Un dels grans reptes que afronta la música clàssica al segle XXI està sens dubte relacionat amb la seva difusió i amb el desenvolupament i manteniment de noves audiències. Els orígens d’aquesta situació es remunten al segle XX, quan sota l’influx d’artistes com Marcel Duchamp, es va començar a repensar el concepte d’obra d’art, concloent amb la fi de l’hegemonia del creador i es va donar pas a una participació cada vegada més activa de l’audiència. A partir de finals del segle XX, Internet va produir una autèntica revolució de la indústria musical que va canviar per sempre les seves formes de distribució i comercialització. No obstant això, la revolució més gran la constitueixen les infinites possibilitats que ofereix per a persones de diversos grups socials i nacionalitats, per a la preservació i difusió de repertoris en perill d’extinció, permetent als músics connectar amb les audiències en l’àmbit global, desenvolupar nínxols de mercat i establir xarxes d’intercanvi a nivells que abans mai s’havien imaginat. Com a resultat d’això, l’espai d’execució-difusió de la música s’amplia per incloure el món virtual, podent atreure comunitats que comparteixen interessos similars o trets identitaris comuns. Aquest escenari presenta nous reptes per als intèrprets que han de sumar al seu arsenal d’eines, el coneixement d’Internet, amb la finalitat de desenvolupar comunitats virtuals, tenir una presència online i proposar noves formes d’execució i relació amb les seves audiències. No obstant això, fins al moment, la majoria de les interaccions entre els músics i les seves audiències al món digital, es continuen produint dins de l’antic paradigma d’Internet, és a dir, el que implica l’existència d’una audiència que és receptora passiva de continguts, alguna cosa similar al model utilitzat per la televisió. Per aquesta raó m’interessa reflexionar sobre el que esdevé en el si del Barcelona Festival of Song, esdeveniment que des de 2011 integra l’Internet de segona generació, creant un espai de treball intercontinental per a l’ensenyament i l’execució de la música, permetent el desenvolupament de noves formes de relació entre els músics i les seves audiències i contribuint al desenvolupament d’un nou paradigma en el qual l’audiència i els músics participen de manera activa i simultània. Aquest context obliga a les institucions d’educació musical a repensar els seus currículums i als músics a desenvolupar eines i habilitats que afavoreixin noves formes de ser músic i de fer música i en les quals hi intervé la tecnologia.
