Categories
Opinió

El reequilibri no vindrà sol

Carme Puche Moré, cineasta i secretària de l’associació Dones Visuals, ens fa una àmplia reflexió sobre el procés de normalització del paper de la dona a la  cultura i en concret al sector audiovisual.  Pensem-hi: ara mateix estic escrivint aquest article i no estic treballant en el meu últim guió. Aquest podria ser un bon resum de quin és el procés de normalització del paper de la dona a la cultura, i és que les mateixes dones que ja tenim tantes dificultats per accedir als llocs històricament ocupats per homes, a més, ara hem de dedicar el temps a fer-nos visibles, reivindicar el que és obvi i fer didàctica sobre l’estat de les coses. És a dir, que per normalitzar la nostra situació, hem de viure en una anormalitat constant. Us poso un altre exemple. Entro en una sala de cinema a fer una prova de color i el projeccionista es dirigeix a l’home que m’acompanya –jo clarament he entrat la primera, he agafat la paraula, he portat la batuta, que es diu, però no n’hi ha hagut prou, el projeccionista li ha parlat al meu company, que ha hagut de dir, una vegada més, “la directora és ella”–, doncs a més a més de viure aquesta situació que és denigrant, i de refer-me ràpidament perquè ja no li vull ni donar importància, a més a més, he d’explicar per què això està malament. La veritat és que tot plegat podria ser pitjor, perquè en lloc de ser jo una dona blanca heterosexual, podria ser una dona negra, o una lesbiana, o una trans, o alguna persona dels col·lectius repetidament minoritzats i discriminats. Llavors a més potser caldria sumar-hi comentaris racistes i més desafortunats. O potser ni tan sols hauria arribat a creuar la porta d’aquella sala i que el senyor projeccionista em confongués amb algú a qui no cal prendre seriosament, perquè potser mai havia tingut l’oportunitat de fer una feina que es projectés en una sala. Així estan les coses. Però tenim bones noves: les coses estan canviant. Aquest esforç extraordinari que hem de fer les dones té els seus fruits. Hi ha una tendència imparable cap al reequilibri d’una situació que ja no hauríem d’estar subratllant. Hem sumat a la didàctica de la denúncia la necessitat de canviar les coses més d’arrel. Què vol dir això? Que s’han reclamat mesures correctores a les administracions que gestionen els fons públics amb què es fan pel·lícules en aquest país i que aquestes mesures s’han començat a posar en pràctica. Són mesures que incentiven i premien la incorporació del talent femení als equips. Davant aquestes mesures, que han de tornar l’espai legítim que pertoca a la meitat de la població, hi ha una afirmació que es repeteix i que és ofensiva: Això no afectarà la qualitat dels projectes? L’equació és fàcil d’entendre: si incorporem l’excel·lència femenina, el que sortirà no serà l’excel·lència masculina, aquesta prevaldrà, sinó que es reduirà la mediocritat. Excel·lència més excel·lència serà sempre més qualitat. Una fórmula lògica i justa que ha quedat demostrada en altres països com Suècia, a través del seu Swedish Film Institute. Les xifres de professionals en llocs de lideratge (direcció, producció, guió) així com de difícil accés (per exemple, efectes especials) aniran augmentant, però també ho ha de fer el pressupost que s’adjudica als projectes liderats per dones. Encara ara, davant la mateixa qualitat d’equip i projecte, els homes tenen pressupostos més alts. Quan tinguem això, haurem aconseguit una gran fita.  Però no ens deixem enganyar, el reequilibri no va només de xifres. En realitat, aquestes xifres seran difícilment honestes i verídiques si no hi ha una transformació profunda de l’imaginari del patriarcat. En aquest imaginari, es continuen perpetuant els models de superioritat per part dels homes, es continua creient que ells són millors que elles, es continuen explicant les històries des d’un únic punt de vista. El món no pot ser explicat d’una sola manera. Fins que els homes blancs no entenguin els privilegis que tenen, fins que les dones blanques no sentim els privilegis que tenim. Fins que no veiem que el reequilibri passa per fer passos enrere i al costat, per deixar espai, per passar el micròfon, per viure amb entusiasme l’esclat de mirades que pot oferir un nou cinema que encara està per fer…, fins que no hi hagi aquesta transformació profunda en cada racó de la cultura, el 50/50 no serà real. Les mesures correctores són imprescindibles i per això des de Dones Visuals hi dediquem tants esforços, però també ho és canviar aquest imaginari que es cola en cada una de les expressions culturals que avui es porten a terme. En aquest sentit, una de les reivindicacions importants és la incorporació de persones especialistes en perspectiva de gènere i diversitat en totes les comissions que decideixen sobre les ajudes en cultura. Això és imprescindible perquè el diner públic no pot subvencionar projectes que fomentin una visió androcèntrica de la societat, per una banda, i tampoc pot excloure aquells projectes que per diferir dels estàndards de narrativa o temàtica no són compresos per les comissions. Cal donar importància a la diversitat en aquestes decisions. En aquests moments, els nous pressupostos de cultura de la Generalitat contemplen “vetllar per l’aplicació de la perspectiva de gènere en els continguts audiovisuals”. Esperem que aquesta declaració d’intencions es concreti en propostes com la incorporació d’aquestes especialistes a totes les comissions de cultura.  Si aconseguim fer un cinema, i en general una cultura, que diversifiqui les mirades, que ens mostri no solament altres realitats, sinó altres maneres de veure i registrar aquesta realitat, la transformació profunda de què us parlava serà més viable. Tot plegat perquè demà (no d’aquí a deu anys, demà) una trans, una lesbiana, una dona negra, una dona blanca, entrin a la sala de projeccions i no calgui que ningú aclareixi que “la directora és ella”.

Categories
Notícies

El CAC publica el seu informe anual sobre el sector audiovisual català

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya, CAC ha publicat recentment el seu informe anual sobre el sector audiovisual a Catalunya, tant en l’àmbit de la producció com de consum d’aquests continguts. L’informe té tres grans capítols: el primer, dedicat a l’economia del sector (televisió, ràdio, publicitat, producció audiovisual…). El segon estudia l’oferta de continguts, incloses les noves plataformes de serveis en streaming (OTT, IPTV…). I el tercer posa la mirada en els consums audiovisuals, amb dades específiques sobre els consums en línia. Aquest informe i altres publicacions de l’autoritat audiovisual catalana els podeu consultar i descarregar des del seu web: cac.cat

Categories
Opinió

Objectius de l’ICEC: impuls, capacitació i públic

Em demana des del Cercle de Cultura si com a nou director de l’ICEC podria escriure per al seu blog i jo, envalentonat, responc que sí. Però sobre què he d’escriure, em pregunto, si fa ben poc que sóc al capdavant? I amb ritme de 7 reunions per dia, per començar a comprendre el funcionament d’aquesta màquina, miro de buscar forats per escriure’l.  D’entrada, constato allò que des del sector privat sempre he sentit respecte de l’ICEC: Som una institució àgil en el seu funcionament, propera en la relació amb les empreses culturals, i resolutiva amb els entrebancs que sorgeixen en la relació entre empreses i administració i amb els assumptes que sorgeixen amb d’altres administracions.  Sense anar més lluny, el 2018 ha estat un any de necessària “creativitat” alhora de mantenir els pilars fonamentals sobre els que treballa l’ICEC, per la suspensió definitiva de la famosa “taxa” a les operadores d’internet que ens deixava, de sobte, sense els ja famosos 16 M€. Assumit això, i a l’espera de tenir un pressupost aprovat que restitueixi la capacitat de maniobra, ja treballem en el curt i mitjà termini amb algunes idees: 1.- Impuls. Aquesta paraula que adoptarem com a full de ruta. És aquest el nostre paper. Impulsar projectes que fan de la cultura la seva raó de ser. Projectes que aspiren a créixer (o seguir creixent) i que, per fer-ho, necessiten de suports com el nostre. Volem empreses i entitats culturals fortes. 2.- Capacitació. Aquest impuls que he esmentat, no pot venir només per la banda financera. Ja fa anys que el Servei de Desenvolupament Empresarial, SDE, fa divulgació i formació per ajudar a millorar el funcionament de les empreses. El 2019 ja té un calendari d’accions encaminades a aquesta escomesa. I com fan les empreses, mirarem de ser encara més eficients en la tria dels continguts, per tal que s’adaptin més a les necessitats d’aquelles organitzacions que hi participin 3.- Públic. Tots els esforços són en va, si no aconseguim que més persones accedeixin a l’activitat cultural que es fa al país. En aquest sentit, treballarem per ajudar totes aquelles iniciatives dels diversos agents culturals, que permetin activar, fidelitzar i ampliar el públic cultural. Hi ha molts projectes en aquest país que poden contribuir-hi. Tot plegat ho farem conviure amb la posada en marxa del pla integral del teatre, la represa del pla integral de la música, el pla de lectura, entre d’altres iniciatives. I també el reforç d’un sector audiovisual que reclama més cinema català a les pantalles i a les cases. D’unes llars que reclamen nous formats i nous llenguatges als quals hem d’atendre si no volem perdre allò que sovint ens han atribuït com a país: l’impuls. Per parlar de tot plegat som aquí sempre que calgui, amb ganes d’escoltar tot allò que serveixi per sumar.  Miquel Curanta Director de l’ICEC  

Categories
Opinió

Prometeu HD – 2.0

“-What is the use of a book,” thought Alice, “without pictures or conversations?” – Lewis Carroll – Alice in Wonderland. Tot just abans de la seva vertiginosa caiguda per la llodriguera que l’ha de conduir inexorablement al capgirat País de les Meravelles, la nena Alícia de Carroll s’avorreix com una ostra asseguda a la vora del riu amb la seva germana gran que està molt concentrada en la lectura d’un llibre feixuc, un totxo d’aquells sense “imatges ni conversa”. Al meu entendre, Charles Lutwidge Dodgson (Lewis Carroll), matemàtic i escriptor, gran aficionat a la fotografia i agut observador dels infants, va saber copsar molt bé que, paral·lelament a l’experiència del caminar o del parlar, l’ADN cultural de les persones neix i es forma molt aviat en la vida i es composa en aquella edat tant tendre principalment d’imatges i de sons. La paraula i l’escriptura vindran més tard a posar mots a l’experiència, a organitzar el discurs, a introduir-hi la racionalitat i, amb una mica de sort, acabar  d’estructurar el coneixement i el relat: dotant-nos d’una  biografia, en resum. L’autor d’Alícia morí l’any 1898: feia doncs ben poc que s’havia inventat el cinema; el fantàstic i disputat invent que hauria de portar les societats i les cultures del món llodriguera avall fins al País Digital de les Meravelles actual, on es fertilitzen, es gesten, es distribueixen, es gaudeixen, es nodreixen, es desenvolupen, es perverteixen, es moren, s’enterren i reneixen en un magma movent en transformació constant els fenòmens culturals d’abast mundial que malden per a definir i expressar les essències i afaiçonar les mentalitats del segle. Poc podia doncs imaginar Carroll que 100 anys més tard Alícia, ajaçada a la vora del riu, ja no s’avorreix gens, capficada com està en els jocs o pel·lícules o web-sèries del seu mòbil o tauleta, immersa fins i tot en un món 3D gràcies a les seves ulleres de realitat virtual. Alícia ja no veu passar pel seu costat el conill blanc que fa tard ni sent el tic-tac del seu rellotge desproporcionat. Ja fa una bona estona que ella vagareja entusiasmada i absorta, sola o virtualment acompanyada, pel seu particular país meravellós. L’alfabetització primera dels infants avui dia, i també de manera fonamental la que més tard i en solució de continuïtat al llarg de la vida desenvolupen els adults, és audiovisual. Es un fet encara no massa reconegut potser a les escoles: no s’ensenya encara per regla general a analitzar en profunditat les imatges en moviment, encara menys a descodificar-les en un conjunt morfològic i sintàctic coherent. Tard o d’hora haurem d’acceptar plenament que ser capaços d’analitzar a fons Viridiana  o El Verdugo és tan important a l’hora d’establir els paràmetres d’escolarització d’un individu com saber llegir El Quixot o La Plaça del Diamant. La història explica tanmateix que si bé Colom topà amb Amèrica l’any 1492, es trigaria més d’un segle a incloure el continent en els mapes i globus terraqui de les principals Universitats d’Europa. Agradi o no, el nostre consum cultural principal és audiovisual. La nostra font primera de coneixement i d’informació també. De manera aclaparadora, és justament el que veiem a la pantalla que constitueix l’espurna que ens porta a veure tal exposició, tal obra de teatre, tal concert, tal museu i sí, també de manera auto-referencial, tal altre producció audiovisual: la capacitat transmèdia de l’audiovisual, gràcies a les seves possibilitats tecnològiques actuals tant pel que fa a la producció com al consum, semblaria infinita. I és també per aquesta raó que, al meu entendre, l’audiovisual, a part d’haver-se convertit ja en el mitjà de difusió cultural per excel·lència de les societats occidentals, funciona cada vegada més com el principal instrument de diàleg entre l’artista i el públic, en detriment de la crítica especialitzada escrita en revistes i diaris. Qualsevol dels formats audiovisuals dramàtics, documentals o de reportatge, de video-art, etc. que el creador desitgi cultivar, aquests li permeten efectivament de comunicar-se directament i d’establir un diàleg amb el seu públic; diàleg  que, d’efectuar-se des de les xarxes socials, es pot portar a terme fins i tot a temps real! D’altra banda, cal remarcar també aquí que l’audiovisual s’utilitza cada cop més en totes les disciplines com a instrument intern del propi creador per tal de monitoritzar, entendre i estructurar la evolució del seu procés creatiu. La revolució digital i tecnològica actual possibiliten, al voltant de l’audiovisual entès en el seu sentit més eclèctic i que domina amb escreix els continguts a la xarxa, una infinitat de manifestacions culturals amb una gran capacitat de pol·linització que traspassa classes socials, grups generacionals i fronteres com no s’havia vist al món des de la invenció de la impremta de Gutenberg: en la mesura en que facilita el diàleg i multiplica exponencialment a les xarxes les possibilitats de difusió de l’obra del creador, com hem explicat anteriorment, però també gràcies a la promesa implícita per a cadascú de nosaltres que suposa el oferir-nos la oportunitat de fer de creadors de les nostres pròpies fantasies: creadors accidentals, eventuals o fins i tot amb una ferma vocació professional, això no importa! Efectivament resulta relativament assequible avui dia fer-se amb una càmera digital HD, un bon programa d’edició d’imatge i so i produir les nostres pròpies produccions audiovisuals que es poden difondre amb facilitat a tot el món a la xarxa. La democratització dels mitjans fa de tots nosaltres creadors en potència i això dinamitza encara més el diàleg creador/públic del que parlàvem més amunt. Aquest fenomen es palpable de manera notòria i a gran escala en les gegantines manifestacions culturals i globals transmèdia d’origen anglosaxó que no podem defugir, tan universal és el seu abast, com per exemple la franquícia de Star Wars: creadors i fan base o seguidors estan en constant dialèctica internáutica sobre la evolució de la saga fins i tot en els detalls més ínfims (incloent-hi moltes vegades apassionades discussions sobre el cast i fins i tot aspectes capitals com el cànon oficial, l’autoria del director o del guionista d’un dels episodis de la franquícia, etc.). La saga adquireix vida pròpia i es fa entre tots. El mateix es pot donar a petita escala, i per a grups més reduïts i/o més especialitzats. L’audiovisual ha permès doncs, a partir d’Internet i de la digitalització, la democratització radical dels mitjans de producció alhora que ha afavorit com mai la diàspora global de continguts i manifestacions culturals transmèdia, potenciant la creació, cada vegada més col·lectiva, de cosmovisions balzaquianes d’abast universal que s’expressen de manera diversa i específica alhora en el sector del llibre, del còmic, de les arts visuals, de la música, de l’espectacle en viu, etc., en els múltiples aparadors del nostre Parnàs contemporani on tots i cadascú podem ser cridats a ser poetes, i d’una radical diversitat com Philip K. Dick i Ridley Scott ja profetitzaven a Blade Runner; diversitat i radicalitat que obliga a diversificar pantalles i continguts i a inventar nous i agosarats models de negoci cultural. Tota aquesta activitat frenètica i la colossal energia social i financera que se’n deriva també suposa un repte extraordinari per a l’artista i creador individual que pot veure com la seva autoria individual es fa fugissera com la sorra escolant-se entre els dits de la mà, i per també a les cultures minoritàries, que han de maldar més que mai per a fer sentir la seva veu al mig d’aquest concert pantagruèlic alhora que es veuen obligades a reforçar activament els trets originals i únics que distingeixen la seva veu de les demés. Però aquesta ja seria una altra història… Ferran Audí

Categories
Notícies

Declaració a favor de la cultura i contra la seva politització

El Cercle de Cultura va promoure el manifest “Declaració Catalunya per la Cultura”, que va ser signat pels principals partits de l’arc parlamentari català d’aquell moment, i per un gran nombre d’entitats de tots els sectors culturals. Un dels punts que la Declaració esmenta, és la necessitat de cercar noves vies de finançament que assegurin una major dinàmica de relació entre els sectors empresarials i la creació de continguts culturals En aquesta línia, el Cercle de Cultura es va manifestar a favor del projecte de llei de l’Impost català sobre la provisió de continguts per part dels prestadors de serveis de comunicacions electròniques i de foment del sector i de la difusió de la cultural digital. La Llei va ser aprovada pel Parlament de Catalunya, sense cap vot en contra. Dos anys després d’entrar en vigor la llei i quan aquesta ha demostrat la seva  utilitat per al desenvolupament de l’activitat creativa, de producció i de difusió del sector audiovisual de Catalunya, el Tribunal Constitucional l’ha declarada inconstitucional. Això si, amb el vot particular de 5 dels 12 membres d’aquest Tribunal, que han mostrat la seva discrepància amb la decisió. El Cercle de Cultura lamenta aquest fet, i es reitera en la seva convicció que l’impost de connectivitat permetia donar continuïtat econòmica a la cadena de valor dels continguts digitals, en la mesura que comprometia les parts que operen comercialment amb aquests continguts a generar un sistema de finançament sostenible. Així mateix, el Cercle de Cultura considera que aquest suposava un model impositiu proper a la filosofia del mecenatge per a un sector determinant per al futur cultural del país, i un pas definitiu per complementar el finançament de la cultura des de la nova economia que prové del negoci digital. El Cercle de Cultura manifesta la seva solidaritat amb les entitats representatives del sector cultural de l’audiovisual i s’adhereix a la carta oberta que han fet pública. El Cercle de Cultura Reitera la necessitat que hi hagi un marc legal i fiscal que afavoreixi el desenvolupament de les indústries i l’activitat cultural. I insta els nostres governants i els nostres representants polítics, atesos els informes jurídics que avalen una possible alternativa, a comprometre’s a crear el més aviat possible una nova llei amb els mateixos efectes. Així mateix, demana que es mantinguin el compromisos pressupostaris i les dotacions econòmiques previstes per part del govern de la Generalitat de Catalunya, qui va impulsar, amb el sector audiovisual, la mesura que ara ha estat rebutjada per el Tribunal Constitucional.

Categories
Notícies

Anna Soler-Pont: “fa anys era difícil que els editors s’interessessin per autors d’Àfrica o d’Oceania, ara ja no”

Anna Soler-Pont viu dels llibres i pels llibres. Des del 1992 al capdavant de Pontas Agency, és una de les agents literàries més importants del nostre país. Ha estat nominada com a “Millor Agència Literària” dos anys consecutius als London Book Fair International Excellence Awards (2014 i 2015), i li va ser imposada la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya l’any passat. Va ser la comissària del programa de la Cultura Catalana com a convidada d´honor de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007. I el 2013 va fundar Pontas Films, productora audiovisual responsable, entre d´altres, del llargmetratge multipremiat Rastres de sàndal. Ha recorregut molts països d’Àfrica, Àsia i Oceania per poder trobar noves veus i noves històries. A més d’agent literària i productora, és també escriptora i guionista ocasional. Una vida professional dedicada a les històries ben narrades. On et trobem?    Al meu despatx del carrer Sèneca de Barcelona. Quin ha estat el teu darrer èxit? Que el prestigiós autor Moses Isegawa (d´Uganda, resident a Holanda) hagi decidit ser representat per Pontas en lloc de l´agència novaiorquesa que el representava fins ara. I quin ha estat l’últim projecte que has hagut d’abandonar? Abandonar és molt fort… m´agrada més el verb “aparcar”. Hem aparcat el projecte de producció del llargmetratge de ficció sobre Enric Granados. Necessitem més recursos, més experiència abans de posar-nos-hi. Què no sap la gent de tu? Que m´ho prenc tot com si comencés de nou cada dia. Què demanaries al Cercle de Cultura? Que cohesionés totes les indústries culturals de Catalunya, que fes de lobby i de centre de debat. Què és per a tu la cultura? El motor d´una societat sana i avançada: juntament amb l´educació hauria de la prioritat de qualsevol govern del món. Amb més de 20 anys de recorregut, quin és el paper de l´agència Pontas dins la cultura? Ens agrada definir-nos com un pont entre cultures, entre la literatura i el cinema: hem aconseguit ser una empresa reconeguda per la indústria editorial a nivell internacional que representa escriptors i escriptores dels cinc continents des de Barcelona. Més de 80 escriptors, 8 adaptacions a l’audiovisual i 11 més en camí. Quin és el secret? La perseverança, la capacitat de mantenir un ritme d´activitat sostingut sense cremar l’equip, de tenir il·lusió per cada projecte i per cada client, la curiositat i la voluntat de  seguir aprenent cada dia i d´adaptar-se als canvis constants (sobretot als tecnològics).  Com es passa d’agent literària a fer una pel·lícula? L´agència Pontas sempre ha estat coneguda per ser molt proactiva, venent drets d´adaptació d’obres literàries a productors audiovisuals. Passar a produir i fundar Pontas Films, al marge de l´agència, va ser una decisió molt meditada i estudiada durant força temps. Tenir un peu a dues indústries (l´editorial i l´audiovisual) ens fa més forts. Ara mateix estem vivint una època de transició, noves maneres de viure la cultura. Com afecta això a Pontas? El nivell educatiu i cultural de la societat és cada vegada més alt. I això afecta l’agència Pontas en positiu: fa vint-i-quatre anys era difícil que els editors s’interessessin per autors d’Àfrica o d’Oceania, ara ja no, per exemple. Es parla de que el llibre digital acabarà per substituir al paper. Com ho veus? El llibre digital només substituirà un cert tipus de llibres, sobretot els de contingut acadèmic i escolar. Senzillament no hi ha prou pasta de paper al planeta per abastir els llibres escolars de països en vies de desenvolupament rapidíssims com són l’Índia i la Xina. Però la ficció, la novel·la, seguirà sent llegida majoritàriament en suport imprès. Tot i que l´última paraula la tenen els lectors de les noves generacions. El sector literari ha aconseguit digitalitzar-se? Sí, però no hi ha prou demanda de continguts digitals, no hi ha prou dispositius i la pirateria no està sent atacada amb prou força des de les institucions: caldrien multes molt altes i fins i tot presó (com al Japó) pels que organitzen el robatori de contingut d´altri. Quan parlem de literatura, la societat sol pensar directament amb un llibre. Però en realitat hi ha literatura en tot. Quin és el gran repte del món de les lletres avui? El repte és captar l´atenció dels lectors durant unes quantes hores: que aturin qualsevol altra distracció (xarxes socials, YouTubes, oci fàcil…) i quedin atrapats per les paraules escrites. Quan això passa, sigui amb una novel.la o amb un altre gènere, aquell autor ha guanyat una bona batalla! Què has après dels teus viatges? Que a tots ens passen les mateixes coses, en un continent o en un altre, que les històries d´uns i altres s´assemblen molt. I que l´únic que canvia és el punt de vista. I viure en un país en guerra o en pau, amb drets garantits o sense. Viatjant s’aprèn a valorar el que es té. D’on et ve l’amor per les històries? Des de petita he estat molt curiosa, amb molta necessitat de saber més… He tingut avis i pares que m´han transmès aquesta curiositat.   Què en penses de l’educació cultural que reben els alumnes a les escoles? Sempre en falta més! La cultura hauria de tenir un pes específic molt més alt a l´educació general de les noves generacions. A les escoles i també a les famílies. L´educació és una responsabilitat conjunta de tothom (mestres, pares i mares). Alguna frase per acomiadar-nos? Els que treballem en l´àmbit cultural hauríem de ser els primers consumidors de cultura (comprar llibres, llegir-los, recomanar-los, anar a les sales de cinema i portar-hi algú regularment, etc). Sovint no és així. I sense donar exemple des del sector, no avançarem!   Fotografia de l’entrevista: Ennatu Domingo

Categories
Notícies

Entrevista a Montserrat Bou: l’audiovisual català té el repte de refermar la seva internacionalització

On et trobem? Actualment ocupo el càrrec de secretària general de PROA, la federació dels productors audiovisuals catalans. Treballo per defensar els interessos del sector a nivell nacional i internacional. Quin ha estat el teu darrer èxit? Aconseguir reunir un excel·lent equip de treball a PROA. Quin projecte has hagut d’abandonar darrerament? Ajorno, de moment, alguns projectes personals que espero reprendre en el futur. Què no sap la gent de tu? Que si un dia em perdo, em trobareu al Priorat. M’agrada el seu paisatge i la seva gent. Amb ells he redescobert el gust per la lectura comentada al voltant d’una bona copa de vi i uns carquinyolis insuperables! Què li demanaries al Cercle de Cultura? Que assoleixi la fita d’esdevenir un centre d’opinió cultural al marge dels partits polítics, ampliant horitzons i incorporant les noves dimensions de la cultura com, per exemple, la del digital. Què és per a tu Cultura? Tot allò que enriqueix i eixampla la mirada i l’ànima de l’ésser humà. Anant de l’àmbit personal al teu sector professional, quin és l’estat de salut de la indústria audiovisual catalana? La indústria audiovisual catalana està lluitant per superar el sot que ha suposat la crisi econòmica d’aquests anys. Tanmateix, el talent i la preparació hi són i aquesta és la força que permetrà superar totes les dificultats econòmiques. Hem començat l’any amb els premis Gaudí i després amb els Goya. Com valores el reconeixement que ha rebut aquests darrers anys la producció audiovisual catalana i especialment el cinema? Cada vegada més el públic és conscient que el cinema que es fa a Catalunya és de qualitat, té projecció internacional i mereix ser vist. El cinema català té molt a dir i ho diu bé. Els Gaudí d’aquest any han estat una bona mostra de la diversitat de la nostra producció, ja sigui en versió original catalana o no. Quins són els grans reptes de futur del món audiovisual i, concretament, dels productors audiovisuals catalans? Un dels grans reptes és, sens dubte, refermar la internacionalització de l’audiovisual català no només pel que fa al circuit de prestigi (presència en festivals i reconeixements internacionals) sinó pel que fa al circuit estrictament comercial. Manca encara treball per consolidar l’espai de l’audiovisual català dins de la indústria audiovisual a nivell global. Abans d’acabar el 2015 vam saber del trencament de relacions entre dues grans associacions de productors audiovisuals: PROA i  FAPAE. Quins van ser els motius? PROA no se sentia el suficientment representada per la confederació. D’una banda, s’havia intentat negociar un model territorial d’actuació que no va arribar a bon  port. I, de l’altra, PROA no estava d’acord amb l’organització interna de FAPAE en la qual no es reconeixia la nostra singularitat como a federació. Ambdues situacions feien que la llibertat de PROA es veiés retallada així que, amb el consens d’una àmplia majoria dels nostres socis, vam decidir que la millor opció era seguir camins separats i treballar conjuntament en temes puntuals quan ambdues federacions ho consideréssim oportú. A partir d’aquest  nou escenari, on PROA actua de forma independent, quina és la interlocució del sector català amb l’administració de l’Estat i les grans empreses del sector? Des que ens vam separar de FAPAE hem dedicat una especial atenció en establir lligams i negociacions directes tant amb l’administració de l’estat com amb altres entitats, de la mateixa manera que ho hem treballat  a Catalunya. És així com PROA s’està situant com a un dels principals  interlocutors a tenir en compte a l’hora que es prenguin les decisions que afecten al conjunt del sector audiovisual de l’estat. Com valores la posada en marxa de nous instruments per al R+D+I de les indústries creatives com la recent creació del Barcelona Media Alliance? Barcelona Media Alliance és una associació de recent creació que estaria dins l’àmbit de les indústries culturals i basades en l’experiència del RIS3CAT, que és l’estratègia de recerca i innovació per a l’especialització intel·ligent de Catalunya RIS3CAT; el programa que ha de garantir que les inversions en recerca i innovació cofinançades per la Unió Europea es tradueixin en creixement econòmic i creació d’ocupació. L’objectiu d’aquesta associació és col·laborar en l’impuls per la innovació i millorar la competitivitat d’aquests sectors. PROA ha estat convidada a formar part de Barcelona Media Alliance, i ho hem acceptat perquè compartim l’objectiu de fer créixer i millorar les condicions del sector audiovisual.  

Categories
Notícies

El Cercle de Cultura celebra que el TC aixequi la suspensió a la taxa per al finançament de l’audiovisual

Després de dos mesos de suspensió cautelar, arran del recurs presentat pel govern espanyol a la llei aprovada pel Parlament, el Tribunal Constitucional ha pres la decisió d’axecar aquesta suspensió, que permetrà que es torni a recaptar la taxa a les operadores d’internet per al finançament de la nostra indústria audiovisual. El Cercle de Cultura, com moltes altres entitats i associacions representatives del món cultural i de les seves indústries, es va posicionar a favor que Catalunya aprovés una normativa com aquesta; i ara celebra que el TC hagi posat fi a aquesta suspensió que impedia el seu cobrament. Fa just un any, el Parlament va aprovar per àmplia majoria la llei de creació de l’impost sobre els operadors d’internet per al foment del sector audiovisual i la difusió cultural digital. La llei preveu la recaptació d’uns 20,5 M€ anuals i la taxa és de 0,25€ mensuals per contracte de connexió a internet, que el paguen les companyies subministradores. Cal recordar que aquesta taxa va destinada a dos fons: al foment de la indústria audiovisual (fins a un màxim del 95%) i a la difusió de la cultura digital (amb un mínim del 5%). La taxa constituirà una font important d’ingressos per impulsar la indústria cinematogràfica i audiovisual. Per la seva banda, els recursos del fons per al foment de la difusió cultural digital es destinaran a projectes o actuacions que promoguin l’accés de la ciutadania a Internet en centres o institucions de difusió cultural.  

Categories
Notícies

El Cercle de Cultura celebra que el TC aixequi la suspensió a la taxa per al finançament de l’audiovisual

Després de dos mesos de suspensió cautelar, arran del recurs presentat pel govern espanyol a la llei aprovada pel Parlament, el Tribunal Constitucional ha pres la decisió d’axecar aquesta suspensió, que permetrà que es torni a recaptar la taxa a les operadores d’internet per al finançament de la nostra indústria audiovisual. El Cercle de Cultura, com moltes altres entitats i associacions representatives del món cultural i de les seves indústries es va posicionar a favor que Catalunya aprovés una normativa com aquesta, i ara celebra que el TC hagi posat fi a aquesta suspensió que impedia el seu cobrament. Fa just un any, el Parlament va aprovar per àmplia majoria la llei de creació de l’impost sobre els operadors d’internet per al foment del sector audiovisual i la difusió cultural digital. La llei preveia la recaptació d’uns 20,5 M€ anuals i la taxa de 0,250,25€ mensuals per contracte de connexió a internet, el paguen les companyies subministradores. Cal recordar que aquesta taxa va destinada a dos fons: al foment de la indústria audiovisual (fins a un màxim del 95%) i a la difusió de la cultura digital (amb un mínim del 5%). La taxa constitueix una nova font d’ingressos per impulsar la indústria cinematogràfica i audiovisual. Per la seva banda, els recursos del fons per al foment de la difusió cultural digital es destinaran a projectes o actuacions que promoguin l’accés de la ciutadania a Internet en centres o institucions de difusió cultural.