Logotip Cercle de Cultura

Etiqueta: Política Cultural

Categories
Notícies

18 mesos per bastir una política cultural. Declaració del Cercle de Cultura

La complexitat de l’actual conjuntura política afecta de manera excepcional el desenvolupament de les polítiques culturals. No es tracta únicament d’allò que deriva dels canvis en la correlació de forces i les consegüents dificultats per articular polítiques estables de govern sinó de com s’articula la integració d’una nova escala de prioritats amb els elements que històricament han articulat el sector cultural. Que els canvis que estem vivint a molts municipis, a la mateixa Generalitat de Catalunya i probablement al Govern d’Espanya tenen un rerefons cultural, en el sentit paradigmàtic de la paraula, és evident; que això afecti positivament la revisió, modernització i consolidació d’unes polítiques culturals estables no ho és tant. El Cercle de Cultura, tal com va posar de manifest en la seva Declaració Cultural de l’any 2012 (les línies vermelles de la cultura) signada per la major part dels partits polítics catalans, vol posar l’accent en la necessitat de recuperar el debat envers la importància estratègica de les polítiques culturals en la mesura que són un vector essencial per assegurar la consistència de qualsevol canvi en matèria democràtica, que configuren l’eix determinant per a promoure la productivitat i la creació de riquesa en el context de la nova economia i en tercer lloc, perquè són un factor clau per a construir els elements de competitivitat internacional en matèria de creació de valor afegit. L’etapa cultural que ha acabat, encapçalada políticament pel Conseller Mascarell, ha tingut notables encerts. El manteniment del statu quo entre el conjunt dels sectors cultural i el Govern és un èxit indiscutible de la seva gestió, així com l’elaboració d’una agenda de prioritats en matèria patrimonial, sectorial i industrial que permet afrontar el futur amb ordre i coherència. No menys important ha estat el fet d’iniciar un debat imprescindible amb els grans agents econòmics del país (les operadores de telecomunicacions, per exemple) per afrontar l’estructuració del finançament de la cultura en el futur immediat. Però també és necessari posar negre sobre blanc els objectius fallits d’aquest període. El més important és, sens dubte, no haver pogut aprovar l’Acord Nacional per a la Cultura que, en termes d’agenda política, estava destinat a constituir la principal herència de l’etapa que ara s’acaba. També cal posar en el passiu de la seva gestió, malgrat les dificultats objectives que ha patit el país, la reducció percentual del pressupost destinat a Cultura respecte del total de la Generalitat i la progressiva pèrdua de valor referencial que han patit els grans equipaments cultuals públics en els darrers anys, conseqüència òbvia de les reduccions pressupostàries i, cal dir-ho, d’una profunda manca de revisió en els seus models de governança. Ara iniciem una nova etapa sota la gestió del Conseller Santi Vila, un polític amb experiència municipal i sobretot en la gestió de grans infraestructures públiques. Segur que és conscient que amb el pressupost d’uns centenars de metres  de carretera es podrien bastir quilòmetres sencers d’autopista cultural; valgui aquesta irònica metàfora per indicar que som conscients que tenim un Conseller que coneix la dimensió real de les necessitats i demandes del sector cultural. Per això ens permetem demanar-li que els criteris de participació pressupostaria del Departament de Cultura respecte del pressupost global del Govern siguin una de les seves prioritats. Evidentment, com queda clarament palès en el debat cultural dels darrers anys, el pressupost no és l’única preocupació del sector cultural. En aquest sentit des del Cercle de Cultura volem posar sobre la taula 4 elements que són, al nostre parer, igualment prioritaris: El primer fa referència a la reconstrucció d’un espai de centralitat, en el context de la política catalana, de la cultura i les polítiques culturals. D’això depèn poder afrontar de nou i resoldre, la construcció d’un gran Acord Cultural amb el conjunt de les forces polítiques, les institucions i els agents del sector. També forma part d’aquest apartat resoldre amb èxit, les enormes ambigüitats que afecten la funció actual del Consell de les Arts i no menys important, l’establiment d’una agenda sòlida i estable de col·laboració amb el món municipal. El segon implica construir nous escenaris d’entesa i col·laboració amb els agents del sector, bé pertanyin a la lògica social de la cultura o a la seva dimensió productiva i econòmica. Cal en aquest apartat una profunda revisió del marc normatiu, jurídic i financer de la cultura per assegurar que l’enorme potencial del sector creatiu i cultural català es pugui desplegar de manera eficient tant pel que respecta els mercats interns com els exteriors. El tercer ens obliga a pensar en la necessitat de donar prioritat als programes de promoció a la demanda, la qual cosa té dues dimensions inqüestionables: aquella que ens remet a concretar, d’una vegada per totes, un pla de treball conjunt amb el món de l’educació, i aquella que suposa incentivar de manera efectiva el consum cultural dels ciutadans de Catalunya. I en darrera instància, cal reflexionar envers el paper de referència que han de jugar els gran equipaments culturals nacionals, sotmesos amb excessiva regularitat a debats públics que posen en qüestió la seva exemplaritat. Des del Cercle de Cultura som perfectament conscients de les dificultats que afecten la vida cultural catalana i de la complexitat que suposa articular una política cultural sòlida bastida sobre els principis irrenunciables del pluralisme, la inclusió, i l’autonomia de la cultura en relació al poder polític. També sabem que l’actual Conselleria té la millor predisposició per encarar amb decisió i fermesa aquests i altres reptes que l’afecten. Per a Catalunya, la cultura és quelcom més que un sector productiu d’enorme vitalitat i potencial creatiu, és una senya d’identitat i un vector determinant de la nostra personalitat individual i col·lectiva. Des d’aquesta reflexió encoratgem al Govern de Catalunya en general i a la nova Conselleria en particular a donar-li a la cultura el valor que mereix en moments històrics de transformació i progrés.

Categories
Notícies

Presoners de les idees

Únicament els necis deprecien el paper de la cultura en la construcció dels imaginaris socials que alimenten els idearis dels diferents partits polítics. Per a cada model de societat els partits reserven a la cultura una funció determinada, i no és estrany que alguns la col·loquin com un simple vector econòmic sotmès a les regles de l’oferta i la demanda, o que altres li atorguin un valor essencial en les estratègies d’empoderament popular. La cultura és una cosa i les polítiques culturals una altra, i posats a acceptar la conveniència que aquestes dues realitats coexisteixin, la qüestió és saber com s’interrelacionen. Els canvis en la vida política catalana tenen poc a veure amb la gestió dels serveis públics i molt amb la manera com s’expliquen els imaginaris de futur. És un debat entre conservadors i visionaris en què la matèria social que posem a debat no són únicament béns materials sinó esperances globals. És la primera fase d’una transformació que s’alimenta del coneixement col·lectiu que rau a la xarxa i que persegueix tot el potencial de nova governança que insinua. Volem debatre-ho tot i en la mesura del possible votar-ho, perquè, com un somni fet realitat, internet ho permet, malgrat que la conducció del debat i el sistema de representació i lideratge polític encara són els mateixos que es van formalitzar al segle XIX. Aquesta nova forma d’entendre la política només té sentit si la paraula clau que determina els objectius dels partits que la impulsen és l’empoderament popular. Si aquesta premissa no es manté de manera radical, bé podrien caure en una nova forma de populisme o fins i tot, en certs llocs i moments, en construccions pseudofeixistes. Per evitar aquestes derives no ens ha d’estranyar que la nova esquerra radical mantingui aferrissadament el valor de les seves idees bàsiques i deixi en un segon pla la gestió eficient d’alguns serveis que en no pocs casos posen en dubte la validesa d’aquestes mateixes idees. En el cas de la cultura, aquesta aparent paradoxa es visualitza perfectament si analitzem la fortalesa del discurs conceptual de la gent de Barcelona en Comú enfront de les enormes dificultats que pateixen per convertir-lo en una política cultural concreta i operativa. Que tot plegat necessita temps és evident, però també cal adonar-se ràpidament que la cultura no és ni de bon tros l’objecte principal de les polítiques culturals, i que aquesta identificació simplista (cultura i política cultural) és, exactament igual que la vella política, una rèmora conservada del segle XX. Resoldre la complexa equació que ens proposa la nova tecnologia de la informació i la comunicació per transformar els paràmetres de la vella política només és possible si canviem el paradigma de la democràcia cultural per un de nou que es formuli al voltant de la democràcia del coneixement. I això ens obliga a governar la cultura des d’un nou espai de centralitat política on sigui possible intervenir efectivament en el món de l’educació, els barris i els districtes, la seguretat pública, el turisme i els debats socials que acompanyen la presa real de decisions. Dit això, però, també és evident la consolidació a escala global d’un important sector socioeconòmic que treballa en la producció de continguts que, convencionalment, associem al món de la cultura. I aquest fet s’esdevé a escales molt diverses entre l’economia social i la productiva, i sovint amb una important influència en àmbits perifèrics a la societat cultural tradicional. La competitivitat a escala local o internacional de multitud d’empreses depèn de la seva capacitat per crear i administrar imaginaris socials normalment dissenyats i assajats des de vivers de talent cultural. Aquesta part de l’economia, de l’emprenedoria, de la cultura -si es vol-és igualment irrenunciable i esdevé actualment el que dóna sentit real a les polítiques públiques de cultura. La confusió és alta, perquè massa gent viu presonera de prejudicis innecessaris sobre la relació equívoca entre cultura i economia, i també d’una semàntica envellida que fuig de paraules com entreteniment, oci, públic, comercialitat o negoci. Empoderar culturalment els ciutadans és essencial; donar joc i recorregut a les indústries creatives és transcendental. El fet és que cultura i política cultural comencen a esdevenir males companyes de viatge i resoldre correctament aquesta paradoxa és urgent si volem que realment canviï alguna cosa.

Categories
Opinió

La Cultura com a eix del projecte de país

Des del CoNCA hem seguit amb preocupació la manca d’atenció a la Cultura dins de la campanya a les Eleccions Generals. Només des de la Cultura, el Coneixement i l’Educació es pot construir una societat avançada, de qualitat, amb una sòlida dimensió social, amb una economia que es nodreixi del talent i la creativitat, que ofereixi oportunitats i es projecti al món amb mirada pròpia. Per això, en el marc de la campanya electoral, el CoNCA: -Reivindica que s’aturi la reducció de recursos públics a la Cultura i reclama una profunda reforma de la legislació sobre mecenatge a fi d’estimular l’aportació de nous recursos -Planteja millores concretes de les retencions de l’IRPF i la superació de rigideses en el camp de les cotitzacions -Exigeix la immediata reducció de l’IVA cultural, a fi que sigui del 4% -Es manifesta contra la pirateria i defensa una protecció més adequada i justa dels drets d’autor

Categories
Opinió

Una aproximació a les recents polítiques culturals locals a Catalunya

Lluís Noguera analitza l’evolució, resultats i reptes pendents dels prop de 40 anys de polítiques culturals en l’àmbit local en un extens article que podeu llegir en aquest enllaç. En clau de futur, Noguera aposta per fixar la prioritat de les polítiques culturals “allà on es juguen les batalles culturals; la cultura com educació, i sobretot l’educació com cultura. Aquí rau el gran repte associat a entendre la comunicació com un camp d’aprenentatge per garantir drets i construcció d’identitats. Cal garantir el dret a la informació, no només a la recepció, i aquí la cultura, i també les seves polítiques, són clau si volem ser centrals en la vida, i poder suportar el poder de les imatges en el temps”

Categories
Opinió

Grans reformes a Barcelona

Ha arribat l’hora de replantejar l’acció cultural de les administracions. Com que anar de baix a dalt equilibra, compensa i no anul·la la tendència contrària –sigui il·lustrada o només despòtica— no farem escarafalls si les reformes en profunditat comencen als ajuntaments. ¿Per què si, en termes generals i amb la mirada en tot el període democràtic, el municipalisme cultural treu la millor nota? Doncs precisament per això. Per sacsejar, per replantejar, perquè la societat canvia, i més de pressa que cap altra al sud d’Europa la catalana. Cal desprendre’s del que ha caducat, apostar més fort per tot el que no s’ha acomodat a la fase de plàcida somnolència, sobretot obrir nous camps de joc. No cal remenar gaire entre les deixalles del passat per detectar el cas més visible d’obsolescència, ja que es troba a Barcelona. Aquell magnífic artefacte d’impulsar i programar, model de tants altres arreu, anomenat Icub (Institut de Cultura de Barcelona), s’ha convertit en una màquina de fer xurros. Tant és la cavalcada, com la Mercè, com el Grec. Xurros obvis, greixosos i ensucrats, de berenar caspós de diumenge a la tarda. Si algú en dubta, que pregunti a l’escassa dotzena i mitja de persones que, entre nosaltres, s’han basquejat per informar-se i reflexionar sobre la qüestió de les polítiques culturals. El consens entre elles és evident. Ara bé, en comptes d’anunciar urbi et orbi una nova etapa, més creativa i expansiva de la cultura a Barcelona, en comptes de convocar experts i col·lectius per col·laborar en l’imprescindible nou disseny, l’equip municipal de Barcelona, el que té més legitimitat democràtica i més obligació contractual amb els electors per encapçalar el canvi, s’encapsula a la defensiva. Mama, por. La primera prioritat de Barcelona és i ha de ser social, sobretot en temps de tanta injustícia. La segona, cultural. O Barcelona és capital creativa i productiva amb ambició universal o estarem fotuts en qualsevol futur previsible.

Categories
Opinió

La política cultural catalana, sempre a mitges

Malgrat que la Generalitat hagi reduït significativament els recursos que destina al sector cultural, és un fet inqüestionable que, en el context espanyol, a Catalunya existeix una política cultural. Cal dir-ho perquè estem habituats a fer generalitzacions culturals que no ajuden gaire a destriar el gra de la palla ni a analitzar amb rigor la realitat. Hi ha qui afirma que amb 30 o 40 milions més es podria fer un pla de xoc cultural que arrodoniria la feina, i que amb 100 milions més la política cultural catalana seria exemplar. Si es tracta de quantificar-la, potser té raó. Si el debat s’endinsa en un terreny més polític i social, la qüestió és més complexa. En el debat cultural actual les mitges tintes són perilloses i posar preu a l’èxit és, com a mínim delicat, atesa la fragilitat dels pressupostos i la creixent importància dels costos de manteniment de les infraestructures públiques. És sabut per tothom que el MNAC, el Macba, el Liceu, el TNC i altres equipaments nacionals estan condemnats al dèficit si volen mantenir un programa mínim d’activitats, i que el cinema, el teatre o l’edició privada s’han de refugiar en productes comercials si volen consolidar les seves estructures empresarials. Que el dèficit dels primers ja el pagarà algú és evident, i que la indústria cultural és inevitablement popular, també. La qüestió, aleshores, és saber per què volem una política cultural. Analitzar quin sentit té, ben avançat el segle XXI, mantenir estructures culturals a base de pressupost públic i amb patrocinis de dubtosa equitat (que ni estan sotmesos a una llei específica, ni sempre es justifiquen amb unes contrapartides precises), gestionades per treballadors públics i en alguns casos amb cossos artístics públics, seria un debat interessant que ningú s’atreveix a fer. Això no pressuposa una opinió contrària, però predisposa a no parlar de l’autèntic sentit públic d’aquests equipaments. Quid pro quo; parlar d’una cosa comporta disseccionar-la per treure’n l’entrellat i millorar-la, si escau. En temps de recessió, el principal objecte d’una política cultural és delimitar, d’una banda, tot el que mereix ser objecte de servei públic en matèria cultural i, de l’altra, facilitar el millor desenvolupament d’una indústria i un sector d’economia social que ampliïn el potencial cultural català. I és un debat a mig fer; en bona part perquè sobrepassa de molt el terreny de joc d’un departament de Cultura, i especialment quan és vist, amb por, com un potencial pidolaire per mantenir obertes les portes d’uns equipaments que no han estat objecte de cap mena de debat. De les moltes virtuts de la tasca cultural de la Generalitat no cal que en parlem. Ja he assenyalat que té polític i té política, que ja és molt en temps de tempesta, però hi ha dues qüestions que conviden a la reflexió crítica. La primera és d’ordre organitzatiu, i té a veure amb la cruel resistència a desenvolupar el Consell de les Arts. És evident que la història del consell no és exemplar, però també ho és que mai ha tingut un encàrrec precís ni unes funcions legitimades des del Parlament. Bé sigui per disputes pressupostàries, bé sigui per la desconfiança que genera un repartiment de competències, el CoNCA s’ha convertit en un company de viatge que emprenya poc i dóna bona conversa. En alguns aspectes, fins i tot, la seva activitat transcorre paral·lela (sense les necessàries interseccions) amb la del departament, com és el cas de la fundació de mecenes Catalunya Cultura o la poca transcendència dels seus informes anuals sobre l’estat de la cultura a Catalunya. Tant de bo que iniciatives legislatives com la taxa audiovisual, o altres per fer, estiguessin impulsades pel CoNCA. Probablement tots plegats li trobaríem un sentit que ara per ara no veiem. La segona és d’ordre polític i suposa l’únic fracàs objectiu dels darrers anys. Parlo de la impossibilitat de signar entre les forces polítiques i socials un gran Acord Nacional per a la Cultura. S’hi ha treballat, i molt, però la proposta final s’apropava més a un pla de govern que no pas a un pacte del qual el departament fos un subjecte més. Potser era l’acord que Catalunya hauria necessitat als anys 90, però hi ha raons per pensar que no és un acord sensat en ple segle XXI. La cultura catalana viu instal·lada còmodament a mig camí de tot. L’Acord per a la Cultura és un tema pendent, però potser cal invertir els termes de l’equació i contestar abans dues preguntes urgents: què vol fer la política per la cultura i què espera la cultura de la política.

Categories
Opinió

Sofisticar les polítiques culturals

Ara que la crisi ha posat en qüestió les repartidores de subvencions, caldrà que entre els requisits imprescindibles per ser conseller o ministre d’economia hi figuri una acreditada sensibilitat cultural. Mentre els anglesos destinen a la cultura beneficis de la loteria i Espanya els entafora al tresor sense contemplacions, a la Catalunya tripartida o convergent la cultura queda expressament i follament exclosa de les finalitats socials d’aquests beneficis. A veure si els artistes de les llistes guanyadores, des de Raül Romeva, novel·lista novell, fins a Julià de Jòdar, sisè per la CUP, mestre i gat vell, no distingit amb el Premi d’Honor per més vergonya del jurat, passant pel compositor de Verges, així mateix novel·lista, ¡i els que em deixo!, fan pressió de la bona en aquest sentit. ¿Un eslògan? Catalunya serà culturalista o serà una merda de país (i nosaltres uns passerells). Com que hem de suposar el lector assabentat de la conveniència d’una llei de mecenatge a la francesa i dels incentius al consum cultural que proposa Mascarell (el lector assabentat, vull dir, no com els artistes, sobretot els genials, que es rabegen en la ignorància i la indiferència sobre la qüestió, i en això s’agermanen als polítics mediocres i als que figura que no ho són), reportarem l’existència exitosa i singular de les SOFICA, el més sofisticat dels sistemes de finançament de la cultura. Gràcies als bons oficis del productor Paco Poch, la Fundació Catalunya Europa i el Cercle de Cultura, la bona nova de les SOFICA s’escampa entre nosaltres. ¿Què és això? Les SOFICA són societats tutelades d’inversió cultural que han saltat del win-win al win-win-win. Hi guanyen els inversors particulars, un 25% si comptem les fortes desgravacions. Hi guanya per descomptat la producció cultural, que multiplica les fonts de finançament. I, oh prodigi, ¡també hi guanya, i força, la dura comptabilitat de la hisenda pública!

Categories
Opinió

Cultura pública i privada: entre el matrimoni i el divorci

Decidir on és la frontera entre aquells continguts culturals que han de ser produïts directament per l’Estat i aquells altres que depenen de la iniciativa privada és una qüestió de la qual es parla poc, tot i que és fonamental per decidir el futur de les polítiques culturals. Hi ha qui pensa que és una qüestió de qualitat i estableix una barrera estètica, no exempta d’elements ideològics, entre l’art i els escenaris de l’entreteniment i el consum de masses. D’altres defensen aquesta separació des d’una mirada patrimonial que sovint té connotacions econòmiques; a l’Estat li correspon administrar tots aquells productes que tenen un inequívoc valor cultural i a més a més ho ha de fer perquè la seva gestió no és sostenible. També hi ha qui creu que la frontera és al territori de les indústries culturals i que, en conseqüència, tot allò que té una dimensió comercial, que és reproduïble en sèrie i esdevé un producte per al mercat global, es converteix en responsabilitat privada. Hi ha interpretacions de tota mena i posicions diverses que adopten algun d’aquests punts de vista amb tots els matisos que es vulguin. El cert és que patrimoni, música clàssica, òpera, dansa i teatre són àmbits de la cultura en els quals l’Estat, a través de múltiples fórmules jurídiques, participa directament de la producció de continguts. En terrenys indiscutiblement industrials com la fonografia, l’edició o el cinema la presència de l’Estat pren formes menys actives, per bé que no poques vegades esdevingui un soci econòmic imprescindible o un intermediari important en la distribució dels seus continguts. Saber si aquesta equació que divideix els continguts culturals en dues famílies ben definides és inqüestionable i aporta beneficis objectius al seu desenvolupament, o si amb el temps s’ha convertit en una simple tradició al marge de tota anàlisi racional, és una qüestió que té interès i de la qual es parla molt -però, gairebé sempre, amb la boca petita. En realitat l’única raó objectiva que justifica una divisió tan radical és educativa i patrimonial. Una societat desenvolupada ha de saber quins són els continguts culturals que cal protegir i quins s’ha d’assegurar que arribin al màxim nombre de persones. Protegir i fer arribar a tothom determinats continguts són arguments patrimonialistes i pedagògics que, justament, per la seva transcendència exemplificadora, han d’estar sotmesos a un control social ferm, i gestionats amb un rigor indiscutible que, lamentablement, no sempre és habitual. Aparentment el patrimoni és un assumpte públic, però algunes realitats podrien posar en qüestió l’eficiència d’aquesta afirmació: el desequilibri entre la gestió comercial o social d’una part del nostre patrimoni històric en funció d’un principi d’oportunitat turística o la indissimulada utilització política d’alguns espais patrimonials podrien servir d’exemple d’aquesta gestió equívoca. Però és en el terreny de les arts en viu on les contradiccions són més evidents. Que la producció de teatre públic hagi estat històricament diferenciable de la que realitza el sector privat no és sempre evident, tret dels recursos molt més grans que s’hi destinen. No poques vegades els teatres públics i privats catalans han competit en el mercat de drets escènics per aconseguir un mateix text, una circumstància que indica clarament que uns o altres estan fora de lloc. La gestió pública de la cultura no pot confondre’s amb la gestió dels espectacles comercials ni ha de perseguir èxits econòmics a curt termini, per bé que ha de procurar arribar a tothom. La tria dels continguts i la seva dimensió educativa constitueixen un pilar essencial per legitimar la seva funció. De la mateixa manera, els centres de producció cultural públics han d’esdevenir un element regulador del sector en la mesura que realitzen una tasca de recerca i alhora una de suplència; que no pas de competència, en la mesura que una societat avançada és aquella que pot cedir a la iniciativa social i empresarial la gestió de determinats serveis amb la seguretat que no perdran la seva dimensió pública. Però amb independència dels possibles errors en la gestió quotidiana d’un centre públic, els problemes realment greus deriven de la poca qualitat del comandament polític. No té sentit, per exemple, sotmetre els teatres públics a una pressió econòmica enorme obligant-los a autofinançar una gran part del seu pressupost, perquè a curt termini això deslegitima la seva funció social i trenca els ponts amb el conjunt del sector.

Categories
Opinió

Rearmar culturalment la societat catalana

Els grans debats es fan sobre bases ideològiques però se sustenten en estadístiques. Educació, sanitat pública, serveis socials, participació, etc. poden esdevenir conceptes sense gaire contingut si no es concreten en percentatges, pressupostos i lleis que, amb el temps, permetin diferenciar els programes de cada partit i evitar així una certa retòrica que, sovint, ens fa pensar que no existeixen diferències reals entre les dretes i les esquerres. Que tots els partits són iguals és una frase feta que se sustenta en una certa realitat: una partitocràcia autoreferencial, una corrupció estesa en la major part de les institucions, una condescendència que esdevé complicitat passiva per part d’una classe política que, sent conscient del problema, no l’eradica de manera contundent, i unes pràctiques polítiques -gairebé un ofici- que converteixen la democràcia en un manual limitadíssim d’interaccions entre el poder polític i la ciutadania. No és estrany que una considerable part dels votants busquin en les noves formacions una solució a aquests problemes tan evidents. La qüestió, però, és saber si un diagnòstic encertat de la realitat sense uns objectius perfectament definits esdevé la fórmula necessària per regenerar el nostre sistema polític. La gent de la cultura -potser amb indissimulada supèrbia- sempre ha assenyalat que només es deixarà enrere la crisi institucional que vivim i la gran desconfiança amb la qual s’analitza tota mena d’actuació política si rearmem culturalment la societat catalana. És aquell vell mantra que ubica la cultura al centre de l’acció política perquè decanti la balança cap a l’excel·lència, l’autocrítica i l’autèntic sentit públic en les accions de govern. Potser resulta agosarat pensar que d’unes polítiques culturals més fortes en sortiria una política més rigorosa, però el que és ben cert és que la ciutadania seria més exigent. En aquest sentit, és curiós que els partits de nova creació no mostrin un impuls cultural superior, una voluntat d’empoderar els ciutadans facilitant-los un accés més gran a tota mena de continguts artístics i creatius. Cap dels debats oberts a la ciutat de Barcelona és estrictament cultural, la qual cosa resulta preocupant, atès que una part dels conflictes perfectament identificats pel nou equip de govern (turisme, Mobile World Congress, barris, etc.) tenen un innegable rerefons cultural. Tinc la impressió que, darrere d’aquesta curiosa paradoxa, hi ha una dificultat ideològica per quantificar el pes de la cultura. És fàcil parlar de cultura de manera genèrica: tothom és un creador en potència, la participació en actes socioculturals i la mobilització política basada en el debat i l’exercici de la crítica esdevenen un fet cultural en si mateix. Però la realitat demostra que, al marge d’aquests esdeveniments de notable interès regenerador, hi ha un mercat que no atén raons socials ni polítiques i que ens colonitza diàriament. I, lamentablement, és un mercat que sovint ens empobreix econòmicament i espiritualment. Es tracta, òbviament, del mercat global dels continguts de l’oci i la cultura, utilitzant una expressió discutible però de comuna acceptació internacional. L’única manera de combatre aquesta progressiva vulgarització dels hàbits de consum és assegurar l’equilibri entre la producció internacional i local de productes culturals. No tant perquè els locals siguin intrínsecament millors, sinó perquè asseguren un tractament de temàtiques pròpies i, sobretot, creen les condicions econòmiques necessàries per consolidar una indústria de continguts interna. Assolir aquest objectiu és una qüestió de competitivitat i, en cultura, aquesta paraula vol dir tenir clares tres coses: recursos jurídics i econòmics per als creadors i productors de continguts, un pla de públics que inclogui la complicitat dels mitjans de comunicació i un model d’avaluació que permeti corregir el rumb de les polítiques quan deixen de ser eficients. La suma de les tres coses ens permet conèixer el pes de la nostra cultura i dóna sentit real al conjunt de serveis públics existents: biblioteques, escoles de formació artística, centres cívics, etc. La gestió pública de la cultura no està exempta de planificació, metodologia i acumulació d’experiències que, amb el temps, equivalen a un algoritme científic. En el món de la cultura, el que és casual és únicament una anècdota i, en aquest sentit, emmirallar-se en èxits puntuals és senyal indiscutible de mediocritat.

Categories
Manifest

Declaració del Cercle de Cultura als consistoris catalans constituïts

Els resultats de les darreres eleccions municipals indiquen clarament una major exigència ciutadana per millorar l'assignació dels recursos públics. Des del Cercle de Cultura valorem els efectes positius que aquest procés de renovació democràtica pot tenir sobre la governança pública. Tanmateix, en aquestes circumstàncies, volem que es tinguin presents els decennis de precarització de la cultura i del sector cultural a Catalunya. Correspon a l'Administració Pública (a tots els seus nivells de govern) contribuir a enfortir la cultura de manera que esdevingui, en correspondència amb els últims segles, un dels principals eixos vertebradors de la societat. Considerem que aquesta tasca és absolutament indefugible, i ho diem des d'una associació que, sense interessos sectorials o patronals, pretén observar i analitzar la cultura en totes les seves dimensions. Per això, el Cercle de Cultura reclama als consistoris recentment constituïts i als equips polítics que dirigiran les seves polítiques culturals que s'esforcin per situar la cultura en un lloc central de les seves estratègies municipals, i que incrementin de manera suficient els recursos que se li han destinat en els darrers temps per tal d'homologar el seu nivell als estàndards europeus vigents. En conseqüència, considerem que: 1. Cal que els responsables municipals intervinguin per fer que les dinàmiques públiques, junt amb les nombroses iniciatives privades que actuen en l'àmbit de la cultura, garanteixin el màxim desplegament del teixit cultural i promoguin l'autonomia, la diversitat i el pluralisme de la cultura. 2. Cal que promoguin l'equilibri, tan necessari, entre els processos de formació, creació, producció i distribució dels continguts culturals, per assegurar que tots els ciutadans hi tinguin un accés equitatiu. 3. Cal que considerin les activitats culturals i creatives com un vector de promoció de riquesa social i econòmica i de creació de treball, en el marc de les prioritats per a convertir Catalunya en país capdavanter. 4. Finalment, cal que acordin amb els diversos agents implicats les línies estratègiques més pertinents per tal de potenciar adequadament, a mitjà i llarg termini, l'evolució de les diverses activitats culturals a Catalunya. El Cercle de Cultura creu que el compliment d'aquests punts és absolutament indispensable, perquè –tots ells- són la garantia per a la consolidació de la vida cultural a Catalunya i per el seu procés de modernització, dins de l'actual context global de transició social i tecnològica.