Categories
Activitats

Fòrum Cultura 2020: valoració de la feina feta i represa aquest octubre

El Fòrum Cultura 2020, organitzat pel Cercle de Cultura, re-emprendrà les taules de treball aquest mes d’octubre, iniciant la seva segona fase que finalitzarà a principis del proper any. Cal recordar que les primeres quatre taules de treball, “Creació Artística”, coordinada per Jordi Balló; “Cultura i Educació”, coordinada per Gemma Carbó; “Equipaments Culturals”, coordinada per Pepe Serra, i “Economia i Cultura”, coordinada per Xavier Cubeles, es van desenvolupar del maig al juliol. Aquest proper mes d’octubre s’iniciaran les properes taules: “Barcelona-Catalunya: territori i projecció internacional”, coordinada per Jordi Pardo;  “Finançament de la Cultura”, coordinada per Lluís Bonet, “Els reptes de la cultura a l’era digital”, coordinada per Jordi Sellas,  i el gener de 2019 tindrà lloc la  darrera taula dedicada a “Polítiques Culturals”, coordinada per Esteve León. Al llarg d’aquestes sessions, a les que han participat més de seixanta professionals de diferents camps, especialitats, sectors i procedència territorial,  s’han definit reptes i prioritats que en el seu conjunt suposen un estat d’opinió molt interessant, i una relació de propostes relacionades amb la necessitat de donar un impuls al sistema cultural del país. Aquestes quatre primeres sessions no han estat pas un exercici d’auto-flagel·lació, dedicat a plorar sobre els mals dels sectors de la cultura. Lluny d’això, s’ha volgut ser proactiu i debatre propostes per millorar la situació dels diferents sectors i del conjunt del sistema. Què podem fer cadascú de nosaltres per la cultura? Era el punt de partida del debat. Encara que evidentment, del conjunt de taules del Fòrum Cultura 2020 està sorgint una agenda pràctica adreçada a les administracions públiques. Però més enllà del finançament de la cultura per part de les administracions públiques, s’ha expressat la necessitat d’avançar en una visió més estratègica de la cultura, més connectada amb la centralitat de l’agenda institucional, social i econòmica del país. Cal una visió de caràcter integral, amb criteris clars de prioritat i més visió estratègica, per a un país més equilibrat territorialment, més competitiu i socialment avançat. En el paquet de reptes i prioritats hi figuren molts aspectes relacionats amb el canvi de mentalitat dels propis operadors (creadors/artistes/gestors/mediadors/empresaris/gestors públics…), i dels mecanismes de relació amb altres sectors, o de les relacions tradicionals entre creadors i públics, marcades per nous processos de participació activa dels públics tant en la lògica, format, espais de creació o presentació cultural o programació, i pels nous reptes relacionades amb els canvis sòcio-econòmics i culturals dels darrers anys. La necessitat de reinventar estratègies de creació/participació i presentació i dels models de governança i gestió tenen en la disrupció tecnològica un amplificador de la velocitat i la profunditat amb la que són necessaris aquests canvis. Més enllà dels discursos retòrics allunyats de la realitat cultural del país, caldria donar un impuls a un dels pilars del projecte col·lectiu de Catalunya que és fonamental per al seu desenvolupament econòmic, la creació de competitivitat en els seus territoris i la dignitat i qualitat de vida dels ciutadans. Una de les principals consideracions compartides per les persones que han participat en aquestes taules de debat, que en el seu conjunt representen la diversitat de visions i realitats del sistema cultural de Catalunya, és l’oportunitat i necessitat d’aquest debat, i d’espais de debat que connectin diferents visions, àmbits professionals i acadèmics, i les realitats diverses dels sectors de la cultura en el territori. El caràcter independent del Cercle de Cultura, i la voluntat de disposar d’una visió plural i transdisciplinar faciliten aquest debat, i permeten la trobada i un diàleg imprescindible que aplega les lògiques públiques i privades, empresarials i comunitàries i d’interès social, de professionals vinculats al món de la cultura que representen un territori amb una realitat ben diversa. Les aportacions de cadascuna de les taules de debat han generat uns documents de treball, que en finalitzar el Fòrum Cultura 2020 seran presentats públicament i analitzats en diferents actes i documents. Amb aquest procés de treball es vol tenir una visió actualitzada dels principals reptes i prioritats que haurien d’estar en l’agenda del conjunt d’administracions i  d’operadors del sistema cultural de Catalunya per escurçar la distància entre el que somniem i la realitat, i proposar d’una forma pràctica i concreta elements per al desenvolupament dels sectors de a cultura com elements fonamentals per al progrés social i comunitari, la qualitat de vida, l’activitat econòmica, la creació de competitivitat territorial i la seva relació amb altres sectors d’activitat. Jordi Pardo Coordinador general del Fòrum Cultura 2020 El Cercle de Cultura agraeix la col·laboració del Teatre Romea, l’ESMUC, el CERC de la Diputació de Barcelona, el Museu d’Arts Santa Mònica, el Museu d’Història de Catalunya i el Cercle d’Economia per acollir aquestes sessions de debat del Fòrum Cultura 2020.    

Categories
Activitats

Roda de premsa de presentació del Fòrum Cultura 2020: un procés de reflexió i debat sobre els reptes, prioritats i elements de canvi cultural

Dilluns 14 de maig, Segimon Borràs i Jordi Pardo van presentar als mitjans de comunicació el Fòrum Cultura 2020, que esdevindrà durant tot el 2018 fins a inicis del 2019, un procés de reflexió i debat sobre els reptes, prioritats i elements de canvi cultural. El programa del Fòrum Cultura 2020 es desenvoluparà en vuit taules, amb un coordinador per a cadascuna d’elles. El coordinador de la taula de economia serà Xavier Cubeles; el d’equipaments culturals, Pepe Serra; el de la projecció internacional de Barcelona i Catalunya, Jordi Pardo; el de finançament, Lluís Bonet; el de reptes culturals serà Jordi Sellas, i el de polítiques culturals públiques, Esteve León. La primera de les taules, sobre creació artística, es va reunir el mateix dia al Teatre Romea, en una sessió que tindrà una segona part el proper dia 25 de maig, amb Jordi Balló de coordinador i amb la participació d’Ingrid Guardiola, Neus Ballús, Pau Carrió, Isabel Sucunza, Elena Martín Gimeno, Jordi González, Agustín Fructuós, Miquel Lluís Muntaner, Pau Pérez, Francesc Serés, Montse Serra i Judit Carrera. La segona de les taules, coordinada per Gemma Carbó sobre “cultura i educació”, se celebrarà a la seu de l’ESMUC els dies 21 i 31 de maig amb la participació de Joan Manuel del Pozo, Marina Subirats, Núria Sampere, Núria Aidelman, Antoni Monegal i Ignasi Gómez. El vicepresident del Cercle, Jordi Pardo, afirmà que l’objectiu d’aquest Fòrum Cultura 2020 és el “d’aterrar, determinar les necessitats i els objectius perquè el sector millori, amb unes sessions organitzades des d’una mirada calidoscòpica, per determinar les prioritats i objectius, tant a nivell individual, com d’organitzacions, entitats i institucions”. Jordi Pardo ha considerat que es tracta de “retallar la distància entre el discurs polític i la realitat pràctica” i ha afegit que: “ningú no dubta del valor central que ha tingut històricament la cultura, però l’esforç i els instruments per incentivar-la no han estat ni homogenis ni han estat a l’altura de les expectatives ni de les oportunitats “.

Categories
Activitats

Dilluns 14 se celebrarà la primera sessió de debat del Fòrum Cultura 2020

Dimecres 9 de maig se celebrà una sessió informativa sobre les dues primeres taules de debat del Fòrum Cultura 2020, que estaran dedicades a la creació artística i les relacions entre cultura i educació. Un acte de presentació obert als socis i entitats convidades pel Cercle de Cultura que comptà amb les intervencions del president de l’entitat, Segimon Borràs i del seu vicepresident, Jordi Pardo, juntament amb els coordinadors d’aquestes dues taules: Jordi Balló i Gemma Carbó, respectivament. La trobada va servir per recollir propostes i suggeriments dels socis assistents i representants de les entitats, que enriquiran el treball de debat i reflexió que es produirà durant les properes setmanes. El proper dilluns 14 significarà la posada en marca de les sessions de debat, amb la primera reunió de la taula dedicada a la creació artística. Aquell mateix dia, es farà una presentació del Fòrum Cultura 2020 davant dels mitjans de comunicació.  

Categories
Opinió

Prometeu HD – 2.0

“-What is the use of a book,” thought Alice, “without pictures or conversations?” – Lewis Carroll – Alice in Wonderland. Tot just abans de la seva vertiginosa caiguda per la llodriguera que l’ha de conduir inexorablement al capgirat País de les Meravelles, la nena Alícia de Carroll s’avorreix com una ostra asseguda a la vora del riu amb la seva germana gran que està molt concentrada en la lectura d’un llibre feixuc, un totxo d’aquells sense “imatges ni conversa”. Al meu entendre, Charles Lutwidge Dodgson (Lewis Carroll), matemàtic i escriptor, gran aficionat a la fotografia i agut observador dels infants, va saber copsar molt bé que, paral·lelament a l’experiència del caminar o del parlar, l’ADN cultural de les persones neix i es forma molt aviat en la vida i es composa en aquella edat tant tendre principalment d’imatges i de sons. La paraula i l’escriptura vindran més tard a posar mots a l’experiència, a organitzar el discurs, a introduir-hi la racionalitat i, amb una mica de sort, acabar  d’estructurar el coneixement i el relat: dotant-nos d’una  biografia, en resum. L’autor d’Alícia morí l’any 1898: feia doncs ben poc que s’havia inventat el cinema; el fantàstic i disputat invent que hauria de portar les societats i les cultures del món llodriguera avall fins al País Digital de les Meravelles actual, on es fertilitzen, es gesten, es distribueixen, es gaudeixen, es nodreixen, es desenvolupen, es perverteixen, es moren, s’enterren i reneixen en un magma movent en transformació constant els fenòmens culturals d’abast mundial que malden per a definir i expressar les essències i afaiçonar les mentalitats del segle. Poc podia doncs imaginar Carroll que 100 anys més tard Alícia, ajaçada a la vora del riu, ja no s’avorreix gens, capficada com està en els jocs o pel·lícules o web-sèries del seu mòbil o tauleta, immersa fins i tot en un món 3D gràcies a les seves ulleres de realitat virtual. Alícia ja no veu passar pel seu costat el conill blanc que fa tard ni sent el tic-tac del seu rellotge desproporcionat. Ja fa una bona estona que ella vagareja entusiasmada i absorta, sola o virtualment acompanyada, pel seu particular país meravellós. L’alfabetització primera dels infants avui dia, i també de manera fonamental la que més tard i en solució de continuïtat al llarg de la vida desenvolupen els adults, és audiovisual. Es un fet encara no massa reconegut potser a les escoles: no s’ensenya encara per regla general a analitzar en profunditat les imatges en moviment, encara menys a descodificar-les en un conjunt morfològic i sintàctic coherent. Tard o d’hora haurem d’acceptar plenament que ser capaços d’analitzar a fons Viridiana  o El Verdugo és tan important a l’hora d’establir els paràmetres d’escolarització d’un individu com saber llegir El Quixot o La Plaça del Diamant. La història explica tanmateix que si bé Colom topà amb Amèrica l’any 1492, es trigaria més d’un segle a incloure el continent en els mapes i globus terraqui de les principals Universitats d’Europa. Agradi o no, el nostre consum cultural principal és audiovisual. La nostra font primera de coneixement i d’informació també. De manera aclaparadora, és justament el que veiem a la pantalla que constitueix l’espurna que ens porta a veure tal exposició, tal obra de teatre, tal concert, tal museu i sí, també de manera auto-referencial, tal altre producció audiovisual: la capacitat transmèdia de l’audiovisual, gràcies a les seves possibilitats tecnològiques actuals tant pel que fa a la producció com al consum, semblaria infinita. I és també per aquesta raó que, al meu entendre, l’audiovisual, a part d’haver-se convertit ja en el mitjà de difusió cultural per excel·lència de les societats occidentals, funciona cada vegada més com el principal instrument de diàleg entre l’artista i el públic, en detriment de la crítica especialitzada escrita en revistes i diaris. Qualsevol dels formats audiovisuals dramàtics, documentals o de reportatge, de video-art, etc. que el creador desitgi cultivar, aquests li permeten efectivament de comunicar-se directament i d’establir un diàleg amb el seu públic; diàleg  que, d’efectuar-se des de les xarxes socials, es pot portar a terme fins i tot a temps real! D’altra banda, cal remarcar també aquí que l’audiovisual s’utilitza cada cop més en totes les disciplines com a instrument intern del propi creador per tal de monitoritzar, entendre i estructurar la evolució del seu procés creatiu. La revolució digital i tecnològica actual possibiliten, al voltant de l’audiovisual entès en el seu sentit més eclèctic i que domina amb escreix els continguts a la xarxa, una infinitat de manifestacions culturals amb una gran capacitat de pol·linització que traspassa classes socials, grups generacionals i fronteres com no s’havia vist al món des de la invenció de la impremta de Gutenberg: en la mesura en que facilita el diàleg i multiplica exponencialment a les xarxes les possibilitats de difusió de l’obra del creador, com hem explicat anteriorment, però també gràcies a la promesa implícita per a cadascú de nosaltres que suposa el oferir-nos la oportunitat de fer de creadors de les nostres pròpies fantasies: creadors accidentals, eventuals o fins i tot amb una ferma vocació professional, això no importa! Efectivament resulta relativament assequible avui dia fer-se amb una càmera digital HD, un bon programa d’edició d’imatge i so i produir les nostres pròpies produccions audiovisuals que es poden difondre amb facilitat a tot el món a la xarxa. La democratització dels mitjans fa de tots nosaltres creadors en potència i això dinamitza encara més el diàleg creador/públic del que parlàvem més amunt. Aquest fenomen es palpable de manera notòria i a gran escala en les gegantines manifestacions culturals i globals transmèdia d’origen anglosaxó que no podem defugir, tan universal és el seu abast, com per exemple la franquícia de Star Wars: creadors i fan base o seguidors estan en constant dialèctica internáutica sobre la evolució de la saga fins i tot en els detalls més ínfims (incloent-hi moltes vegades apassionades discussions sobre el cast i fins i tot aspectes capitals com el cànon oficial, l’autoria del director o del guionista d’un dels episodis de la franquícia, etc.). La saga adquireix vida pròpia i es fa entre tots. El mateix es pot donar a petita escala, i per a grups més reduïts i/o més especialitzats. L’audiovisual ha permès doncs, a partir d’Internet i de la digitalització, la democratització radical dels mitjans de producció alhora que ha afavorit com mai la diàspora global de continguts i manifestacions culturals transmèdia, potenciant la creació, cada vegada més col·lectiva, de cosmovisions balzaquianes d’abast universal que s’expressen de manera diversa i específica alhora en el sector del llibre, del còmic, de les arts visuals, de la música, de l’espectacle en viu, etc., en els múltiples aparadors del nostre Parnàs contemporani on tots i cadascú podem ser cridats a ser poetes, i d’una radical diversitat com Philip K. Dick i Ridley Scott ja profetitzaven a Blade Runner; diversitat i radicalitat que obliga a diversificar pantalles i continguts i a inventar nous i agosarats models de negoci cultural. Tota aquesta activitat frenètica i la colossal energia social i financera que se’n deriva també suposa un repte extraordinari per a l’artista i creador individual que pot veure com la seva autoria individual es fa fugissera com la sorra escolant-se entre els dits de la mà, i per també a les cultures minoritàries, que han de maldar més que mai per a fer sentir la seva veu al mig d’aquest concert pantagruèlic alhora que es veuen obligades a reforçar activament els trets originals i únics que distingeixen la seva veu de les demés. Però aquesta ja seria una altra història… Ferran Audí

Categories
Notícies

La cultura com a dinamitzadora de barris a partir de la col·laboració público-privada i la seva relació amb les TIC

Barcelona i Girona són dos exemples, entre molts d’altres al nostre país, de com la cultura exerceix de factor de dinamització de l’estructura física i humana de les ciutats, ja sigui articulant-se amb canvis urbanístics a gran escala o intervenint directament en espais amb manca de vitalitat social. En una època on ja no es plantegen grans inversions en noves infraestructures culturals, la col·laboració público-privada esdevé una via imprescindible per a impulsar noves propostes. Unes propostes en les que els agents culturals i les empreses del sector tecnològic, especialment de les TIC, estableixen sinergies cada cop més estretes. En el cas de Girona, ens trobem amb dos models diferenciats en quant a l’origen dels recursos econòmics però amb similars objectius. Un, d’iniciativa comunitària de caràcter privats és l’experiència de CoEspai, una comunitat d’artistes professionals  de la qual han nascut nous projectes nascuts quasi de forma quasi simultània i que responen a noves necessitats específiques. Un és l’Associació Artística les Golfes, que funciona com un espai de treball que facilita la interacció entre els artistes que hi participen, i l’altra és l’espai 3r Esquerra, centrat en la compartició d’experiències i en la difusió de les seves obres, ja sigui a través de la mateixa sala d’exposicions del CoEspai, o en la producció de materials amb aquestes exposicions, com catàlegs o llibres d’artista. Dins del paraigua de CoEspai no només s’aixopluguen creadors artístics, sinó també alguna empresa TIC, que ha permès noves fórmules de col·laboració entre l’art i la tecnologia en projectes comuns. La segona experiència, La Volta, ha nascut gràcies a un fons europeu i ha tingut com a objectiu inicial la revitalització d’un dels barris històrics de la ciutat mitjançant una residència de creadors de diverses disciplines artístiques, bona part dels quals vinculats als oficis artesans tradicionals, tot col·laborant en la seva professionalització i la compartició de projectes comuns. Una part significativa dels seus esforços ha consistit en la rehabilitació de locals per a la seva transformació en tallers, galeria i botiga. Tot i aquest suport públic, el model de funcionament també respon a l’autogestió com en el cas anterior. La dinamització del barri de Sant Narcís de Girona ha consistit tant per l’activitat dels locals que ha anat servint com espais de taller, exposició o botiga, sinó també pel que ha significat les seves activitats com pol d’atracció cap al barri de ciutadans de la resta de la ciutat, mitjançant activitats fora dels propis locals, ja siguin pròpies, com el mercat Art Km 0, o d’altres que s’integren amb esdeveniments de referència del conjunt de la ciutat, com el festival Temps de Flors o el Black Music Festival. A Barcelona, el plantejament és més complex, ja que respon a la voluntat del govern municipal de construir un nou eix de creació i difusió cultural aprofitant el dinamisme tecnològic i empresarial que s’està desenvolupant a l’entorn de la plaça de les Glòries, sota la denominació de districte 22@, que ha substituït les antigues fàbriques abandonades per un creixent entramat d’empreses vinculades a les indústries culturals, a les TIC i al món universitari. Precisament es voldria aprofitar el gran dinamisme del 22@ a nivell tecnològic i acadèmic per a que la cultura en fos un altre dels seus grans trets definitoris. En aquest cas, es tractaria de descongestionar el centre històric de la ciutat, per relligar grans equipaments culturals amb anys de funcionament consolidat com l’Auditori o el TNC, amb d’altres de nous com el Disseny Hub Barcelona, que té per davant molta feina a fer per poder desplegar tot el potencial que permeten les seves grans instal·lacions que conformen un dels edificis més emblemàtics de la plaça de les Glòries. Podreu trobar més informació sobre aquests dos exemples als següents articles: http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1090637-els-artistes-s-uneixen.html de Jordi Camps i Linnell, i http://www.lavanguardia.com/cultura/20170312/42800523238/districte-cultural-glories.html de Miquel Molina.

Categories
Notícies

El dia mundial de la propietat intel·lectual 2016 es dedica a la cultura

L’any 2000 es va acordar instituir el 26 d’abril com a dia mundial de la propietat intel·lectual. Enguany, el dia mundial està dedicat a la cultura i el lema de les activitats que s’estan organitzant a nivell internacional sota l’impuls de l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual, OMPI, és “creativitat digital: reiventar la cultura”. Una data que ha de servir per reflexionar, segons l’OMPI, que dins el nou escenari tecnològic, amb públics massius que consumeixen continguts culturals, “es trobi un equilibri adequat per premiar els creadors i innovadors, que enriqueixen les nostres vides i al mateix temps afavoreixen el bé social que significa l’accés generalitzat a les seves obres”. Una crida a la reflexió que coincideix en uns moments on la UE està caminant decididament per la consolidació d’un mercat únic digital. Com a prèvia a aquest dia mundial de la propietat intel·lectual, l’OMPI va organitzar la setmana passada a Ginebra una conferència sobre el mercat mundial dels continguts digitals, en la que s’analitzà el present i futur de la música, el cinema, els continguts televisius i radiofònics, i el sector editorial, davant l’evolució dels seus respectius mercats del món analògic al digital i dels canvis en els mateixos processos de creació i producció cultural. El dirrector general de l’OMPI, Francis Guy va destacar que “el dret d’autor és el mecanisme central en la generació d’obres creatives, o dit d’una altra manera, en la interfície principal entre el món de la creativitat i l’economia. És el mitjà que permet l’intercanvi comercial d’obres creatives i culturals. I també és el mitjà principal per a finançar-les, i permet que el creador controli l’explotació comercial de les seves obres, cosa que garanteix la sostenibilitat dels sectors creatius”.

Categories
Notícies

Debat temàtic “Ser músic i fer música en l’era digital”

En la seva intervenció, Patrícia Caicedo, destacà que internet ha significat un canvi en l’audiència, en tant que l’ha transformat en element actiu en el món de la música, així com el paper d’interneten la creació de noves comunitats de públics i per tant, a la difusió de la creació musical. Pel que fa al paper dels creadors, dels músics, Caicedo afirmà que internet genera nous espais de comunicació que afavoreix la interacció entre els músics. I va posar com exemple el concert simultani entre Barcelona i Sao Paulo del 2012 organitzat des del Barcelona Festival of Song. Pel que fa als repertoris de música clàssica, Patrícia Caicedo destacà la seva dificultat per interessar els noves generacions, i va apostar per imaginar-la combinada amb les noves tecnologies que obrin la porta a noves interdisclipinarietats amb les altres arts. Artur Serra, apuntà la necessitat que  l’igual que la recerca, la cultura ha de poder comptar amb els mitjans tecnològics necessaris i, en aquest sentit, lamentà la no existència de grans projectes de convergència entre el món tecnològic i la creació artística, com si que gaudeixen sectors com el dels videojocs o las grans produccions cinematogràfiques. Per a Serra, caldria invertir en la posada en funcionament de laboratoris de creació artística. Joaquim Garrigosa, que actuà com a moderador, es mostrà a favor d’introduir l’educació en les arts en les primeres etapes escolars, començant per la preescolar (P3), plantejament que va ser un dels temes més comentats en el torn de paraules dels assistents. Patrícia Caicedo és soprano, metgessa i musicòloga, fundadora del Barcelona Festival of Song i de l’empresa Mundo Arts, i directora d’EYECatalunya. Artur Serra és especialista en sinergies entre internet i les arts escèniques, director adjunt de la Fundació i2cat i vicepresident de l’European Network of Living Labs. La seva intervenció tingué com a base aquest article que podeu consultar on-line.    

Categories
Opinió

Com un tren en la fosca

La cultura és un element que dinamitza i cohesiona un país, que harmonitza les relacions internacionals i que pot  assolir dimensions globals des de plataformes de proximitat si l’empeny la creativitat, el finançament i la tecnologia adqüades. La civilització i la cultura, germanes del progrés i el benestar, troben estímul i complicitat a gairebé tots els estaments institucionals del món i particularment a les nacions que han après de la cultura no només a prestigiar-se a l’exterior sinó també a valorar que la cultura és una font interior que genera confiança i col·laboració econòmica i creativa entre persones, empreses privades i institucions públiques d’un país. Per molt inhòspita que sigui la situació la cultura és el recurs més adequat que disposa la ciutadania d’un país modern per afrontar la realitat; n’és el seu patrimoni més sòlid. Aquest convenciment el comparteix el Cercle de Cultura amb totes les persones i institucions que treballen el dia a dia de la creació, la producció i la promoció de l’obra cultural. Nosaltres, amb ells, seguirem reclamant amb fermesa que la cultura esdevingui l’eina central del canvi a Catalunya. Hem reclamat i reclamem una  política cultural amb visió d’estat i farem l’esforç de proposar vies de reflexió sobre el retrocés humanista que l’excés d’economicisme ha propiciat i denunciant tantes vegades com calgui el contagi malaltís que generen les tendències malfiades o autodestructives respecte de la cultura i la seva economia per part dels qui tenen una idea equivocada sobre què és el guany i la rendibilitat quan es tracta de bastir una societat oberta i democràtica. A l’espera que els temps millors s’obrin pas com un tren en la fosca, és bo recordar que una nació lluny de ser només un projecte emocional és, sobretot, un projecte cultural.

Categories
Opinió

El problema de la creació

Tot va començar en el Neolític, quan l’art va passar d’invocació a ofici. Des d’aleshores, la creació s’ha de pagar. No va ser fins quasi noranta segles més tard que els rics van perdre el privilegi de l’exclusiva financera. A partir del segle XIX, el poble contribueix a pagar-la de manera significativa, tot i que selectivament. Amb el desenvolupament de les polítiques culturals públiques, sorgeix la tercera i per ara última forma, també entre les imaginables, de finançament de la creació: l’erari públic. On no arriba el mercat, sosté l’Estat. Ara bé, pel seu propi caràcter arbitrari, el suport a la creació sol ser el capítol més controvertit de les actuacions de l’Administració a favor de la cultura (recordeu Fumaroli). Per això van néixer els consells de les arts, les residències de creadors, els artistes en nòmina o becats. Els diversos mecanismes de suport a la creació estan avui en crisi o en debat. La qüestió de la creació no sotmesa al gust majoritari i als desequilibris de l’intercanvi global, o fins i tot enfocada a fortificar les aportacions pròpies al mercat, és crucial. Això, al món en general. A Catalunya, aquesta mena d’ajuts, que mai van passar del balbuceig, i es pot sostenir que capritxós, es van acabar fa dies, abans fins i tot de la crisi. Els molt pocs que preteníem enfocar el CoNCA cap aquí vam fracassar. D’aquí la shuarització (shuar és el nom no despectiu de jívaro) del nostre consell de les arts, si es pot parlar en aquests termes d’un organisme decapitat pels partits abans del naixement. En aquest sentit, ens trobem molt per sota zero, exactament en època glacial. Cosa gravíssima si considerem que el nostre mercat cultural a penes ensuma la globalització. Cosa encara més greu del que semblaria als pessimistes còsmics si tenim en comptes que la primera llengua de creació a Catalunya no competeix amb peu d’igualtat ni amb les d’abast similar a Europa.

Categories
Activitats Notícies

Debat temàtic: convivència i jerarquia a la Catalunya Moderna

El relat sobre els procesos migratoris a Catalunya, malgrat els esforços de Paco Candel, ha estat segrestat pel contingut de dos llibres. Un és el de Jordi Pujol (Immigració, problema i esperança de Catalunya), i l’altre de Jordi Solé Tura (Catalanisme i revolució burgesa). Una pinça que intenta la congelació de les identitats. Pujol posa sobre la taula que les classes socials a Catalunya perden valor i que allò important és l’origen de les persones, la identitat, la cultura. En Solé Tura afirma que la consciència nacional pertany a la burguesia, atenent els postulats marxistes sobre l’internacionalisme proletari. Lluís Cabrera considera que entre la cultura i identitat andalusa (i, per extensió, la hispànica) i la cultura i identitat catalana, les diferències són mínimes o, en tot cas, inexistents. La Catalunya dual és un invent per a retroalimentar les dues coalicions que, fins fa poc, s’han repartit el poder, PSC-PSOE i CiU.