Categories
Notícies

El CAC publica el seu informe anual sobre el sector audiovisual català

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya, CAC ha publicat recentment el seu informe anual sobre el sector audiovisual a Catalunya, tant en l’àmbit de la producció com de consum d’aquests continguts. L’informe té tres grans capítols: el primer, dedicat a l’economia del sector (televisió, ràdio, publicitat, producció audiovisual…). El segon estudia l’oferta de continguts, incloses les noves plataformes de serveis en streaming (OTT, IPTV…). I el tercer posa la mirada en els consums audiovisuals, amb dades específiques sobre els consums en línia. Aquest informe i altres publicacions de l’autoritat audiovisual catalana els podeu consultar i descarregar des del seu web: cac.cat

Categories
Notícies

El CAC publica un monogràfic dedicat a les indústries culturals

El darrer número de la publicació “Quaderns del CAC” està dedicat a les indústries culturals, amb la mirada posada en com la com la digitalització transforma la producció, la distribució i el consum de béns i serveis culturals creant oportunitats, però també nous riscos. Aquest monogràfic, sota la direcció d’Emili Prado i amb el conseller del CAC Salvador Alsius com a editor, inclou un seguit d’articles –expressament elaborats per a la publicació-   que analitzen el present i futur de les indústries culturals, i de forma particular l’impacte que hi té la digitalització. A més de la realitat europea, s’ estudien altres grans espais de creació cultural com el Brasil o el Canadà. María Trinidad García Leiva i Luis A. Albornoz, assessors del monogràfic, l’obren amb l’article Indústries culturals i diversitat: vells debats i nous desafiaments. Uns nous desafiaments que els autors situen com a claus per a l’establiment de les polítiques públiques en el camp dels béns i serveis culturals transformats per la digitalització La resta d’articles són Amenaça o oportunitat? Diversitat cultural a l’era de les plataformes digitals a la UE , de Katharina Hoelck i Heritiana Ranaivoson; La Convenció de la UNESCO de 2005 o l’impensat de la pluralitat lingüística, de Jacques Guyot; La promoció i protecció de la diversitat en la legislació comunicativa europea d’Alejandro Perales; Els agents culturals a internet i les pràctiques que contribueixen a la seva diversitat  de Pilar Torre Villaverde; Notes i estudis metodològics sobre indicadors de diversitat en la producció audiovisual de José Márcio Barros i José Oliveira Júnior, dedicat a la realitat bralisera, i Informe sobre la diversitat cultural a la indústria audiovisual canadenca: una supervisió més significativa d’Emilia Zboralska, Charles H. Davis, Jeremy Shtern i Vanessa Ciccone. A més dels articles que conformen el monogràfic sobre les indústries culturals, la resta de la publicació del CAC inclou altres articles d’interès, com la ràdio musical; el nou escenari mediàtic a Mèxic amb el seu recent pas a la televisió digital, o l’evolució del mercat radiofònic Podeu consultar-los a: http://www.cac.cat/web/recerca/index.jsp?NDc%3D&MQ%3D%3D&L3dlYi9yZWNlcmNhL3F1YWRlcm5zL2RhcnJlckNvbnRlbnQ%3D

Categories
Opinió

Autoescoles d’idioma

A diferència del passat que va de la Renaixença a la Transició, els avenços cap a la definició política de Catalunya han anat sempre lligats a la recuperació del català. I no, o no de manera principal, en un sentit expansiu sinó intensiu. Mestre Fabra era un mite en el seu temps. El gruix de la societat participava en l’esforç per polir l’idioma durant els anys 60 i 70. Però als nostres dies som una minoria, un residu, i més valdria que ens convertim en secta, els que considerem que amb una llengua tan desafinada com la llengua catalana no es pot anar gaire lluny com a país. Només la tercera part dels catalans té la llengua pròpia com a habitual. Si sabessin fer-la servir-la amb propietat, o si fossin conscients que el futur depèn sobretot del coneixement que en tinguin i de l’ús que en facin. Si en comptes d’empobrir-la l’enriquissin, no caldria patir. Però no és el cas. Les escoles públiques, que són els mèdia, contribueixen a desaprendre. De privades no n’hi ha. Per tant, no hi ha més remei per millorar que convertir-se en autodidacte. ¿On són els manuals? En alguns autors, pocs. En un bon nombre de traduccions. Sovint en el teatre. També en algunes escasses excepcions d’expressió verbal pública, com és el cas de Joaquim Maria Puyal, Jordi Basté o Josep Cuní. Els altres, quasi tots, no paren de passar el ribot, d’aprimar i d’agrisar. Invertir en la pròpia llengua, en el nostre cas en les pròpies perquè tant es poden enriquir com envair-se i embastardir-se, és més productiu per a la societat que apuntar-se a una associació nacionalista o d’esquerres. Però pels parlants que se l’han deixat depauperar, costa més. Afinar el gust, exigir-se i exigir propietat, vivacitat i color en l’expressió de cadascú i en la dels altres és imprescindible. Fer una bona frase no és senzill. Fer una bona frase clara i pertinent és el resultat d’anys d’autoaprenentatge. No hi ha al món cap país competitiu format per gent amb escassa competència lingüística. Article de Xavier Bru de Sala publicat al diari El Periódico.      

Categories
Notícies

Joves i participació cultural: l’impacte de la crisi i el factor educatiu

El CoNCA i la Direcció General de Joventut van organitzar aquest mes de novembre la jornada “Repensar la cultura. Com afavorir la participació cultural de les persones joves”, en el que es va presentar l’informe “La participació cultural de la joventut catalana 2001-2015” elaborat pels sociòlegs Antonio Ariño i Ramon Llopis, realitzat a partir de les enquestes sobre consums i participació cultural elaborades per diversos organismes i departaments de la Generalitat durant aquesta quinze anys. Evolució de les pràctiques culturals dels joves Per al catedràtic de sociologia de la Universitat de València, Antonio Ariño, “les TICO (concepte que suma a les TIC l’àmbit dels nous processos d’organització social) i la crisi econòmica han impactat de forma directa en el consum cultural de les persones joves”, afegint que aquestes TICO han canviat els nostres hàbits quotidians i que el paper d’internet ha esdevingut fonamental com a eina per accedir a continguts de tipus gratuït. Un accés que es pot produir en qualsevol moment i lloc gràcies al fet que el 92% dels individus joves utilitzen el telèfon mòbil (dades 2015) que ha permès incrementar molt el temps dedicat a la navegació digital. Aquesta immersió en una societat digital fa que la televisió, l’ordinador i els telèfons mòbils siguin les tres pantalles que concentren actualment la majoria d’usos i pràctiques culturals dels joves. Anant amb més detall, les pràctiques més esteses són escoltar música, mirar la televisió, utilitzar internet i anar al cinema, seguides de la lectura de llibres, escoltar ràdio i la lectura de diaris. Per darrera se situen les visites a les biblioteques, l’assistència a concerts i la lectura de revistes, a les que seguirien la visita a museus i monuments, l’assistència al teatre i a les galeries d’art. Tancaria la llista l’assistència a espectacles de dansa i circ. A l’inici del període estudiat hi ha una tendència positiva cap a la penetració creixent de la participació cultural que es veu interrompuda per l’impacte de la crisi, que també es constata amb les dades de recerca d’ofertes o la renúncia a anar a espectacles si no s’aconsegueixen aquests avantatges; tot i que les persones joves més afectades són les famílies monoparentals i les parelles amb fills petits pel que fa a la reducció de la despesa cultural. L’estudi considera revelador de l’impacte de la crisi el desplaçament dels motius pels quals no es realitzen determinades pràctiques o no es fan amb més freqüència, assenyalant que “mentre que el 2006 el percentatge més elevat entre la població jove es registra en la manca d’interès, seguida de la manca de temps, en els darrers anys el pes es desplaça clarament cap al preu i cada vegada té més rellevància el consum gratuït de música, pel·lícules, llibres, etc. a internet”. Per exemple, comparant les dades del 2006 amb les del 2014, el factor preu ha passat de determinar l’absència de participació pel que fa als concerts del 11,4% al 49%; en el cas del cinema, del 15,5% al 59,8%; en el del teatre, del 10,9% al 60,2%; i pel que fa als museus, ha passat d’un molt escàs 2,2% al 44,7%. Consum i participació cultural: el factor educatiu L’estudi inclou com a modalitats de participació aquelles que no són presencials, en tant que inclou el consum de continguts audiovisuals. Amb aquesta incorporació, els autors apunten que les activitats que més es realitzen pertanyen a l’univers audiovisual/digital, i en destaquen tres: l’omnipresència de la música en moltes activitats quotidianes; l’addicció creixent a les sèries de ficció, que té a més un component grupal en tant que es comenten amb els companys de classe, treball o oci; i la comunicació instantània, gràcies a uns telèfons intel·ligents que han esdevingut imprescindibles per al protagonisme de les xarxes socials; no només per a la comunicació i la relació entre els joves, sinó també per a la mateixa organització de la seva vida quotidiana. Per a Ariño i Llopis, el capital educatiu té cada vegada una força més gran com a factor que explica les fractures socials i la mateixa exclusió cultural. En aquest sentit, consideren que qualsevol política cultural que no atengui aquests fenòmens de desigualtat produirà resultats no volguts com el d’acumular recursos culturals en les persones que ja tenen la facilitat d’accés per mitjans propis, “ja que sense el capital cultural necessari adquirit mitjançant l’educació i la socialització, determinats col·lectius de joves no poden apropiar-se de la significació de la cultura que es troba a la seva disposició”. En aquest sentit, el capital educatiu es relaciona de manera directa amb la importància que es concedeix a la cultura; i es constata que hi ha un conjunt d’interessos que estan directament correlacionats amb el nivell educatiu, com seria l’interès per la cultura lletrada i clàssica; lectura de llibres, visita a exposicions i monuments, la música clàssica, l’òpera i el teatre especialment. Per altra banda, l’estudi apunta al fet que hi ha una realitat cultural no analitza per les enquestes que dóna sentit i identitat a les persones que viuen en la perifèria de l’exclusió cultural. En aquest sentit, els autors aposten per un canvi democratitzador de la cultura que reconegui aquestes pràctiques creatives que no s’adiuen al cànon habitual. Com crear nous públics En l’acte de presentació de l’estudi, Antonio Ariño va subratllar la idea que “la cultura ha de ser un acte de plaer per a la persona que hi participa, i per això la clau per aconseguir nous públics és crear les condicions socials per generar interès per la cultura i que sigui una praxis que generi plaer. Aquesta és la gran regla. Les sèries, la música, les sortides, les pel·lícules… han de ser entretingudes i relaxants, crear passió”. L’estudi trenca alguns tòpics com que els joves s’allunyen de les formes tradicionals de la cultura clàssica i lletrada, “ja que no hi ha incompatibilitat entre aquestes pràctiques i les digitals, sinó una reorganització de les pràctiques culturals clàssiques en el nou paradigma comunicatiu que és digital”. Com ja s’ha destacat anteriorment, Ariño i Llopis consideren inexcusable reconèixer que la via principals per crear nous públics demana incorporar les competències necessàries en el sistema escolar. La política cultural principal és una política educativa molt jove”. Així, “les persones que neixen en llars i famílies excloses econòmicament i socialment sovint no disposen dels mitjans per adquirir les competències que produeixen sentit en l’esfera cultural ni dels béns culturals, i només un sistema escolar atent a aquestes necessitats pot mitigar aquestes mancances”.

Categories
Opinió

L’hora del teatre, no la del cine

Que el teatre ha sabut enganxar una altra vegada el tròlei a la societat és evident des de fa dies i comença a ser reconegut. És possible que les arts visuals vagin just al darrere en aquesta cursa pel retorn de la cultura amb sentit crític. L’èxit, que s’ha d’aplaudir i encoratjar, fa més evident el buit en altres territoris: novel·la, espectacles musicals, sobretot món audiovisual. En canvi, si la novel·la no segueix el mateix camí és per culpa dels premis, segrestats per empreses atrapades a la lògica desesperada de la rendibilitat. Es promociona l’escriptor-klee­nex en detriment de tots els altres. Hi col·labora el periodisme cultural, gratuïtament sotmès a la pressió dels comptes de resultats de les editorials mitjanes i grans. La narrativa s’ha quedat sense crítics. Tampoc disposa de filtres de qualitat. Per certificar la banalització de les músiques que havien encapçalat actituds de revolta, només cal fer un cop d’ull als cartells dels festivals d’estiu. En canvi, la responsabilitat de la castració dels continguts de l’audiovisual és pública. Productors i guionistes han estat obligats massa temps a tocar la flauta de Pan i reflectir una Catalunya inexistent. A sobre, quan la globalització obliga a esquerdar l’autisme cultural de matriu convergent, arriben més i més retallades. Sense novel·la, i sobretot sense cine i sense ficció televisiva de producció pròpia i contingut social i crític, no ens en sortirem. El teatre, sol o poc acompanyat, no aconseguirà fer el tomb a la truita de la banalitat. Apunt final sobre Les bruixes de Salem, al Grec. No, benvolguts companys, el tema de fons no és el control de la societat per part del poder, sinó el fanatisme dels grups socials que condemnen la dissidència i abominen de la llibertat. Els assassins de Salem no són els jutges sinó els puritans, és a dir en aquell lloc i temps, el poble. No ho oblidéssim. Article de Xavier Bru de Sala publicat al diari El Periódico el 4 de juliol de 2016