Categories
Notícies

Ens deixa l’escriptor i activista cultural Manuel Foraster

Dilluns moria Manuel Foraster, company i soci del Cercle de Cultura, persona molt vinculada a la cultura del nostre país. Com a petit homenatge, reproduïm l’article que li ha dedicat Enric Bou al digital de cultura Núvol. “Ens ha deixat Manuel Foraster i Giravent. El vaig conèixer en els anys d’estudiant de la facultat de Lletres de la UAB, però ens vam tractar poc. Després, vam tenir altres ocasions, quan va ser sotsdirector del setmanari El Món o responsable de comunicació i premsa de l’Olimpíada Cultural del COOB’92, del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i del Centre Cultural de Caixa Catalunya a La Pedrera. Va ser també vicepresident de la Fundació La Miranda. En totes aquestes activitats va destacar per la seva sòlida formació, la capacitat de treball i les bones dosis d’imaginació. Era una persona d’àmplies lectures i això, per a felicitat i instrucció del lector, es reflecteix sempre en la seva escriptura. El vaig començar a tractar més quan va tenir la possibilitat d’anar-se’n a treballar de lector a Bordeus, en substitució de Jaume Vallcorba. Sabia que jo havia estat lector a Poitiers i volia informació de primera mà sobre els perills d’una aital decisió. Després ens vam tractar de manera intermitent en funció de les seves responsabilitats: em va regalar el volum El Quadrat d’or editat per Olímpiada Cultural. I l’any 2004 va organitzar a La Pedrera una presentació del volum que vam editar amb Joaquim Molas, La crisi de la paraula. Antologia de la poesia visual (Ed. 62, 2003). En Molas l’apreciava molt i sempre li recordava la promesa d’escriure sobre Eduard Toda, de qui seguí les passes pel món asiàtic i publicà alguns textos. Ens trobàvem sovint al barri i parlàvem, fèiem un cafè, rèiem d’algunes de les transformacions del paisatge urbà: l’aparició dels basars xinesos. Del nostre, “Bazar Amigo”, ell en deia “Can Amigó”. Fa relativament poc temps vam intensificar la relació. Li vaig escriure quan va publicar la novel·la Factures pagades (2013), que vaig trobar sensacional. És una incursió realment original en un àmbit poc freqüentat de la narrativa catalana: la novel·la (meta)literària i de campus. L’experiència, millor, les vivències, com a lector a la Université de Bordeaux III i a la Università degli Studi-L’Orientale de Nàpols han quedat transformades en pàgines genials i còmiques de les seves novel·les. Quan em va demanar de presentar-li la segona novel·la vaig tenir una reacció gairebé daliniana: El Foraster has viscut a França, jo també. El Foraster has viscut a Itàlia, jo també. El Foraster has escrit una novel·la. Jo tampoc. “Profunda i pura enveja” o “enveja en estat pur i profund” és el que em provocava la lectura del seu llibre descomunal (o sèrie de llibres o trilogia en construcció) com ben pocs altres s’han escrit en, com diria Ramon Muntaner, veí nostre del barri, en el “pus bell catalanesc”. Manuel Foraster i Giravent era un personatge singular. Una singularitat que venia en gran part marcada pel nom que li va condicionar el destí. Tenia la sort d’un nom gairebé oximorònic. El definia i el va marcar, en la vida, les lectures, l’escriptura. Foraster, com a “nadiu o propi d’un poble o país diferent d’aquell on es troba” havia d’explorar el món. I ho feia girat “a tots els vents”. Amb una curiositat infinita. I amb una gran dosi d’humor. Un personatge de les seves novel·les és “monsieur Silvoso, home d’affaires immobiliaris a París d’alta volada o de volada gallinàcia, depenent de com es miri.” D’una viatgera comenta: “‘Amb això de Voyagers Sans Frontières i aquests viatges gairebé regalats i la massificació dels avions ara ja no et donen gairebé res que sigui llegible ni que vagis en primera…’, va dir resignada, tot lamentant el progrés per a tothom i enyorant els viatges d’antan, la distingida senyora d’Eliselis.” El seu és un humor, absurd, de vegades espatarrant, potser inspirat en el del Grup de Sabadell, que li servia per criticar la literatura, i tots els que l’envoltem, alguns dels quals caminen/caminem amb el nas massa alt: “A Catalunya ja seria hora que sortís algú que fos una mica valent i que tingués prou mala llet i que afirmés sense embuts alguna cosa com ara «si la literatura catalana actual —ep! parlem de la d’ara!— fos un riu, seria una claveguera plena de merda surant i la majoria de novel·les, sobretot les que guanyen premis literaris, s’entén (…) I em diu encara la senyoreta que el mal és comú i que del noranta cinc per cent de la literatura que escriuen avui la majoria de francesos (¿i de nord-americans i de japonesos i de gairebé tot arreu?) se’n pot dir exactament el mateix. Aurea mediocritas. I màrqueting, molt de màrqueting. Tot pudent i putrefacte.” Una conversa amb el Foraster era sempre una ruta vers l’inexplorat. Sabies on començaves, però era un expert en fer giragonses inesperades, que ens conduïen a referències literàries, gastronòmiques, polítiques sempre enriquidores. Ara fa un any em va fer un regal fantàstic. Em va dur a dinar a un dels últims refugis d’una altra Barcelona ja gairebé extingida. En un restaurant d’un xamfrà barceloní, no gaire lluny de casa seva, seguts a la cuina, a la vora d’uns ex-prohoms de l’extingida convergència que refilaven, els cambrers ens tractaven de manera exquisida i ens servien menjars populars. El Manuel els coneixia tots. Divagava sobre la família –la Núria i els fills–, les últimes lectures, els amics que comencen a mancar. Últimament es lamentava que li havia tocat d’escriure massa necrològiques d’amics sabadellencs. És l’indici que hem entrat a la recta final. La propera novel·la de Manuel Foraster, Sabadell Grand Central, Nova York Rambla clou la trilogia. N’he llegit alguns fragments i és una traca final espectacular, que honora la sèrie. Quan el vaig veure fa un mes a Barcelona, estava fent les últimes correccions. Esperem poder llegir-la editada d’aquí ben poc temps. Acomiado el Foraster —ens trobarem al Port, viatger literari o literat de viatge— amb les frases finals de Lisboa direcció París: “Tanmateix, F arrossegant els peus i el que li quedava d’ànima, sortint de Belles Arts, enfilà una sabadellenca Via Massagué llarga i estreta, seguint l’ombra del poema impossible Guillaguí i de l’inefable home de teatre Cesc Umbert, cap a la boira insondable de la Creu Alta… F, encara, espolsant-se tots els fantasmes per la gogoliana Perspectiva Nevsky de la seva desengrunada life… F per la rue Catinat del seu grahamgreenià americà impassible… la calle Corrientes, a sis travessies (Lavalle, Tucumán, Viamonte, Córdoba, Paraguay… del Gran Hotel i de la cantonada Marcelo T de Alvear amb el Maipú de Borges) de les llibreries i les confiterías de la seva dissort… F, qui sap, around the Washington Square —un altre pas de rosca— del seu riberià i salvatge cor…”

Categories
Notícies

Un estudi europeu destaca el gran potencial del patrimoni cultural per a l’ocupació i l’educació

El consorci “Cultural Heritage Counts for Europe”, integrat per institucions belgues, holandeses, poloneses i britàniques ha editat recentment un estudi sobre el present i futur del patrimoni cultural a la UE del que en destaquen tres conclusions de cara al futur d’aquest estratègic sector de la cultura. La primera és que el patrimoni cultural és d’un gran potencial per a la creació d’ocupació, la generació d’atractiu per a la inversió en un territori –imatge de marca– així com per la qualitat de vida i l’educació. La segona, és que per a poder ser motor de desenvolupament sostenible, cal que les polítiques i inversions que s’hi destinin estiguin ben coordinades entre elles. I la tercera és que aquest potencial és lluny d’haver-se explotat de manera suficient. Aquest estudi serà un dels elements documentals bàsics per a la preparació de l’Any Europeu del patrimoni cultural, previst per al 2018. Aquesta preocupació pel patrimoni cultural i les seves potencialitats econòmiques i socials ha promogut diverses iniciatives dins la UE com la Resolució del Parlament Europeu de fa mig any, “cap a un enfocament integral del patrimoni cultural europeu”, que coincideix en bona mesura amb les conclusions d’aquest estudi A l’igual que en altres estudis recents, aquest informe recomana que els estudis sobre l’impacte de les activitats culturals incloguin indicadors estadístics específics per a facilitar la presa de decisions en les polítiques culturals.

Categories
Notícies

Es publiquen dos informes sobre l’ocupació del sector cultural i les arts escèniques a Catalunya

L’estudi sobre “ocupació en el sector cultural 2015” assenyala que l’any passat havien 147.500 persones treballant-hi, lleugerament per sota de les dades del 2011. Sobre el total de la població ocupada, el sector cultural català significa el 4,8% del total, una mica per sobre del 20% de la mitjana de l’Estat espanyol. Pel que fa al tipus d’ocupació, els treballadors per compte propi signifiquen un 37,6%, molt per sobre del que passa a la resta del teixit empresarial, augmentant quasi 5 punts des del 2011. Una altra dada a destacar és que mentre les dones representen al voltant del 47% de l’ocupació al nostre país, en el sector cultural només representen el 43,7%. Pel que fa a l’informe “Companyies d’arts escèniques de Catalunya 2014” dedicat al món de la dansa, el teatre i el circ, aquest indica el seu gran dinamisme; ja que una tercera part de les 170 companyies existents tenen menys de 15 anys, i un 42% van actuar a l’estranger, majoritàriament a la resta d’Europa, especialment a França i Alemanya. A nivell econòmic, els seus ingressos en aquell any van superar els 48 milions d’euros, amb uns costos de producció de prop del 10 milions en total.    

Categories
Notícies

L’Ateneu Barcelonès s’adhereix al programa Catalunya 2020. Fòrum de reflexió sobre la cultura catalana

Dilluns 22 de febrer, s’ha celebrat a la sala de juntes del Cercle d’Economia, l’acte de presentació de l’Ateneu Barcelonès al Cercle de Cultura, que ha servit com a primer pas dels preparatius de la proposta Cultura 2020. Fòrum de reflexió sobre la cultura catalana. L’acte s’inicià amb les intervencions del president del Cercle de Cultura Francesc Bellmunt; de Lluís Bonet, membre de la comissió de continguts del Cercle de Cultura, que presentaren els objectius de la proposta Catalunya 2020, i de Patrícia Gabancho, vicepresidenta primera de l’Ateneu Barcelonès, qui subratllà la importància de la cultura dins el món educatiu, així com defensa que la cultura ha de ser considerada un servei públic, per la qual cosa s’han de reforçar les actuals polítiques culturals i impulsar-ne de noves. Després d’aquestes intervencions s’obrí un torn d’intervencions entre els assistents, que aportaren diversos punts de vista sobre les temàtiques i enfocaments que hauria de prioritzar la proposta presentada. Cultura 2020. Fòrum de reflexió sobre la cultura catalana té com a objectiu fer de la cultura un dels principals eixos vertebradors del país, i s’articularà en diverses activitats al llarg del 2016 i 2017 sobre els temes cabdals de la cultura, tant per diagnosticar-los com per aportar solucions als problemes plantejats. Un debat sobre la cultura que serà organitzat i pensat des de les entitats i no des dels poders públics. L’Ateneu Barcelonès és la primera entitat que s’ha adherit a aquesta iniciativa del Cercle de Cultura, que buscarà inicialment la participació d’altres entitats del teixit cultural que també siguin transversals en el seu àmbit d’actuació per impulsar aquest programa, per tal de superar el marc de les relacions entre el sector públic i el privat per oferir una mirada integral de la cultura, pensant en el conjunt dels seus operadors, sectors creatius, i el nou escenari digital.

Categories
Notícies

L’impacte de les inversions culturals necessita de noves metodologies d’estudi

Impulsat per un conjunt de fundacions i organismes britànics, alemanys, holandesos i irlandesos, recentment s’ha fet públic l’informe “Cultural and creative spillovers in Europe: Report on a preliminary evidence review”, que ha estudiat els efectes indirectes de les inversions públiques i privades en els sectors culturals i creatius, amb l’objectiu de poder mesurar millor el seu retorn al conjunt de la societat. Un estudi que coincideix amb la celebració del 25è aniversari del Programa Media, actualment incorporat dins el paraigua del nou programa Europa Creativa, que fa pocs dies va celebrar una jornada de treball dins la programació de la Berlinale. L’estudi posa en relleu que alguns aspectes d’aquests efectes beneficiosos ja ha estat analitzats amb profunditat, com l’increment de la innovació social per la via de la difusió de coneixements, i la generació d’un entorn urbà més creatiu a l’entorn dels sectors culturals i creatius que es veuen afavorits per aquestes inversions. Tot i aquestes evidències, l’informe conclou que cal promoure mètodes de recerca consistents i creïbles per permetre al sector i a les autoritats públiques millorar la formulació de polítiques eficients i l’assignació de recursos. L’informe constata les llacunes encara existents pel que fa a l’estudi d’aquests efectes indirectes; i reclama una visió més integral, interdisciplinar, als futurs informes sobre l’impacte d’aquestes inversions. Entre d’altres estudis que es recomanen prioritàriament hi ha els vinculats a la investigació del retorn social de la inversió (SROI).

Categories
Notícies

Acte de presentació de l’Ateneu Barcelonès. Primer pas dels preparatius de CULTURA 2020. Fòrum de reflexió sobre la cultura catalana

Dilluns 22 de febrer, a les 19h., a la sala d’actes del Cercle d’Economia se celebrarà l’acte de presentació de l’Ateneu Barcelonès al Cercle de Cultura, a càrrec de la seva vicepresidenta, la periodista i escriptora Patrícia Gabancho, i del president del Cercle de Cultura, Francesc Bellmunt. En relació a aquest acte, Francesc Bellmunt ha avançat als socis i sòcies de l’entitat que l’objectiu de l’acte va més enllà de l’estricta presentació de l’Ateneu Barcelonès, anunciant els preparatius d’una ambiciosa proposta: CULTURA 2020, Fòrum de reflexió sobre la cultura catalana. “A partir d’una iniciativa sorgida en el si de la Comissió de Continguts de la nostra associació vaig transmetre a la Junta la proposta d’organitzar un seguit d’actes de reflexió cultural que, en unes jornades finals, recollissin de manera propositiva les inquietuds, necessitats i projectes del món cultural a Catalunya. Disposem d’un primer enunciat que inicialment resumeix les intencions centrals de la proposta CULTURA 2020 Fòrum de reflexió sobre la cultura catalana, Barcelona 2016-2017”. Bellmunt  ha afegit que “davant de les circumstàncies que viu la cultura al nostre país, el Cercle de Cultura vol activar al màxim, des de la seva posició independent, les energies estratègiques d’un nombre significatiu de persones vinculades a les principals associacions de Catalunya amb l’objectiu de fer de la cultura un dels principals eixos vertebradors del país.L’ambició del projecte Cultura 2020, tant en els seu aspecte organitzatiu com en el de l’elaboració dels continguts, requerirà un ampli compromís de participació. Iniciem aquest camí amb il·lusió el dia 22 d’aquest mes, presentant la primera associació que ha decidit compartir aquesta idea amb nosaltres, l’Ateneu Barcelonès”. Per la seva banda, Patrícia Gabancho farà esment a que “les estratègies de la cultura han de sortir de la comunitat cultural per servir i vertebrar la societat. Els Ateneus hi són peces clau, perquè són el pont entre el món cultural que genera propostes i la gent que les rep i que hi participa. Per tant, han de jugar un paper actiu en la tasca de posar la cultura al centre de la societat, amb la col·laboració de les institucions. L’Ateneu Barcelonès, que és el degà d’aquestes institucions, pretén ser un dinamitzador, un receptor d’idees i la casa dels debats. Només ho pot fer establint col·laboració amb altres entitats”.

Categories
Notícies

Entrevista a Montserrat Bou: l’audiovisual català té el repte de refermar la seva internacionalització

On et trobem? Actualment ocupo el càrrec de secretària general de PROA, la federació dels productors audiovisuals catalans. Treballo per defensar els interessos del sector a nivell nacional i internacional. Quin ha estat el teu darrer èxit? Aconseguir reunir un excel·lent equip de treball a PROA. Quin projecte has hagut d’abandonar darrerament? Ajorno, de moment, alguns projectes personals que espero reprendre en el futur. Què no sap la gent de tu? Que si un dia em perdo, em trobareu al Priorat. M’agrada el seu paisatge i la seva gent. Amb ells he redescobert el gust per la lectura comentada al voltant d’una bona copa de vi i uns carquinyolis insuperables! Què li demanaries al Cercle de Cultura? Que assoleixi la fita d’esdevenir un centre d’opinió cultural al marge dels partits polítics, ampliant horitzons i incorporant les noves dimensions de la cultura com, per exemple, la del digital. Què és per a tu Cultura? Tot allò que enriqueix i eixampla la mirada i l’ànima de l’ésser humà. Anant de l’àmbit personal al teu sector professional, quin és l’estat de salut de la indústria audiovisual catalana? La indústria audiovisual catalana està lluitant per superar el sot que ha suposat la crisi econòmica d’aquests anys. Tanmateix, el talent i la preparació hi són i aquesta és la força que permetrà superar totes les dificultats econòmiques. Hem començat l’any amb els premis Gaudí i després amb els Goya. Com valores el reconeixement que ha rebut aquests darrers anys la producció audiovisual catalana i especialment el cinema? Cada vegada més el públic és conscient que el cinema que es fa a Catalunya és de qualitat, té projecció internacional i mereix ser vist. El cinema català té molt a dir i ho diu bé. Els Gaudí d’aquest any han estat una bona mostra de la diversitat de la nostra producció, ja sigui en versió original catalana o no. Quins són els grans reptes de futur del món audiovisual i, concretament, dels productors audiovisuals catalans? Un dels grans reptes és, sens dubte, refermar la internacionalització de l’audiovisual català no només pel que fa al circuit de prestigi (presència en festivals i reconeixements internacionals) sinó pel que fa al circuit estrictament comercial. Manca encara treball per consolidar l’espai de l’audiovisual català dins de la indústria audiovisual a nivell global. Abans d’acabar el 2015 vam saber del trencament de relacions entre dues grans associacions de productors audiovisuals: PROA i  FAPAE. Quins van ser els motius? PROA no se sentia el suficientment representada per la confederació. D’una banda, s’havia intentat negociar un model territorial d’actuació que no va arribar a bon  port. I, de l’altra, PROA no estava d’acord amb l’organització interna de FAPAE en la qual no es reconeixia la nostra singularitat como a federació. Ambdues situacions feien que la llibertat de PROA es veiés retallada així que, amb el consens d’una àmplia majoria dels nostres socis, vam decidir que la millor opció era seguir camins separats i treballar conjuntament en temes puntuals quan ambdues federacions ho consideréssim oportú. A partir d’aquest  nou escenari, on PROA actua de forma independent, quina és la interlocució del sector català amb l’administració de l’Estat i les grans empreses del sector? Des que ens vam separar de FAPAE hem dedicat una especial atenció en establir lligams i negociacions directes tant amb l’administració de l’estat com amb altres entitats, de la mateixa manera que ho hem treballat  a Catalunya. És així com PROA s’està situant com a un dels principals  interlocutors a tenir en compte a l’hora que es prenguin les decisions que afecten al conjunt del sector audiovisual de l’estat. Com valores la posada en marxa de nous instruments per al R+D+I de les indústries creatives com la recent creació del Barcelona Media Alliance? Barcelona Media Alliance és una associació de recent creació que estaria dins l’àmbit de les indústries culturals i basades en l’experiència del RIS3CAT, que és l’estratègia de recerca i innovació per a l’especialització intel·ligent de Catalunya RIS3CAT; el programa que ha de garantir que les inversions en recerca i innovació cofinançades per la Unió Europea es tradueixin en creixement econòmic i creació d’ocupació. L’objectiu d’aquesta associació és col·laborar en l’impuls per la innovació i millorar la competitivitat d’aquests sectors. PROA ha estat convidada a formar part de Barcelona Media Alliance, i ho hem acceptat perquè compartim l’objectiu de fer créixer i millorar les condicions del sector audiovisual.  

Categories
Notícies

Entrevista a Lluís Cabrera: “Sense dissidència no hi ha cultura”

Lluís Cabrera, President del Taller de Músics i de l’associació Altres Andalusos: “sense dissidència no hi ha cultura” On et trobem?     Viatjant al metro observant la gent o mirant com juguen a petanca. També buscant el silenci en llocs especials com a la Monumental ara que no hi ha toros o a una església quan no hi fan missa. Ah, i al Taller de Músics. Quin ha estat el teu darrer èxit? Entendre que disposar del teu temps sense obligacions és el que més ens apropa a la llibertat. I fracàs? A títol personal, que no sé mai estar callat. Com a sector, el fracàs de la gent de la música és no sortir del curt-terminisme i del “que hay de lo mío”. Què no sap la gent de tu? Que al poble, de petit, em deien “torero”. La meva mare va aprendre confecció per correu i comprava retalls de tela. Ens feia vestits sofisticats que al poble no entenien per l’època i la família pobra d’on veníem.   Què li demanaries al Cercle de Cultura? Que mani qui mani faci sempre oposició. Sense dissidència no hi ha cultura, només submissió. Què és per a tu la cultura? Té tantes definicions com persones. És tot allò que ens han llegat els avantpassats. El que segur no és la cultura és egoisme. Entenc la cultura des de la fraternitat. Avui tot està a expenses del mercat, tots hem de vendre alguna cosa. Et consideres un llibertari. Has estat a la lluita veïnal, antifranquista… també independentista… Tinc l’honor d’haver estat expulsat d’un grup clandestí perquè no entenia el “centralisme democràtic”. Les ordres venien de dalt, era un ascensor que mai no pujava. Avui, per quines llibertats lluites? (riu) Tinc una intuïció, espero equivocar-me. Crec que alguns persegueixen la independència per homogeneïtzar Catalunya. Això em porta a participar del moviment des de la dissidència. Els que fan el relat polític no s’adonen del perill de l’autarquia cultural. Un país on sempre et pregunten on has nascut és esquizofrènic. La independència és un fet polític de llibertat i dignitat, no cal justificar-se amb arguments historicistes o identitaris que topen amb la meitat de la població. Súmate és ser submís i adoptar l’intent d’homogeneïtzació d’una part de l’independentisme. La teva relació amb la música va començar als 70 amb la Penya flamenca Enrique Morente. Com hi vas anar a parar? Al meu poble havia escoltat fandangos (que és d’on neixen els palos lliures del flamenc). Arribo a Verdum i escoltava fandangos a bars on només hi havia homes i es passava el barret. Als 16 anys (1970) vaig apuntar-me al centre social de Roquetes (que duia un capellà que ho va deixar per casar-se amb la secretària i el va substituir el pare Manel) i vaig proposar crear una penya flamenca. Li vam dir Enrique Morente perquè ens vam emocionar amb el seu disc dedicat a Miguel Hernández. Com va néixer el projecte Taller de Músics? Entre la penya Enrique Morente i el Taller, vaig ajudar a crear l’Ateneu Nou Barris. Vam enderrocar una fàbrica – una planta asfàltica – per reivindicar la cultura i ecologia als barris. El setembre de 1979 vam fundar el Taller amb Fernando Hernández, un erudit i amant del jazz, amb qui fins llavors portàvem una distribuïdora de llibres llibertaris – Epicuro – al Raval. Américo Bellotto, un primera trompeta de la big band danesa que va arribar a Barcelona per amor ens va animar a crear una escola de música. Vam insonoritzar les 3 petites aules amb caixes d’ous, llençols i moqueta. Com definiries la tasca que fa avui el Taller de Músics? El Taller fa cultura de proximitat, només cal preguntar els veïns. I és necessari perquè no hem estat mai arrogants ni porucs i no hem volgut imposar un dogma. Quan vam néixer a Europa els conservatoris havien incorporat ja el jazz i les músiques pròpies. Bellotto ens va dir que teníem un nitxo de negoci (jo pensava que nitxo i negoci volia dir negoci mort…). El binomi educació-cultura és l’assignatura pendent? Sí, no s’ha implantat la música a primària i secundària i això ha portat a crear escoles de música municipals. Infraestructures enormes que s’usen 4 hores al dia, només per a alguns, en comptes d’usar l’escola i per a tots. Defenses les identitats diverses de Catalunya. Què queda per fer? La paraula integració té una connotació de supremacia i assimilació. Cal emfasitzar els punts en comú de la cultura mediterrània. No hi ha grans diferències entre un andalús i un català. La llengua no és un problema al carrer. Llavors, què és integrar-se? Ballar sardanes, fer castells o, ara, dur estelada? Si poses l’èmfasi en les diferències culturals no les poses allà on és la lluita real: en les diferències de classe social. Sempre se’t vincula a la música… però també escrius, fins i tot has quedat cinquè al Planeta. Què et mou a escriure? “Los sapos que tengo dentro”. Jo no sóc d’aquest món, no vull ser un intrús, però ja he escrit 3 novel·les. Vaig començar a l’agost de 2006, per la mort del meu pare que em va colpir molt. Faig cròniques novel·lades que tenen un punt d’autobiografia i molt de ficció. Escric des de la distorsió de la persona adulta amb mirada de nen. Amb quina frase t’acomiades? Amb dues d’Enrique Morente, germà i mestre: “Están cayendo chuzos de punta” i “Estamos vivos de milagro”.

Categories
Notícies

18 mesos per bastir una política cultural. Declaració del Cercle de Cultura

La complexitat de l’actual conjuntura política afecta de manera excepcional el desenvolupament de les polítiques culturals. No es tracta únicament d’allò que deriva dels canvis en la correlació de forces i les consegüents dificultats per articular polítiques estables de govern sinó de com s’articula la integració d’una nova escala de prioritats amb els elements que històricament han articulat el sector cultural. Que els canvis que estem vivint a molts municipis, a la mateixa Generalitat de Catalunya i probablement al Govern d’Espanya tenen un rerefons cultural, en el sentit paradigmàtic de la paraula, és evident; que això afecti positivament la revisió, modernització i consolidació d’unes polítiques culturals estables no ho és tant. El Cercle de Cultura, tal com va posar de manifest en la seva Declaració Cultural de l’any 2012 (les línies vermelles de la cultura) signada per la major part dels partits polítics catalans, vol posar l’accent en la necessitat de recuperar el debat envers la importància estratègica de les polítiques culturals en la mesura que són un vector essencial per assegurar la consistència de qualsevol canvi en matèria democràtica, que configuren l’eix determinant per a promoure la productivitat i la creació de riquesa en el context de la nova economia i en tercer lloc, perquè són un factor clau per a construir els elements de competitivitat internacional en matèria de creació de valor afegit. L’etapa cultural que ha acabat, encapçalada políticament pel Conseller Mascarell, ha tingut notables encerts. El manteniment del statu quo entre el conjunt dels sectors cultural i el Govern és un èxit indiscutible de la seva gestió, així com l’elaboració d’una agenda de prioritats en matèria patrimonial, sectorial i industrial que permet afrontar el futur amb ordre i coherència. No menys important ha estat el fet d’iniciar un debat imprescindible amb els grans agents econòmics del país (les operadores de telecomunicacions, per exemple) per afrontar l’estructuració del finançament de la cultura en el futur immediat. Però també és necessari posar negre sobre blanc els objectius fallits d’aquest període. El més important és, sens dubte, no haver pogut aprovar l’Acord Nacional per a la Cultura que, en termes d’agenda política, estava destinat a constituir la principal herència de l’etapa que ara s’acaba. També cal posar en el passiu de la seva gestió, malgrat les dificultats objectives que ha patit el país, la reducció percentual del pressupost destinat a Cultura respecte del total de la Generalitat i la progressiva pèrdua de valor referencial que han patit els grans equipaments cultuals públics en els darrers anys, conseqüència òbvia de les reduccions pressupostàries i, cal dir-ho, d’una profunda manca de revisió en els seus models de governança. Ara iniciem una nova etapa sota la gestió del Conseller Santi Vila, un polític amb experiència municipal i sobretot en la gestió de grans infraestructures públiques. Segur que és conscient que amb el pressupost d’uns centenars de metres  de carretera es podrien bastir quilòmetres sencers d’autopista cultural; valgui aquesta irònica metàfora per indicar que som conscients que tenim un Conseller que coneix la dimensió real de les necessitats i demandes del sector cultural. Per això ens permetem demanar-li que els criteris de participació pressupostaria del Departament de Cultura respecte del pressupost global del Govern siguin una de les seves prioritats. Evidentment, com queda clarament palès en el debat cultural dels darrers anys, el pressupost no és l’única preocupació del sector cultural. En aquest sentit des del Cercle de Cultura volem posar sobre la taula 4 elements que són, al nostre parer, igualment prioritaris: El primer fa referència a la reconstrucció d’un espai de centralitat, en el context de la política catalana, de la cultura i les polítiques culturals. D’això depèn poder afrontar de nou i resoldre, la construcció d’un gran Acord Cultural amb el conjunt de les forces polítiques, les institucions i els agents del sector. També forma part d’aquest apartat resoldre amb èxit, les enormes ambigüitats que afecten la funció actual del Consell de les Arts i no menys important, l’establiment d’una agenda sòlida i estable de col·laboració amb el món municipal. El segon implica construir nous escenaris d’entesa i col·laboració amb els agents del sector, bé pertanyin a la lògica social de la cultura o a la seva dimensió productiva i econòmica. Cal en aquest apartat una profunda revisió del marc normatiu, jurídic i financer de la cultura per assegurar que l’enorme potencial del sector creatiu i cultural català es pugui desplegar de manera eficient tant pel que respecta els mercats interns com els exteriors. El tercer ens obliga a pensar en la necessitat de donar prioritat als programes de promoció a la demanda, la qual cosa té dues dimensions inqüestionables: aquella que ens remet a concretar, d’una vegada per totes, un pla de treball conjunt amb el món de l’educació, i aquella que suposa incentivar de manera efectiva el consum cultural dels ciutadans de Catalunya. I en darrera instància, cal reflexionar envers el paper de referència que han de jugar els gran equipaments culturals nacionals, sotmesos amb excessiva regularitat a debats públics que posen en qüestió la seva exemplaritat. Des del Cercle de Cultura som perfectament conscients de les dificultats que afecten la vida cultural catalana i de la complexitat que suposa articular una política cultural sòlida bastida sobre els principis irrenunciables del pluralisme, la inclusió, i l’autonomia de la cultura en relació al poder polític. També sabem que l’actual Conselleria té la millor predisposició per encarar amb decisió i fermesa aquests i altres reptes que l’afecten. Per a Catalunya, la cultura és quelcom més que un sector productiu d’enorme vitalitat i potencial creatiu, és una senya d’identitat i un vector determinant de la nostra personalitat individual i col·lectiva. Des d’aquesta reflexió encoratgem al Govern de Catalunya en general i a la nova Conselleria en particular a donar-li a la cultura el valor que mereix en moments històrics de transformació i progrés.

Categories
Notícies

Presoners de les idees

Únicament els necis deprecien el paper de la cultura en la construcció dels imaginaris socials que alimenten els idearis dels diferents partits polítics. Per a cada model de societat els partits reserven a la cultura una funció determinada, i no és estrany que alguns la col·loquin com un simple vector econòmic sotmès a les regles de l’oferta i la demanda, o que altres li atorguin un valor essencial en les estratègies d’empoderament popular. La cultura és una cosa i les polítiques culturals una altra, i posats a acceptar la conveniència que aquestes dues realitats coexisteixin, la qüestió és saber com s’interrelacionen. Els canvis en la vida política catalana tenen poc a veure amb la gestió dels serveis públics i molt amb la manera com s’expliquen els imaginaris de futur. És un debat entre conservadors i visionaris en què la matèria social que posem a debat no són únicament béns materials sinó esperances globals. És la primera fase d’una transformació que s’alimenta del coneixement col·lectiu que rau a la xarxa i que persegueix tot el potencial de nova governança que insinua. Volem debatre-ho tot i en la mesura del possible votar-ho, perquè, com un somni fet realitat, internet ho permet, malgrat que la conducció del debat i el sistema de representació i lideratge polític encara són els mateixos que es van formalitzar al segle XIX. Aquesta nova forma d’entendre la política només té sentit si la paraula clau que determina els objectius dels partits que la impulsen és l’empoderament popular. Si aquesta premissa no es manté de manera radical, bé podrien caure en una nova forma de populisme o fins i tot, en certs llocs i moments, en construccions pseudofeixistes. Per evitar aquestes derives no ens ha d’estranyar que la nova esquerra radical mantingui aferrissadament el valor de les seves idees bàsiques i deixi en un segon pla la gestió eficient d’alguns serveis que en no pocs casos posen en dubte la validesa d’aquestes mateixes idees. En el cas de la cultura, aquesta aparent paradoxa es visualitza perfectament si analitzem la fortalesa del discurs conceptual de la gent de Barcelona en Comú enfront de les enormes dificultats que pateixen per convertir-lo en una política cultural concreta i operativa. Que tot plegat necessita temps és evident, però també cal adonar-se ràpidament que la cultura no és ni de bon tros l’objecte principal de les polítiques culturals, i que aquesta identificació simplista (cultura i política cultural) és, exactament igual que la vella política, una rèmora conservada del segle XX. Resoldre la complexa equació que ens proposa la nova tecnologia de la informació i la comunicació per transformar els paràmetres de la vella política només és possible si canviem el paradigma de la democràcia cultural per un de nou que es formuli al voltant de la democràcia del coneixement. I això ens obliga a governar la cultura des d’un nou espai de centralitat política on sigui possible intervenir efectivament en el món de l’educació, els barris i els districtes, la seguretat pública, el turisme i els debats socials que acompanyen la presa real de decisions. Dit això, però, també és evident la consolidació a escala global d’un important sector socioeconòmic que treballa en la producció de continguts que, convencionalment, associem al món de la cultura. I aquest fet s’esdevé a escales molt diverses entre l’economia social i la productiva, i sovint amb una important influència en àmbits perifèrics a la societat cultural tradicional. La competitivitat a escala local o internacional de multitud d’empreses depèn de la seva capacitat per crear i administrar imaginaris socials normalment dissenyats i assajats des de vivers de talent cultural. Aquesta part de l’economia, de l’emprenedoria, de la cultura -si es vol-és igualment irrenunciable i esdevé actualment el que dóna sentit real a les polítiques públiques de cultura. La confusió és alta, perquè massa gent viu presonera de prejudicis innecessaris sobre la relació equívoca entre cultura i economia, i també d’una semàntica envellida que fuig de paraules com entreteniment, oci, públic, comercialitat o negoci. Empoderar culturalment els ciutadans és essencial; donar joc i recorregut a les indústries creatives és transcendental. El fet és que cultura i política cultural comencen a esdevenir males companyes de viatge i resoldre correctament aquesta paradoxa és urgent si volem que realment canviï alguna cosa.