Categories
Notícies

Debat temàtic “Ser músic i fer música en l’era digital”

En la seva intervenció, Patrícia Caicedo, destacà que internet ha significat un canvi en l’audiència, en tant que l’ha transformat en element actiu en el món de la música, així com el paper d’interneten la creació de noves comunitats de públics i per tant, a la difusió de la creació musical. Pel que fa al paper dels creadors, dels músics, Caicedo afirmà que internet genera nous espais de comunicació que afavoreix la interacció entre els músics. I va posar com exemple el concert simultani entre Barcelona i Sao Paulo del 2012 organitzat des del Barcelona Festival of Song. Pel que fa als repertoris de música clàssica, Patrícia Caicedo destacà la seva dificultat per interessar els noves generacions, i va apostar per imaginar-la combinada amb les noves tecnologies que obrin la porta a noves interdisclipinarietats amb les altres arts. Artur Serra, apuntà la necessitat que  l’igual que la recerca, la cultura ha de poder comptar amb els mitjans tecnològics necessaris i, en aquest sentit, lamentà la no existència de grans projectes de convergència entre el món tecnològic i la creació artística, com si que gaudeixen sectors com el dels videojocs o las grans produccions cinematogràfiques. Per a Serra, caldria invertir en la posada en funcionament de laboratoris de creació artística. Joaquim Garrigosa, que actuà com a moderador, es mostrà a favor d’introduir l’educació en les arts en les primeres etapes escolars, començant per la preescolar (P3), plantejament que va ser un dels temes més comentats en el torn de paraules dels assistents. Patrícia Caicedo és soprano, metgessa i musicòloga, fundadora del Barcelona Festival of Song i de l’empresa Mundo Arts, i directora d’EYECatalunya. Artur Serra és especialista en sinergies entre internet i les arts escèniques, director adjunt de la Fundació i2cat i vicepresident de l’European Network of Living Labs. La seva intervenció tingué com a base aquest article que podeu consultar on-line.    

Categories
Notícies

Noves formes de ser músic i fer música en l’era digital

Un dels grans reptes que afronta la música clàssica al segle XXI està sens dubte relacionat amb la seva difusió i amb el desenvolupament i manteniment de noves audiències. Els orígens d’aquesta situació es remunten al segle XX, quan sota l’influx d’artistes com Marcel Duchamp, es va començar a repensar el concepte d’obra d’art, concloent amb la fi de l’hegemonia del creador i es va donar pas a una participació cada vegada més activa de l’audiència. A partir de finals del segle XX, Internet va produir una autèntica revolució de la indústria musical que va canviar per sempre les seves formes de distribució i comercialització. No obstant això, la revolució més gran la constitueixen les infinites possibilitats que ofereix per a persones de diversos grups socials i nacionalitats, per a la preservació i difusió de repertoris en perill d’extinció, permetent als músics connectar amb les audiències en l’àmbit global, desenvolupar nínxols de mercat i establir xarxes d’intercanvi a nivells que abans mai s’havien imaginat. Com a resultat d’això, l’espai d’execució-difusió de la música s’amplia per incloure el món virtual, podent atreure comunitats que comparteixen interessos similars o trets identitaris comuns. Aquest escenari presenta nous reptes per als intèrprets que han de sumar al seu arsenal d’eines, el coneixement d’Internet, amb la finalitat de desenvolupar comunitats virtuals, tenir una presència online i proposar noves formes d’execució i relació amb les seves audiències. No obstant això, fins al moment, la majoria de les interaccions entre els músics i les seves audiències al món digital, es continuen produint dins de l’antic paradigma d’Internet, és a dir, el que implica l’existència d’una audiència que és receptora passiva de continguts, alguna cosa similar al model utilitzat per la televisió. Per aquesta raó m’interessa reflexionar sobre el que esdevé en el si del Barcelona Festival of Song, esdeveniment que des de 2011 integra l’Internet de segona generació, creant un espai de treball intercontinental per a l’ensenyament i l’execució de la música, permetent el desenvolupament de noves formes de relació entre els músics i les seves audiències i contribuint al desenvolupament d’un nou paradigma en el qual l’audiència i els músics participen de manera activa i simultània. Aquest context obliga a les institucions d’educació musical a repensar els seus currículums i als músics a desenvolupar eines i habilitats que afavoreixin noves formes de ser músic i de fer música i en les quals hi intervé la tecnologia.

Categories
Activitats Notícies

Noves formes de ser músic i de fer música en l’era digital

El Cercle de Cultura organitza un nou debat-temàtic, aquest dedicat a la transformació de la creació musical davant les noves tecnologies i, en especial internet. L’acte se celebrarà el proper dijous 19 de novembre, a les 19h. a la sala d’acte del Cercle de Cultura (Provença, 298, de Barcelona). Un dels grans reptes que afronta la música clàssica al segle XXI està relacionat amb la seva difusió i amb el desenvolupament de noves audiències.  L’espai d’execució-difusió de la música s’amplia per incloure el món virtual, podent atreure comunitats que comparteixen interessos similars o trets identitaris comuns. Amb internet és possible el desenvolupament d’un nou paradigma en el qual l’audiència i els músics participen de manera activa i simultània. Aquest context obliga les institucions d’educació musical a repensar els seus currículums,  i els músics a desenvolupar noves eines i habilitats. El debat comptarà amb dos grans experts en la matèria, Patrícia Caicedo i Artur Serra. Patrícia Caicedo és soprano, metgessa i musicòloga, fundadora del Barcelona Festival of Song i de l’empresa Mundo Arts, i directora d’EYECatalunya. Artur Serra és especialista en sinergies entre internet i les arts escèniques, director adjunt de la Fundació i2cat i vicepresident de l’European Network of Living Labs. Per a poder-hi participar, cal enviar un correu a info@cercledecultura.org.

Categories
Activitats Notícies

Noves formes de ser músic i de fer música en l’era digital

El Cercle de Cultura organitza un nou debat-temàtic, aquest dedicat a la transformació de la creació musical davant les noves tecnologies i, en especial internet. L’acte se celebrarà el proper dijous 19 de novembre, a les 19h. a la sala d’acte del Cercle de Cultura (Provença, 298, de Barcelona). Un dels grans reptes que afronta la música clàssica al segle XXI està relacionat amb la seva difusió i amb el desenvolupament de noves audiències.  L’espai d’execució-difusió de la música s’amplia per incloure el món virtual, podent atreure comunitats que comparteixen interessos similars o trets identitaris comuns. Amb internet és possible el desenvolupament d’un nou paradigma en el qual l’audiència i els músics participen de manera activa i simultània. Aquest context obliga les institucions d’educació musical a repensar els seus currículums,  i els músics a desenvolupar noves eines i habilitats. El debat comptarà amb dos grans experts en la matèria, Patrícia Caicedo i Artur Serra. Patrícia Caicedo és soprano, metgessa i musicòloga, fundadora del Barcelona Festival of Song i de l’empresa Mundo Arts, i directora d’EYECatalunya. Artur Serra és especialista en sinergies entre internet i les arts escèniques, director adjunt de la Fundació i2cat i vicepresident de l’European Network of Living Labs. Per a poder-hi participar, cal enviar un correu a info@cercledecultura.org

Categories
Opinió

Cultura pública i privada: entre el matrimoni i el divorci

Decidir on és la frontera entre aquells continguts culturals que han de ser produïts directament per l’Estat i aquells altres que depenen de la iniciativa privada és una qüestió de la qual es parla poc, tot i que és fonamental per decidir el futur de les polítiques culturals. Hi ha qui pensa que és una qüestió de qualitat i estableix una barrera estètica, no exempta d’elements ideològics, entre l’art i els escenaris de l’entreteniment i el consum de masses. D’altres defensen aquesta separació des d’una mirada patrimonial que sovint té connotacions econòmiques; a l’Estat li correspon administrar tots aquells productes que tenen un inequívoc valor cultural i a més a més ho ha de fer perquè la seva gestió no és sostenible. També hi ha qui creu que la frontera és al territori de les indústries culturals i que, en conseqüència, tot allò que té una dimensió comercial, que és reproduïble en sèrie i esdevé un producte per al mercat global, es converteix en responsabilitat privada. Hi ha interpretacions de tota mena i posicions diverses que adopten algun d’aquests punts de vista amb tots els matisos que es vulguin. El cert és que patrimoni, música clàssica, òpera, dansa i teatre són àmbits de la cultura en els quals l’Estat, a través de múltiples fórmules jurídiques, participa directament de la producció de continguts. En terrenys indiscutiblement industrials com la fonografia, l’edició o el cinema la presència de l’Estat pren formes menys actives, per bé que no poques vegades esdevingui un soci econòmic imprescindible o un intermediari important en la distribució dels seus continguts. Saber si aquesta equació que divideix els continguts culturals en dues famílies ben definides és inqüestionable i aporta beneficis objectius al seu desenvolupament, o si amb el temps s’ha convertit en una simple tradició al marge de tota anàlisi racional, és una qüestió que té interès i de la qual es parla molt -però, gairebé sempre, amb la boca petita. En realitat l’única raó objectiva que justifica una divisió tan radical és educativa i patrimonial. Una societat desenvolupada ha de saber quins són els continguts culturals que cal protegir i quins s’ha d’assegurar que arribin al màxim nombre de persones. Protegir i fer arribar a tothom determinats continguts són arguments patrimonialistes i pedagògics que, justament, per la seva transcendència exemplificadora, han d’estar sotmesos a un control social ferm, i gestionats amb un rigor indiscutible que, lamentablement, no sempre és habitual. Aparentment el patrimoni és un assumpte públic, però algunes realitats podrien posar en qüestió l’eficiència d’aquesta afirmació: el desequilibri entre la gestió comercial o social d’una part del nostre patrimoni històric en funció d’un principi d’oportunitat turística o la indissimulada utilització política d’alguns espais patrimonials podrien servir d’exemple d’aquesta gestió equívoca. Però és en el terreny de les arts en viu on les contradiccions són més evidents. Que la producció de teatre públic hagi estat històricament diferenciable de la que realitza el sector privat no és sempre evident, tret dels recursos molt més grans que s’hi destinen. No poques vegades els teatres públics i privats catalans han competit en el mercat de drets escènics per aconseguir un mateix text, una circumstància que indica clarament que uns o altres estan fora de lloc. La gestió pública de la cultura no pot confondre’s amb la gestió dels espectacles comercials ni ha de perseguir èxits econòmics a curt termini, per bé que ha de procurar arribar a tothom. La tria dels continguts i la seva dimensió educativa constitueixen un pilar essencial per legitimar la seva funció. De la mateixa manera, els centres de producció cultural públics han d’esdevenir un element regulador del sector en la mesura que realitzen una tasca de recerca i alhora una de suplència; que no pas de competència, en la mesura que una societat avançada és aquella que pot cedir a la iniciativa social i empresarial la gestió de determinats serveis amb la seguretat que no perdran la seva dimensió pública. Però amb independència dels possibles errors en la gestió quotidiana d’un centre públic, els problemes realment greus deriven de la poca qualitat del comandament polític. No té sentit, per exemple, sotmetre els teatres públics a una pressió econòmica enorme obligant-los a autofinançar una gran part del seu pressupost, perquè a curt termini això deslegitima la seva funció social i trenca els ponts amb el conjunt del sector.

Categories
Activitats

Noves formes de ser músic i de fer música en l’era digital

El Cercle de Cultura organitza un nou debat-temàtic, aquest dedicat a la transformació de la creació musical davant les noves tecnologies i, en especial internet. L’acte se celebrarà el proper dijous 19 de novembre, a les 19h. a la sala d’acte del Cercle de Cultura (Provença, 298, de Barcelona).

Un dels grans reptes que afronta la música clàssica al segle XXI està relacionat amb la seva difusió i amb el desenvolupament de noves audiències.  L’espai d’execució-difusió de la música s’amplia per incloure el món virtual, podent atreure comunitats que comparteixen interessos similars o trets identitaris comuns. Amb internet és possible el desenvolupament d’un nou paradigma en el qual l’audiència i els músics participen de manera activa i simultània. Aquest context obliga les institucions d’educació musical a repensar els seus currículums,  i els músics a desenvolupar noves eines i habilitats.

El debat comptarà amb dos grans experts en la matèria, Patrícia Caicedo i Artur Serra. Patrícia Caicedo és soprano, metgessa i musicòloga, fundadora del Barcelona Festival of Song i de l’empresa Mundo Arts, i directora d’EYECatalunya.
Artur Serra és especialista en sinergies entre internet i les arts escèniques, director adjunt de la Fundació i2cat i vicepresident de l’European Network of Living Labs.

Per a poder-hi participar, cal enviar un correu a info@cercledecultura.org

Categories
Activitats Notícies

Debat temàtic: convivència i jerarquia a la Catalunya Moderna

El relat sobre els procesos migratoris a Catalunya, malgrat els esforços de Paco Candel, ha estat segrestat pel contingut de dos llibres. Un és el de Jordi Pujol (Immigració, problema i esperança de Catalunya), i l’altre de Jordi Solé Tura (Catalanisme i revolució burgesa). Una pinça que intenta la congelació de les identitats. Pujol posa sobre la taula que les classes socials a Catalunya perden valor i que allò important és l’origen de les persones, la identitat, la cultura. En Solé Tura afirma que la consciència nacional pertany a la burguesia, atenent els postulats marxistes sobre l’internacionalisme proletari. Lluís Cabrera considera que entre la cultura i identitat andalusa (i, per extensió, la hispànica) i la cultura i identitat catalana, les diferències són mínimes o, en tot cas, inexistents. La Catalunya dual és un invent per a retroalimentar les dues coalicions que, fins fa poc, s’han repartit el poder, PSC-PSOE i CiU.  

Categories
Sense categoria

Debat temàtic: Convivència i jerarquia a la Catalunya moderna

El Cercle de Cultura va organitzar el 4 de desembre de 2014 un debat temàtic sota el títol: Convivència i jerarquia a la Catalunya moderna. El ponent principal de la sessió va ser en Lluís Cabrera, Fundador i President del Taller de Músics. Un cop finalitzada la ponència, Vicent Sanchis, professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Ramon Llull de Barcelona i vicepresident d’Òmnium Cultural, va exercir de contraponent.