Categories
Opinió

Per una nova agenda de la política cultural

Publiquem aquest article de Lluís Bonet on fa una proposta d'una nova agenda per a les polítiques culturals. Aquest és el 5è escrit de Bonet al seu blog amb relació al greu impacte de la pandèmia al si del sector de la cultura. Els anteriors han estat dedicats a les organitzacions, els seus professionals i les pràctiques culturals.

Davant l’emergència i greu situació del sector cultural, avui més que mai, és imprescindible disposar d’unes polítiques governamentals valentes, amb coneixement de la realitat local, visió estratègica a curt, mig i llarg terme, i empatia envers el conjunt d’agents implicats. La seva missió ha de consistir, fonamentalment, en: acompanyar uns professionals i unes organitzacions al llindar de la fallida; salvaguardar aquelles experiències més fràgils i al mateix temps més rellevants pel paisatge cultural post-crisi; donar suport aquells projectes o institucions amb major capacitat multiplicadora i sinèrgica envers el sistema cultural; enfortir els processos de resiliència de ciutadania, entitats i professionals. Per què han de ser també valentes? Per que és imprescindible prioritzar, també arriscar, i això no agradarà als agents de sectors, formats o activitats més convencionals o no prioritàries. Tradicionalment, la majoria de governs tendeixen a concentrar els recursos en els equipaments i projectes de titularitat governamental1 (aquells que històricament han acabat formant part de la seva responsabilitat directa, sense que això respongui necessàriament a necessitats o demandes actuals). I, pel que fa al suport a iniciatives de tercers, s’opta preferentment per la repartidora: petites ajudes a un gran nombre d’organitzacions. Distribuir uns recursos escassos a un nombre elevat de projectes no sempre té sentit. El tindria si calgués ampliar el teixit d’agents culturals i esperonar noves iniciatives, però aquest no és cas en una crisi com l’actual, i en general quan:  l’ajuda és tan petita que quasi no compensa els costos d’administració de la mateixa (costos de gestió tant per part de la pròpia administració com per als receptors); és reprodueix un ecosistema desequilibrat (reben més els territoris i els subsectors amb més iniciativa i més capacitat de presentar propostes alineades amb els paràmetres de les convocatòries) enlloc d’ajudar preferentment allí on hi ha més dèficits; l’activitat es farà de totes maneres i no depèn del suport governamental; és a dir, quan el diner públic no incentiva sinó que tan sols comporta uns ingressos addicionals. Pel que fa al gruix del pressupost cultural públic, aquest se centra en el personal i les activitats dels museus, mitjans de comunicació, biblioteques, teatres o centres culturals de titularitat governamental. Molts d’ells, però malauradament massa pocs, compleixen una missió redistribuïdora fonamental a escala territorial o sectorial, ja que la iniciativa privada lucrativa se centra en les grans metròpolis o en la producció cultural de masses, abandonant les expressions més locals (de mercat petit, no competitiu, però que ens permeten ser qui som i reinventar les arrels) o que requereixen esforços cognitius més grans (fruit de processos creatius o patrimonials complexos o innovadors). Ara bé, sovint aquest paper supletori no es fa amb suficient eficiència, be perquè el perfil i dimensió dels equipaments no és adequat per maximitzar les sinergies o per treure profit d’uns actius immobilitzats desaprofitats (museus sense quasi personal i una museografia antiquada, teatres amb un nombre de funcions baixíssim, biblioteques que no poden competir amb l’oferta digital disponible ...). Sovint perquè primen altres objectius, com uns mitjans de comunicació públics o unes polítiques de programació i preus dels equipaments al servei d’estratègies partidistes, clientelars.  Finalment, perquè no ha existit una política d’incentius, reciclatge i mobilitat del personal a càrrec; un recurs humà molt desaprofitat, dedicat massa sovint a tasques administratives i no de disseny i esperonament de l’activitat del teixit social. Quan una política es deixa en mans, únicament, del compromís voluntariós d’uns pocs, aquesta no arriba massa lluny. I és una llàstima perquè malgrat les retallades disposem d’infraestructures i professionals potencialment prou bons. I, addicionalment, donada la seva estabilitat institucional seran els que podran aguantar millor l’embat d’aquesta nova crisi. Nogensmenys, cal superar rigideses normatives en la tramitació administrativa ja que frenen una resposta eficient, qüestió sagnant en un moment particularment greu com l’actual. Ara bé, si mirem el gruix de les estratègies de política cultural, aquelles que es poden llegir en el detall dels pressupostos públics (oblideu-vos dels grans discursos retòrics o dels focs d’artifici de promeses evanescents), no hi ha hagut canvis substancials entre la primera i la segona dècada del segle XXI. Com pot ser això si tantes coses han canviat en aquest lapse de temps? La crisi de 2008 va implicar una reducció brutal dels recursos disponibles, recursos que no s’han recuperat deu anys després (a Espanya la despesa cultural pública del conjunt d’administracions públiques de 2017 estava encara a un 72% de la de 2008). Però les retallades no varen respondre a una estratègia reflexionada sinó que es varen salvar les activitats que tenien menys costos polítics o comptables, els projectes més institucionalitzats, amb personal funcionari, o com a molt aquelles activitats amb més capacitat de mobilització social. En paral·lel varen créixer moltes iniciatives i projectes, particularment flexibles, fràgils o intensius en el temps –com per exemple els festivals –, activitats que ara patiran particularment. Per això és necessari que la política cultural que es dissenyi tingui una mirada estratègica. En aquest sentit, qui, què i com cal prioritzar davant d’una crisi inesperada, profunda i que ens ha agafat sense estar preparats? No és fàcil respondre a aquesta pregunta ja que no disposem de prou informació –malgrat el gran nombre d’enquestes d’urgència realitzades durant el darrer mes i mig (malauradament no totes metodològicament correctes)– per fer una diagnosi acurada de la situació per territoris, sectors, formats i tipologies d’agents. El que està clar és que no s’haurien de tornar a repetir els errors de la gestió de la crisi de 2008, ja que hauríem d’haver après de l’experiència i perquè el sector cultural arribar més afeblit que en aquell moment. Anàlisi crítica de les mesures governamentals implementades fins ara Les mesures que s'han pres fins ara per pal·liar els efectes de la crisi, com ara els préstecs avalats pel govern, l'exempció o endarreriment en els terminis de pagament d'alguns impostos, els ERTO (expedients de regulació temporal d’ocupació), així com algunes ajudes a fons perdut o subvencions extraordinàries, no només són insuficients sinó que sovint estan mal adaptats a la realitat del sector cultural. De tots ells, el que està sent més efectiu (especialment per a les organitzacions de menys de 50 treballadors) són els ERTO, però caldria allargar-los passat l’estat d’alarma perquè en molts casos no se’ls permetrà obrir fins molt més endavant i per facilitar la reincorporació gradual dels treballadors, ja que l’activitat econòmica i el consum es recuperaran lentament. En canvi, els ajuts directes són en la majoria de casos d’imports massa reduïts pels tràmits burocràtics que impliquen2. Ara bé, en tots dos casos, són mesures per aturar el cop inicial, no per encarar el retorn a l’activitat ni per preparar-se per un futur incert. En aquest sentit és interessant escoltar les demandes dels membres del Consell de cultura de Barcelona: "necessitem un gran pla per al sector cultural, un pla que assenti unes bases noves i sòlides per a la vida cultural de la propera dècada i que eviti els errors del passat" 3. I, al costat d’això, demanen mesures concretes: “incrementar les ajudes proposades per les institucions públiques, aportar liquiditat a les empreses –més que préstecs, calen fons no reintegrables–, habilitar un mecanisme de suport a les empreses privades i entitats semipúbliques, així com a professionals autònoms –un fons de suport ad hoc disponible durant un període més o menys llarg–, i finalment agilitzar els processos administratius per fer front a la urgència de la situació”. Aquest darrer requeriment és molt important ja que l’administració sovint està més centrada en evitar algun trampós sense tenir en compte l’enorme malbaratament de recursos propis i aliens que implica complir amb procediments administratius poc eficients, que malauradament tampoc eviten la trampa. Una altra qüestió que cal analitzar és el volum i l’eficàcia de l’ajuda financera governamental, a curt, mig i llarg termini. En relació al volum de l’ajuda, aquest depèn de la capacitat financera de cada govern, lligat al seu nivell d’endeutament previ, la capacitat per poder-se endeutar més (que depèn de la confiança dels potencials creditors) i de les prioritats governamentals sobre quins sectors i agents mereixen rebre aquestes ajudes. A la majoria de països llatinoamericans, la capacitat d’endeutament és limitada i la cultura no es considerada una prioritat pels dirigents polítics i econòmics centrats en altres sectors. Tot i això, s’observen diferències enormes de sensibilitat i d’estratègies entre els diferents països (veure, per exemple, el recull realitzat per l’OEI amb les iniciatives dels governs iberoamericans, el del Compendium de polítiques culturals o de KEA a escala europea, o a nivell mundial posant el focus en la mobilitat d’artistes realitzat per On the move i CircoStrada, entre molts d’altres). A Europa tindrem una gran injecció de liquiditat per part del Banc Central Europeu, però no sabem encara com es distribuirà per sectors, tipologies d’agents i en última instància, nivells de govern. El com es faci marcarà l’eficiència i l’eficàcia del paquet de mesures de suport a la cultura. A Espanya la cultura no és una prioritat governamental, tal com la primera reacció del ministre del ram va deixar clar. A més, l’anàlisi de la gestió de la crisi de 2008 no genera gaires esperances. L’administració central va acaparar la major part dels recursos disponibles, ofegant les comunitats autònomes que havien de fer front al cost de les despeses en sanitat i educació, i limitant la capacitat de despesa dels ens locals endeutats en les competències essencials (que no incloïen cultura). Tanmateix, són aquests darrers els que han liderat la despesa en cultura, incrementant en quasi 10 punts percentuals el seu pes en la despesa cultural total de les administracions públiques espanyoles (del 54,8% el 2008 al 64,2% el 2017). Així, doncs, si la liquiditat arriba als ajuntaments hi ha una certa esperança de comptar amb recursos reals per reactivar el sector, tal com molt bé expliquen Àngel Mestres i Oriol Martí en un escrit recent al blog de Trànsit projectes. Ja que si els recursos excepcionals posats a disposició acaben fonamentalment en mans de l’administració central, el seu impacte en el teixit cultural serà molt més baix i centrat en les grans empreses del sector4 (a no ser, vana esperança, que es crees un projecte descentralitzat d’art públic, com el New Deal del president Roosevelt durant la Gran Depressió, tal com el Cultura/s de la Vanguardia deixa suggerir!). Pel que respecta a les comunitats autònomes, amb l’excepció basca i navarresa pel seu estatus fiscal especial, estaran tan endeutades cobrint la despesa sanitària i en serveis socials que serà difícil que incrementin els seus pressupostos culturals (malgrat que la Generalitat aporta el 24% del pressupost cultural del conjunt de CCAA). Pel que fa al suport indirecte al teixit empresarial (avals, préstecs, rebaixes fiscals ...), si els diners es queden en les grans empreses i no arriben als petits operadors, aquest darrers amb menys recursos per aguantar la crisi acabaran desapareixent, i amb ells la riquesa, diversitat i flaire local de les expressions culturals. Pel que fa a les famílies, caldrà veure en quina proporció els recursos arriben a les classes populars (molt necessitades i que per tant els destinaran fonamentalment a subsistència), a les classes mitjanes (els principals consumidors culturals) o només nodreixen les butxaques dels més rics (que potser aprofitaran l’abundor da liquiditat per invertir en propietats immobles i bens culturals a preu de saldo). Vers un canvi de valors Més enllà dels recursos econòmics, saber escoltar, acompanyar i assessorar assertivament són valors claus, especialment importants en moments d’incertesa com els actuals. Cal fer-ho, no obstant, amb el màxim respecte, coratge i empatia possibles. El fet d’acompanyar no ha de ser incompatible amb prendre decisions difícils, valentes, com per exemple prioritzar els recursos cap aquelles activitats més necessàries per assegurar una vida cultural plena un cop passada la pandèmia, o amb més probabilitat de supervivència. Ara bé, malgrat saber que moltes organitzacions i projectes hauran de tancar, amb efectes greus per a la supervivència econòmica de molts professionals, no es pot condemnar d’entrada sense estudiar el diferent grau de resiliència de cada organització. I això passa per la proximitat; és a dir, pel tan repetit i no sempre ben aplicat principi de subsidiarietat. Quan més a prop d’un projecte, dels seus professionals i de la comunitat de referència, més fàcil és estimar els potencials i les necessitats, i així adaptar localment el ventall d’instruments polítics, financers i de suport disponibles. Compartir informació sobre estratègies i instruments a escala nacional i internacional és extremadament útil, però la seva adaptació ha de ser regional i local. Un dels grans errors de la mentalitat tecnocràtica és pensar que una teràpia homogènia, tractar a tothom per igual, comporta eficàcia i equitat. Una altra forma d’acompanyar és la informació i la formació. Ambdós instruments són claus per ajudar als professionals a prendre les seves pròpies decisions, compartint diagnosis i possibles estratègies. Ara bé, estem aprofitant suficientment els moments actuals d’aturada de les activitats per formar i generar tallers de reflexió i intercanvi per tal que els professionals dissenyin les seves estratègies per a les diferents etapes que venen? Per exemple, per dissenyar espais o activitats culturals COVID-Free que generin confiança a les audiències i als treballadors, o per un retorn financerament i humana responsable i viable? Estan apareixent força experiències independents,5 però falta un suport públic més explícit. Un aspecte que pot ser rellevant és acompanyar amb informació i assessorament sobre les oportunitats en el mercat internacional. Malgrat que la recessió econòmica és global, els països del Nord d’Europa es recuperaran abans que els del Sud, tant pel menor impacte inicial de la pandèmia com per la major capacitat adquisitiva de les seves audiències i la generositat dels seus pressupostos culturals. En canvi, les perspectives del mercat llatinoamericà o africà no són optimistes, així com tampoc s’espera gaire dinamisme en els programes de cooperació cultural internacional, ni en l’ajuda al desenvolupament, donat el replegament domèstic i la priorització envers la crisi sanitària i alimentària. Val la pena subratllar la feina que, amb independència de cap política explícita, estan realitzant molts projectes culturals, en particular aquells que afavoreixen i coordinen les iniciatives dels seus professionals, des d’espais patrimonials que estan recollint el nou patrimoni fruit d’aquesta crisi, fins als artistes i gestors que amb una gran imaginació estan creant nous productes i formats de compartir les expressions culturals. També cal destacar la labor d’alguns equips tècnics de l’administració, que en sintonia amb professionals del sector i cooperant amb xarxes de cooperació internacional, estan elaborant o difonent guies pràctiques sobre com gestionar aquest moment tan particular6. En el fons, les polítiques culturals són una responsabilitat de tots, no només dels polítics que temporalment les dirigeixen. Quan més participatives, transparents i valentes siguin, molt millor per tal de projectar la vida cultural i els seus agents cap a un futur difícil, complex però també ple d’oportunitats. Una mirada cap al futur Per concloure, cal esperar transformacions rellevants a mig terme en les polítiques de suport públic a la cultura? Hi haurà un canvi de prioritats o fins i tot de paradigmes de política cultural? O, com en la crisi financera anterior, es prioritzarà allò més institucional o més majoritari, amb independència de la seva aportació en termes de creativitat o sinergies multiplicadores? Seria una llàstima! Caldria aprofitar aquesta crisi per replantejar-se els objectius i els indicadors d’avaluació de les polítiques públiques de cultura. Davant d’una caiguda dràstica de la demanda, que no només tardarà a recuperar-se sinó que probablement ho farà amb una estructura de la despesa cultural familiar diferent, cal plantejar-se una pregunta entrellaçada: quin tipus d’ajuda és més eficaç per assolir quins objectius específics? I això, en un context general de retrocés dels drets personals (en molts països creix la deriva autoritària i augmenta el suport popular cap a partits amb una agenda populista, contraris a les bases de la democràcia liberal) que fa que sigui encara més crucial relegitimar una acció cultural pública centrada en defensar els drets culturals.7 Si la crisi ha demostrat que les expressions culturals són vitals per acompanyar i generar sentiment comunitari en moments d’angoixa, d’introspecció i de distanciament social, potser cal reforçar aquesta visió. Professionals, amateurs i audiències han de poder compartir des de las seva experiència i sensibilitat formes d’expressió i de vivència culturals enriquidores. Això passa per repensar els paràmetres habituals d’avaluar les polítiques culturals. Potser no cal maximitzar audiències o prioritzar només l’excel·lència artística, sinó deixar que professionals compromesos amb aquesta dimensió social desenvolupin nous projectes amb el màxim d’interacció. Existeix alguna experiència incipient (com les auditories del CoNCA) però cal millorar-les i generalitzar-les, aprenent de l’experiència internacional,8 tot comptant amb un observatori cultural independent. El sector cultural ha d’abandonar la mirada endogàmica i l’actitud de greuge permanent per seure amb els responsables públics i escoltar el que la societat els demana. En resum, per construir conjuntament una política cultural menys centrada en garantir els propis interessos o somnis, i més focalitzada a emancipar el ciutadà i a apoderar el creador. PD. Agraeixo la lectura crítica d’Àngel Mestres. ________________ 1 La despesa en personal i en compres del conjunt d’administracions públiques espanyoles es va endur l’any 2017 el 66% del pressupost total, i això que moltes transferències a tercers (el 23% del total) i les inversions són a organismes autònoms de titularitat pública, amb el que es dediquen molt pocs recursos a incentivar les iniciatives del sector empresarial i de la societat civil. 2 Per exemple, els ajuts únics de 300€ per part de l’Ajuntament de Barcelona als autònoms que hagin tingut de tancar el negoci o amb una caiguda d’un 75% dels ingressos. Tenint en compte que també l’administració central i el govern català han aprovat mesures similars, però amb requisits i canals de sol·licitud diferents, l’esforç de gestió per part de les administracions i dels beneficiaris és desproporcionat en relació a les partides que si destinen. 3 https://www.ara.cat/cultura/Consell-Cultura-Barcelona-reclama-cultura-coronavirus-covid-19_0_2439956104.html 4 La indústria del llibre i de l’audiovisual són els dos únics àmbits amb importants transferències al sector privat per part de l’administració central, que compten també amb substanciosos beneficis fiscals. 5 Més enllà del que estem fent els programes universitaris en gestió cultural, han nascut propostes com https://plataformac.com/escena-pro/, www.lavanguardia.com/local/sevilla/20200427/48762315464/monkey-week-son-propone-charlas-abiertas-en-internet-para-analizar-la-situacion-del-sector-de-la-musica.html o EXIT de la Nau Ivanow, per només citar-ne algunes a Catalunya. 6 Amb exemples que engloben tots els camps culturals, des de webinars organitzats per la OCDE o altres organitzacions internacionals, a la guia traduïda per Ibermuseos sobre com gestionar museus i col·leccions de l’Australian Institute for the Conservation of Cultural Material (AICCM) i Blue Shield Australia, el document per les arts escèniques publicat per IETM, o el ben documentat informe de On the move i CircoStrada. 7 Els dos països de la UE que més han incrementat el seu pressupost cultural són Hongria i Polònia, caracteritzat per ser governats per aquest tipus de força política. 8 Per exemple, l’avaluació qualitativa engegada per l’Arts Council d’Anglaterra, malgrat la controvèrsia existent, o l’experiència francesa en biblioteques públiques.

Categories
Opinió

Reflexions sobre l’impacte del COVID-19 en la cultura: les pràctiques culturals

Compartim aquest article de Lluís Bonet publicat al seu blog, en el qual analitza els canvis en els hàbits de consum cultural que està provocant els llargs confinaments socials arran de la pandèmia de la COVID 19; així com les seves conseqüències futures, també en els àmbits de l’aprenentatge, la comunicació i la creació. Quins efectes a curt, mitjà i llarg termini pot tenir la crisi associada al coronavirus en les pràctiques culturals ciutadanes? Evidentment, caldrà esperar un cert temps i disposar d’estudis aprofundits per poder avaluar correctament tots els seus efectes. De ben segur l’impacte diferirà en funció del grau de reclusió, la situació laboral, l’edat o l’accessibilitat a recursos tecnològics i culturals de cada persona i col·lectivitat, entre altres factors. Un àmbit d’anàlisi particularment interessant, per la durada de la reclusió, serà l’impacte en els infants i adolescents que han passat d’una educació i una socialització presencial a conviure reclosos en les llars familiars, però mantenint la connexió virtual amb els amics i seguint sistemes d’aprenentatge en línia (en la major part de casos, sota el guiatge de mestres voluntariosos però inexperts). Està clar que caldrà creuar aquestes variables entre si, ja que no és el mateix viure en un espai diminut amb tota la família al voltat i amb adults obligats a fer teletreball amb un únic ordinador o tauleta familiar, a vegades només amb telèfon mòbil (*), que fer-ho amb bones condicions espacials i tecnològiques; i no parlem dels que han de passar la quarantena malalts o aïllats en espais infrahumans. En tot cas i a l’espera dels resultats dels estudis empírics és possible avançar diferents hipòtesis. Cal, tanmateix, diferenciar entre els efectes durant el període de confinament dels possibles impactes a mitjà i llarg termini a conseqüència de la crisi socioeconòmica i de les alteracions d’hàbits culturals i socials que tot plegat haurà generat. Pel que fa als canvis immediats, estem sent testimonis d’un experiment social inèdit, amb efectes notables en les pràctiques culturals i en les relacions socials. El confinament ha estat un gran propulsor de vida familiar, reclosa però en la majoria de casos més intensa, de relació veïnal sense precedents (per primer cop hem mantingut converses des del celobert o les terrasses amb veïns que no sabíem ni el nom), i d’una gran creativitat personal, descobrint, gaudint i compartint experiències culturals inèdites. També d’aprenentatge i d’impuls de les eines digitals. Per a molts de nosaltres ha estat l’oportunitat per recuperar o conèixer llibres, sèries audiovisuals, cançons i artistes increïbles. També per aprendre, desenvolupar i compartir habilitats artístiques, tecnològiques i culinàries (segur que sortirem amb uns quants quilos més!). Durant el confinament molta gent està consumint grans quantitats de productes culturals (gratuïts i digitals en la majoria de casos, però no només), ja que molts productors han obert les seves plataformes de continguts i es disposa de més temps per llegir, escoltar, veure i compartir tota mena de manifestacions culturals. Veure, com a exemple, el gràfic adjunt amb els resultats d’una enquesta realitzada als EEUU i al Regne Unit sobre modificació del consum cultural durant aquests dies de confinament. En totes les generacions es dóna un increment del consum cultural, en particular de música, però és entre els més joves (la generació Z d’entre 16 i 23 anys) on és més intens.  Més enllà del consum, s’estan desenvolupant també les capacitats creatives, d’aprenentatge i de comunicació d’una manera diferent de l’habitual però també a quan un està de vacances. És a dir, està sent un esperó per al desenvolupament de tota mena de pràctiques artístiques i de redescobriment d’un patrimoni cultural que un valorava però que no tenia temps o predisposició anímica per gaudir (visites a museus virtuals, veure i escoltar enregistraments oferts per grans sales de concerts, teatres o grups musicals …). Molts han tastat serveis habitualment de pagament i alguns han acabat abonant-se a la subscripció dels que més els ha agradat. La cultura ha demostrat la seva gran capacitat per entretenir, formar, qüestionar-nos i fer-nos feliços. La cultura ens fa humans! Tindrà aquesta experiència efectes a mitjà i llarg termini? No ho sabem del cert, però malgrat que els éssers humans tendim a ensopegar de nou en la mateixa pedra, també aprenem de l’experiència vital. Addicionalment, cal tenir en compte que a curt i mitjà termini no hi haurà un retorn immediat a les rutines diàries, ja que malgrat afluixi el confinament i calgui anar a treballar, fins que la vacuna no arribi, caldrà seguir processos de distanciament social. No sabem l’evolució de la pandèmia ni els rebrots que pugui tenir, però és evident que els esdeveniments de mitjana i gran dimensió no es recuperaran aviat, que la crisi econòmica que s’inicia reduirà dràsticament la capacitat de despesa familiar, en particular en tot allò que no es consideri essencial, que reduirem dràsticament els viatges i les vacances seran més curtes i diferents …  En aquest context incert, quins canvis d’hàbits culturals es donaran? Una petita part d’ells dependran de l’oferta cultural, de com s’adapti per no desaparèixer, així com de les iniciatives governamentals de suport a aquesta. Altres estaran associats als descobriments experimentats durant els períodes de confinament. I a llarg termini, quines pràctiques socials i culturals tendiran a desaparèixer i quines altres creixeran? S’acceleraran encara més les pràctiques digitals enfront de les del món analògic? Creixerà el rol prosumer, difuminant la línia divisòria entre productors i consumidors? Seran molt diferents els efectes entre les diverses tipologies d’individus i col·lectivitats? En aquest sentit, una de les derivades preocupants és el desigual impacte entre els diferents grups poblacionals en funció de les seves condicions vitals, socials, econòmiques i culturals. L’estudi recent sobre les pràctiques culturals en 21 barris barcelonins, classificats en tres categories socioeconòmiques diferents, mostra com la desigualtat econòmica té efectes profunds en les pràctiques culturals. A partir d’aquí ens podem preguntar si l’experiència del confinament familiar ampliarà la bretxa social a conseqüència de les asimetries preexistents, tant d’aquelles originades en el capital cultural i educatiu de base, com les associades a l’accés als recursos tecnològics (qualitat de la connexió a internet, disponibilitat d’ordinador o tauletes per a tota la família …) o a l’espai residencial on s’ha viscut el confinament. Tots els recursos que condicionen poder desenvolupar una vida cultural autònoma i enriquidora (diferències socials que, malauradament, també tenen el seu efecte pervers en la densitat de contagis i de mortalitat). Per concloure aquesta primera reflexió, una pregunta final: ens farà aquesta crisi més lliures? Aparentment, no. Està clar que acceptar el confinament és un acte de solidaritat cabdal i que cal una certa coerció per evitar comportaments egoistes. Però l’obligació coarta la llibertat i alimenta comportaments autoritaris o mesquins (d’autoritats, policies o veïns envejosos). Si la cultura ens fa lliures, fins a quin punt la necessitat de crear i de compartir expressions culturals ens fa més humans com a individus i com a societat? N’estic convençut. Ara bé, això no vol dir que l’ecosistema cultural no pagui una factura enorme a conseqüència d’aquesta crisi. Però, dels efectes en els professionals i en les institucions culturals en parlarem en els propers escrits!   (*) Els primers resultats del qüestionari sobre Condicions d’aprenentatge i confinament a Catalunya de @xavierbonal i @SheilaGonzlez6 #InfanciaConfinada mostren una bretxa econòmica i digital de la infància a Catalunya que fa feredat. La presencialitat ajuda a anivellar, però amb el confinament les diferències socioeconòmiques condicionen les possibilitats d’aprenentatge escolar i, afegeixo jo, d’accés i interacció amb les experiències culturals.

Categories
Notícies

La cooperació en política cultural: comparativa de 6 estats europeus i nord-americans

Publiquem aquesta ressenya del CERC de la Diputació de Barcelona sobre l’estudi “Autonomía y cooperación en los modelos federalizantes de política cultural. Análisis comparativo de los casos de Alemania, EEUU, Canadá, Suiza, Reino Unido y España”, elaborat per Mariano M. Zamorano, Joaquim Rius-Ulldemolins i  Lluís Bonet, per les aportacions que fa sobre els distints models de polítiques culturals d’aquests estats europeus: De polítiques culturals en podem trobar a diversos nivells, des de la Unió Europea a l’àmbit municipal passant pels Estats. L’interès per la descentralització cultural i el reconeixement de la diversitat cultural i nacional ha crescut en paral·lel a la importància de l’acció cultural pública de les regions i les municipalitats. Tanmateix, no s’han desenvolupat estudis que permetin comparar de forma sistemàtica la relació entre els models de federalisme i els models de política cultural d’un Estat. Aquest treball persegueix cobrir aquest buit fent una comparativa de sis països federals o quasi federals que han destacat en el seu desenvolupament de polítiques culturals, comparant els seus diferents nivells d’autonomia, govern compartit i de reconeixement de diferents identitats culturals i nacionals. Comparació dels diferents models de federalisme i Política cultural Podem observar diferències nominals del model d’Estat que es manifiesten en diferents graus de federalització i descentralització de l’administració. D’altra banda, com podem observar a la Taula 1, hi ha altres múltiples diferències de tipus polític-cultural: a) el model de política cultural -en cada nivell desgovern- i el tractament constitucional de les competències culturals; b) el grau de delimitació cultural; c) el grau de descentralització d’aquesta activitat; d) el nivell de govern de l’actor central; i, finalment, e) el grau de desenvolupament del Govern compartit en aquesta àrea. Certament, aquestes diferències s’expliquen en funció de les característiques socio-històriques de la gènesi de cada Estat, de la forma de cristal·lització del sector cultural a cada territori (presència de l’absolutisme i institucionalització de l’alta cultura) i del model de política cultural desenvolupat al llarg del segle XX (Estat arquitecte centre-europeu o Estat facilitador de tipus liberal). No obstant això, és possible advertir alguns elements comuns als països analitzats: 1) En primer lloc, tots aquests països destaquen per l’alt nivell d’autonomia en la gestió de la política cultural per part dels estats federats o nivells intermitjos, sent aquests els que desenvolupen la major part de competències i despesa cultural, així com els titulars de les grans institucions culturals. 2) en aquests països predomina una visió agencializada i de baix a dalt de la política cultural, desenvolupant un paper secundari el govern federal o central, excepte en certes competències com la promoció exterior. 3) El nivell de reconeixement de la diversitat nacional i / o cultural interna i de desenvolupament dels instruments de promoció de la diversitat cultural interna és desigual: alguns Estats com el Canadà o Suïssa reconeixen el seu caràcter plurilingüe i compost de forma completa i en altres aquest reconeixement és més limitat geogràfica o Institucionalmente. No obstant això, tots els Estats analitzats compten amb un elevat grau de descentralizació de l’acció cultural i tots, excepte dos casos, tenen una delimitació de les competències en matèria cultural que fa inconcebible una intervenció directa del nivell federal en assumptes culturals. Una excepció és el Regne Unit, on el govern central posseeix importants competències (especialment en mitjans de comunicació), però que de totes maneres promou la diversitat cultural i lingüística a Escòcia o Gal·les (Schlesinger, 2009). Però, sens dubte, l’Estat espanyol representa una excepció a la regla, atès que en l’última dècada es ha produït un procés de recentralització i desfederalització de la política cultural en el marc d’una escassa coordinació central del sistema. 4) En aquest sentit, la confederació helvètica apareix com un model de referencia sobre el federalisme polític-cultural, en tant que ha establert unes delimitacions clares de competències i rols entre nivells de govern sense perdre capacitat d’articulació, aconseguint un alt grau de descentralizació de recursos i competències. Això es veu reforçat per la realització de referèndums, un instrument de democràcia directa que també ha estat utilitzat en l’administració de les arts. Aquest sistema permet una gran autonomia dels cantons -fins en el camp de les indústries creatives- i, simultàniament, permet l’acció directa en matèria de promoció artística i patrimonial per part del poder central. Una cosa semblant passa amb el cas canadenc que, sustentat en la seva constitució multicultural, ha fomentat el desenvolupament i la cristalizació de projectes de política cultural subestatals de caràcter asimètric diferenciat fins a la promoció internacional de la cultura. L’Estat espanyol constitueix també una excepció en el sentit d’un creixent rebuig asu caràcter compost i asimètric en termes nacionals i una creixent inestabilitat i conflictivitat del sistema de la política cultural. 5) I finalment, el federalisme en la gestió de les arts i el patrimoni ha permès desenvolupar models de política cultural amb alts graus de participació i descentralització, amb diferents graus de coordinació horizontal. Podem afirmar que, si bé el caràcter multicultural i plurinacional de cada Estat el model de política cultural més estatalista o liberal desplegat a cada país influeixen el nivell d’autonomia i articulació en el conjunt del sistema, en cap cas, excepte en el de l’Estat espanyol, trobem per part del nivell federal la pretensió d’exercir un rol coordinador central i molt menys d’intervenir en la gestió de la cultura als Estats o unitats federades. Finalment, com hem vist en aquest article, els Estats federals o federalitzants presenten models amb un alt desenvolupament i innovació en polítiques culturals, confirmant-se la idea que en el pla estatal-regional o local és on s’està innovant més en el camp de la gestió cultural (Bianchini, 1993; Négrier, 2003; Menger, 2010). Certament, en alguns camps de la gestió pública de la cultura hi ha una tendència per part del poder central a exercir una major coordinació horitzontal entre estats o òrgans federats, per exemple, per a promoure de forma més efectiva les indústries culturals a nivell exterior i per desenvolupar el branding cultural. No obstant això, en la majoria dels casos analitzats aquests esforços de coordinació no s’han desenvolupat en contra de la capacitat de les polítiques culturals i dels drets de les minories. Només en el cas espanyol s’adverteix aquesta tendència, on l’exigència de coordinació vertical i la construcció de la marca Espanya ha estat instrumentalitzada per part del Govern central per posar en marxa una agenda política les mesures contribueixen a la desfederalizació i recentralització de la política cultural, reflectida en la seva escassa articulació intergovernamental amb els altres nivells de Govern i la seva limitada representació de la diversitat cultural i nacional interna.  

Categories
Activitats

El finançament del sistema cultural: objectiu de la sisena taula de debat del Fòrum Cultura 2020

El 6 de novembre es va celebrar la primera sessió de la taula sobre finançament del sistema cultural, coordinada per Lluís Bonet, qui va elaborar un document de debat per aquesta sisena taula del Fòrum Cultura 2020. L’eix dedicat al finançament de les activitats culturals està connectat amb totes les altres temàtiques del Fòrum Cultura 2020, però molt especialment amb l’eix 4 sobre les relacions entre “cultura i economia” que tingué lloc el passat mes de juliol. Cal, per tant, partir de les conclusions d’aquell debat i de les estadístiques de finançament disponibles (un quadre distribuït ja en aquell debat al que se li sumen altres dades sobre despesa pública) per tal de poder avançar.  En Xavier Cubeles, coordinador d’aquell eix, en les seves notes d’introducció, avaluava l’assignació dels recursos disponibles monetaris (i també humans) des de la perspectiva de la demanda; és a dir, els recursos procedents de la pràctica i el consum cultural de la ciutadania, les inversions de les empreses privades, les aportacions privades fetes per les organitzacions sense ànim de lucre, els ingressos procedents dels mercats exteriors i la despesa pública en cultura (veure quadre 1). La inversió en cultura, com en qualsevol altra activitat econòmica, depèn de la demanda (el volum de negoci) i del marge potencial estimats pels seus inversors. El volum total d’aquesta demanda correspon a la suma de la despesa intermèdia i final que els agents econòmics domèstics i externs realitzen (veure quadre 1). Per això és important conèixer l’evolució d’aquestes magnituds i com es distribueixen per sectors i subsectors culturals, mercats (territoris geogràfics o digitals) i tipologia d’agents. Malauradament no disposem de dades prou desagregades ni actualitzades. Cal, per tant, partir de la informació quantitativa i qualitativa que entre tots podem aportar. Els principals agents amb capacitat per invertir recursos financers en l’àmbit cultural són les administracions públiques (veure gràfic 1 i quadre 2) i els productors privats (informació malauradament no disponible). Les primeres no acostumen a buscar un retorn directe de la inversió, mentre que els segons volen, com a mínim, recuperar els recursos globalment invertits amb l’objectiu de mantenir (i a ser possible lucrar-se) la seva activitat econòmica i cultural. Altres inversors, en termes quantitatius molt menys importants, són els propis artistes (que estan disposats a autoexplotar-se per poder tirar endavant la seva obra), les fundacions privades i alguns ciutadans individuals que inverteixen (com a donatiu i/o precompra) en projectes canalitzats per plataformes de microfinançament participatiu. En aquest sentit, ens podem preguntar: de quins segments de la societat provenen els recursos financers? Respon la demanda adquirint l’oferta disponible que tant a costat produir? Quin pes té la demanda i l’oferta domèstica en relació a la que prové de l’exterior? Quin retorn té la inversió en els diferents tipus de productes i sectors culturals? Quin tipus d’estratègies de finançament són més comunes o més apropiades a cada tipus de producte? Quina és la resposta dels intermediaris financers? Com han canviat durant els darrers anys? En quina mesura es pot augmentar o incentivar el finançament a aquelles activitats o productes més alternatius? L’escenari que s’esbossi amb la resposta a aquestes preguntes pot ajudar a dibuixar unes perspectives de desenvolupament i recomanacions de millora del finançament de la cultura a Catalunya en els propers anys.En aquesta primera sessió de debat es van tractar els següents temes: – Anàlisi de les principals fonts de finançament de la cultura a Catalunya, dels seus recursos potencials, prioritats i lògiques d’intervenció. – Despesa pública corrent, despesa d’inversió i beneficis fiscals de les administracions públiques: pes dels diferents capítols de despesa, i distribució per activitats, sectors i territoris; limitacions i capacitat d’incentiu dels diferents instruments. – Inversió de productors privats: volum, caràcter (producció, coproducció financera o executiva), retorn de la inversió i distribució per activitats, sectors i territoris – Patrocini empresarial, mecenatge privat (fundacions) i microfinançament participatiu (crowdfunding) – Consum privat, domèstic i estranger, per activitats, sectors i territoris – Intermediació financera, pública i privada.

Categories
Activitats

El Fòrum Cultura 2020 inicia la seva segona fase de treballs

Aquest mes d’octubre, s’inicia la segona fase de debats del Fòrum Cultura 2020, un procés de reflexió al voltant dels reptes, prioritats i elements de canvi que afecten el món de la cultura organitzat pel Cercle de Cultura. Durant els mesos d’octubre i novembre del 2018 es duran a terme quatre taules de debat al voltant de les temàtiques següents: 16 i 23 d’octubre: “Barcelona-Catalunya: territori i projecció internacional”, taula conduïda per Jordi Pardo, coordinador general del Fòrum. Espai: Museu d’Història de Catalunya. 6 i 20 de novembre: “Finançament de la Cultura”, taula coordinada per Lluís Bonet. Espai: La Pedrera 13 i 28 de novembre: “Els reptes de la cultura a l’era digital”, coordinada per Jordi Sellas.  “Polítiques Culturals”, taula coordinada per Esteve León que tancarà el cicle el pròxim mes de gener del 2019. Cada taula constarà de dues sessions de treball en les quals participarà una representació sectorial i d’especialistes en la matèria tractada. Posteriorment, s’elaborarà un document de síntesi que contindrà les conclusions de la diagnosi, els principals reptes i les prioritats i propostes d’actuació sorgides en aquest espai de reflexió. El Fòrum Cultura 2020: anàlisi de la primera fase de debat El passat mes de maig s’iniciava el Fòrum Cultura 2020, un procés de reflexió i debat organitzat al voltant dels reptes, les principals prioritats i elements de canvi en el món de la cultura, des de la perspectiva de les polítiques culturals públiques, les institucions privades, l’acció cultural comunitària i el seu valor en la construcció de ciutadania, l’activitat cultural del món empresarial i les organitzacions del tercer sector. Les primeres quatre taules de treball inicials van ser: “Creació Artística”, coordinada per Jordi Balló i celebrada del 14 al 25 de maig al Teatre Romea. Hi van participar Ingrid Guardiola, Jordi González, Pau Carrió, Isabel Sucunza, Eduard Escoffet, Elena Martín, Judit Carrera, Agustín Fructuoso, Miquel-Lluís Muntané, Neus Ballús, Tania Brenlle, Jordi Muñoz, Francesc Serés, Agustí Fructuoso, Judit Carrera, Montse Serra, Pau Pérez, Toni Casares, Segimon Borràs i Jordi Pardo. “Cultura i Educació”, coordinada per Gemma Carbó i celebradaentre el 22 i el 31 de maig a l’ESMUC. Va comptar amb la participació de Núria Aidelman, Núria Sempere, Toni Monegal, Patricia Caicedo, Alfons Martinell, Pilar Giró, Mireia Mayolas, Eduard Miralles (recentment desaparegut) Eugènia Argimon, Javier Brun, Teresa Llobet, Alejandro Santaflorentina, Ignasi Gómez, Joan Manuel del Pozo, Segimon Borràs i Jordi Pardo. “Equipaments Culturals”, coordinada per Pepe Serra i celebrada al plató del CERC de la Diputació de Barcelona els dies 18 de juny i 2 de juliol. Va comptar amb la participació de Carlos Duran, Joan Morros, Pep Tugues, Marko Daniel, Xavier Fina, Tena Busquets, Gisel Noè, Clara Rodríguez, Mónica Campos, Josep Vives, Mireia Rosich i Àngels Margarit, juntament amb Segimon Borràs i Jordi Pardo. “Economia i Cultura”, coordinada per Xavier Cubeles, va tenir lloc el 3 de juliol al Centre d’Art Santa Mònica de la Generalitat, i el 9 de juliol al plató del CERC de la Diputació de Barcelona. Hi van participar Clara Valle, Pepe Zapata, Karma Peiró, Salvador Anton Clavé, Gabriel Pinós, Dolors Ricart, Jordi Gratacós, Antoni Laporte, Ezequiel Baró, Àlex Costa, Montserrat Tort, Dolors Cotrina, Pere Vicens, Carles Sora, Joan M. Corbella, Josep Missé, Segimón Borràs i Jordi Pardo. Més de seixants professionals de diferents camps, especialitats, sectors i procedència territorial van participar al llarg d’aquestes primeres sessions. En elles, es va donar una visió actualitzada dels principals reptes i prioritats que haurien d’estar en l’agenda del conjunt d’administracions i  d’operadors del sistema cultural de Catalunya per escurçar la distància entre el que somniem i la realitat, i proposar d’una forma pràctica i concreta elements per al desenvolupament dels sectors de la cultura com a elements fonamentals per al progrés social i comunitari, la qualitat de vida, l’activitat econòmica, la creació de competitivitat territorial i la seva relació amb altres sectors de l’activitat del país. Una de les principals consideracions compartides per les persones que hi van participar va ser l’oportunitat i necessitat d’aquest debat, i d’espais que connectin diferents visions, àmbits professionals i acadèmics, i les realitats diverses dels sectors de la cultura al territori. La taula de debat de Creació Artística va tractar sobre la relació entre els processos de creació i els espais, la gestió del talent i la participació creativa, i les dificultats d’encaix entre espais centrals de referència i les noves realitats emergents disperses pel territori, el paper de les dones creadores perquè puguin ocupar posicions de lideratge i se superi el decalatge entre la seva presència a l’àmbit educatiu i al camp professional de la creació. Així mateix es va abordar la necessitat de repensar els equipaments que es van posar en marxa els anys 90, seguint models que han estat superats per la realitat sociocultural i econòmica del país. A les dues sessions va ser permanent la preocupació en com detectar, primer, i acompanyar, després, el talent artístic i cultural.   A la taula sobre Cultura i Educació es va debatre sobre el problema de l’orientació en els ensenyaments artístics prioritàriament adreçats a la professionalització, mancant itineraris i projectes diversificats que incideixen a l’hora d’explicar la fractura de públics. En aquest sentit es va apuntar la necessitat que les polítiques educatives haurien d’integrar l’escola, l’entorn i els espais i culturals. Les dues sessions dedicades a Equipaments culturals van reflexionar sobre el paper dels equipaments culturals, majoritàriament impulsats o reactivats amb la recuperació de la democràcia, i especialment als anys 90, requereixen un nou encaix en el sistema cultural del país, en tant que eines al servei del sistema cultural i no una finalitat en si mateixos. Respecte a la innovació en la gestió, concepció i desenvolupament d’aquests equipaments culturals, es van apuntar diverses qüestions, com els reptes digitals, la diversitat cultural, la inclusió i accessibilitat social a una realitat cada vegada més culturalment diversa. Totes elles reclamen i fan necessari un replantejament de les seves funcions bàsiques i dels sistemes tradicionals de proveir-los, així com de la seva governança. Els treballs de la taula de debat sobre Economia i Cultura es van centrar en tres grans àmbits: els impactes directes de l’activitat cultural en l’economia i la creació de competitivitat; els seus impactes indirectes en activitats com el turisme, les exportacions d’altres productes, l’atracció d’activitats i d’inversions procedents de l’exterior; i els impactes sobre la cohesió social, la qualitat de vida i el benestar de les persones. Malgrat els potencials de l’activitat cultural i la força creativa del país, i la relació amb sectors relacionats com el turisme, l’economia creativa i la innovació en altres activitats tradicionals, durant aquestes jornades de reflexió es va constatar el fet que la cultura continua essent considerada com una despesa, en lloc de ser valorada com a una inversió. Una visió que explica les dificultats de finançament dels sectors culturals en el moment actual davant dels reptes que representen la globalització i les relacions internacionals del sistema cultural de Catalunya. Les aportacions de cadascuna de les taules de debat han generat uns documents de treball, que en finalitzar el Fòrum Cultura 2020 seran presentats públicament i analitzats en diferents actes i documents. El Fòrum Cultura 2020 compta amb la col·laboració del Cercle d’Economia, del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, així com amb el Teatre Romea, l’ESMUC, el CERC de la Diputació de Barcelona, el Museu Arts Santa Mònica, el Museu d’Història de Catalunya i la Fundació Catalunya-la Pedrera, per a celebració de les reunions de les seves diverses taules de debat. La imatge que acompanya aquest article correspon a la sessió informativa per als socis del Cercle de Cultura, celebrada el 9 d’octubre, que comptà amb les intervencions dels quatre coordinadors de les properes taules de debat del Fòrum Cultura 2020 i del president de l’entitat, Segimon Borràs.

Categories
Notícies

L’Ateneu Barcelonès s’adhereix al programa Catalunya 2020. Fòrum de reflexió sobre la cultura catalana

Dilluns 22 de febrer, s’ha celebrat a la sala de juntes del Cercle d’Economia, l’acte de presentació de l’Ateneu Barcelonès al Cercle de Cultura, que ha servit com a primer pas dels preparatius de la proposta Cultura 2020. Fòrum de reflexió sobre la cultura catalana. L’acte s’inicià amb les intervencions del president del Cercle de Cultura Francesc Bellmunt; de Lluís Bonet, membre de la comissió de continguts del Cercle de Cultura, que presentaren els objectius de la proposta Catalunya 2020, i de Patrícia Gabancho, vicepresidenta primera de l’Ateneu Barcelonès, qui subratllà la importància de la cultura dins el món educatiu, així com defensa que la cultura ha de ser considerada un servei públic, per la qual cosa s’han de reforçar les actuals polítiques culturals i impulsar-ne de noves. Després d’aquestes intervencions s’obrí un torn d’intervencions entre els assistents, que aportaren diversos punts de vista sobre les temàtiques i enfocaments que hauria de prioritzar la proposta presentada. Cultura 2020. Fòrum de reflexió sobre la cultura catalana té com a objectiu fer de la cultura un dels principals eixos vertebradors del país, i s’articularà en diverses activitats al llarg del 2016 i 2017 sobre els temes cabdals de la cultura, tant per diagnosticar-los com per aportar solucions als problemes plantejats. Un debat sobre la cultura que serà organitzat i pensat des de les entitats i no des dels poders públics. L’Ateneu Barcelonès és la primera entitat que s’ha adherit a aquesta iniciativa del Cercle de Cultura, que buscarà inicialment la participació d’altres entitats del teixit cultural que també siguin transversals en el seu àmbit d’actuació per impulsar aquest programa, per tal de superar el marc de les relacions entre el sector públic i el privat per oferir una mirada integral de la cultura, pensant en el conjunt dels seus operadors, sectors creatius, i el nou escenari digital.

Categories
Sense categoria

Gemma Sendra, Pilar Pifarré, Jordi Pardo, Cristina Salvador, Pere Vicens i Lluís Bonet: Reptes i oportunitats per a un nou finançament de la cultura

Cinquè vídeo de la jornada Intercanvis 2015 “Fiscalitat, patrocini, mecenatge i impuls de la participació social de la cultura”, organitzada pel Cercle de Cultura i la Fundació del Cercle d’Economia. Taula rodona “Reptes i oportunitats per a un nou finançament de la cultura” amb Gemma Sendra, Pilar Pifarré, Jordi Pardo, Cristina Salvador, Pere Vicens i Lluís Bonet. Intercanvis 2015 va tractar la revisió del marc de relacions i de finançament de la cultura des d’una perspectiva dels sectors de la cultura, i també des de la lògica de la cultura com a factor de desenvolupament econòmic, d’impuls de la innovació en els sectors econòmics tradicionals o de desenvolupament de noves activitats. La jornada es va celebrar el 7 de juliol de 2015 a la sala d’actes del Cercle d’Economia.

Categories
Sense categoria

Debat temàtic: Costos i beneficis de la independència de Catalunya pel sector de la cultura

El Cercle de Cultura va organitzar el dijous 5 de març del 2015 el debat temàtic “Costos i beneficis de la independència de Catalunya pel sector de la cultura”. El ponent principal de la sessió va ser Lluís Bonet i Agustí, titular d’economia aplicada i director del Programa de Gestió Cultural de la Universitat de Barcelona. Un cop finalitzada la presentació inicial, Milagros Pérez Oliva, periodista i professora d’Anàlisi de l’actualitat a la Universitat Pompeu Fabra, va exercir de contraponent. Debat moderat per Eduard Voltas

Categories
Sense categoria

Debat temàtic: Costos i beneficis de la independència de Catalunya pel sector de la cultura

El Cercle de Cultura va organitzar el dijous 5 de març del 2015 el debat temàtic “Costos i beneficis de la independència de Catalunya pel sector de la cultura”. El ponent principal de la sessió va ser Lluís Bonet i Agustí, titular d’economia aplicada i director del Programa de Gestió Cultural de la Universitat de Barcelona. Un cop finalitzada la presentació inicial, Milagros Pérez Oliva, periodista i professora d’Anàlisi de l’actualitat a la Universitat Pompeu Fabra, va exercir de contraponent. Debat moderat per Eduard Voltas

Categories
Sense categoria

Debat temàtic: Costos i beneficis de la independència de Catalunya pel sector de la cultura

El Cercle de Cultura va organitzar el dijous 5 de març del 2015 el debat temàtic “Costos i beneficis de la independència de Catalunya pel sector de la cultura”. El ponent principal de la sessió va ser Lluís Bonet i Agustí, titular d’economia aplicada i director del Programa de Gestió Cultural de la Universitat de Barcelona. Un cop finalitzada la presentació inicial, Milagros Pérez Oliva, periodista i professora d’Anàlisi de l’actualitat a la Universitat Pompeu Fabra, va exercir de contraponent. Debat moderat per Eduard Voltas