Categories
Opinió

Objectius de l’ICEC: impuls, capacitació i públic

Em demana des del Cercle de Cultura si com a nou director de l’ICEC podria escriure per al seu blog i jo, envalentonat, responc que sí. Però sobre què he d’escriure, em pregunto, si fa ben poc que sóc al capdavant? I amb ritme de 7 reunions per dia, per començar a comprendre el funcionament d’aquesta màquina, miro de buscar forats per escriure’l.  D’entrada, constato allò que des del sector privat sempre he sentit respecte de l’ICEC: Som una institució àgil en el seu funcionament, propera en la relació amb les empreses culturals, i resolutiva amb els entrebancs que sorgeixen en la relació entre empreses i administració i amb els assumptes que sorgeixen amb d’altres administracions.  Sense anar més lluny, el 2018 ha estat un any de necessària “creativitat” alhora de mantenir els pilars fonamentals sobre els que treballa l’ICEC, per la suspensió definitiva de la famosa “taxa” a les operadores d’internet que ens deixava, de sobte, sense els ja famosos 16 M€. Assumit això, i a l’espera de tenir un pressupost aprovat que restitueixi la capacitat de maniobra, ja treballem en el curt i mitjà termini amb algunes idees: 1.- Impuls. Aquesta paraula que adoptarem com a full de ruta. És aquest el nostre paper. Impulsar projectes que fan de la cultura la seva raó de ser. Projectes que aspiren a créixer (o seguir creixent) i que, per fer-ho, necessiten de suports com el nostre. Volem empreses i entitats culturals fortes. 2.- Capacitació. Aquest impuls que he esmentat, no pot venir només per la banda financera. Ja fa anys que el Servei de Desenvolupament Empresarial, SDE, fa divulgació i formació per ajudar a millorar el funcionament de les empreses. El 2019 ja té un calendari d’accions encaminades a aquesta escomesa. I com fan les empreses, mirarem de ser encara més eficients en la tria dels continguts, per tal que s’adaptin més a les necessitats d’aquelles organitzacions que hi participin 3.- Públic. Tots els esforços són en va, si no aconseguim que més persones accedeixin a l’activitat cultural que es fa al país. En aquest sentit, treballarem per ajudar totes aquelles iniciatives dels diversos agents culturals, que permetin activar, fidelitzar i ampliar el públic cultural. Hi ha molts projectes en aquest país que poden contribuir-hi. Tot plegat ho farem conviure amb la posada en marxa del pla integral del teatre, la represa del pla integral de la música, el pla de lectura, entre d’altres iniciatives. I també el reforç d’un sector audiovisual que reclama més cinema català a les pantalles i a les cases. D’unes llars que reclamen nous formats i nous llenguatges als quals hem d’atendre si no volem perdre allò que sovint ens han atribuït com a país: l’impuls. Per parlar de tot plegat som aquí sempre que calgui, amb ganes d’escoltar tot allò que serveixi per sumar.  Miquel Curanta Director de l’ICEC  

Categories
Opinió

Cas Pasqual: dues acotacions per al debat

Lluny de ser una serp d’estiu, el cas de Lluís Pasqual ha reprès amb l’inici de setembre amb tota la intensitat que calia esperar atès el que semblava un tancament de circumstàncies. Ningú no pot negar la importància del treball portat a terme per Pasqual en el medi teatral en la seva llarga i aplaudida trajectòria. Però això no es discuteix. El ‘cas’ va esclatar quan, arran de la notícia de la seva continuïtat en la direcció del Teatre Lliure, una actriu que hi havia col·laborat l’acusa d’abús de poder i de tracte despòtic des de les xarxes socials, ocasionant opinions i manifestos a favor i en contra. Després de la primera embranzida, el Patronat del Lliure va declarar que Pasqual continuaria només per dos anys per tal de facilitar la renovació dels estatuts que, entre altres coses, han de determinar com es configura l’accés a la direcció del teatre. També es va saber que Àlex Rigola, membre del Patronat, s’havia mostrat partidari de la limitació dels mandats i de la paritat en la programació. Fins que el primer de setembre el tema esclata de nou amb l’anunci fet pel mateix Pasqual sobre la seva dimissió.  De nou s’ha generat un allau d’opinions i comentaris a les xarxes i als mitjans, aquesta vegada amb més contundència, fins i tot amb lectures polítiques al caire de les circumstàncies actuals del país. Més enllà de posicionaments maximalistes,  una de les coses que ha quedat més clares és que el cas Pasqual posa damunt la taula temes relatius a la salut cultural del país que, tard o d’hora, s’han de debatre i resoldre. N’extrec dos que em semblen especialment significatius: el poder de les xarxes social en convertir la dialèctica en fets, i l’accés a les responsabilitats de comandament en l’àmbit de la cultura. A les declaracions fetes el 2 de setembre Pasqual es lamentava que les xarxes socials poden destruir qualsevol reputació i que havien decidit que la propera direcció del Lliure havia de ser per a una dona jove. Totes dues coses són versemblants, amb matisos. A les xarxes s’han forjat no només reputacions sinó autèntiques creacions de personalitat, i algunes amb prou fortuna; hi ha qui ha aconseguit una determinada identitat  a base de presència, contundència i constància, des del fenomen dels influèncers fins a  perfils orientats a objectius concrets, tot i que la vida virtual arriba a magnificar fins a la distorsió les aparences. La realitat com a element corrector i de contrast a més de ser tossuda és un factor determinant. La destrucció de la reputació de Pasqual hauria hagut de ser, ha de ser contrastada pels mitjans i els procediments que tota societat o institució democràtica té capacitat d’exercir. Era suficient la discussió virtual per malmetre la reputació d’una personalitat?  O, hi havia algun altre problema latent que ha emergit arran del batibull virtual sobre el qual el Lliure s’hauria de pronunciar? És suficient una confrontació de manifestos epidèrmics a favor o en contra sense contrastar-ne les causes des de la realitat empírica del Lliure i del sector teatral? L’atribució generalitzada del decantament del problema a les xarxes socials prescindint de la realitat em fa l’efecte d’un mutis pel fòrum. L’accés a les responsabilitats de comandament al medi cultural és un dels grans temes pendents de la praxi de les polítiques culturals al nostre país. És un fet, com a mínim, curiós que quan la qüestió s’ha plantejat obertament i en públic ha estat quan hi ha hagut canvis de directius que han exercit  llargament segons la modalitat de la lliure designació. Un dels casos més singulars va ser el del CCCB quan en van ocupar la direcció els successors de Josep Ramoneda després de vint-i-dos anys que la mateixa persona hagués estat al front de la institució; llavors es va demanar que el lloc fos cobert per concurs públic. Com aquest,  d’altres. Val a dir que aquesta modalitat en el sector públic i també en el privat està cada cop més qüestionada, que el seu revestiment a través de requisits sovint no evita l’aparença d’opacitat i que l’exigència de transparència és un posicionament de salut democràtica afortunadament creixent. .  L’exemple dels països i societats més avançades en la praxi de les polítiques culturals presenta models alternatius, complementaris i compatibles a favor dels perfils necessaris per a la professionalització de la cultura. Sovint són formats de concurs públic per poder decidir lliurament en favor de la millor candidatura dotats amb eines de precisió, com la limitació o renovació limitada de mandats, definició d’(in)compatibilitats, currículums contrastats o exposició de projectes amb garanties de viabilitat, entre altres. Aquest modus operandi  ha estat adoptat en els darrers temps per part d’algunes entitats i institucions culturals i cal esperar que esdevingui praxi generalitzada en els nous contextos de transparència. Fóra desitjable que el cas Pasqual esdevingués una fita que depassés l’escenari del Teatre Lliure.  Vinyet Panyella Article publicat a: https://www.elnacional.cat/lallanca/ca/profunditat/cas-pasqual-dues-acotacions-per-al-debat_302088_102.html

Categories
Opinió

Els dimonis del consum cultural

Xavier Marcé vol trencar en aquest article les resistències a assumir que “la major part dels continguts que associem quotidianament a la creació i la producció cultural són en realitat productes de mercat”, i que “el futur de la nostra producció cultural dependrà de la nostra capacitat per augmentar els públics, sigui la demanda”. L’autor, a més, fa una punyent reflexió sobre quin paper hauria de tenir l’administració pública en aquest mercat cultural, advertint que “l’administració és art i participa en la generació d’una economia de mercat que afecta la cultura i que inflaciona els seus preus per sobre de la seva realització real”, qüestió que exemplifica amb la pregunta: “Com expliquem a un programador de teatre privat que pagui per un contingut una tarifa superior a la qual recuperarà si el teatre públic de l’altre ho fa?”. En aquesta important qüestió dels objectius de les polítiques culturals públiques, Marcé afirma que “a l’administració cal exigir que administri adequadament el cost de cada contingut acceptant que el seu valor es regeixi per criteris de mercat” Podeu llegir aquest article íntegre, publicat al diari Economia Digital, des d’aquest enllaç: https://ideas.economiadigital.es/analisis-economico-y-empresarial/xavier-marce-los-demonios-del-consumo-cultural_528536_102.html

Categories
Opinió

Els teatres com a infraestructura cultural estratègica per a les ciutats

A l’article “Sense teatre no som res”, el professor universitari i periodista cultural Toni Vall fa una emotiva i argumentada defensa de la xarxa de teatres de Barcelona com a infraestructura bàsica de la ciutat. Vall afirma que amb aquesta xarxa “Barcelona resisteix l’envestida dels temps foscos, del menyspreu creixent per la cultura, el pensament i la civilització. Els teatres en si mateixos, més enllà de la programació que s’hi faci, de si l’espectacle en qüestió et torna boig o t’avorreix a morir fan gran una ciutat, millor, més bona i més bonica, més oberta, càlida, acollidora i llesta. Tot això Barcelona ho necessita, i molt. Cada vegada més”. L’article fa un repàs vivencial dels teatres de Barcelona, des del TNC i el Lliure a d’altres de petit format com l’Almeria, la sala Hiroshima o la Flyhard, destacant de tots ells les experiències sensorials de tota mena que envolten l’acte social i cultural d’anar al teatre. Pel que fa a les novetats d’aquesta xarxa teatral, Toni Vall qualifica l’obertura de la nova sala Beckett de “notícia excel·lent” i que “Aquesta hauria de ser, en una ciutat amb cara i ulls, una pràctica no sé si habitual però sí completament lògica”. Una pràctica en la que aposta que s’hauria estendre a les sales de cinema, davant la necessitat de “protegir infraestructures culturals, impedir que desapareguin, reconvertir-les, explotar-les de manera diferent amb imaginació i talent”. Podeu llegir íntegre aquest article des d’aquest enllaç: http://www.naciodigital.cat/noticia/130432/sense/teatres/no/som/res

Categories
Notícies

Joves i participació cultural: l’impacte de la crisi i el factor educatiu

El CoNCA i la Direcció General de Joventut van organitzar aquest mes de novembre la jornada “Repensar la cultura. Com afavorir la participació cultural de les persones joves”, en el que es va presentar l’informe “La participació cultural de la joventut catalana 2001-2015” elaborat pels sociòlegs Antonio Ariño i Ramon Llopis, realitzat a partir de les enquestes sobre consums i participació cultural elaborades per diversos organismes i departaments de la Generalitat durant aquesta quinze anys. Evolució de les pràctiques culturals dels joves Per al catedràtic de sociologia de la Universitat de València, Antonio Ariño, “les TICO (concepte que suma a les TIC l’àmbit dels nous processos d’organització social) i la crisi econòmica han impactat de forma directa en el consum cultural de les persones joves”, afegint que aquestes TICO han canviat els nostres hàbits quotidians i que el paper d’internet ha esdevingut fonamental com a eina per accedir a continguts de tipus gratuït. Un accés que es pot produir en qualsevol moment i lloc gràcies al fet que el 92% dels individus joves utilitzen el telèfon mòbil (dades 2015) que ha permès incrementar molt el temps dedicat a la navegació digital. Aquesta immersió en una societat digital fa que la televisió, l’ordinador i els telèfons mòbils siguin les tres pantalles que concentren actualment la majoria d’usos i pràctiques culturals dels joves. Anant amb més detall, les pràctiques més esteses són escoltar música, mirar la televisió, utilitzar internet i anar al cinema, seguides de la lectura de llibres, escoltar ràdio i la lectura de diaris. Per darrera se situen les visites a les biblioteques, l’assistència a concerts i la lectura de revistes, a les que seguirien la visita a museus i monuments, l’assistència al teatre i a les galeries d’art. Tancaria la llista l’assistència a espectacles de dansa i circ. A l’inici del període estudiat hi ha una tendència positiva cap a la penetració creixent de la participació cultural que es veu interrompuda per l’impacte de la crisi, que també es constata amb les dades de recerca d’ofertes o la renúncia a anar a espectacles si no s’aconsegueixen aquests avantatges; tot i que les persones joves més afectades són les famílies monoparentals i les parelles amb fills petits pel que fa a la reducció de la despesa cultural. L’estudi considera revelador de l’impacte de la crisi el desplaçament dels motius pels quals no es realitzen determinades pràctiques o no es fan amb més freqüència, assenyalant que “mentre que el 2006 el percentatge més elevat entre la població jove es registra en la manca d’interès, seguida de la manca de temps, en els darrers anys el pes es desplaça clarament cap al preu i cada vegada té més rellevància el consum gratuït de música, pel·lícules, llibres, etc. a internet”. Per exemple, comparant les dades del 2006 amb les del 2014, el factor preu ha passat de determinar l’absència de participació pel que fa als concerts del 11,4% al 49%; en el cas del cinema, del 15,5% al 59,8%; en el del teatre, del 10,9% al 60,2%; i pel que fa als museus, ha passat d’un molt escàs 2,2% al 44,7%. Consum i participació cultural: el factor educatiu L’estudi inclou com a modalitats de participació aquelles que no són presencials, en tant que inclou el consum de continguts audiovisuals. Amb aquesta incorporació, els autors apunten que les activitats que més es realitzen pertanyen a l’univers audiovisual/digital, i en destaquen tres: l’omnipresència de la música en moltes activitats quotidianes; l’addicció creixent a les sèries de ficció, que té a més un component grupal en tant que es comenten amb els companys de classe, treball o oci; i la comunicació instantània, gràcies a uns telèfons intel·ligents que han esdevingut imprescindibles per al protagonisme de les xarxes socials; no només per a la comunicació i la relació entre els joves, sinó també per a la mateixa organització de la seva vida quotidiana. Per a Ariño i Llopis, el capital educatiu té cada vegada una força més gran com a factor que explica les fractures socials i la mateixa exclusió cultural. En aquest sentit, consideren que qualsevol política cultural que no atengui aquests fenòmens de desigualtat produirà resultats no volguts com el d’acumular recursos culturals en les persones que ja tenen la facilitat d’accés per mitjans propis, “ja que sense el capital cultural necessari adquirit mitjançant l’educació i la socialització, determinats col·lectius de joves no poden apropiar-se de la significació de la cultura que es troba a la seva disposició”. En aquest sentit, el capital educatiu es relaciona de manera directa amb la importància que es concedeix a la cultura; i es constata que hi ha un conjunt d’interessos que estan directament correlacionats amb el nivell educatiu, com seria l’interès per la cultura lletrada i clàssica; lectura de llibres, visita a exposicions i monuments, la música clàssica, l’òpera i el teatre especialment. Per altra banda, l’estudi apunta al fet que hi ha una realitat cultural no analitza per les enquestes que dóna sentit i identitat a les persones que viuen en la perifèria de l’exclusió cultural. En aquest sentit, els autors aposten per un canvi democratitzador de la cultura que reconegui aquestes pràctiques creatives que no s’adiuen al cànon habitual. Com crear nous públics En l’acte de presentació de l’estudi, Antonio Ariño va subratllar la idea que “la cultura ha de ser un acte de plaer per a la persona que hi participa, i per això la clau per aconseguir nous públics és crear les condicions socials per generar interès per la cultura i que sigui una praxis que generi plaer. Aquesta és la gran regla. Les sèries, la música, les sortides, les pel·lícules… han de ser entretingudes i relaxants, crear passió”. L’estudi trenca alguns tòpics com que els joves s’allunyen de les formes tradicionals de la cultura clàssica i lletrada, “ja que no hi ha incompatibilitat entre aquestes pràctiques i les digitals, sinó una reorganització de les pràctiques culturals clàssiques en el nou paradigma comunicatiu que és digital”. Com ja s’ha destacat anteriorment, Ariño i Llopis consideren inexcusable reconèixer que la via principals per crear nous públics demana incorporar les competències necessàries en el sistema escolar. La política cultural principal és una política educativa molt jove”. Així, “les persones que neixen en llars i famílies excloses econòmicament i socialment sovint no disposen dels mitjans per adquirir les competències que produeixen sentit en l’esfera cultural ni dels béns culturals, i només un sistema escolar atent a aquestes necessitats pot mitigar aquestes mancances”.

Categories
Opinió

‘Hazte bankero’ o la necessitat d’un teatre polític

En aquest article de Xavier Marcé, publicat pel diari Ara, defensa que ha raons i talent per construir un nou paradigma artístic des del teatre polític, alhora que planteja la necessitat de fer un debat seriós dins el sector teatral en la recerca “d’un llenguatge artístic que posi la creativitat i l’art a disposició e l’educació popular”. Aquest article està molt amb el que va publicar recentment Xavier Bru de Sala “L’hora del teatre, no del cinema” que podreu llegir en aquest portal. Apoc a poc la cultura va ocupant un espai en el debat polític que vivim al país. Encara no ho fa de manera equilibrada i contundent; són petites pinzellades que no sempre arriben al gran públic i que no troben de manera definitiva l’equilibri desitjat entre el discurs i la seva formulació artística. Aquest és un debat d’alta volada: el compromís de l’artista amb la societat i en darrera instància la construcció d’un missatge que pretén canviar-la. No és una tasca fàcil i sovint genera una profunda decepció que no poques vegades acaba en cinisme. A tot plegat hi fa una sàvia referència Enrique Vargas en un entranyable llibre de memòries que s’acaba de publicar quan parla de la seva etapa novaiorquesa al Gut Theatre a finals dels anys 60, just al començament de la Guerra del Vietnam. (podeu continuar llegint-lo des d’aquest enllaç)  

Categories
Opinió

L’hora del teatre, no la del cine

Que el teatre ha sabut enganxar una altra vegada el tròlei a la societat és evident des de fa dies i comença a ser reconegut. És possible que les arts visuals vagin just al darrere en aquesta cursa pel retorn de la cultura amb sentit crític. L’èxit, que s’ha d’aplaudir i encoratjar, fa més evident el buit en altres territoris: novel·la, espectacles musicals, sobretot món audiovisual. En canvi, si la novel·la no segueix el mateix camí és per culpa dels premis, segrestats per empreses atrapades a la lògica desesperada de la rendibilitat. Es promociona l’escriptor-klee­nex en detriment de tots els altres. Hi col·labora el periodisme cultural, gratuïtament sotmès a la pressió dels comptes de resultats de les editorials mitjanes i grans. La narrativa s’ha quedat sense crítics. Tampoc disposa de filtres de qualitat. Per certificar la banalització de les músiques que havien encapçalat actituds de revolta, només cal fer un cop d’ull als cartells dels festivals d’estiu. En canvi, la responsabilitat de la castració dels continguts de l’audiovisual és pública. Productors i guionistes han estat obligats massa temps a tocar la flauta de Pan i reflectir una Catalunya inexistent. A sobre, quan la globalització obliga a esquerdar l’autisme cultural de matriu convergent, arriben més i més retallades. Sense novel·la, i sobretot sense cine i sense ficció televisiva de producció pròpia i contingut social i crític, no ens en sortirem. El teatre, sol o poc acompanyat, no aconseguirà fer el tomb a la truita de la banalitat. Apunt final sobre Les bruixes de Salem, al Grec. No, benvolguts companys, el tema de fons no és el control de la societat per part del poder, sinó el fanatisme dels grups socials que condemnen la dissidència i abominen de la llibertat. Els assassins de Salem no són els jutges sinó els puritans, és a dir en aquell lloc i temps, el poble. No ho oblidéssim. Article de Xavier Bru de Sala publicat al diari El Periódico el 4 de juliol de 2016

Categories
Notícies

Es publiquen dos informes sobre l’ocupació del sector cultural i les arts escèniques a Catalunya

L’estudi sobre “ocupació en el sector cultural 2015” assenyala que l’any passat havien 147.500 persones treballant-hi, lleugerament per sota de les dades del 2011. Sobre el total de la població ocupada, el sector cultural català significa el 4,8% del total, una mica per sobre del 20% de la mitjana de l’Estat espanyol. Pel que fa al tipus d’ocupació, els treballadors per compte propi signifiquen un 37,6%, molt per sobre del que passa a la resta del teixit empresarial, augmentant quasi 5 punts des del 2011. Una altra dada a destacar és que mentre les dones representen al voltant del 47% de l’ocupació al nostre país, en el sector cultural només representen el 43,7%. Pel que fa a l’informe “Companyies d’arts escèniques de Catalunya 2014” dedicat al món de la dansa, el teatre i el circ, aquest indica el seu gran dinamisme; ja que una tercera part de les 170 companyies existents tenen menys de 15 anys, i un 42% van actuar a l’estranger, majoritàriament a la resta d’Europa, especialment a França i Alemanya. A nivell econòmic, els seus ingressos en aquell any van superar els 48 milions d’euros, amb uns costos de producció de prop del 10 milions en total.