Categories
Opinió

Una Institució històrica que vol ser instrument de present i de futur

Oriol Ponsatí-Murlà, Director de la Institució de les Lletres Catalanes, publica en aquest portal aquest escrit on reflexiona sobre el paper present i futur d’aquesta històrica entitat, amb la vista posada en el Pla Nacional de Lectura. La creació de la Institució de les Lletres Catalanes, la tardor de 1937, en ple conflicte bèl·lic, respon a la necessitat de preservar el patrimoni literari català i mantenir amb la màxima normalitat possible la creació i difusió literàries en un context d’emergència civil i cultural. Interrompuda la seva activitat pel desencadenament de la guerra, la represa de la Institució de les Lletres Catalanes haurà d’esperar fins a 1987, quan és creada sota la forma jurídica d’entitat autònoma vinculada al Departament de Cultura de la Generalitat, com a conseqüència de les reiterades demandes dels escriptors catalans. Al llarg d’aquests 32 anys d’història moderna, la Institució ha desplegat un paper clau tant a l’hora de preservar i difondre el nostre patrimoni literari com de donar suport als escriptors i a les associacions d’escriptors en català i en occità. Certament, avui el nostre context és molt diferent del de 1937, però tanmateix la Institució ha de portar a terme la seva missió tenint ben present que les mateixes causes que van motivar la dissolució de la Institució històrica també van aconseguir interrompre durant quaranta anys el desenvolupament normal d’una tradició literària centenària que, especialment durant el primer terç del segle XX, havia aconseguit tornar a mirar de fit a fit —com ja havia fet al segle XV— les literatures germanes d’arreu d’Europa. Intentar imaginar què hagués pogut donar de si la nostra literatura contemporània sense quaranta anys de censura ideològica i persecució lingüística constitueix un exercici impossible però que no podem deixar de fer si volem entendre d’on venim i, per tant, on som i cap on volem avançar. Per això la Institució de les Lletres Catalanes ha de continuar promovent una creació literària de qualitat en català i en occità, que assumeixi, a més, el repte de reflectir una societat plural i dinàmica i que incorpori, per tant, aquelles veus creadores que escriuen des d’orígens, identitats i posicionaments vitals que són ben vius en la nostra societat i que han de tenir vida, també, en la nostra literatura. Que la cultura —i, per tant, també la literatura— és una autèntica eina de transformació social ha de ser sempre la nostra guia d’acció i per això la Institució d’avui es fa present en espais tan diversos com biblioteques, centres escolars, hospitals, presons, museus o camps de futbol. La Institució del 2020 té en la protecció i difusió del nostre patrimoni literari i en la projecció pública dels nostres autors els seus objectius principals. Però perquè som conscients que la literatura constitueix un autèntic ecosistema, la nostra actuació ha de tenir present la cadena de valor del llibre: autors i traductors, editorials i llibreries, i no oblidar mai que escoles i biblioteques són les principals aliades d’aquesta cadena. Perquè si falla una d’aquestes baules, falla tota la cadena.  En el context d’un Pla Nacional de Lectura que aquest 2020 arribarà a terme i de les actuacions de foment de la lectura que el Departament posarà en marxa a partir d’ara, la Institució de les Lletres Catalanes, que ja manté una relació de suport i col·laboració amb tots els agents de l’ecosistema literari, ha de continuar exercint el paper central d’agent col·lectiu de les lletres catalanes. Perquè només treballant tots junts i amb un full de ruta que miri a llarg termini, amb la màxima ambició i un suport econòmic decidit i que és decisiu, aconseguirem que la nostra literatura es desplegui amb totes les seves possibilitats.

Categories
Notícies

Segimon Borràs lloa la figura de l’escriptor i editor Miquel Arimany

El president del Cercle de Cultura, Segimon Borràs, va intervenir a l’acte de lliurament del premi de poesia Miquel Arimany, fent una glossa de la figura d’aquest poeta i editor. Arimany, des de l’editorial que portà el seu cognom va impulsar un gran nombre de diccionaris i altres obres per a l’aprenentatge del català, de la mateixa manera que aconseguí mantenir durant quaranta anys la revista cultural i literària El Pont. 

L’escriptora de Sant Llorenç des Cardassar (Mallorca) Francesca Grimalt, va ser la guanyadora del premi, amb l’obra Sotjar bubotes. El conjunt de poemes de Grimalt, juntament amb els dels altres quatre finalistes –Josep Civit, de Montblanc, Joan-Ignasi Elias, de Barcelona, Joan Mercader, d’Olot i Jordi Pla, de Figueres– s’ha publicat en un llibre que es va presentar al mateix acte. La desena edició d’aquest premi literari es va celebrar a les Masies de Roda el proppassat dissabte 5 d’octubre.

Categories
Notícies

Segimon Borràs lloa la figura de l’escriptor i editor Miquel Arimany

El president del Cercle de Cultura, Segimon Borràs, va intervenir a l’acte de lliurament del premi de poesia Miquel Arimany, fent una glossa de la figura d’aquest poeta i editor. Arimany, des de l’editorial que portà el seu cognom va impulsar un gran nombre de diccionaris i altres obres per a l’aprenentatge del català, de la mateixa manera que aconseguí mantenir durant quaranta anys la revista cultural i literària El Pont.  L’escriptora de Sant Llorenç des Cardassar (Mallorca) Francesca Grimalt, va ser la guanyadora del premi, amb l’obra Sotjar bubotes. El conjunt de poemes de Grimalt, juntament amb els dels altres quatre finalistes –Josep Civit, de Montblanc, Joan-Ignasi Elias, de Barcelona, Joan Mercader, d’Olot i Jordi Pla, de Figueres– s’ha publicat en un llibre que es va presentar al mateix acte. La desena edició d’aquest premi literari es va celebrar a les Masies de Roda el proppassat dissabte 5 d’octubre.

Categories
Opinió

Cultura popular

Xavier Marcé, en un article publicat a recentment, defensa la cultura popular, tant com espai de creació, com a motor de les indústries creatives i com a productes culturals que esdevenen propietat pública, “la qual cosa ens apropa a un dels mites més perseguits de la cultura: com fer-la esdevenir propietat de tothom”. En aquest sentit, afegeix que “la cultura popular és el vagó de cua de la cultura, un immens purgatori on l’art roman llargs períodes a l’espera que un acadèmic, un crític, o qualsevol analista de prestigi aconsegueixi desembullar les claus del misteri i establir un consens sòlid que decanti cada peça cap al cel o l’infern; o quedi al purgatori indefinidament que en última instància és una manera bonica de romandre en la història sense judicis de valor afegits.” Marcé afirma que “cal reivindicar la cultura popular perquè funciona sola i generalment és sostenible, bé sigui perquè sorgeix d’expressions ancestrals i es transforma en matèria de consum massiu, bé sigui perquè aconsegueix consensos repetits d’audiència i consolida en la memòria col·lectiva.” L’article finalitza amb a reflexió que “mirar la cultura popular de reüll és un greu error de percepció. Com substrat cultural permet que alguns artistes la sublimen i creuen autèntiques obres singulars i permet al seu torn que multituds senceres s’interessin per la cultura i tot sense saber-ho, el que fet i fet és una digna manera d’ocupar el temps.” Podeu llegir l’article íntegre des d’aquest enllaç: https://ideas.economiadigital.es/analisis-politico-y-social/xavier-marce-cultura-popular_536390_102.html

Categories
Opinió

Barcelona: ciutat de la lectura?

Montse Ayats, recentment reelegida presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, planteja la necessitat que Barcelona fomenti la lectura entre la seva ciutadania com una qüestió prioritària de l’acció municipal . En aquest sentit, situa el bagatge històric de la capital com a “ciutat de llibres” en contraposició amb el baix índex de lectura. Ayats defensa que “si partim de la base que el domini de la lectura és fonamental per accedir al coneixement, per fomentar el pensament crític i per viure en societat, alhora que una magnífica font de plaer, cal garantir que tots els ciutadans hi tinguin accés. És per això que fomentar l’hàbit lector ha de ser una prioritat que ha d’ocupar i preocupar a qualsevol govern d’una ciutat; una prioritat que ha d’impulsar mitjançant la participació, la col·laboració i la cooperació de les escoles, les famílies, els agents del sector, els mitjans de comunicació i les altres administracions”. A nivell de propostes concretes, l’editora esmenta les experiències positives dels “municipis lectors” d’altres ciutats, que “que promouen el gust per la lectura mitjançant la implicació de les entitats, les escoles i les famílies”; així com el paper que haurien de tenir les biblioteques escolars, estendre les dinàmiques de llibreries de barri que connecten famílies i biblioteques, o promoure la presència d’autors a les aules. Des d’accions com aquestes, Ayats entèn que podrien fer realitat que “Barcelona, la ciutat dels llibres esdevingui també la ciutat dels lectors i de la lectura”. Podreu llegir l’article íntegre, publicat al digital cultural Hänsel * i Gretel * des d’aquest enllaç: http://hanseligretel.cat/montse-ayats-barcelona-ciutat-de-la-lectura/

Categories
Opinió

La història escrita

Fèlix Riera, qui ha estat comissaria de la 5ena edició literària “Barcelona novel·la històrica”, celebrada el passat mes de novembre, reflexiona sobre l’estreta relació entre la història i la literatura, tant al nostre país com arreu del món. Riera argumenta que “la força de la literatura és capaç de donar orientació i sentit a tota una cultura”. La veritable història que segueix entre nosaltres és l’escrita. Com les màximes llatines que va fer inscriure Michel de Montaigne a les bigues de la seva torre a Saint-Michel, que van haver d’inspirar i vigilar els seus fecunds assajos. Escrita en les catedrals, en els cementiris, fins i tot en el paisatge, en els camins. Però si bé la paraula recorre monuments, làpides, estadis de futbol, ??parlaments, museus o el nomenclàtor de les ciutats i pobles, per recordar i forjar la seva història, és en les novel·les on s’estableix amb més precisió la història, i les històries, del món. La novel·la de l’escriptor nord-americà Norman Mailer, El Fantasma de Halot, mostra com la ficció pot intensificar la realitat molt més que l’assaig o altres gèneres literaris. La seva força rau en el fet que qui fa la història és qui la narra. Tot esdeveniment de la història queda fixat per qui va tenir l’obstinació de narrar-la. Per això, podem reviure la Revolució francesa en la veu literària de Víctor Hugo, el temps en les memòries d’Adrià de Margarita Yourcenar o en August de John Williams. També el Marquès de Sade va premiar el sanguinari Marat amb la seva prosa i Stendhal ens va llegar les passions humanes del segle XVI i XVII en les seves cròniques italianes. Sabem de la història perquè ens l’han explicat. Fa uns anys, el pensador Richard Rorty en el seu llibre Forjar el nostre país es plantejava una estimulant pregunta, Quin escriptor de la història dels EUA podria avui tornar una certa esplendor espiritual a la seva nació? Un dels noms triats va ser el poeta Walt Withman. Rorty veia en la seva obra els aspectes més notables que havien fet la història del seu país: la cooperació, la solidaritat, l’anhel de compartir la riquesa, i la defensa de la llibertat individual. La literatura és forjadora de nacions i països; posseeix una enorme força per fer història i per mostrar-la. Si ens interroguéssim sobre com s’ha forjat la història de Catalunya, podríem parlar de la seva capacitat empresarial, d’innovació, i d’esperit de superació davant les adversitats, però ha estat determinant la literatura. Probablement Joan Maragall és el nostre Walt Withman. Fa història i estableix la nostra història a través de la poesia i els seus articles. L’escriptor Xavier Bru de Sala no té dubte que és Joan Maragall qui millor ha entès la nostra manera de ser i estar en el món. Uns altres creuen que ho va ser Verdaguer. Altres pensen que ho va ser Josep Carner. Aquí rau la força de la literatura: és capaç de donar orientació i sentit a tota una cultura. La novel·la històrica és un gènere literari que adquireix tota la seva enorme dimensió quan supera el mateix gènere i s’instal·la en la bona literatura, en la millor literatura, com ho testifica Guerra i Pau de Tolstoi. La novel·la històrica permet endinsar-nos en l’evolució de la condició humana i planteja als lectors poder viure l’experiència que van viure Alexandre el Gran o Napoleó. El soroll del temps, els seus rumors, les conspiracions, les conquestes, les renúncies i les passions són els materials que doten sentit i propòsit a la història. A través de les pàgines d’una bona novel·la històrica constatem que la història és un mirall on ens reflectim; és el lloc on tots serem vençuts o sortirem triomfants però, sobretot, observarem en la vida dels seus protagonistes que tots som part del llinatge d’allò que és humà, amb les seves llums i les seves ombres.  

Categories
Opinió

Triats pels llibres

Fèlix Riera analitza a l’article “triats pels llibres” l’estreta relació entre lector, llibreria i el llibre que pot arribar a l’amistat electiva entre la persona i llibre, i ho descriu amb experiències personals a les llibreries, vinculades amb llibres és quan els rellegim, després d’haver-lo oblidat circumstancialment. Aquesta relació d’amor a determinats llibres es demostra, segons Riera, quan es rellegeixen.”En aquest acte de relectura observem que hem canviat, que el llegim amb un altre ànim, que som un altre. Els fragments que havíem subratllat o anotat han perdut la seva energia i uns altres en els quals amb prou feines havíem deparat s’il·luminen amb tal força que ara enlluernen”. És dins d’aquesta anàlisi de la pròpia experiència vital i professional amb el món dels llibres i la literatura que Fèlix Riera afirma que “Catalunya té un dels ecosistemes per curar llibres més perfecte d’Espanya i un de les millors d’Europa”, alhora d’explicar les seves vivències a les llibreries on ha trobat algunes de les obres que més l’han colpit com a lector. Riera acaba el seu article amb una recomanació final: “deixar-se perdre a les llibreries, ser com un flâneur, esperar, passar un temps fora del seu hàbitat, no mirar-lo fixament i no tenir por d’acostar-se a ell. I, sobretot, estar molt alerta perquè pots advertir que no estàs sol, que el llibre està despert, a l’aguait, i potser pot triar a un altre i no a tu.” Podeu llegir el text íntegre d’aquest article publicat pel diari digital El Món en aquest enllaç: http://elmon.cat/opinio/20683/triats-pels-llibres

Categories
Notícies

El dret d’autor és fonamental per a les indústries culturals

Catherine Jewell, responsable de comunicació de l’organització mundial de la propietat intel·lectual, OMPI, ha entrevistat el president del grup Penguin Random House, John Makinson, qui afirma entre d’altres reflexions sobre el present i futur econòmic de la creació literària que “el dret d’autor és el fonament de l’edició. El dret d’autor fa possible el reconeixement i la protecció dels drets dels nostres autors sobre les seves obres”. I afegeix sobre aquesta primera reflexió, traslladable al conjunt de la creació cultural i artística que “per molt diverses vies, el dret d’autor permet que els editors recolzin els escriptors i els proporcionin el temps i els recursos per crear. Les editorials contribueixen a que els escriptors puguin convertir l’escriptura en un treball a temps complert. Un dels majors problemes al que s’enfronten les editorials és evitar la pirateria. I una de les principals responsabilitats que tenim com editors és treballar amb fermesa en nom dels nostres autors per a protegir les seves obres”. John Makinson analitza positivament l’impacte d’internet per al sector editorial, indicant que “les xarxes socials permeten una major detectabilitat, oferint una plataforma per a que els lectors es relacionin entre ells i per a que els autors es relacionin amb els lectors”. Respecte el nou escenari en el que es troba el món editorial en el nou entorn digital, tot i defensar que “no ha suposat un canvi profund en el negoci tradicional de l’edició”, Makinson afirma que la major oportunitat que ofereix la tecnologia digital cal buscar-la en un enfocament centrat en el lector i en una estratègia de comercialització directa al consumidor.  Cal recordar que el grup Penguin Random House, amb una important presència a Catalunya, és l’editorial comercial més gran del món, amb 12.000 professionals en la seva plantilla, i que publica uns 15.000 nous títols cada any mitjançant els seus 250 segells editorials existents a tot el món. Poeu llegir tota l’entrevista en aquest enllaç, i podeu ampliar la lectura sobre els temes tractats en aquest article que vàrem publicar fa unes setmanes.

Categories
Opinió

L’hora del teatre, no la del cine

Que el teatre ha sabut enganxar una altra vegada el tròlei a la societat és evident des de fa dies i comença a ser reconegut. És possible que les arts visuals vagin just al darrere en aquesta cursa pel retorn de la cultura amb sentit crític. L’èxit, que s’ha d’aplaudir i encoratjar, fa més evident el buit en altres territoris: novel·la, espectacles musicals, sobretot món audiovisual. En canvi, si la novel·la no segueix el mateix camí és per culpa dels premis, segrestats per empreses atrapades a la lògica desesperada de la rendibilitat. Es promociona l’escriptor-klee­nex en detriment de tots els altres. Hi col·labora el periodisme cultural, gratuïtament sotmès a la pressió dels comptes de resultats de les editorials mitjanes i grans. La narrativa s’ha quedat sense crítics. Tampoc disposa de filtres de qualitat. Per certificar la banalització de les músiques que havien encapçalat actituds de revolta, només cal fer un cop d’ull als cartells dels festivals d’estiu. En canvi, la responsabilitat de la castració dels continguts de l’audiovisual és pública. Productors i guionistes han estat obligats massa temps a tocar la flauta de Pan i reflectir una Catalunya inexistent. A sobre, quan la globalització obliga a esquerdar l’autisme cultural de matriu convergent, arriben més i més retallades. Sense novel·la, i sobretot sense cine i sense ficció televisiva de producció pròpia i contingut social i crític, no ens en sortirem. El teatre, sol o poc acompanyat, no aconseguirà fer el tomb a la truita de la banalitat. Apunt final sobre Les bruixes de Salem, al Grec. No, benvolguts companys, el tema de fons no és el control de la societat per part del poder, sinó el fanatisme dels grups socials que condemnen la dissidència i abominen de la llibertat. Els assassins de Salem no són els jutges sinó els puritans, és a dir en aquell lloc i temps, el poble. No ho oblidéssim. Article de Xavier Bru de Sala publicat al diari El Periódico el 4 de juliol de 2016

Categories
Opinió

Manifest crucial

Mentre segueix la campanya dels antiespanyols a favor de la llengua única, adornada amb argumentaris pseudocientífics de matriu visceral, el col·lectiu que adopta el nom de Pere Quart –un cínic antic i autèntic, és a dir amb creences i principis– ha fet públic un manifest tan transcendent, tant, que ningú en farà cas, i això sol ja demostra quina mena de país ens disposem a engendrar. Diu el document en qüestió: «…és de cínics plorar, plànyer-se i omplir-se la boca dient que es defensa la llengua pròpia mentre es redueix a gairebé no res la seva literatura, que és la forma de cultura viva que fa possible la vitalitat d’un idioma…». En efecte, els signants de SOS. Literatura a l’ensenyament denuncien com, mentre s’omplien la boca amb retòriques o innòcues desobediències, les nostres autoritats s’han servit de la llei Wert per acabar d’arraconar la literatura, començant per la pròpia, a l’ensenyament. L’escola catalana la va menysprear, infravalorar i infantilitzar des del primer dia. D’aquí prové, d’haver estat exclòs del diàleg amb un mateix a través de les seves expressions més altes, l’escassa adhesió a l’idioma de les generacions de la immersió. Per acabar d’assassinar la cultura des de la barbàrie i d’idiotitzar el català, només faltava banalitzar l’últim reducte, la filosofia, que és la maquineta de fer punta als idiomes. Els que s’hi presten no són sinó traïdors als seus estudis i a la seva vocació juvenil, hem de suposar que sincera però infinitament voluble. Com diu una pintada anònima a Sabadell i recorda el col·lectiu Pere Quart, «Només la cultura ens farà lliures». Per això els que pretenen manipular la societat catalana des del quilòmetre zero s’esmercen tant a seguir l’exemple de Jordi Pujol, que va dedicar bona part dels seus esforços a arraconar la cultura, sobretot la crítica, amb la intenció de no ser qüestionat, és a dir, descobert. Article de Xavier Bru de Sala publicat al Periódico de Catalunya