Categories
Activitats

Fòrum Cultura 2020: 8 taules de debat amb artistes, creadors i gestors culturals

Més d’un centenar d’artistes, creadors, gestors i  professionals de la cultura han participat a les 16 sessions de treball organitzades en les 8 taules temàtiques del Fòrum de la Cultura 2020, sota la coordinació general de Jordi Pardo. Les seves aportacions, l’alt nivell i interès pràctic dels debats han estat fonamentals per a l’èxit d’aquest projecte organitzat pel Cercle de Cultura.

Al llarg d’un any, la seva col·laboració ha permès compartir les experiències i sensibilitats de professionals procedents de projectes, institucions i activitats molt diferents. Aquesta mirada plural, reflecteix la diversitat del sistema cultural de Catalunya i dels seus sectors. Projectes i organitzacions de petit i gran format, d’abast nacional i local,  del sector públic, de l’acció cultural comunitària o d’empreses privades, procedents de ciutats i territoris de tot Catalunya, han estat representats per dones i homes  amb una visió compromesa amb la cultura i amb la societat. Amb les seves aportacions el Cercle de Cultura iniciarà ara un procés de treball sobre la documentació elaborada que permetrà posar en marxa noves accions d’interès comú.

A totes elles i ells, des del Cercle de Cultura els hi donem, moltes gràcies per la seva dedicació, i per les seves interessants aportacions: Jordi Balló, Gemma Carbó, Pepe Serra, Xavier Cubeles, Jordi Pardo, Lluís Bonet, Jordi Sellas, Esteve León, Segimon Borràs, Ingrid Guardiola, Eduard Miralles (poc abans de morir) Pep Vives, Pepe Zapata, Carmen Zapata, Lluís Noguera, Àngela Martínez, Neus Ballús, Joan Manel del Pozo, Carlos Duran, Karma Peiró, Carme Fenoll, Marta Lacambra, Susana Pérez, Toni Casares, Núria Sempere, Pep Tugues, Salvador Antón Clavé, Mercedes Giovinazzo, Alfred Fort, Josep Ma. Ganyet, Montse Ayats, Pau Carrió, Núria Aidelman, Marko Daniel, Gabriel Pinós, Toni Cabré, Antoni Vallès, Andrés Colmenares, Isabel Sucunza, Toni Monegal, Xavier Fina, Dolors Ricart, Laia Gargallo, Anna Villarroya, Frederic Guerrero, Elena Martín, Ignasi Gómez, Joan Morros, Jordi Gratacós, Oriol Martí, Ramon Castells, Josep Perelló, Tania Brenlle, Alfons Martinell, Eusebi Casanelles, Toni Laporte, David Ibáñez, Albert de Gregorio, Marisol López, Laura Bertran, Miquel-Lluís Muntané, Carles Giner Camprubí, Tena Busquets, Ezequiel Baró, Francesc Vila Albet, Eulàlia Espinàs, Genís Roca, Andreu Garrido, Montse Serra, Mireia Mayolas, Gisel Noé, Àlex Costa, Jonàs Sala, Isa Casanellas, Judit Carrera, Eugènia Argimon, Rosa Ma. Malet, Montserrat Tort, Salvador Sunyer, Mònica Arús, Gina Tost, Jordi González, Javier Brun, Clara Rodríguez, Dolors Cotrina, Roberto Olivan, Lourdes Ridameya, Conxa Rodà, Agustí Fructuoso, Teresa Llobet, Mónica Campos, Pere Vicens, Jordi Baltà, Salvador Casals, Pilar Parcerisas, Jordi Muñoz, Pau Pérez, Alejandro Santaflorentina, Mireia Rosich, Joan Corbella, Santi Martínez, Francesc Ten, Nicolàs Barbieri, Francesc Serés, Patricia Caicedo, Àngels Margarit, Carles Sora, Eduard Escoffet.

Properament informarem de l'acte de cloenda d'aquest Fòrum Cultura 2020.

Categories
Opinió

El debat sobre la cultura a l’àrea metropolitana de Barcelona

El digital cultural Hänsel i Gretel ha publicat dos articles, escrits per Xavier Marcé i Jaume Forés Juliana que reflexionen sobre la situació de la cultura a l’àrea metropolitana de Barcelona i com s’hauria d’afrontar en el futur, com a gran espai de creació, comunicació i consum cultural de referència internacional. Qüestions com la comunicació, la consecució de polítiques conjuntes dels municipis que l’integren, la cooperació público-privada per facilitar la relació entre públics i creadors, o sobre quina estructura de governança hauria de tenir aquesta gran metropoli europea més enllà de l’esfera cultural però amb aquesta com a protagonista, són qüestions que analitzen els dos autors i que podreu llegir íntegres en aquest portal. El futur de la cultura metropolitana Jaume Forés Juliana  Els darrers anys, coincidint amb el desplegament del procés, ha anat ressorgint, de forma tímida, la idea d’una zona metropolitana amb major poder de decisió i capacitat de gestió que pugui donar respostes eficients a les necessitats dels seus ciutadans. És interessant recalcar la coincidència temporal entre el ressorgiment de la visió metropolitana i la reobertura del debat nacional en una espècie de revival 2.0 de les velles idees tensores de Pujol i Maragall. Malgrat tot, la realitat demogràfica i social contemporània és ben diferent de la dels anys 80 i 90 i, si la conurbació de Barcelona era vista per Pujol i Maragall com un camp de batalla polític clau per tal de dirimir quin camí hauria de seguir la nova Catalunya autonomista i per palesar quin dels dos partits polítics – CIU o PSC – ostentava més poder, actualment, la regió metropolitana de Barcelona, el sisè aglomerat urbà de la Unió Europea, el més important i extens de la Mediterrània, batalla per emfatitzar les seves capacitats d’atracció i fer valer la seva posició dins del gran escenari del món. Barcelona, ens agradi o no, ja no es deu només als seus habitants; Barcelona ha esdevingut una ciutat mundial i un dels seus reptes actuals és saber conjuminar les necessitats dels seus ciutadans locals amb la dels seus ciutadans globals. La vessant global de la ciutat ha propiciat l’aparició de fenòmens diversos – com la gentrificació, la precarietat laboral, l’escassetat del sòl o l’esclat turístic – amb efectes immediats més enllà del seu límit municipal. Per això, avui en dia ja no es discuteix la idoneïtat d’un ens amb personalitat jurídica pròpia i autonomia d’acció com l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB): quan les decisions que es prenen des de l’alcaldia de Barcelona poden afectar la població i l’economia dels municipis veïns, potser cal pensar en un sistema en el qual la població d’aquests municipis també pugui dir-hi la seva. Àmbits com la planificació territorial, l’urbanisme, el transport i la mobilitat, la gestió de residus i l’abastament d’aigües, la protecció del medi ambient, el desenvolupament d’infraestructures i la promoció econòmica o social, fa temps que estan sota l’òrbita de la gestió metropolitana i, com més ha anat, més s’hi ha aprofundit. Sobretot, a partir del 2010, quan amb la creació de l’AMB es recuperà aquella vella idea de la Corporació Metropolitana de Barcelona que Pujol va disgregar en tres Entitats Metropolitanes diferents el 1987. No es tracta només d’unificar criteris d’acció sinó també d’optimitzar recursos i oferir serveis al major nombre de ciutadans possible i de la forma més eficient possible. No es tracta, o no s’hauria de tractar ja, d’una competició de poders polítics sinó d’una racionalització de les polítiques que, al cap i a la fi, acabaran afectant per igual a tota la població urbana. Tot i amb això, dins del debat barceloní, els darrers tres o quatre anys, ha anat agafant pes un enfocament tradicionalment aliè al debat clàssic sobre les zones metropolitanes: l’enfocament cultural. Si l’AMB va ser creada per millorar la qualitat, l’eficiència i l’eficàcia dels serveis públics prestats per les administracions que actuen en el territori metropolità, tot perseguint una major aproximació de l’administració a les necessitats dels ciutadans, per què els serveis culturals n’haurien de quedar exclosos? L’AMB no hauria de vetllar també per a millorar-ne la seva qualitat, eficiència i eficàcia? Si creiem en la concepció contemporània de cultura com a dret fonamental dels ciutadans, una entitat com l’AMB no hauria de vetllar pel correcte accés a aquest dret entre les administracions que la integren? Què caldria per poder bastir polítiques culturals d’abast metropolità? El proppassat novembre es va intentar respondre a aquesta qüestió en una jornada de debat celebrada al CitiLab de Cornellà. S’hi van exposar cinc grans objectius que haurien de guiar la política cultural metropolitana: definir unes polítiques conjuntes de públics i audiències; crear eines de comunicació i difusió cultural metropolitanes; aplicar polítiques econòmiques d’ajuts i subvencions culturals d’abast metropolità; crear un observatori que permeti extreure dades sobre el consum i el retorn social de la cultura metropolitana i assolir una gestió horitzontal de les polítiques culturals seguint un model de cooperació i codisseny efectiu entre les administracions públiques i les entitats ciutadanes. Aquests lloables i benintencionats objectius serien força desitjables de complir en la nova gestió cultural metropolitana, però, malauradament, molts d’ells ni tan sols s’han assolit a nivell municipal o autonòmic. Com es pot pretendre que l’AMB acompleixi objectius que ni tan sols s’han aconseguit amb els organismes ja existents? Que m’expliquin quants municipis de l’àrea metropolitana han desenvolupat una política de comunicació cultural pròpia i funcional. Si moltes ciutats manquen d’una agenda cultural pròpia, com pretenen crear una agenda cultural conjunta d’abast metropolità? Que m’indiquin quin és el gran observatori cultural de Catalunya. El CoNCA? Després de l’esporgada de competències que va patir arran de la crisi econòmica, no sembla la institució més adient per desenvolupar un detallat monitoratge del consum cultural del país: pot un observatori de referència limitar-se només a un informe anual? Per altra banda, tenim el CERC de la Diputació de Barcelona, amb treballs força més extensos i profunds, però també fragmentaris a causa de les limitacions imposades pel seu propi àmbit d’acció. Així doncs, si ens manca un observatori cultural de referència, podem aspirar a generar-ne un de nou d’àmbit metropolità? Sota quin model es crearia? Amb qui interactuaria? Seria lícit tenir un observatori metropolità quan a la resta del país hi manca aquesta figura? Pel que fa a les polítiques de gestió horitzontal, les administracions municipals fa anys que hi breguen, no només des del sector cultural, sinó també en d’altres; malauradament, no hi ha un model clar a seguir i, en molts casos, els avenços en aquesta direcció han estat a base de prova i error. Dins de l’àmbit municipal, aquesta metodologia pot ser vàlida, però a nivell supramunicipal, la prova i error suposa un dispendi de recursos humans i econòmics, sovint irreversible, que més valdria evitar. Sigui com sigui, entre els objectius exposats al CitiLab hi ha una greu mancança, segons la meva opinió. No hi ha cap proposta dirigida als creadors més enllà de la d’ajuts i subvencions. Els gestors polítics tenen una fixació malaltissa envers els usuaris, envers els resultats. Plantegen estudis de públics i monitoratges de resultats, eines de comunicació i difusió, polítiques de participació i representativitat ciutadanes: l’usuari com a centre de tot. La cultura és bidireccional i cal cuidar ambdues parts de l’equació si es vol tenir una política cultural forta i equilibrada. En cas contrari, estem abocats a repetir els errors actuals en què el sistema cultural del país se sustenta gràcies a la precarietat dels seus impulsors. Ens congratulem dels èxits dels nostres creadors i de la imatge internacional que projectem gràcies a ells, fomentem festivals i aparadors mediàtics, però ens preocupem molt poc per les condicions materials sota les quals s’han gestat les seves obres. Precarietat i entusiasme a canvi d’èxits i exhibició. És cert que la digitalització imperant ha propiciat un canvi de paradigma: els usuaris han deixat de ser receptors passius de continguts per esdevenir alhora creadors i receptors. Les noves tecnologies ens catapulten cap a un model que trastoca totes les concepcions clàssiques de les indústries culturals. Però malgrat tot, qualsevol política cultural seriosa ha de tenir en compte el paper dels creadors. Podem plantejar una gestió cultural metropolitana digna centrant-nos només en els receptors? Més enllà dels públics o usuaris, jo crec que s’ha de pensar, i molt, en els creadors metropolitans. Fet i fet, malgrat que el receptor és important, sense emissor no hi ha missatge. Així doncs, iniciatives com la Quinzena Metropolitana de Dansa, presentada al CitiLab com la primera experiència d’èxit de la gestió cultural metropolitana, són interessants, però també perilloses si no es fa cas de les crítiques rebudes. El model de festival puntual potser no és la millor opció, és només un pal•liatiu temporal que no ajuda a atacar els problemes reals que viu el sector: precarietat, manca de recursos i d’espais en condicions, inexistència de circuits d’exhibició estables, burocràcia administrativa ineficient, nul•la planificació de manteniment, etc. Si apostéssim per una autèntica col•laboració permanent a nivell metropolità, més enllà dels festivals puntuals, seria una veritable revolució que, potser, ajudaria a solucionar algunes de les deficiències endèmiques que presenta el sector cultural. Som capaços d’imaginar una xarxa de Fàbriques de Creació d’àmbit metropolità? O una xarxa d’exhibició i difusió integrada pels teatres municipals metropolitans? Una sola ciutat de l’àrea metropolitana mai no podrà competir amb la potencialitat centralitzadora de Barcelona, i els seus creadors sovint es veuran forçats a recórrer a la capital, i als seus recursos, per tirar endavant els seus projectes; sobresaturant, al seu torn, l’oferta d’espais i recursos de la ciutat comtal. Això ja passa amb les ajudes i subvencions. Afortunadament, l’ICUB presenta una àmplia oferta dins d’aquest camp, però és imprescindible que el sol•licitant resideixi o estigui registrat a Barcelona ciutat; impedint així que creadors d’altres ciutats interessats en aquestes ajudes puguin desenvolupar els seus projectes en el seu àmbit local; això empobreix culturalment els municipis de les corones de Barcelona i, al seu torn, satura de projectes la capital que no pot absorbir ni donar resposta a tota l’oferta que rep. Una finestra metropolitana única per demanar ajuts seria un gran avenç en aquest sentit. Quelcom semblant passa amb els espais. Molts municipis de l’AMB tenen magnífics edificis en desús, molts d’ells herència del seu passat industrial, que degudament rehabilitats i equipats podrien esdevenir grans pols d’atracció i creació culturals. El problema és que molts municipis manquen de recursos propis per emprendre tot sols la reforma d’aquests equipaments. Però si hi hagués un programa conjunt de rehabilitacions encapçalat per l’AMB i, després, aquests equipaments també fossin gestionats per la mateixa AMB, mica en mica, es podria dotar d’una xarxa d’espais de creació tan potents o més que els de la capital. Remarco un tema important dins d’aquesta proposta: cal pensar sempre en la gestió posterior d’aquests equipaments, hauríem d’eradicar la política del totxo en l’àmbit cultural. No més partides pressupostàries dirigides a adquirir, rehabilitar o crear nous equipaments si posteriorment no es pot garantir la seva viabilitat econòmica amb una continuïtat pressupostària sostinguda en el temps que els cobreixi i n’asseguri la seva pervivència. Potser no cal crear espais nous sinó, simplement, dotar millor els espais existents i vetllar per un millor manteniment i gestió d’espais com els ateneus, les cooperatives o els teatres associatius que ja esquitxen tot el territori metropolità. Com és possible que ciutats com Granollers o Mataró tinguin ofertes i propostes culturals més consolidades i variades que ciutats com Badalona, Santa Coloma o l’Hospitalet? Amb menys població i, segurament menys pressupost, la capital del Maresme o la del Vallès Oriental són capaces d’articular una vida cultural més rica que la de la segona o la tercera ciutat més poblada de l’AMB. Servidor ha assistit a preestrenes del Festival Grec a Mataró, un mes abans de l’inici del festival, de forma completament gratuïta, en contraprestació d’unes residències artístiques ofertes pel consistori mataroní. Com és possible que ciutats com Badalona, amb tres teatres municipals, siguin incapaces d’oferir quelcom semblant? Com s’entén que a Mataró o fins i tot a Cabrianes (Sallent, el Bages) s’ofereixin residències artístiques que et permeten assajar a cor què vols en un equipament municipal del qual en tens la clau per accedir-hi sempre que vulguis i sigui impossible trobar quelcom similar en tota l’AMB? L’AMB podria, fàcilment, capitanejar moltes d’aquestes propostes si s’ho proposés. Fet i fet, segons el darrer informe anual del CoNCA, el pes de la inversió pública en cultura a Catalunya recau bàsicament sobre les administracions municipals. El 2017, el 60% de la inversió pública en cultura procedia dels ajuntaments catalans. De totes les administracions, els ajuntaments són els que aporten més i els que dediquen major part dels seus pressupostos a la cultura. Així doncs, no és forassenyat assenyalar que una gestió coordinada d’aquests recursos optimitzaria la seva eficàcia evitant repeticions de despeses o obtenint preus més competitius. Per exemple, si l’AMB fos capaç de contractar espectacles per a un circuit metropolità d’exhibició, posem pel cas 10 representacions per a 8 municipis diferents, els creadors no haurien d’anar negociant cada contractació una a una, amb el conseqüent estalvi de temps i recursos, i les administracions segurament obtindrien un millor preu de contractació. En contra del que es va plantejar al debat del CitiLab, potser no cal moure els públics, sinó als creadors. No es tracta que els usuaris de Sant Cugat viatgin a Badalona o els de Santa Coloma arribin fins a Gavà, sinó d’oferir les mateixes possibilitats culturals a tots aquests ciutadans siguin d’on siguin. De fet, en esdeveniments puntuals – com els festivals – els ciutadans ja es desplacen a on convingui; aquí es tracta de gestionar el dia a dia cultural, l’oferta continuada, aquelles propostes quotidianes que cimenten el nostre sector cultural, que l’enforteixen i li donen projecció. Es tracta de facilitar la mobilitat de les obres i dels creadors pel territori. I això val tant per a l’Àrea metropolitana com per a la resta de Catalunya. Totes les reflexions abocades en aquest escrit no busquen enfrontar la conurbació de Barcelona amb la resta del país, no es tracta d’enfortir l’oferta cultural metropolitana a costa de reduir recursos i disminuir l’oferta de la resta de Catalunya. Sinó que l’essencial seria sumar a l’oferta ja existent aquesta nova aposta metropolitana. En el fons, l’ideal seria el model d’inversió i gestió “1-3-5-7” que contempla les inversions catalanes seguint el següent esquema poblacional: 1 milió d’habitants de la ciutat de Barcelona, 3 milions de l’Àrea Metropolitana, 5 milions de la Regió Metropolitana (Barcelonès, Baix Llobregat, Maresme i els dos Vallesos) i 7 milions de tot Catalunya. És evident que si la Regió Metropolitana concentra la major part dels habitants de Catalunya i genera la major part del PIB, les inversions haurien d’anar en consonància amb aquest pes. Cal optimitzar la gestió i vetllar perquè la inversió no quedi reclosa dins els límits municipals de Barcelona sinó que s’escampi per tota aquesta regió amb un bast potencial social, econòmic, cultural i industrial. Només així, amb el suport de la seva Regió Meropolitana, Barcelona podrà seguir competint a nivell mundial.   L’Àrea metropolitana i la densitat cultural de Barcelona Xavier Marcé  En el món de la física la densitat és un concepte fonamental que és defineix com la quantitat de matèria que te un cos per unitat de volum. Si ho portem al terreny social, la densitat mesura la quantitat de gent que viu en una determinada àrea geogràfica. La combinació de tots aquests elements permet que ens fem una pregunta d’allò més pertinent en matèria cultural: quina és la mida ideal d’un territori i quina la població necessària per tal que es pugui donar la màxima concentració possible d’idees, iniciatives i projectes artístics, intel•lectuals i creatius? En el nostre cas la resposta és òbvia: l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Tothom ho dona per sabut, ningú ho nega ni planteja alternatives, qualsevol operador cultural compta amb els públics del Baix Llobregat o del Maresme i qualsevol projecte metropolità somnia amb obtenir el beneplàcit de la premsa capitolina. Però tot plegat és la conseqüència d’un impuls natural, d’una dinàmica centrípeta i no pas d’una esforç racional, d’una política ordenada o d’un equilibri on intervinguin amb similar intensitat les forces centrífugues. La configuració administrativa de la Gran Barcelona no fa justícia a les múltiples realitats culturals que sorgeixen fora del centre, la qual cosa ens empobreix com a metròpoli i ens difumina com a centre creatiu internacional. Entesa com a unitat cultural autosuficient, a la ciutat li exigim complir amb tots els elements de la cadena de valor de la cultura: disposar d’equipaments per a la creació, produir continguts, difondre’ls per a tothom, endegar projectes emblemàtics, connectar-la amb l’educació, donar sortida a les demandes participatives i resoldre-ho tot plegat en la dimensió territorial que correspongui en cada cas: a cada barri, si és prou gran, o globalment si la mida és petita. Tal vegada els cicles de la creació i de la producció cultural no funcionen així quan estem davant d’una constel•lació urbana de caràcter metropolità on les peces estan intercomunicades de manera natural. Crear un Govern Metropolità per a la Gran Barcelona és el repte dels propers anys. Ho és a qualsevol escala; la dels serveis públics (on ja existeixen prou evidències) en matèria de transports, mobilitat, gestió de residus i medi ambient, i la de l’economia, on l’anunci recent de creació d’una agència de promoció econòmica sembla avançar futures polítiques integrades en matèria de recerca, promoció de sòl industrial, captació de talent i coordinació formativa a escala universitària i professional. Però en aquest discurs tecnocràtic hi mancarà un relat cohesionador si no som capaços d’afegir-hi amb la mateixa intensitat el món de la cultura. Certament la cultura és una bestiola tan bonica com esquerpa. Tothom la vol acaronar quant està tipa, però ens espanta quant està famèlica. Ens fem farts de parlar de la cultura, de les seves virtuts educatives i de la seva fortalesa identificadora però la tractem com una eina electoral sense massa cura, tot i sabent que és el motor de qualsevol relat polític. La cultura és el que ens diferencia de qualsevol altra ciutat i el que aporta aquella capa greixosa, transparent i subtil, per on rellisca còmodament el coneixement, el talent, la ciència i l’art. Tal vegada semblarà poca cosa, però agregant-li el que té de bo i de vulgar, el que genera d’excel•lent i de popular, el que circula en viu i que queda emmagatzemat en un disc dur per vendre i revendre anys després, genera el 7% del nostre PIB i condiciona el futur dels nostres descendents. I aquests immens pou de coneixement, socialització i riquesa econòmica no pot créixer més sense ampliar la seva dimensió territorial. L’espai metropolità, ara és un espai de cultura on cal corregir disfuncions profundes. Cal que la gent del centre trenqui pors i surti fora, cal que els festivals de Cornellà, Sta. Coloma o Viladecans tinguin el mateix ressò que els de Gràcia o Sant Andreu, cal que els restaurants de l’Hospitalet es posin de moda, perquè de tot plegat sorgeixi una ciutat real sense prejudicis culturo-cèntrics. Per això no cal gran cosa, però cal fer-la. Un espai de comunicació cultural comú que doni sentit als mitjans municipals. Una política de públics integrada que relacioni públics i continguts en pla d’igualtat. Una gestió del sòl que distribueixi pel territori equipaments i centres culturals amb una autèntica dimensió metropolitana. Una política de promoció empresarial que permeti crear pols de recerca i producció amb garanties d’èxit i a preus assequibles al voltant de Barcelona. Això és gestió de la densitat. És clar que tot plegat només es pot fer si acceptem que la cultura té a més a més de la seva dimensió social i creativa, una lògica econòmica. Hi ha qui sembla viure còmodament en la negació d’aquesta realitat, però la única resposta possible al poder omnívor de les multinacionals de l’oci i la cultura és tenir xarxes pròpies de distribució amb la mida i els continguts necessaris per plantar-los cara. La resta és demagògia.  

Categories
Opinió

Acabar amb la precarietat del sector cultural

Una de les paraules que més se senten en qualsevol conversa cultural és precarietat, és a dir, professionals mal remunerats o obligats a treballar amb inseguretat o una manca de garanties en les seves condicions laborals. La precarietat és un mal consubstancial a la involució ideològica i econòmica que viu la nostra societat, però en el terreny de l’art i la cultura hi ha vectors afegits que la converteixen en estructural i probablement prèvia a les dinàmiques econòmiques que actualment ens afecten. El primer factor estructural ve determinat per una regla de tres inapel·lable. Treballar a la cultura no requereix cap qualificació acadèmica o col·legial i, si tenim en compte les persones que aspiren a professionalitzar-se provinents de les escoles artístiques, dels màsters o de l’activisme associatiu, veurem que l’oferta de continguts i la demanda de llocs de treball creix molt més ràpid que el consum. Lamentablement paraules com oferta, demanda, públics, consum i venda d’entrades estan profundament estigmatitzades, de manera que una part important de la massa crítica artística ho fia tot a la responsabilitat pública, malgrat que qualsevol analista objectiu ens diria que el principal problema del sector és la manca de públics. El segon factor és l’efecte invers que genera la funció de repartidora que sovint fa l’administració en les seves polítiques de subvenció. La promoció preferencial d’associacions i empreses qualificades per exercir de locomotores sectorials està molt mal vista, de manera que molts ajuntaments opten per donar quantitats simbòliques a un nombre més elevat de petits projectes i evitar la crítica que suposa consolidar grans iniciatives culturals. En realitat, un sistema cultural amb iniciatives privades sòlides (socials o empresarials) que comparteixin objectius públics afavoreix millor les bones pràctiques laborals que no pas un univers de petits projectes, socialment compromesos però econòmicament mal dotats. El tercer factor prové d’una constant i perversa confusió entre empreses i associacions sense afany de lucre. Una considerable part de la nostra realitat cultural ha esdevingut empresa, condicionada per normatives públiques que ho exigeixen per atorgar-los subvencions, però ni els objectius, ni el funcionament, ni la perspectiva de mercat del projecte són empresarials. Una associació i una empresa no poden ser analitzades ni tractades de la mateixa manera, ni poden ser objecte de les mateixes exigències. És evident que un ajuntament ha d’ajudar tot el que tingui un interès cultural objectiu amb independència de la seva mida, just per això cal que tingui una política complementària que tracti els grans projectes articuladors socioprivats, de manera similar a com ho fa amb les seves estructures pròpies. Aquesta qüestió potser s’hauria de resoldre des dels departaments d’Economia i Comerç, però és evident que ara per ara genera molta confusió. Un quart factor és la manca d’una legislació eficient que reculli les particularitats d’intermitència de la cultura i que asseguri l’accés normalitzat dels seus professionals a l’atur i a la jubilació. El Congrés de Diputats està a punt d’iniciar la tramitació definitiva de la llei de l’estatut de l’artista, però convé clarificar que no es tracta d’una norma que generi efectes per si sola. Caldrà estar homologat (censat) per fer la feina artística i cultural, caldrà demostrar una correcta inserció laboral i caldrà acceptar unes certes regles de joc en matèria de recepció de beneficis socials. Tot plegat obliga a repensar les pràctiques dels sectors culturals en matèria patronal i sindical, de la mateixa manera que caldrà afinar els criteris d’afiliació i defensa del drets laborals d’algunes de les actuals associacions de professionals del sector. També caldrà solucionar els problemes que pateixen els professionals autònoms de comú acord amb els de la resta de sectors. Acabar amb la precarietat del sector cultural no depèn únicament d’un increment pressupostari i d’una política generosa de subvencions sinó d’una profunda revisió de la manera com funcionen les seves organitzacions, de la revisió crítica d’alguns prejudicis semàntics a l’hora de parlar d’economia de la cultura i de qüestionar amb rigor alguns mantres força arrelats que ara per ara alimenten les desavinences i els enfrontaments entre els professionals de l’art i la cultura. Xavier Marcé Article publicat al diari ARA

Categories
Activitats

La taula sobre polítiques culturals del Fòrum Cultura 2020 inicia els seus treballs

Dimarts, 29 de gener, se celebrà la primera sessió de la taula de debat del Fòrum Cultura 2020, dedicada aquesta a les polítiques culturals i que coordina Esteve León. Aquesta és la vuitena i darrera taula temàtica d’aquest fòrum, que celebrarà una segona reunió de treball el proper dia 6 de febrer. La trobada se celebrà a la sala cervantina de la Biblioteca de Catalunya, i comptà amb la participació del president del Cercle de Cultura, Segimon Borràs, del coordinador general del Fòrum Cultura 2020, Jordi Pardo, Gemma Carbó, Xavier Cubeles, Pepe Serra, Jordi Sellas, Andreu Garrido, Montse Ayats, Laura Bertran i Núria Sempere; molts dels quals havien estat coordinadors de les anteriors taules de debat. La reunió serví per posar en comú les principals aportacions de les set taules precedents i per apuntar els principals temes que seran desenvolupats a la propera reunió.  

Categories
Activitats

La taula sobre polítiques culturals del Fòrum Cultura 2020 inicia els seus treballs

Dimarts, 29 de gener, se celebrà la primera sessió de la taula de debat del Fòrum Cultura 2020, dedicada aquesta a les polítiques culturals i que coordina Esteve León. Aquesta és la vuitena i darrera taula temàtica d'aquest fòrum, que celebrarà una segona reunió de treball el proper dia 6 de febrer. La trobada se celebrà a la sala cervantina de la Biblioteca de Catalunya, i comptà amb la participació del president del Cercle de Cultura, Segimon Borràs, del coordinador general del Fòrum Cultura 2020, Jordi Pardo, Gemma Carbó, Xavier Cubeles, Pepe Serra, Jordi Sellas, Andreu Garrido, Montse Ayats, Laura Bertran i Núria Sempere; molts dels quals havien estat coordinadors de les anteriors taules de debat. La reunió serví per posar en comú les principals aportacions de les set taules precedents i per apuntar els principals temes que seran desenvolupats a la propera reunió.  

Categories
Opinió

Objectius de l’ICEC: impuls, capacitació i públic

Em demana des del Cercle de Cultura si com a nou director de l’ICEC podria escriure per al seu blog i jo, envalentonat, responc que sí. Però sobre què he d’escriure, em pregunto, si fa ben poc que sóc al capdavant? I amb ritme de 7 reunions per dia, per començar a comprendre el funcionament d’aquesta màquina, miro de buscar forats per escriure’l.  D’entrada, constato allò que des del sector privat sempre he sentit respecte de l’ICEC: Som una institució àgil en el seu funcionament, propera en la relació amb les empreses culturals, i resolutiva amb els entrebancs que sorgeixen en la relació entre empreses i administració i amb els assumptes que sorgeixen amb d’altres administracions.  Sense anar més lluny, el 2018 ha estat un any de necessària “creativitat” alhora de mantenir els pilars fonamentals sobre els que treballa l’ICEC, per la suspensió definitiva de la famosa “taxa” a les operadores d’internet que ens deixava, de sobte, sense els ja famosos 16 M€. Assumit això, i a l’espera de tenir un pressupost aprovat que restitueixi la capacitat de maniobra, ja treballem en el curt i mitjà termini amb algunes idees: 1.- Impuls. Aquesta paraula que adoptarem com a full de ruta. És aquest el nostre paper. Impulsar projectes que fan de la cultura la seva raó de ser. Projectes que aspiren a créixer (o seguir creixent) i que, per fer-ho, necessiten de suports com el nostre. Volem empreses i entitats culturals fortes. 2.- Capacitació. Aquest impuls que he esmentat, no pot venir només per la banda financera. Ja fa anys que el Servei de Desenvolupament Empresarial, SDE, fa divulgació i formació per ajudar a millorar el funcionament de les empreses. El 2019 ja té un calendari d’accions encaminades a aquesta escomesa. I com fan les empreses, mirarem de ser encara més eficients en la tria dels continguts, per tal que s’adaptin més a les necessitats d’aquelles organitzacions que hi participin 3.- Públic. Tots els esforços són en va, si no aconseguim que més persones accedeixin a l’activitat cultural que es fa al país. En aquest sentit, treballarem per ajudar totes aquelles iniciatives dels diversos agents culturals, que permetin activar, fidelitzar i ampliar el públic cultural. Hi ha molts projectes en aquest país que poden contribuir-hi. Tot plegat ho farem conviure amb la posada en marxa del pla integral del teatre, la represa del pla integral de la música, el pla de lectura, entre d’altres iniciatives. I també el reforç d’un sector audiovisual que reclama més cinema català a les pantalles i a les cases. D’unes llars que reclamen nous formats i nous llenguatges als quals hem d’atendre si no volem perdre allò que sovint ens han atribuït com a país: l’impuls. Per parlar de tot plegat som aquí sempre que calgui, amb ganes d’escoltar tot allò que serveixi per sumar.  Miquel Curanta Director de l’ICEC  

Categories
Activitats

El Fòrum Cultura 2020 ja ha celebrat 7 de les seves 8 taules programades i encararà la seva fase final a inicis del 2019

El Fòrum Cultura 2020, el procés de reflexió al voltant dels reptes, prioritats i elements de canvi que afecten el món de la cultura organitzat pel Cercle de Cultura, ha reprès els seus debats durant els mesos d’octubre fins desembre de 2018. Uns debats centrats en les relacions Barcelona i Catalunya i la seva projecció internacional, el finançament de la cultura i els reptes de la cultura a l’era digital. A inicis del 2019 se celebrarà la darrera taula de debat sobre quines haurien de ser les polítiques culturals per als pròxims anys i, posteriorment, s’organitzaran les presentacions dels seus treballs i conclusions.  La segona fase de debats del Fòrum Cultura 2020, aquest p, continuà les tasques iniciades abans de l’estiu a les seves primeres quatre taules de debat. Com en les taules anteriors, el debat s’estructurà en dues sessions de treball en les quals participarà una representació sectorial i d’especialistes en la matèria tractada. De totes elles s’està elaborant un document de síntesi que contindrà les conclusions de la diagnosi, els principals reptes plantejats i les prioritats i propostes d’actuació sorgides en aquests espais de reflexió. Durant aquests darrers mesos del 2018 es van dur a terme tres noves taules, al voltant de les temàtiques següents: “Barcelona-Catalunya: territori i projecció internacional”, conduïda per Jordi Pardo, coordinador general del Fòrum, celebrada al Museu d’Història de Catalunya els dies 16 i 23 d’octubre: , i que comptà amb la participació de Carmen Zapata, Carme Fenoll, Mercedes Giovinazzo,Toni Cabré, Laia Gargallo, Oriol Martí, David Ibáñez, Francesc Vila Albet, Alfons Martinell, Salvador Sunyer, Roberto Olivan, Jordi Baltà i Santi Martínez. “Finançament de la Cultura”, coordinada per Lluís Bonet a la seu de la Fundació La Pedrera els dies 6 i 20 de novembre, i que tingué com a participants a Lluís Noguera, Marta Lacambra, Alfred Fort, Antoni Vallès,Anna Villarroya, Ramon Castells, Albert de Gregorio, Eulàlia Espinàs, Jonàs Sala, Mònica Arús, Lourdes Ridameya, Salvador Casals i Francesc Ten. “Els reptes de la cultura a l’era digital”, que va coordinar Jordi Sellas  els dies 28 de novembre i 5 de desembre a la seu de la Filmoteca de Catalunya, amb les intervencions d’Àngela Martínez, Susana Pérez, Josep Ma. Ganyet, Andrés Colmenares, Frederic Guerrero, Josep Perelló, Marisol López, Genís Roca, Isa Casanellas, Gina Tost i Conxa Rodà. A totes tres taules de debat hi van participar el president del Cercle de Cultura, Segimon Borràs i  també Jordi Pardo, més enllà d’haver-ne coordinat la primera d’elles. A la taula dedicada a la temàtica Barcelona i Catalunya. Territori i projecció internacional es van plantejar diversos objectius: com incrementar les audiències i públics i l’accés a l’oferta cultural; com assolir una major projecció internacional de l’activitat cultural i artística del país; com aconseguir un major equilibri territorial per captar i impulsar el talent i projectes d’alt valor afegit; i finalment, aconseguir la centralitat e la cultura com a eina clau per a la qualitat de vida, la cohesió social, competitivitat territorial i desenvolupament econòmic. En destacà la idea que Catalunya s’hauria de dotar d’una estratègia cultural público-privada en forma de pacte. En aquest sentit, es plantejaren noves visions de com afrontar la qüestió, com seria l’evolució de les polítiques centrades en la gestió de l’oferta a centrar-se en la gestió de la demanda arreu del territori, i el paper de Barcelona com a capital cultural del país i el debat centre-perifèria. Com un exemple d’equilibri territorial en el terreny cultural s’analitzà el paper de la xarxa de biblioteques Respecte la taula dedicada al Finançament del sistema cultural, es va fer una acurada diagnosi de les principals fonts de finançament, dels seus recursos, així com les prioritats i lògiques d’intervenció. S’analitzà el paper que han del sector públic: quin paper han tenir les administracions locals, si és o no prioritari que la Generalitat inverteixi en noves infraestructures; i a nivell estatal, quines propostes de millora fiscal caldrien, així com la necessitat d’una llei de mecenatge, pendent de fa anys. el paper del turisme com a oportunitat per a la cultura, més enllà de la conservació del patrimoni; la viabilitat econòmica del mateix sistema cultural, i amb ell la professionalització en la gestió de projectes i entitats. La darrera taula celebrada enguany, sobre els reptes de la cultura a l’era digital va analitzar la situació i oportunitats de la transformació digitals als sectors culturals. Entre d’altres temes es va estudiar la transformació i l’experimentació digital; la qüestió de com arribar al públic –del coneixement i anàlisi de les dinàmiques de consum- vinculat als canvis en la distribució i el seus protagonistes, actuals i futurs;  Pel que fa a l’àmbit del patrimoni i la documentació, es van apuntar com a factors claus la seva digitalització i preservació, l’accessibilitat i les dades obertes. Quatre factors que ajudaran a repensar les cartes de serveis d’equipaments i territoris. Tornà a ser present als debats la qüestió del finançament; des de com poder comptar amb més inversors coneixedors del sector a com poder fer créixer empresarialment les Startups. Anàlisi de la primera fase de debats: de maig a juliol del 2018 El passat mes de maig s’iniciava el Fòrum Cultura 2020, al voltant dels reptes, les principals prioritats i elements de canvi en el món de la cultura, des de la perspectiva de les polítiques culturals públiques, les institucions privades, l’acció cultural comunitària i el seu valor en la construcció de ciutadania, l’activitat cultural del món empresarial i les organitzacions del tercer sector. Les primeres quatre taules de treball inicials van ser: “Creació Artística”, coordinada per Jordi Balló i celebrada del 14 al 25 de maig al Teatre Romea. Hi van participar Ingrid Guardiola, Jordi González, Pau Carrió, Isabel Sucunza, Eduard Escoffet, Elena Martín, Judit Carrera, Agustín Fructuoso, Miquel-Lluís Muntané, Neus Ballús, Tania Brenlle, Jordi Muñoz, Francesc Serés, Agustí Fructuoso, Judit Carrera, Montse Serra, Pau Pérez, Toni Casares, Segimon Borràs i Jordi Pardo. “Cultura i Educació”, coordinada per Gemma Carbó i celebrada entre el 22 i el 31 de maig a l’ESMUC. Va comptar amb la participació de Núria Aidelman, Núria Sempere, Toni Monegal, Patricia Caicedo, Alfons Martinell, Pilar Giró, Mireia Mayolas, Eduard Miralles (recentment desaparegut) Eugènia Argimon, Javier Brun, Teresa Llobet, Alejandro Santaflorentina, Ignasi Gómez, Joan Manuel del Pozo, Segimon Borràs i Jordi Pardo. “Equipaments Culturals”, coordinada per Pepe Serra i celebrada al plató del CERC de la Diputació de Barcelona els dies 18 de juny i 2 de juliol. Va comptar amb la participació de Carlos Duran, Joan Morros, Pep Tugues, Marko Daniel, Xavier Fina, Tena Busquets, Gisel Noè, Clara Rodríguez, Mónica Campos, Josep Vives, Mireia Rosich i Àngels Margarit, juntament amb Segimon Borràs i Jordi Pardo. “Economia i Cultura”, coordinada per Xavier Cubeles, que va tenir lloc el 3 de juliol al Centre d’Art Santa Mònica de la Generalitat, i el 9 de juliol al plató del CERC de la Diputació de Barcelona. Hi van participar Clara Valle, Pepe Zapata, Karma Peiró, Salvador Anton Clavé, Gabriel Pinós, Dolors Ricart, Jordi Gratacós, Antoni Laporte, Ezequiel Baró, Àlex Costa, Montserrat Tort, Dolors Cotrina, Pere Vicens, Carles Sora, Joan M. Corbella, Josep Missé, Segimón Borràs i Jordi Pardo. En aquestes quatre taules de debat, es va donar una visió actualitzada dels principals reptes i prioritats que haurien d’estar en l’agenda del conjunt d’administracions i  d’operadors del sistema cultural de Catalunya per escurçar la distància entre el que somniem i la realitat, i proposar d’una forma pràctica i concreta elements per al desenvolupament dels sectors de la cultura com a elements fonamentals per al progrés social i comunitari, la qualitat de vida, l’activitat econòmica, la creació de competitivitat territorial i la seva relació amb altres sectors de l’activitat del país. Una de les principals consideracions compartides per les persones que hi van participar va ser l’oportunitat i necessitat d’aquest debat, i d’espais que connectin diferents visions, àmbits professionals i acadèmics, i les realitats diverses dels sectors de la cultura al territori. La taula de debat de Creació Artística va tractar sobre la relació entre els processos de creació i els espais, la gestió del talent i la participació creativa, i les dificultats d’encaix entre espais centrals de referència i les noves realitats emergents disperses pel territori, el paper de les dones creadores perquè puguin ocupar posicions de lideratge i se superi el decalatge entre la seva presència a l’àmbit educatiu i al camp professional de la creació. Així mateix es va abordar la necessitat de repensar els equipaments que es van posar en marxa els anys 90, seguint models que han estat superats per la realitat sociocultural i econòmica del país. A les dues sessions va ser permanent la preocupació en com detectar, primer, i acompanyar, després, el talent artístic i cultural.   A la taula sobre Cultura i Educació es va debatre sobre el problema de l’orientació en els ensenyaments artístics prioritàriament adreçats a la professionalització, mancant itineraris i projectes diversificats que incideixen a l’hora d’explicar la fractura de públics. En aquest sentit es va apuntar la necessitat que les polítiques educatives haurien d’integrar l’escola, l’entorn i els espais i culturals. Les dues sessions dedicades a Equipaments culturals van reflexionar sobre el paper dels equipaments culturals, majoritàriament impulsats o reactivats amb la recuperació de la democràcia, i especialment als anys 90, requereixen un nou encaix en el sistema cultural del país, en tant que eines al servei del sistema cultural i no una finalitat en si mateixos. Respecte a la innovació en la gestió, concepció i desenvolupament d’aquests equipaments culturals, es van apuntar diverses qüestions, com els reptes digitals, la diversitat cultural, la inclusió i accessibilitat social a una realitat cada vegada més culturalment diversa. Totes elles reclamen i fan necessari un replantejament de les seves funcions bàsiques i dels sistemes tradicionals de proveir-los, així com de la seva governança. Els treballs de la taula de debat sobre Economia i Cultura es van centrar en tres grans àmbits: els impactes directes de l’activitat cultural en l’economia i la creació de competitivitat; els seus impactes indirectes en activitats com el turisme, les exportacions d’altres productes, l’atracció d’activitats i d’inversions procedents de l’exterior; i els impactes sobre la cohesió social, la qualitat de vida i el benestar de les persones. Malgrat els potencials de l’activitat cultural i la força creativa del país, i la relació amb sectors relacionats com el turisme, l’economia creativa i la innovació en altres activitats tradicionals, durant aquestes jornades de reflexió es va constatar el fet que la cultura continua essent considerada com una despesa, en lloc de ser valorada com a una inversió. Una visió que explica les dificultats de finançament dels sectors culturals en el moment actual davant dels reptes que representen la globalització i les relacions internacionals del sistema cultural de Catalunya. Fase final: 2019 A inicis de l’any vinent se celebrarà la vuitena i darrera taula de debat, dedicada a les polítiques culturals públiques, que coordinarà Esteve León. Les aportacions de cadascuna de les taules de debat han generat uns documents de treball, que en finalitzar el Fòrum Cultura 2020 seran presentats públicament i analitzats en diferents actes i documents. El Fòrum Cultura 2020 compta amb la col·laboració del Cercle d’Economia, del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Així també, aquest procés de debat ha comptat amb la col·laboració de la Fundació Teatre Romea, l’ESMUC, el CERC de la Diputació de Barcelona, el Museu Arts Santa Mònica, el Museu d’Història de Catalunya, la Fundació Catalunya – la Pedrera i la Filmoteca de Catalunya, per a celebració de les reunions de les seves diverses taules de debat.

Categories
Activitats

El finançament del sistema cultural: objectiu de la sisena taula de debat del Fòrum Cultura 2020

El 6 de novembre es va celebrar la primera sessió de la taula sobre finançament del sistema cultural, coordinada per Lluís Bonet, qui va elaborar un document de debat per aquesta sisena taula del Fòrum Cultura 2020. L’eix dedicat al finançament de les activitats culturals està connectat amb totes les altres temàtiques del Fòrum Cultura 2020, però molt especialment amb l’eix 4 sobre les relacions entre “cultura i economia” que tingué lloc el passat mes de juliol. Cal, per tant, partir de les conclusions d’aquell debat i de les estadístiques de finançament disponibles (un quadre distribuït ja en aquell debat al que se li sumen altres dades sobre despesa pública) per tal de poder avançar.  En Xavier Cubeles, coordinador d’aquell eix, en les seves notes d’introducció, avaluava l’assignació dels recursos disponibles monetaris (i també humans) des de la perspectiva de la demanda; és a dir, els recursos procedents de la pràctica i el consum cultural de la ciutadania, les inversions de les empreses privades, les aportacions privades fetes per les organitzacions sense ànim de lucre, els ingressos procedents dels mercats exteriors i la despesa pública en cultura (veure quadre 1). La inversió en cultura, com en qualsevol altra activitat econòmica, depèn de la demanda (el volum de negoci) i del marge potencial estimats pels seus inversors. El volum total d’aquesta demanda correspon a la suma de la despesa intermèdia i final que els agents econòmics domèstics i externs realitzen (veure quadre 1). Per això és important conèixer l’evolució d’aquestes magnituds i com es distribueixen per sectors i subsectors culturals, mercats (territoris geogràfics o digitals) i tipologia d’agents. Malauradament no disposem de dades prou desagregades ni actualitzades. Cal, per tant, partir de la informació quantitativa i qualitativa que entre tots podem aportar. Els principals agents amb capacitat per invertir recursos financers en l’àmbit cultural són les administracions públiques (veure gràfic 1 i quadre 2) i els productors privats (informació malauradament no disponible). Les primeres no acostumen a buscar un retorn directe de la inversió, mentre que els segons volen, com a mínim, recuperar els recursos globalment invertits amb l’objectiu de mantenir (i a ser possible lucrar-se) la seva activitat econòmica i cultural. Altres inversors, en termes quantitatius molt menys importants, són els propis artistes (que estan disposats a autoexplotar-se per poder tirar endavant la seva obra), les fundacions privades i alguns ciutadans individuals que inverteixen (com a donatiu i/o precompra) en projectes canalitzats per plataformes de microfinançament participatiu. En aquest sentit, ens podem preguntar: de quins segments de la societat provenen els recursos financers? Respon la demanda adquirint l’oferta disponible que tant a costat produir? Quin pes té la demanda i l’oferta domèstica en relació a la que prové de l’exterior? Quin retorn té la inversió en els diferents tipus de productes i sectors culturals? Quin tipus d’estratègies de finançament són més comunes o més apropiades a cada tipus de producte? Quina és la resposta dels intermediaris financers? Com han canviat durant els darrers anys? En quina mesura es pot augmentar o incentivar el finançament a aquelles activitats o productes més alternatius? L’escenari que s’esbossi amb la resposta a aquestes preguntes pot ajudar a dibuixar unes perspectives de desenvolupament i recomanacions de millora del finançament de la cultura a Catalunya en els propers anys.En aquesta primera sessió de debat es van tractar els següents temes: – Anàlisi de les principals fonts de finançament de la cultura a Catalunya, dels seus recursos potencials, prioritats i lògiques d’intervenció. – Despesa pública corrent, despesa d’inversió i beneficis fiscals de les administracions públiques: pes dels diferents capítols de despesa, i distribució per activitats, sectors i territoris; limitacions i capacitat d’incentiu dels diferents instruments. – Inversió de productors privats: volum, caràcter (producció, coproducció financera o executiva), retorn de la inversió i distribució per activitats, sectors i territoris – Patrocini empresarial, mecenatge privat (fundacions) i microfinançament participatiu (crowdfunding) – Consum privat, domèstic i estranger, per activitats, sectors i territoris – Intermediació financera, pública i privada.

Categories
Notícies

La taula de debat sobre els reptes de la cultura a l’era digital celebra la seva primera reunió a la Filmoteca de Catalunya

Dimarts 13, a la seu de la Filmoteca de Catalunya, se celebrà la primera reunió de la taula de debat sobre els reptes de la cultura a l’era digital, que coordina Jordi Sellas. L’impacte de la digitalització en el món cultural ja havia planat en els debats de les anteriors sessions de treballs del Fòrum Cultura 2020, però en aquesta setena taula s’està analitzant de forma aprofundida quines respostes es poden donar als nous reptes que planteja. En aquesta sessió inicial, va tenir un especial relleu l’anàlisi de la transformació digital, tecnològica dins l’ecosistema cultural, tot destacant la importància de l’experimentació en aquest àmbit i la necessitat de l’alfabetització digital de les institucions culturals, al seu interior. La sessió finalitzà fent un repàs dels sectors de la creació i producció cultural, deixant per a la propera reunió l’anàlisi de la distribució de la cultura i del seu consum i públics, atenent a la nova realitat de nous productes culturals, noves audiències i el sorgiment de nous perfils professionals. En aquesta sessió hi van participar Àngela Martínez, Susana Pérez, Marisol López, Josep M. Ganyet, Andrés Colmenares, Genís Roca, Frederic Guerrero i Josep Perelló.

Categories
Opinió

Cas Pasqual: dues acotacions per al debat

Lluny de ser una serp d’estiu, el cas de Lluís Pasqual ha reprès amb l’inici de setembre amb tota la intensitat que calia esperar atès el que semblava un tancament de circumstàncies. Ningú no pot negar la importància del treball portat a terme per Pasqual en el medi teatral en la seva llarga i aplaudida trajectòria. Però això no es discuteix. El ‘cas’ va esclatar quan, arran de la notícia de la seva continuïtat en la direcció del Teatre Lliure, una actriu que hi havia col·laborat l’acusa d’abús de poder i de tracte despòtic des de les xarxes socials, ocasionant opinions i manifestos a favor i en contra. Després de la primera embranzida, el Patronat del Lliure va declarar que Pasqual continuaria només per dos anys per tal de facilitar la renovació dels estatuts que, entre altres coses, han de determinar com es configura l’accés a la direcció del teatre. També es va saber que Àlex Rigola, membre del Patronat, s’havia mostrat partidari de la limitació dels mandats i de la paritat en la programació. Fins que el primer de setembre el tema esclata de nou amb l’anunci fet pel mateix Pasqual sobre la seva dimissió.  De nou s’ha generat un allau d’opinions i comentaris a les xarxes i als mitjans, aquesta vegada amb més contundència, fins i tot amb lectures polítiques al caire de les circumstàncies actuals del país. Més enllà de posicionaments maximalistes,  una de les coses que ha quedat més clares és que el cas Pasqual posa damunt la taula temes relatius a la salut cultural del país que, tard o d’hora, s’han de debatre i resoldre. N’extrec dos que em semblen especialment significatius: el poder de les xarxes social en convertir la dialèctica en fets, i l’accés a les responsabilitats de comandament en l’àmbit de la cultura. A les declaracions fetes el 2 de setembre Pasqual es lamentava que les xarxes socials poden destruir qualsevol reputació i que havien decidit que la propera direcció del Lliure havia de ser per a una dona jove. Totes dues coses són versemblants, amb matisos. A les xarxes s’han forjat no només reputacions sinó autèntiques creacions de personalitat, i algunes amb prou fortuna; hi ha qui ha aconseguit una determinada identitat  a base de presència, contundència i constància, des del fenomen dels influèncers fins a  perfils orientats a objectius concrets, tot i que la vida virtual arriba a magnificar fins a la distorsió les aparences. La realitat com a element corrector i de contrast a més de ser tossuda és un factor determinant. La destrucció de la reputació de Pasqual hauria hagut de ser, ha de ser contrastada pels mitjans i els procediments que tota societat o institució democràtica té capacitat d’exercir. Era suficient la discussió virtual per malmetre la reputació d’una personalitat?  O, hi havia algun altre problema latent que ha emergit arran del batibull virtual sobre el qual el Lliure s’hauria de pronunciar? És suficient una confrontació de manifestos epidèrmics a favor o en contra sense contrastar-ne les causes des de la realitat empírica del Lliure i del sector teatral? L’atribució generalitzada del decantament del problema a les xarxes socials prescindint de la realitat em fa l’efecte d’un mutis pel fòrum. L’accés a les responsabilitats de comandament al medi cultural és un dels grans temes pendents de la praxi de les polítiques culturals al nostre país. És un fet, com a mínim, curiós que quan la qüestió s’ha plantejat obertament i en públic ha estat quan hi ha hagut canvis de directius que han exercit  llargament segons la modalitat de la lliure designació. Un dels casos més singulars va ser el del CCCB quan en van ocupar la direcció els successors de Josep Ramoneda després de vint-i-dos anys que la mateixa persona hagués estat al front de la institució; llavors es va demanar que el lloc fos cobert per concurs públic. Com aquest,  d’altres. Val a dir que aquesta modalitat en el sector públic i també en el privat està cada cop més qüestionada, que el seu revestiment a través de requisits sovint no evita l’aparença d’opacitat i que l’exigència de transparència és un posicionament de salut democràtica afortunadament creixent. .  L’exemple dels països i societats més avançades en la praxi de les polítiques culturals presenta models alternatius, complementaris i compatibles a favor dels perfils necessaris per a la professionalització de la cultura. Sovint són formats de concurs públic per poder decidir lliurament en favor de la millor candidatura dotats amb eines de precisió, com la limitació o renovació limitada de mandats, definició d’(in)compatibilitats, currículums contrastats o exposició de projectes amb garanties de viabilitat, entre altres. Aquest modus operandi  ha estat adoptat en els darrers temps per part d’algunes entitats i institucions culturals i cal esperar que esdevingui praxi generalitzada en els nous contextos de transparència. Fóra desitjable que el cas Pasqual esdevingués una fita que depassés l’escenari del Teatre Lliure.  Vinyet Panyella Article publicat a: https://www.elnacional.cat/lallanca/ca/profunditat/cas-pasqual-dues-acotacions-per-al-debat_302088_102.html