consums i participació cultural elaborades per diversos organismes i departaments de la Generalitat durant aquesta quinze anys. Evolució de les pràctiques culturals dels joves Per al catedràtic de sociologia de la Universitat de València, Antonio Ariño, “les TICO (concepte que suma a les TIC l’àmbit dels nous processos d’organització social) i la crisi econòmica han impactat de forma directa en el consum cultural de les persones joves”, afegint que aquestes TICO han canviat els nostres hàbits quotidians i que el paper d’internet ha esdevingut fonamental com a eina per accedir a continguts de tipus gratuït. Un accés que es pot produir en qualsevol moment i lloc gràcies al fet que el 92% dels individus joves utilitzen el telèfon mòbil (dades 2015) que ha permès incrementar molt el temps dedicat a la navegació digital. Aquesta immersió en una societat digital fa que la televisió, l’ordinador i els telèfons mòbils siguin les tres pantalles que concentren actualment la majoria d’usos i pràctiques culturals dels joves. Anant amb més detall, les pràctiques més esteses són escoltar música, mirar la televisió, utilitzar internet i anar al cinema, seguides de la lectura de llibres, escoltar ràdio i la lectura de diaris. Per darrera se situen les visites a les biblioteques, l’assistència a concerts i la lectura de revistes, a les que seguirien la visita a museus i monuments, l’assistència al teatre i a les galeries d’art. Tancaria la llista l’assistència a espectacles de dansa i circ. A l’inici del període estudiat hi ha una tendència positiva cap a la penetració creixent de la participació cultural que es veu interrompuda per l’impacte de la crisi, que també es constata amb les dades de recerca d’ofertes o la renúncia a anar a espectacles si no s’aconsegueixen aquests avantatges; tot i que les persones joves més afectades són les famílies monoparentals i les parelles amb fills petits pel que fa a la reducció de la despesa cultural. L’estudi considera revelador de l’impacte de la crisi el desplaçament dels motius pels quals no es realitzen determinades pràctiques o no es fan amb més freqüència, assenyalant que “mentre que el 2006 el percentatge més elevat entre la població jove es registra en la manca d’interès, seguida de la manca de temps, en els darrers anys el pes es desplaça clarament cap al preu i cada vegada té més rellevància el consum gratuït de música, pel·lícules, llibres, etc. a internet”. Per exemple, comparant les dades del 2006 amb les del 2014, el factor preu ha passat de determinar l’absència de participació pel que fa als concerts del 11,4% al 49%; en el cas del cinema, del 15,5% al 59,8%; en el del teatre, del 10,9% al 60,2%; i pel que fa als museus, ha passat d’un molt escàs 2,2% al 44,7%. Consum i participació cultural: el factor educatiu L’estudi inclou com a modalitats de participació aquelles que no són presencials, en tant que inclou el consum de continguts audiovisuals. Amb aquesta incorporació, els autors apunten que les activitats que més es realitzen pertanyen a l’univers audiovisual/digital, i en destaquen tres: l’omnipresència de la música en moltes activitats quotidianes; l’addicció creixent a les sèries de ficció, que té a més un component grupal en tant que es comenten amb els companys de classe, treball o oci; i la comunicació instantània, gràcies a uns telèfons intel·ligents que han esdevingut imprescindibles per al protagonisme de les xarxes socials; no només per a la comunicació i la relació entre els joves, sinó també per a la mateixa organització de la seva vida quotidiana. Per a Ariño i Llopis, el capital educatiu té cada vegada una força més gran com a factor que explica les fractures socials i la mateixa exclusió cultural. En aquest sentit, consideren que qualsevol política cultural que no atengui aquests fenòmens de desigualtat produirà resultats no volguts com el d’acumular recursos culturals en les persones que ja tenen la facilitat d’accés per mitjans propis, “ja que sense el capital cultural necessari adquirit mitjançant l’educació i la socialització, determinats col·lectius de joves no poden apropiar-se de la significació de la cultura que es troba a la seva disposició”. En aquest sentit, el capital educatiu es relaciona de manera directa amb la importància que es concedeix a la cultura; i es constata que hi ha un conjunt d’interessos que estan directament correlacionats amb el nivell educatiu, com seria l’interès per la cultura lletrada i clàssica; lectura de llibres, visita a exposicions i monuments, la música clàssica, l’òpera i el teatre especialment. Per altra banda, l’estudi apunta al fet que hi ha una realitat cultural no analitza per les enquestes que dóna sentit i identitat a les persones que viuen en la perifèria de l’exclusió cultural. En aquest sentit, els autors aposten per un canvi democratitzador de la cultura que reconegui aquestes pràctiques creatives que no s’adiuen al cànon habitual. Com crear nous públics En l’acte de presentació de l’estudi, Antonio Ariño va subratllar la idea que “la cultura ha de ser un acte de plaer per a la persona que hi participa, i per això la clau per aconseguir nous públics és crear les condicions socials per generar interès per la cultura i que sigui una praxis que generi plaer. Aquesta és la gran regla. Les sèries, la música, les sortides, les pel·lícules… han de ser entretingudes i relaxants, crear passió”. L’estudi trenca alguns tòpics com que els joves s’allunyen de les formes tradicionals de la cultura clàssica i lletrada, “ja que no hi ha incompatibilitat entre aquestes pràctiques i les digitals, sinó una reorganització de les pràctiques culturals clàssiques en el nou paradigma comunicatiu que és digital”. Com ja s’ha destacat anteriorment, Ariño i Llopis consideren inexcusable reconèixer que la via principals per crear nous públics demana incorporar les competències necessàries en el sistema escolar. La política cultural principal és una política educativa molt jove”. Així, “les persones que neixen en llars i famílies excloses econòmicament i socialment sovint no disposen dels mitjans per adquirir les competències que produeixen sentit en l’esfera cultural ni dels béns culturals, i només un sistema escolar atent a aquestes necessitats pot mitigar aquestes mancances”.

Categories
Notícies

Fòrum Cultura 2020: Presentació

En els darrers anys i amb la àmplia difusió de la revolució digital, tant en la societat com en particular en l’àmbit cultural, hem arribat a un nou escenari ple d’incògnites. Quins nous productes culturals ens esperen? Com els crearem? Com participarem en la seva creació? Per quines vies els arribarem a difondre? Com els consumirem? Quins seran els mecanismes d’accés a aquests productes? Com s’adaptaran els agents culturals a tots aquests canvis? Totes aquestes preguntes i moltes altres responen a la voluntat de desenvolupar una estratègia i un argumentari per afrontar els escenaris de futur, per desvetllar les incerteses que duen associats i per situar la cultura i els seus continguts en un lloc més central de la reflexió i de la intervenció (social, política i econòmica) en el nostre país. Qui impulsa el Fòrum Cultura 2020? El Cercle de Cultura de la mà d’un conjunt d’entitats i organitzacions culturals del nostre país. Per què és necessari? –    Per recuperar la centralitat de la cultura com a valor públic, acció de govern i estratègia de sector. –    Perquè el sistema cultural és un dels eixos vertebradors del desenvolupament de les societats –    Per encarar amb èxit els reptes de futur de la revolució digital i actualitzar el diagnòstic de les dinàmiques culturals que s’esdevindran Qui el lidera? Una Taula permanent, amb més d’un centenar de persones destacades del sector cultural, és l’òrgan de direcció del Fòrum i impulsa el debat i la reflexió. I una Comissió coordinadora formada pels membres del Cercle de Cultura: Ezequiel Baró, Francesc Bellmunt, Lluís Bonet, Xavier Bru de Sala, Jaume Colomer, Xavier Marcè i Fèlix Riera. Amb Esteve Leon com a coordinador general. Què es debatrà? Els 8 eixos temàtics són: creació; indústries culturals, mercats interns i internacionalització; equipaments; capitalitat de Barcelona i equilibri territorial; patrimoni; sistema educatiu, xarxes de comunicació i públics; finançament, i polítiques públiques. A qui s’adreça? Cultura 2020 s’adreça a gestors culturals, entitats, associacions, polítics i, en general, a totes aquelles persones que actuen al sector de la cultura o estan interessades en el paper de la cultura al segle XXI, i al conjunt de la societat via els mitjans de comunicació. Quan tindrà lloc? La fase de debat del Fòrum s’iniciarà el 2017 i finalitzarà el 2018. Quins són els objectius? Assolir unes conclusions operatives per a la redefinició de les polítiques culturals al nostre país, que puguin ser implementades en la propera dècada. Argumentari “El capitalisme industrial està culminant la seva transició cap a un capitalisme cultural plenament desenvolupat, apropiant-se no només dels significats de la vida cultural i de les formes de la comunicació artística que les interpreten, sinó també de les seves experiències de vida.” (Jeremy Rifkin – La Era de l’Accés) “Dissortadament a la nostra societat la cultura es considerada inútil perquè no produeix diners. [Pretenc] difondre els coneixements considerats inútils. Si volem saber què es considerada prescindible només cal veure els pressupostos dels governs. Generalment retallen en educació, universitats i cultura. Jo crec el contrari. Per humanitzar la nostra civilització necessitem invertir en aquestes matèries. La seva utilitat no es pot mesurar amb diner, sinó en el desenvolupament humà. Estem creant un desert on l’humanisme no té cabuda.” (Nuccio Ordine – La utilitat de l’inútil. Manifest) Aquestes dues cites il•lustren dos pols enfrontats en el debat del paper actual i futur de la cultura a la societat; un debat que el Fòrum Cultura 2020 vol afrontar i arribar a conclusions compartides. Les economies desenvolupades han estat sotmeses en les darreres dècades a un extens i complex procés de mutació estructural (mundialització de les relacions comercials i financeres així com canvis tecnològics de gran abast). Aquest fet ha generat canvis profunds en el què produïm, en com produïm i en la manera en que consumim allò que produïm, afectant considerablement la nostra manera de viure i altres àmbits socials com el cultural. La revolució digital ha accelerat determinats moviments de fons, com el desplaçament de l’activitat agrària i de bona part de la manufacturera en favor dels serveis, dotant de protagonisme als actius intangibles (creació, marca, disseny i altres suports de visibilitat). Aquests actius han esdevingut un vector principal de creació de valor i creixement econòmic i d’acceleració de processos de canvi social a llarg termini. En aquest context, la producció, distribució i difusió de béns i serveis culturals i creatius ocupen un lloc creixent i cada cop més rellevant en l’actual espai econòmic de les societats avançades, en la mesura en que el contingut cultural penetra en les lògiques de l’univers de la mercaderia. Des d’aquesta perspectiva, la contribució de la cultura al desenvolupament  econòmic és cada cop més manifesta. El món de la cultura s’ha vist, igualment, afectat a diversos nivells per aquesta mutació i per la revolució digital, malgrat que a ritmes desiguals en funció del sector d’activitat. •    En primer lloc, s’accentuen tendències ja presents, com la sobreproducció de béns i serveis culturals, l’increment de la posició de poder d’alguns distribuïdors i difusors de continguts, el pes dels costos fixos en el cost total mentre que el cost mitjà de reproducció és cada cop més baix, la concentració del consum cultural en un nombre relativament reduït de productes, o uns mercats cada cop més diversificats i segmentats. •    En segon lloc, l’emergència de factors disruptius han canviat notablement la configuració i la dinàmica d’alguns subsectors. Així, l’entrada de nous actors dominants, la consolidació de nous models de negoci, o els canvis en els modes de finançament de moltes activitats, amb especial efectes en la gestió i ingressos dels drets de propietat intel•lectual. •    En tercer lloc, la progressiva transformació de les pràctiques i usos culturals de la població que ha fet que es desenvolupessin no només nous models de participació, interacció i consum cultural, sinó que afecten la percepció de valor i la disposició a pagar o a invertir en productes i processos culturals. En aquests darrers anys de notable reducció dels recursos disponibles, l’acció pública en l’àmbit de la cultura a escala local i nacional s’ha centrat en el manteniment dels serveis i dels equipaments heretats i el suport a les expressions de major valor social o polític, però només ocasionalment ha pogut prestar atenció en la resposta als canvis estructurals o a les manifestacions i actors més emergents. Sovint ha buscat més la seva legitimació en dimensions extrínseques al fet cultural – a nivell econòmic o social, i en els seus impactes directes, indirectes o induïts en els respectius territoris – que en posar les bases d’un sector cultural al servei d’una ciutadania i d’uns actors confrontats als canvis estructurals descrits. La cultura  genera la capacitat creativa i crítica que la retroalimenta i que, al llarg de la història, ha estat un factor clau del progrés i del desenvolupament humà. En aquest sentit, és també perceptible –aquí i arreu- la dificultat del sistema educatiu –i també cultural- per ampliar i enfortir una massa crítica capaç de discernir i sobreposar-se a l’allau d’ofertes d’entreteniment de poca qualitat i molta banalitat. En aquest context, les institucions que articulen la societat cultural tenen grans dificultats per incorporar i difondre les innovacions creatives. Tot plegat palesa la necessitat d’actualitzar el diagnòstic i l’argumentari (teòric i polític) destinat a aprehendre millor l’evolució de les dinàmiques culturals, socials i polítiques (amb les seves oportunitats i riscos), així com el paper dels diferents actors culturals, públics, no lucratius i mercantils. La proposta d’agenda del Fòrum Cultura 2020, promogut pel Cercle de Cultura amb altres entitats del sector, pretén contribuir a l’anàlisi i a la construcció d’una estratègia a curt i mig terme –els tres anys que ens separen del 2020– per un millor desenvolupament de l’organització de la cultura a Catalunya.   Eixos de debat Creativitat: foment, sostenibilitat i projecció Sobre  la construcció i millora d’un ecosistema (institucions, accions, regulacions) que afavoreixi un entorn adequat per a la formació i millora de la creativitat. Visibilitat i reconeixement dels creadors. Com fer sostenible la densitat creativa? Quin pot ser l’àmbit i l’abast d’una política de foment de la creació (artística)? Com es poden identificar, estimular, atraure i retenir les capacitats creatives? Mercats culturals: dinamització i ampliació, de l’espai local a l’internacional Característiques específiques dels béns culturals. Les condicions de creació i consolidació dels mercats d’aquests tipus de béns: dinàmiques recents. Els espais d’ús i consum cultural. La cultura crea i distribueix riquesa: una mirada econòmica -i no economicista- del sector cultural. Equipaments culturals: governança, funció social i dinamització en xarxa El paper motor dels equipaments culturals de referència Disposar d’institucions culturals –espais, serveis i programes- democràtiques al servei dels professionals i la ciutadania. Singularitats, mecanismes cooperatius i retorn social. Barcelona, xarxes i territori Serveis públics culturals: distribució, cobertura i lògiques. Dinàmiques ascendents i descendents: punts de trobada. Parcs culturals i factories. Barcelona, una capital cultural internacional? Factors d’equilibri i desequilibri cultural de Catalunya. Les oportunitats i distorsions del turisme. Educació, experiència i pràctiques culturals Com han evolucionat, en les darreres dècades, les pràctiques culturals? Quins han estat els factors principals d’aquests canvis?   De l’aprenentatge a la pràctica, de la pràctica a  l’experiència, de l’experiència al coneixement. La configuració de la sensibilitat i de l’imaginari cultural (vector 1). L’educació millora la cultura; la cultura millora l’educació? La cultura en els mitjans i xarxes de comunicació social i digital La influència dels canvis tecnològics en el desenvolupament dels sectors (mercats i espais de consum) dels béns culturals i creatius. Els impactes més rellevants de la revolució digital en els processos de creació i de producció d’aquests béns, i en les seves pautes de distribució i consum. La configuració de la sensibilitat i l’imaginari cultural (vector 2). Les opcions globals de les cultures localitzades. Tecnologies i continguts: pre-condicions, condicions, possibilitats i resultats. Teoria de la interacció. Noves formes de prescripció cultural. Les opcions del català en el món digital. Finançament: necessitats, criteris i recursos El finançament de l’àmbit cultural superposa tres lògiques: la del mercat, la dels poders públics, la de les donacions. Els canvis recents en el protagonisme de cadascuna d’aquestes lògiques. Qui paga què, quant, i perquè? La recerca de l’equilibri, la justícia i la suficiència.  Serveis culturals públics: cost i justificació. Assignar, compartir i repartir recursos i opcions culturals. Cóm pot evolucionar el model (actual) de finançament del sector cultural en la propera dècada? Polítiques culturals públiques: avaluació i perspectiva Legitimació i eficàcia de les polítiques culturals. Canvis després del període de crisi? El futur. Una opció pròpia en un món interdependent. L’encaix de totes les peces: institucions, governs, creadors, productors, operadors, receptors. Revisió, pas a pas de l’estat de la cadena cultural. I ara què?: públics, professionals i polítics; la reconstrucció del valor de la cultura.

Categories
Notícies

Fòrum Cultura 2020: un any de preparatius per davant

El Fòrum Cultura 2020, adreçat als gestors culturals, entitats, responsables polítics i institucionals i al conjunt de persones que actuen o els interessa el paper de la cultura a la nostra societat, comença els seus preparatius, coordinats per una comissió del Cercle de Cultura integrada per Ezequiel Baró, Francesc Bellmunt, Lluís Bonet, Xavier Bru de Sala, Jaume Colomer, Xavier Marcé, Fèlix Riera, i Esteve Leon que en farà de coordinador general. Aquest Fòrum tindrà el seu punt culminant amb la celebració de la 1a Conferència de la Cultura Catalana durant la primera meitat del 2017, amb un triple objectiu: poder recuperar la centralitat de la cultura com a valor públic; que el sistema cultural sigui considerat eix vertebrador de la nostra societat; i que el sector cultural encari amb èxit els reptes de futur de la revolució digital. A partir del mes de setembre, el Fòrum Cultura 2020, que estarà liderat per una taula permanent de més d’un centenar de persones destacades del sector, iniciarà el procés de debat i reflexió. Un procés que tindrà 8 eixos temàtics centrals: el foment, sostenibilitat i projecció de la creativitat; la dinamització i ampliació local i internacional dels mercats culturals; la governança i funció social dels equipaments culturals; la capitalitat cultural de Barcelona; les pràctiques culturals i l’experiència dins el món educatiu; el paper dels mitjans i xarxes de comunicació social; criteris, nous recursos i necessitats de finançament; i l’avaluació i perspectives de futur de les polítiques culturals. Just després de les vacances d’estiu, els detalls del projecte i calendari del Fòrum Cultura 2020 seran presentats als socis i sòcies del Cercle de Cultura.  

Categories
Notícies

Carlos Cuatrecasas: “la inversió en cultura té una repercussió econòmica important”

Carlos Cuatrecasas presideix la Fundació del Cercle d’Economia des del 2009. La seva trajectòria com a persona vinculada al mecenatge de la cultura ve de molt més lluny, amb un protagonisme directe en alguns dels grans projectes impulsats al nostre país, com va ser la reconstrucció del gran teatre del Liceu. Quin paper juga una  fundació  d’una entitat vinculada al pensament econòmic respecte el món de la cultura? El Cercle d’Economia,  i la fundació en concret, sempre ha procurat a través dels seus socis, crear un esperit favorable a la cultura, a la reflexió i al diàleg. És una finalitat de la nostra entitat. La Fundació està servint per relligar, fer de pont, entre empresaris i directius i la societat. Considerem que és molt important que el món de l’empresa tinguin una intensa vida cívica, s’impliqui per millorar la societat. Transmetre el desig de participar en la vida pública amb un criteri reflexiu i equilibrat. Un exemple d’això va ser la creació de la URL, de la qual el Cercle d’Economia forma part del seu patronat, o el fet que molts catedràtics universitaris hagin passat per les juntes de govern del Cercle d’Economia. Fa poc, la Fundació Cercle d’Economia celebrà  la novena edició dels seus Premis Ensenyament, guardonant  una exitosa experiència terrassenca d’escola inclusiva en la que alumnes d’una escola d’educació especial comparteixen assignatures amb alumnes de primària i d’un institut públic de la ciutat. Amb quin objectiu es convoquen aquests premis? La fundació amb aquest premi fomenta aquesta preparació per obrir-se camí, per  adaptar-se als canvis; per això procurem guardonar els sistemes més moderns d’educació. Sempre he defensat que l’ensenyament ha de preparar a la gent a anar pel món, però amb una base cultural important. És des d’aquesta base cultural que l’educació pot fer emergir el talent. Una educació que aporti coneixement. Internet complementa, però no és coneixement sinó informació. Per això és tan important una bona base cultural. Uns altres premis impulsats per la fundació, són els que es destinen a reconèixer activitats de patrocini i mecenatge empresarial. Els premis Carlos Güell tenen dins les seves diverses categories, una de dedicada al patrimoni cultural.  Quina visió en teniu d’aquest sector? Ens calen millorar equipaments per a que la gent els visiti. Els museus han de generar desig cultural, que es valorin i es coneguin.  Recentment he visitat l’Institut d’Art de Chicago, on he pogut comprovar que molta gent jove, no pas turistes, sinó de la ciutat,  visiten la seva gran col·lecció de l’impressionisme francès. En canvi, els museus de Barcelona, en general, són poc visitats. Caldria una forta inversió per a fer-los atractius, i poder exhibir moltes coses que tenim que són magnífiques i que són als soterranis dels museus. Que la ciutadania ho valorés i se’ls fes seus, i que ajudin a pujar el nivell cultural de Barcelona i Catalunya. Quan el nivell cultural és alt, el nivell democràtic puja. Els problemes humans són a totes les èpoques i la cultura ens permet conèixer-los. I quan més coneixes l’esperit humà, quan més coneixes els autors que l’han tractat, es més fàcil que prenguis decisions o que participis en la vida pública amb més criteri, amb més intel·ligència, amb més equilibri. … Per això calen recursos econòmics. Quan parlo d’inversió, parlo tant del govern català i com del govern espanyol. Cal que la part dels pressupostos de cultura augmenti, això és imprescindible. Els dos en tenen la responsabilitat, i cal subratllar que la inversió en cultura té una repercussió econòmica important. La cultura pot ser també una font d’ingressos, ja que té una reversió econòmica tant per un país com per una ciutat.  A més, quan el nivell cultural d’un país és més alt és més fàcil que sigui un país més democràtic. La problemàtica del mecenatge de la cultura és un tema encara per resoldre. Com hauria de ser una llei que hi respongués encertadament? Cal fomentar la cultura des de la societat civil com des de l’administració. I per a les empreses, l’aspecte fiscal és fonamental. Amb una desgravació fiscal alta es farien moltes coses, pot ser un element decisiu, però també caldria concebre un estímul sentimental per ajudar la societat, per fomentar la filantropia. Tenim molts exemples de mecenes, començant pel mateix Mecenes de l’emperador August, que eren persones que estimaven la cultura. M’agradaria una llei potent que creés un ambient favorable per aquestes activitats de patrocini i mecenatge. Hi ha, però, un tema clau: el sector públic a Espanya té una desconfiança claríssima cap al sector privat. I amb el mecenatge, es pensa que s’utilitzaran les desgravacions fiscals per raons no molt nobles, fins i tot  per aprofitar-se. Per això no funciona. Perquè el problema no és de recaptació fiscal. Els diners destinats al mecenatge seria la xocolata del lloro per a la hisenda pública, que es veuria molt poc afectada,  i en canvi es podrien dirigir capitals privats cap a finalitats molt interessants. I com caldria gestionar aquests recursos econòmics? No sóc gens partidari que els diners del mecenatge es destinin a fundacions públiques. Defenso una llei del mecenatge on realment el ciutadà pugui canalitzar els seus fons a les activitats culturals que considerés més convenients, sense necessitat de la  intermediació de cap poder públic. El que s’ha de fer és fomentar el patrocini privat per destinar els diners on cregui oportú, no pas dirigit a dit. A vegades sembla que els únics que saben com s’han de fer les coses és el sector públic, i això és molt impositiu. Per exemple, amb la reconstrucció del Liceu, molts dels propietaris de les llotges van oferir tornar a portar obres d’art a les avantllotges, algunes salvades de l’incendi. Doncs bé, va haver una negativa per resposta, perquè es va dir que això era un teatre públic i que totes les llotges havien de ser iguals. Ets un teatre públic,  t’ofereixen poder portar un quadre de Casas… i dius que no?. Segur que si es fes una enquesta, molta gent hauria dit que li agradaria trobar-se amb aquest quadre al Liceu, ja que podria visitar aquestes avantllotges fora dels horaris dels concerts.

Categories
Notícies

Anna Soler-Pont: “fa anys era difícil que els editors s’interessessin per autors d’Àfrica o d’Oceania, ara ja no”

Anna Soler-Pont viu dels llibres i pels llibres. Des del 1992 al capdavant de Pontas Agency, és una de les agents literàries més importants del nostre país. Ha estat nominada com a “Millor Agència Literària” dos anys consecutius als London Book Fair International Excellence Awards (2014 i 2015), i li va ser imposada la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya l’any passat. Va ser la comissària del programa de la Cultura Catalana com a convidada d´honor de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007. I el 2013 va fundar Pontas Films, productora audiovisual responsable, entre d´altres, del llargmetratge multipremiat Rastres de sàndal. Ha recorregut molts països d’Àfrica, Àsia i Oceania per poder trobar noves veus i noves històries. A més d’agent literària i productora, és també escriptora i guionista ocasional. Una vida professional dedicada a les històries ben narrades. On et trobem?    Al meu despatx del carrer Sèneca de Barcelona. Quin ha estat el teu darrer èxit? Que el prestigiós autor Moses Isegawa (d´Uganda, resident a Holanda) hagi decidit ser representat per Pontas en lloc de l´agència novaiorquesa que el representava fins ara. I quin ha estat l’últim projecte que has hagut d’abandonar? Abandonar és molt fort… m´agrada més el verb “aparcar”. Hem aparcat el projecte de producció del llargmetratge de ficció sobre Enric Granados. Necessitem més recursos, més experiència abans de posar-nos-hi. Què no sap la gent de tu? Que m´ho prenc tot com si comencés de nou cada dia. Què demanaries al Cercle de Cultura? Que cohesionés totes les indústries culturals de Catalunya, que fes de lobby i de centre de debat. Què és per a tu la cultura? El motor d´una societat sana i avançada: juntament amb l´educació hauria de la prioritat de qualsevol govern del món. Amb més de 20 anys de recorregut, quin és el paper de l´agència Pontas dins la cultura? Ens agrada definir-nos com un pont entre cultures, entre la literatura i el cinema: hem aconseguit ser una empresa reconeguda per la indústria editorial a nivell internacional que representa escriptors i escriptores dels cinc continents des de Barcelona. Més de 80 escriptors, 8 adaptacions a l’audiovisual i 11 més en camí. Quin és el secret? La perseverança, la capacitat de mantenir un ritme d´activitat sostingut sense cremar l’equip, de tenir il·lusió per cada projecte i per cada client, la curiositat i la voluntat de  seguir aprenent cada dia i d´adaptar-se als canvis constants (sobretot als tecnològics).  Com es passa d’agent literària a fer una pel·lícula? L´agència Pontas sempre ha estat coneguda per ser molt proactiva, venent drets d´adaptació d’obres literàries a productors audiovisuals. Passar a produir i fundar Pontas Films, al marge de l´agència, va ser una decisió molt meditada i estudiada durant força temps. Tenir un peu a dues indústries (l´editorial i l´audiovisual) ens fa més forts. Ara mateix estem vivint una època de transició, noves maneres de viure la cultura. Com afecta això a Pontas? El nivell educatiu i cultural de la societat és cada vegada més alt. I això afecta l’agència Pontas en positiu: fa vint-i-quatre anys era difícil que els editors s’interessessin per autors d’Àfrica o d’Oceania, ara ja no, per exemple. Es parla de que el llibre digital acabarà per substituir al paper. Com ho veus? El llibre digital només substituirà un cert tipus de llibres, sobretot els de contingut acadèmic i escolar. Senzillament no hi ha prou pasta de paper al planeta per abastir els llibres escolars de països en vies de desenvolupament rapidíssims com són l’Índia i la Xina. Però la ficció, la novel·la, seguirà sent llegida majoritàriament en suport imprès. Tot i que l´última paraula la tenen els lectors de les noves generacions. El sector literari ha aconseguit digitalitzar-se? Sí, però no hi ha prou demanda de continguts digitals, no hi ha prou dispositius i la pirateria no està sent atacada amb prou força des de les institucions: caldrien multes molt altes i fins i tot presó (com al Japó) pels que organitzen el robatori de contingut d´altri. Quan parlem de literatura, la societat sol pensar directament amb un llibre. Però en realitat hi ha literatura en tot. Quin és el gran repte del món de les lletres avui? El repte és captar l´atenció dels lectors durant unes quantes hores: que aturin qualsevol altra distracció (xarxes socials, YouTubes, oci fàcil…) i quedin atrapats per les paraules escrites. Quan això passa, sigui amb una novel.la o amb un altre gènere, aquell autor ha guanyat una bona batalla! Què has après dels teus viatges? Que a tots ens passen les mateixes coses, en un continent o en un altre, que les històries d´uns i altres s´assemblen molt. I que l´únic que canvia és el punt de vista. I viure en un país en guerra o en pau, amb drets garantits o sense. Viatjant s’aprèn a valorar el que es té. D’on et ve l’amor per les històries? Des de petita he estat molt curiosa, amb molta necessitat de saber més… He tingut avis i pares que m´han transmès aquesta curiositat.   Què en penses de l’educació cultural que reben els alumnes a les escoles? Sempre en falta més! La cultura hauria de tenir un pes específic molt més alt a l´educació general de les noves generacions. A les escoles i també a les famílies. L´educació és una responsabilitat conjunta de tothom (mestres, pares i mares). Alguna frase per acomiadar-nos? Els que treballem en l´àmbit cultural hauríem de ser els primers consumidors de cultura (comprar llibres, llegir-los, recomanar-los, anar a les sales de cinema i portar-hi algú regularment, etc). Sovint no és així. I sense donar exemple des del sector, no avançarem!   Fotografia de l’entrevista: Ennatu Domingo

Categories
Notícies

Un estudi europeu destaca el gran potencial del patrimoni cultural per a l’ocupació i l’educació

El consorci “Cultural Heritage Counts for Europe”, integrat per institucions belgues, holandeses, poloneses i britàniques ha editat recentment un estudi sobre el present i futur del patrimoni cultural a la UE del que en destaquen tres conclusions de cara al futur d’aquest estratègic sector de la cultura. La primera és que el patrimoni cultural és d’un gran potencial per a la creació d’ocupació, la generació d’atractiu per a la inversió en un territori –imatge de marca– així com per la qualitat de vida i l’educació. La segona, és que per a poder ser motor de desenvolupament sostenible, cal que les polítiques i inversions que s’hi destinin estiguin ben coordinades entre elles. I la tercera és que aquest potencial és lluny d’haver-se explotat de manera suficient. Aquest estudi serà un dels elements documentals bàsics per a la preparació de l’Any Europeu del patrimoni cultural, previst per al 2018. Aquesta preocupació pel patrimoni cultural i les seves potencialitats econòmiques i socials ha promogut diverses iniciatives dins la UE com la Resolució del Parlament Europeu de fa mig any, “cap a un enfocament integral del patrimoni cultural europeu”, que coincideix en bona mesura amb les conclusions d’aquest estudi A l’igual que en altres estudis recents, aquest informe recomana que els estudis sobre l’impacte de les activitats culturals incloguin indicadors estadístics específics per a facilitar la presa de decisions en les polítiques culturals.

Categories
Notícies

18 mesos per bastir una política cultural. Declaració del Cercle de Cultura

La complexitat de l’actual conjuntura política afecta de manera excepcional el desenvolupament de les polítiques culturals. No es tracta únicament d’allò que deriva dels canvis en la correlació de forces i les consegüents dificultats per articular polítiques estables de govern sinó de com s’articula la integració d’una nova escala de prioritats amb els elements que històricament han articulat el sector cultural. Que els canvis que estem vivint a molts municipis, a la mateixa Generalitat de Catalunya i probablement al Govern d’Espanya tenen un rerefons cultural, en el sentit paradigmàtic de la paraula, és evident; que això afecti positivament la revisió, modernització i consolidació d’unes polítiques culturals estables no ho és tant. El Cercle de Cultura, tal com va posar de manifest en la seva Declaració Cultural de l’any 2012 (les línies vermelles de la cultura) signada per la major part dels partits polítics catalans, vol posar l’accent en la necessitat de recuperar el debat envers la importància estratègica de les polítiques culturals en la mesura que són un vector essencial per assegurar la consistència de qualsevol canvi en matèria democràtica, que configuren l’eix determinant per a promoure la productivitat i la creació de riquesa en el context de la nova economia i en tercer lloc, perquè són un factor clau per a construir els elements de competitivitat internacional en matèria de creació de valor afegit. L’etapa cultural que ha acabat, encapçalada políticament pel Conseller Mascarell, ha tingut notables encerts. El manteniment del statu quo entre el conjunt dels sectors cultural i el Govern és un èxit indiscutible de la seva gestió, així com l’elaboració d’una agenda de prioritats en matèria patrimonial, sectorial i industrial que permet afrontar el futur amb ordre i coherència. No menys important ha estat el fet d’iniciar un debat imprescindible amb els grans agents econòmics del país (les operadores de telecomunicacions, per exemple) per afrontar l’estructuració del finançament de la cultura en el futur immediat. Però també és necessari posar negre sobre blanc els objectius fallits d’aquest període. El més important és, sens dubte, no haver pogut aprovar l’Acord Nacional per a la Cultura que, en termes d’agenda política, estava destinat a constituir la principal herència de l’etapa que ara s’acaba. També cal posar en el passiu de la seva gestió, malgrat les dificultats objectives que ha patit el país, la reducció percentual del pressupost destinat a Cultura respecte del total de la Generalitat i la progressiva pèrdua de valor referencial que han patit els grans equipaments cultuals públics en els darrers anys, conseqüència òbvia de les reduccions pressupostàries i, cal dir-ho, d’una profunda manca de revisió en els seus models de governança. Ara iniciem una nova etapa sota la gestió del Conseller Santi Vila, un polític amb experiència municipal i sobretot en la gestió de grans infraestructures públiques. Segur que és conscient que amb el pressupost d’uns centenars de metres  de carretera es podrien bastir quilòmetres sencers d’autopista cultural; valgui aquesta irònica metàfora per indicar que som conscients que tenim un Conseller que coneix la dimensió real de les necessitats i demandes del sector cultural. Per això ens permetem demanar-li que els criteris de participació pressupostaria del Departament de Cultura respecte del pressupost global del Govern siguin una de les seves prioritats. Evidentment, com queda clarament palès en el debat cultural dels darrers anys, el pressupost no és l’única preocupació del sector cultural. En aquest sentit des del Cercle de Cultura volem posar sobre la taula 4 elements que són, al nostre parer, igualment prioritaris: El primer fa referència a la reconstrucció d’un espai de centralitat, en el context de la política catalana, de la cultura i les polítiques culturals. D’això depèn poder afrontar de nou i resoldre, la construcció d’un gran Acord Cultural amb el conjunt de les forces polítiques, les institucions i els agents del sector. També forma part d’aquest apartat resoldre amb èxit, les enormes ambigüitats que afecten la funció actual del Consell de les Arts i no menys important, l’establiment d’una agenda sòlida i estable de col·laboració amb el món municipal. El segon implica construir nous escenaris d’entesa i col·laboració amb els agents del sector, bé pertanyin a la lògica social de la cultura o a la seva dimensió productiva i econòmica. Cal en aquest apartat una profunda revisió del marc normatiu, jurídic i financer de la cultura per assegurar que l’enorme potencial del sector creatiu i cultural català es pugui desplegar de manera eficient tant pel que respecta els mercats interns com els exteriors. El tercer ens obliga a pensar en la necessitat de donar prioritat als programes de promoció a la demanda, la qual cosa té dues dimensions inqüestionables: aquella que ens remet a concretar, d’una vegada per totes, un pla de treball conjunt amb el món de l’educació, i aquella que suposa incentivar de manera efectiva el consum cultural dels ciutadans de Catalunya. I en darrera instància, cal reflexionar envers el paper de referència que han de jugar els gran equipaments culturals nacionals, sotmesos amb excessiva regularitat a debats públics que posen en qüestió la seva exemplaritat. Des del Cercle de Cultura som perfectament conscients de les dificultats que afecten la vida cultural catalana i de la complexitat que suposa articular una política cultural sòlida bastida sobre els principis irrenunciables del pluralisme, la inclusió, i l’autonomia de la cultura en relació al poder polític. També sabem que l’actual Conselleria té la millor predisposició per encarar amb decisió i fermesa aquests i altres reptes que l’afecten. Per a Catalunya, la cultura és quelcom més que un sector productiu d’enorme vitalitat i potencial creatiu, és una senya d’identitat i un vector determinant de la nostra personalitat individual i col·lectiva. Des d’aquesta reflexió encoratgem al Govern de Catalunya en general i a la nova Conselleria en particular a donar-li a la cultura el valor que mereix en moments històrics de transformació i progrés.

Categories
Opinió

Una aproximació a les recents polítiques culturals locals a Catalunya

Lluís Noguera analitza l’evolució, resultats i reptes pendents dels prop de 40 anys de polítiques culturals en l’àmbit local en un extens article que podeu llegir en aquest enllaç. En clau de futur, Noguera aposta per fixar la prioritat de les polítiques culturals “allà on es juguen les batalles culturals; la cultura com educació, i sobretot l’educació com cultura. Aquí rau el gran repte associat a entendre la comunicació com un camp d’aprenentatge per garantir drets i construcció d’identitats. Cal garantir el dret a la informació, no només a la recepció, i aquí la cultura, i també les seves polítiques, són clau si volem ser centrals en la vida, i poder suportar el poder de les imatges en el temps”