Categories
Opinió

Diversitat, necessitats i desigualtats en la participació cultural a Barcelona

Nicolàs Barbieri ens ofereix una síntesi dels principals resultats de l’Enquesta de participació i necessitats culturals de Barcelona. Un estudi que entèn “pot ser rellevant per als diferents agents de la ciutat, així com per a la presa de decisions públiques”. He tingut l’oportunitat de formar part de l’equip que ha impulsat la primera Enquesta de participació i necessitats culturals de Barcelona, conjuntament amb Montse Tort i Assumpta Manils de l’Observatori de dades culturals (ICUB). Ha estat un gran repte, perquè hem volgut desenvolupar un enquesta alhora rigorosa i innovadora, que vagi més enllà del consum cultural i que incorpori les diferents dimensions de la participació cultural, així com les necessitats i valoracions de la ciutadania. Trobareu l’informe sencer aquí, però destaco a continuació alguns dels resultats principals: -La participació cultural a la ciutat és extensa i diversa, i no es limita a les activitats promogudes per les institucions i organitzacions culturals, sinó que es desenvolupa també a través d’altres activitats no sempre reconegudes com a culturals. -La participació cultural està condicionada per desigualtats, i no només diferències. El teu codi postal, el teu entorn familiar, el teu nivell d’estudis, el teu origen, el teu gènere o la teva edat són importants per entendre les desigualtats en el dret a participar en la vida cultural de la ciutat. -Les necessitats culturals són transversals al conjunt de la ciutadania. Tant les persones que realitzen activitats de forma sovint, com les que no ho fan, voldrien dedicar-hi (més) temps. Però… -Existeixen importants desigualtats en les necessitats culturals. Si parlem del que s’anomena activitats de cultura legitimada (promoguda per institucions i organitzacions amb més poder prescriptiu), les persones que tenen menys oportunitats, tenen també més necessitats o voluntat de participar-hi. Aquí també el teu barri i el teu entorn familiar expliquen les desigualtats. També cal dir que les dones manifesten més necessitat i voluntat que els homes de participar en aquestes activitats. -El dret a l’educació en les expressions artístiques està condicionat per importants desigualtats. Entre altres factors, viure en un barri de renda mitjana o alta implica tenir més oportunitats per a la formació artística i cultural. -L’enquesta pregunta també per la valoració de les expressions culturals en la vida de les persones i la ciutat. En aquest cas, a diferència de la participació i les necessitats, no es perceben desigualtats significatives. Les persones, independentment de la seva situació, atorguen molta importància i diferents valors a les arts i la cultura. També és equitativa l’alta importància que la població atorga als ensenyaments artístics que es desenvolupen en els centres educatius. -Finalment, un altre aspecte innovador de l’enquesta és la incorporació del concepte d’actiu cultural, espais de referència per a la participació cultural a la ciutat. Una gran part de la població valora com a actius culturals els espais no sempre reconeguts com a tals. Mentre que els equipaments de proximitat, com biblioteques i centres cívics, destaquen pel seu valor públic. Entenem que el coneixement generat pot ser rellevant per als diferents agents de la ciutat, així com per a la presa de decisions públiques. Trobareu molta més informació i dades en el document que explica el procés d’elaboració de l’enquesta i l’anàlisi dels resultats. (article publicat originàriament a https://ubicarse.net/2020/02/14/diversitat-necessitats-i-desigualtats-en-la-participacio-cultural-a-barcelona/)  

Categories
Opinió

Montjuïc com a prioritat

En aquest article, Fèlix Riera considera que la muntanya de Montjuïc és estratègica per a Barcelona com a zona generadora d’interseccions, com a node per establir-hi xarxes culturals. Mentre es continua discutint com, quan i qui definirà un projecte de govern metropolità capaç de fer valdre una de les majors àrees d’activitat econòmica, creativa i social d’Europa, es comença a constatar que potser sigui l’àmbit cultural el que pugui arribar a impulsar-la i definir-la. Un exemple que ajudarà a observar el potencial de la cultura com a factor clau per a l’impuls efectiu i no retòric de l’àrea metropolitana és el desenvolupament de la muntanya de Montjuïc. La muntanya de Montjuïc, que pertany al terme municipal de Barcelona, porta diversos anys generant sinergies amb l’Hospitalet de Llobregat amb relació a la Fira de Barcelona per utilitzar espais amb iniciatives com el Sónar o el Mobile World Congress. La col·laboració entre els dos municipis projecta l’allargada ombra cultural de la muntanya de Montjuïc sobre una àrea d’influència que transcendeix els termes municipals i s’inscriu en la idea de la cultura com a creadora d’espais d’intersecció geogràfica i vivencial. Si considerem la muntanya de Montjuïc com una zona generadora d’interseccions, com a node capaç d’establir xarxes, veurem que és estratègica per a Barcelona per quatre factors: 1. Concentra una gran oferta cultural de gran qualitat i de gran valor estratègic per a la ciutat en unir tradició i contemporaneïtat;  2. La posada en marxa des del Consorci de la Zona Franca de l’àrea de la Marina del Prat Vermell amb el projecte Barcelona Talent Districte per construir una gran zona d’habitatges destinats al talent i als joves; 3. La presa de consciència que Montjuïc, amb més metres quadrats que el Central Park de Nova York, permet unir un projecte de zona basat en la natura, la sostenibilitat i l’oferta cultural, com queda establert en el pla d’actuació per a la muntanya de Montjuïc definit per l’ajuntament de Barcelona i que es va obrir als ciutadans amb 229 propostes presentades; i 4. El seu enclavament geogràfic el converteix en expressió i punt de partida d’una concepció metropolitana que irradia valor, tant dins com fora de Barcelona, ??convertint-lo en una nova centralitat de la ciutat. Aquests quatre factors adquireixen tota la seva significació estratègica quan mirem les ofertes culturals que ens ofereix Montjuïc, com són: El MNAC, la Fundació Joan Miró, el Pavelló Mies Van der Rohe, el CaixaForum, el Museu d’Arqueologia de Catalunya, el Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch, l’Institut del Teatre, el Teatre Lliure, el Mercat de les Flors, el Palau Sant Jordi on es realitzen grans concerts musicals, la Fira de Barcelona, ??el Festival Grec, el Poble Espanyol, l’espai de Ferran Adrià. Aquesta immensa densitat cultural encaixa en un espai de gran valor simbòlic, en ser un dels pulmons naturals de Barcelona. La suma de totes aquestes iniciatives planteja una pregunta a les institucions públiques: Com aconseguir que aquesta oferta fragmentada es coordini per a treure’n el màxim profit per a la ciutat? La pregunta es  porta ja formulant tant des de l’Ajuntament de Barcelona com des de les mateixes institucions, com és el cas de la Fundació Miró, el MNAC o la Fira de Barcelona, ??però sense acabar de concretar la forma de passar de les idees a un pla d’acció. Pavelló Victòria Eugènia Ara es donen les condicions per desenvolupar un pla entre totes les institucions que permeti arribar al 2029, any previst per a celebrar els cent anys de l’exposició universal de Barcelona del 1929, que converteixi Montjuïc en una àrea efectiva per al desenvolupament del patrimoni, la creació i el talent, que fixi les bases per consolidar una àrea creativa connectada al món, que doni suport al MNAC per ampliar el seu projecte expositiu amb la incorporació del pavelló Victòria Eugènia de Josep Puig i Cadafalch que ha estat reformat el 2018. Aquest suport també s’ha de concretar amb més compromís econòmic per part de les administracions, millorant els accessos a Montjuïc i la utilització de l’espai on cal més transport públic, més aparcaments, seguretat i millor transitabilitat quan plou. La Fundació Miró s’ha de convertir en símbol de la relació entre art, naturalesa i arquitectura, tres conceptes que sintetitzen els valors del segle XXI. S’ha d’afavorir el desenvolupament del CaixaForum com a espai de connexió de tradició i modernitat, apostant per la seva enorme capacitat de generar públic. Un plantejament integral de desenvolupament i potenciació de l’àrea cultural de Montjuïc permetrà afrontar la necessària reforma del Paral·lel i de Sants. No hem d’oblidar que per Montjuïc hi passen milions de visitants i, d’altra banda, hi ha els que gaudeixen del pulmó verd de Barcelona corrent o passejant pels seus parcs. Tot això implica definir quin Montjuïc volem per a la dècada vinent. El Teatre Lliure, el Mercat de les Flors, el Festival Grec i l’Institut del Teatre confirmen des de fa anys, amb les seves ofertes artístiques, que es podria treure més profit del seu treball per tal d’establir una àrea d’influència cultural més sostinguda en el temps i que redundi en la ciutat. El paper de la Fira de Barcelona hauria de veure en projectes com el Sónar el paper definitori que representa com a moderador i impulsor de grans esdeveniments culturals que connecten Barcelona amb l’Hospitalet. La muntanya Montjuïc, que arriba als 185 metres d’altura, s’ha de plantejar com a projecte prioritari per a la Barcelona dels deu anys vinents, generant una unió, via interseccions, d’àrees com Sants, el Paral·lel, el port de Barcelona, ??l’Hospitalet de Llobregat, el Prat i la Zona Franca. Montjuïc adquiriria una dimensió única, tant territorial com econòmica, social i cultural que podria ser la prova pilot per a afrontar altres projectes que posseeixen aquest valor basat en la seva capacitat potencial per a traçar connexions. Article publicat a “Política i Prosa”: https://www.politicaprosa.com/montjuic-com-a-prioritat/

Categories
Opinió

El debat sobre la cultura a l’àrea metropolitana de Barcelona

El digital cultural Hänsel i Gretel ha publicat dos articles, escrits per Xavier Marcé i Jaume Forés Juliana que reflexionen sobre la situació de la cultura a l’àrea metropolitana de Barcelona i com s’hauria d’afrontar en el futur, com a gran espai de creació, comunicació i consum cultural de referència internacional. Qüestions com la comunicació, la consecució de polítiques conjuntes dels municipis que l’integren, la cooperació público-privada per facilitar la relació entre públics i creadors, o sobre quina estructura de governança hauria de tenir aquesta gran metropoli europea més enllà de l’esfera cultural però amb aquesta com a protagonista, són qüestions que analitzen els dos autors i que podreu llegir íntegres en aquest portal. El futur de la cultura metropolitana Jaume Forés Juliana  Els darrers anys, coincidint amb el desplegament del procés, ha anat ressorgint, de forma tímida, la idea d’una zona metropolitana amb major poder de decisió i capacitat de gestió que pugui donar respostes eficients a les necessitats dels seus ciutadans. És interessant recalcar la coincidència temporal entre el ressorgiment de la visió metropolitana i la reobertura del debat nacional en una espècie de revival 2.0 de les velles idees tensores de Pujol i Maragall. Malgrat tot, la realitat demogràfica i social contemporània és ben diferent de la dels anys 80 i 90 i, si la conurbació de Barcelona era vista per Pujol i Maragall com un camp de batalla polític clau per tal de dirimir quin camí hauria de seguir la nova Catalunya autonomista i per palesar quin dels dos partits polítics – CIU o PSC – ostentava més poder, actualment, la regió metropolitana de Barcelona, el sisè aglomerat urbà de la Unió Europea, el més important i extens de la Mediterrània, batalla per emfatitzar les seves capacitats d’atracció i fer valer la seva posició dins del gran escenari del món. Barcelona, ens agradi o no, ja no es deu només als seus habitants; Barcelona ha esdevingut una ciutat mundial i un dels seus reptes actuals és saber conjuminar les necessitats dels seus ciutadans locals amb la dels seus ciutadans globals. La vessant global de la ciutat ha propiciat l’aparició de fenòmens diversos – com la gentrificació, la precarietat laboral, l’escassetat del sòl o l’esclat turístic – amb efectes immediats més enllà del seu límit municipal. Per això, avui en dia ja no es discuteix la idoneïtat d’un ens amb personalitat jurídica pròpia i autonomia d’acció com l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB): quan les decisions que es prenen des de l’alcaldia de Barcelona poden afectar la població i l’economia dels municipis veïns, potser cal pensar en un sistema en el qual la població d’aquests municipis també pugui dir-hi la seva. Àmbits com la planificació territorial, l’urbanisme, el transport i la mobilitat, la gestió de residus i l’abastament d’aigües, la protecció del medi ambient, el desenvolupament d’infraestructures i la promoció econòmica o social, fa temps que estan sota l’òrbita de la gestió metropolitana i, com més ha anat, més s’hi ha aprofundit. Sobretot, a partir del 2010, quan amb la creació de l’AMB es recuperà aquella vella idea de la Corporació Metropolitana de Barcelona que Pujol va disgregar en tres Entitats Metropolitanes diferents el 1987. No es tracta només d’unificar criteris d’acció sinó també d’optimitzar recursos i oferir serveis al major nombre de ciutadans possible i de la forma més eficient possible. No es tracta, o no s’hauria de tractar ja, d’una competició de poders polítics sinó d’una racionalització de les polítiques que, al cap i a la fi, acabaran afectant per igual a tota la població urbana. Tot i amb això, dins del debat barceloní, els darrers tres o quatre anys, ha anat agafant pes un enfocament tradicionalment aliè al debat clàssic sobre les zones metropolitanes: l’enfocament cultural. Si l’AMB va ser creada per millorar la qualitat, l’eficiència i l’eficàcia dels serveis públics prestats per les administracions que actuen en el territori metropolità, tot perseguint una major aproximació de l’administració a les necessitats dels ciutadans, per què els serveis culturals n’haurien de quedar exclosos? L’AMB no hauria de vetllar també per a millorar-ne la seva qualitat, eficiència i eficàcia? Si creiem en la concepció contemporània de cultura com a dret fonamental dels ciutadans, una entitat com l’AMB no hauria de vetllar pel correcte accés a aquest dret entre les administracions que la integren? Què caldria per poder bastir polítiques culturals d’abast metropolità? El proppassat novembre es va intentar respondre a aquesta qüestió en una jornada de debat celebrada al CitiLab de Cornellà. S’hi van exposar cinc grans objectius que haurien de guiar la política cultural metropolitana: definir unes polítiques conjuntes de públics i audiències; crear eines de comunicació i difusió cultural metropolitanes; aplicar polítiques econòmiques d’ajuts i subvencions culturals d’abast metropolità; crear un observatori que permeti extreure dades sobre el consum i el retorn social de la cultura metropolitana i assolir una gestió horitzontal de les polítiques culturals seguint un model de cooperació i codisseny efectiu entre les administracions públiques i les entitats ciutadanes. Aquests lloables i benintencionats objectius serien força desitjables de complir en la nova gestió cultural metropolitana, però, malauradament, molts d’ells ni tan sols s’han assolit a nivell municipal o autonòmic. Com es pot pretendre que l’AMB acompleixi objectius que ni tan sols s’han aconseguit amb els organismes ja existents? Que m’expliquin quants municipis de l’àrea metropolitana han desenvolupat una política de comunicació cultural pròpia i funcional. Si moltes ciutats manquen d’una agenda cultural pròpia, com pretenen crear una agenda cultural conjunta d’abast metropolità? Que m’indiquin quin és el gran observatori cultural de Catalunya. El CoNCA? Després de l’esporgada de competències que va patir arran de la crisi econòmica, no sembla la institució més adient per desenvolupar un detallat monitoratge del consum cultural del país: pot un observatori de referència limitar-se només a un informe anual? Per altra banda, tenim el CERC de la Diputació de Barcelona, amb treballs força més extensos i profunds, però també fragmentaris a causa de les limitacions imposades pel seu propi àmbit d’acció. Així doncs, si ens manca un observatori cultural de referència, podem aspirar a generar-ne un de nou d’àmbit metropolità? Sota quin model es crearia? Amb qui interactuaria? Seria lícit tenir un observatori metropolità quan a la resta del país hi manca aquesta figura? Pel que fa a les polítiques de gestió horitzontal, les administracions municipals fa anys que hi breguen, no només des del sector cultural, sinó també en d’altres; malauradament, no hi ha un model clar a seguir i, en molts casos, els avenços en aquesta direcció han estat a base de prova i error. Dins de l’àmbit municipal, aquesta metodologia pot ser vàlida, però a nivell supramunicipal, la prova i error suposa un dispendi de recursos humans i econòmics, sovint irreversible, que més valdria evitar. Sigui com sigui, entre els objectius exposats al CitiLab hi ha una greu mancança, segons la meva opinió. No hi ha cap proposta dirigida als creadors més enllà de la d’ajuts i subvencions. Els gestors polítics tenen una fixació malaltissa envers els usuaris, envers els resultats. Plantegen estudis de públics i monitoratges de resultats, eines de comunicació i difusió, polítiques de participació i representativitat ciutadanes: l’usuari com a centre de tot. La cultura és bidireccional i cal cuidar ambdues parts de l’equació si es vol tenir una política cultural forta i equilibrada. En cas contrari, estem abocats a repetir els errors actuals en què el sistema cultural del país se sustenta gràcies a la precarietat dels seus impulsors. Ens congratulem dels èxits dels nostres creadors i de la imatge internacional que projectem gràcies a ells, fomentem festivals i aparadors mediàtics, però ens preocupem molt poc per les condicions materials sota les quals s’han gestat les seves obres. Precarietat i entusiasme a canvi d’èxits i exhibició. És cert que la digitalització imperant ha propiciat un canvi de paradigma: els usuaris han deixat de ser receptors passius de continguts per esdevenir alhora creadors i receptors. Les noves tecnologies ens catapulten cap a un model que trastoca totes les concepcions clàssiques de les indústries culturals. Però malgrat tot, qualsevol política cultural seriosa ha de tenir en compte el paper dels creadors. Podem plantejar una gestió cultural metropolitana digna centrant-nos només en els receptors? Més enllà dels públics o usuaris, jo crec que s’ha de pensar, i molt, en els creadors metropolitans. Fet i fet, malgrat que el receptor és important, sense emissor no hi ha missatge. Així doncs, iniciatives com la Quinzena Metropolitana de Dansa, presentada al CitiLab com la primera experiència d’èxit de la gestió cultural metropolitana, són interessants, però també perilloses si no es fa cas de les crítiques rebudes. El model de festival puntual potser no és la millor opció, és només un pal•liatiu temporal que no ajuda a atacar els problemes reals que viu el sector: precarietat, manca de recursos i d’espais en condicions, inexistència de circuits d’exhibició estables, burocràcia administrativa ineficient, nul•la planificació de manteniment, etc. Si apostéssim per una autèntica col•laboració permanent a nivell metropolità, més enllà dels festivals puntuals, seria una veritable revolució que, potser, ajudaria a solucionar algunes de les deficiències endèmiques que presenta el sector cultural. Som capaços d’imaginar una xarxa de Fàbriques de Creació d’àmbit metropolità? O una xarxa d’exhibició i difusió integrada pels teatres municipals metropolitans? Una sola ciutat de l’àrea metropolitana mai no podrà competir amb la potencialitat centralitzadora de Barcelona, i els seus creadors sovint es veuran forçats a recórrer a la capital, i als seus recursos, per tirar endavant els seus projectes; sobresaturant, al seu torn, l’oferta d’espais i recursos de la ciutat comtal. Això ja passa amb les ajudes i subvencions. Afortunadament, l’ICUB presenta una àmplia oferta dins d’aquest camp, però és imprescindible que el sol•licitant resideixi o estigui registrat a Barcelona ciutat; impedint així que creadors d’altres ciutats interessats en aquestes ajudes puguin desenvolupar els seus projectes en el seu àmbit local; això empobreix culturalment els municipis de les corones de Barcelona i, al seu torn, satura de projectes la capital que no pot absorbir ni donar resposta a tota l’oferta que rep. Una finestra metropolitana única per demanar ajuts seria un gran avenç en aquest sentit. Quelcom semblant passa amb els espais. Molts municipis de l’AMB tenen magnífics edificis en desús, molts d’ells herència del seu passat industrial, que degudament rehabilitats i equipats podrien esdevenir grans pols d’atracció i creació culturals. El problema és que molts municipis manquen de recursos propis per emprendre tot sols la reforma d’aquests equipaments. Però si hi hagués un programa conjunt de rehabilitacions encapçalat per l’AMB i, després, aquests equipaments també fossin gestionats per la mateixa AMB, mica en mica, es podria dotar d’una xarxa d’espais de creació tan potents o més que els de la capital. Remarco un tema important dins d’aquesta proposta: cal pensar sempre en la gestió posterior d’aquests equipaments, hauríem d’eradicar la política del totxo en l’àmbit cultural. No més partides pressupostàries dirigides a adquirir, rehabilitar o crear nous equipaments si posteriorment no es pot garantir la seva viabilitat econòmica amb una continuïtat pressupostària sostinguda en el temps que els cobreixi i n’asseguri la seva pervivència. Potser no cal crear espais nous sinó, simplement, dotar millor els espais existents i vetllar per un millor manteniment i gestió d’espais com els ateneus, les cooperatives o els teatres associatius que ja esquitxen tot el territori metropolità. Com és possible que ciutats com Granollers o Mataró tinguin ofertes i propostes culturals més consolidades i variades que ciutats com Badalona, Santa Coloma o l’Hospitalet? Amb menys població i, segurament menys pressupost, la capital del Maresme o la del Vallès Oriental són capaces d’articular una vida cultural més rica que la de la segona o la tercera ciutat més poblada de l’AMB. Servidor ha assistit a preestrenes del Festival Grec a Mataró, un mes abans de l’inici del festival, de forma completament gratuïta, en contraprestació d’unes residències artístiques ofertes pel consistori mataroní. Com és possible que ciutats com Badalona, amb tres teatres municipals, siguin incapaces d’oferir quelcom semblant? Com s’entén que a Mataró o fins i tot a Cabrianes (Sallent, el Bages) s’ofereixin residències artístiques que et permeten assajar a cor què vols en un equipament municipal del qual en tens la clau per accedir-hi sempre que vulguis i sigui impossible trobar quelcom similar en tota l’AMB? L’AMB podria, fàcilment, capitanejar moltes d’aquestes propostes si s’ho proposés. Fet i fet, segons el darrer informe anual del CoNCA, el pes de la inversió pública en cultura a Catalunya recau bàsicament sobre les administracions municipals. El 2017, el 60% de la inversió pública en cultura procedia dels ajuntaments catalans. De totes les administracions, els ajuntaments són els que aporten més i els que dediquen major part dels seus pressupostos a la cultura. Així doncs, no és forassenyat assenyalar que una gestió coordinada d’aquests recursos optimitzaria la seva eficàcia evitant repeticions de despeses o obtenint preus més competitius. Per exemple, si l’AMB fos capaç de contractar espectacles per a un circuit metropolità d’exhibició, posem pel cas 10 representacions per a 8 municipis diferents, els creadors no haurien d’anar negociant cada contractació una a una, amb el conseqüent estalvi de temps i recursos, i les administracions segurament obtindrien un millor preu de contractació. En contra del que es va plantejar al debat del CitiLab, potser no cal moure els públics, sinó als creadors. No es tracta que els usuaris de Sant Cugat viatgin a Badalona o els de Santa Coloma arribin fins a Gavà, sinó d’oferir les mateixes possibilitats culturals a tots aquests ciutadans siguin d’on siguin. De fet, en esdeveniments puntuals – com els festivals – els ciutadans ja es desplacen a on convingui; aquí es tracta de gestionar el dia a dia cultural, l’oferta continuada, aquelles propostes quotidianes que cimenten el nostre sector cultural, que l’enforteixen i li donen projecció. Es tracta de facilitar la mobilitat de les obres i dels creadors pel territori. I això val tant per a l’Àrea metropolitana com per a la resta de Catalunya. Totes les reflexions abocades en aquest escrit no busquen enfrontar la conurbació de Barcelona amb la resta del país, no es tracta d’enfortir l’oferta cultural metropolitana a costa de reduir recursos i disminuir l’oferta de la resta de Catalunya. Sinó que l’essencial seria sumar a l’oferta ja existent aquesta nova aposta metropolitana. En el fons, l’ideal seria el model d’inversió i gestió “1-3-5-7” que contempla les inversions catalanes seguint el següent esquema poblacional: 1 milió d’habitants de la ciutat de Barcelona, 3 milions de l’Àrea Metropolitana, 5 milions de la Regió Metropolitana (Barcelonès, Baix Llobregat, Maresme i els dos Vallesos) i 7 milions de tot Catalunya. És evident que si la Regió Metropolitana concentra la major part dels habitants de Catalunya i genera la major part del PIB, les inversions haurien d’anar en consonància amb aquest pes. Cal optimitzar la gestió i vetllar perquè la inversió no quedi reclosa dins els límits municipals de Barcelona sinó que s’escampi per tota aquesta regió amb un bast potencial social, econòmic, cultural i industrial. Només així, amb el suport de la seva Regió Meropolitana, Barcelona podrà seguir competint a nivell mundial.   L’Àrea metropolitana i la densitat cultural de Barcelona Xavier Marcé  En el món de la física la densitat és un concepte fonamental que és defineix com la quantitat de matèria que te un cos per unitat de volum. Si ho portem al terreny social, la densitat mesura la quantitat de gent que viu en una determinada àrea geogràfica. La combinació de tots aquests elements permet que ens fem una pregunta d’allò més pertinent en matèria cultural: quina és la mida ideal d’un territori i quina la població necessària per tal que es pugui donar la màxima concentració possible d’idees, iniciatives i projectes artístics, intel•lectuals i creatius? En el nostre cas la resposta és òbvia: l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Tothom ho dona per sabut, ningú ho nega ni planteja alternatives, qualsevol operador cultural compta amb els públics del Baix Llobregat o del Maresme i qualsevol projecte metropolità somnia amb obtenir el beneplàcit de la premsa capitolina. Però tot plegat és la conseqüència d’un impuls natural, d’una dinàmica centrípeta i no pas d’una esforç racional, d’una política ordenada o d’un equilibri on intervinguin amb similar intensitat les forces centrífugues. La configuració administrativa de la Gran Barcelona no fa justícia a les múltiples realitats culturals que sorgeixen fora del centre, la qual cosa ens empobreix com a metròpoli i ens difumina com a centre creatiu internacional. Entesa com a unitat cultural autosuficient, a la ciutat li exigim complir amb tots els elements de la cadena de valor de la cultura: disposar d’equipaments per a la creació, produir continguts, difondre’ls per a tothom, endegar projectes emblemàtics, connectar-la amb l’educació, donar sortida a les demandes participatives i resoldre-ho tot plegat en la dimensió territorial que correspongui en cada cas: a cada barri, si és prou gran, o globalment si la mida és petita. Tal vegada els cicles de la creació i de la producció cultural no funcionen així quan estem davant d’una constel•lació urbana de caràcter metropolità on les peces estan intercomunicades de manera natural. Crear un Govern Metropolità per a la Gran Barcelona és el repte dels propers anys. Ho és a qualsevol escala; la dels serveis públics (on ja existeixen prou evidències) en matèria de transports, mobilitat, gestió de residus i medi ambient, i la de l’economia, on l’anunci recent de creació d’una agència de promoció econòmica sembla avançar futures polítiques integrades en matèria de recerca, promoció de sòl industrial, captació de talent i coordinació formativa a escala universitària i professional. Però en aquest discurs tecnocràtic hi mancarà un relat cohesionador si no som capaços d’afegir-hi amb la mateixa intensitat el món de la cultura. Certament la cultura és una bestiola tan bonica com esquerpa. Tothom la vol acaronar quant està tipa, però ens espanta quant està famèlica. Ens fem farts de parlar de la cultura, de les seves virtuts educatives i de la seva fortalesa identificadora però la tractem com una eina electoral sense massa cura, tot i sabent que és el motor de qualsevol relat polític. La cultura és el que ens diferencia de qualsevol altra ciutat i el que aporta aquella capa greixosa, transparent i subtil, per on rellisca còmodament el coneixement, el talent, la ciència i l’art. Tal vegada semblarà poca cosa, però agregant-li el que té de bo i de vulgar, el que genera d’excel•lent i de popular, el que circula en viu i que queda emmagatzemat en un disc dur per vendre i revendre anys després, genera el 7% del nostre PIB i condiciona el futur dels nostres descendents. I aquests immens pou de coneixement, socialització i riquesa econòmica no pot créixer més sense ampliar la seva dimensió territorial. L’espai metropolità, ara és un espai de cultura on cal corregir disfuncions profundes. Cal que la gent del centre trenqui pors i surti fora, cal que els festivals de Cornellà, Sta. Coloma o Viladecans tinguin el mateix ressò que els de Gràcia o Sant Andreu, cal que els restaurants de l’Hospitalet es posin de moda, perquè de tot plegat sorgeixi una ciutat real sense prejudicis culturo-cèntrics. Per això no cal gran cosa, però cal fer-la. Un espai de comunicació cultural comú que doni sentit als mitjans municipals. Una política de públics integrada que relacioni públics i continguts en pla d’igualtat. Una gestió del sòl que distribueixi pel territori equipaments i centres culturals amb una autèntica dimensió metropolitana. Una política de promoció empresarial que permeti crear pols de recerca i producció amb garanties d’èxit i a preus assequibles al voltant de Barcelona. Això és gestió de la densitat. És clar que tot plegat només es pot fer si acceptem que la cultura té a més a més de la seva dimensió social i creativa, una lògica econòmica. Hi ha qui sembla viure còmodament en la negació d’aquesta realitat, però la única resposta possible al poder omnívor de les multinacionals de l’oci i la cultura és tenir xarxes pròpies de distribució amb la mida i els continguts necessaris per plantar-los cara. La resta és demagògia.  

Categories
Activitats

La taula de debat “Barcelona i Catalunya. Territori i projecció internacional” del Fòrum Cultura 2020 inicia els seus treballs

El 16 d’octubre se celebrava a les instal·lacions del Museu d’Història de Catalunya la primera reunió de la 5ena. taula de debat del Fòrum Cultura 2020, intitulada “Barcelona i Catalunya. Territori i projecció internacional”, coordinada per Jordi Pardo. El text que Pardo va lliurar un document per fixar en el debat “els principals reptes i prioritats relacionades per una banda en l’organització i dimensió territorial del sistema cultural de Catalunya, i per altra banda amb la capacitat de compartir la producció, activitat i creació cultural i artística en el conjunt del territori. En aquests moments hi ha iniciatives i alguns projectes consolidats que són referents nacionals i internacionals en diferents àmbits: fires i mercats, festivals i projectes singulars que estan marcant noves centralitats culturals. Les relacions entre centre i perifèria són un aspecte fonamental en les perspectives del desenvolupament cultural de Catalunya.” “El paper de la capital de Catalunya en relació amb el conjunt de la geografia cultural del país, i per altra les interconnexions possibles entre el teixit cultural del territori i la seva capacitat de projecció nacional i internacional tenen uns enormes potencials relacionats amb quatre objectius principals: 1. incrementar de les audiències-públics de la demanda i accés a l’oferta cultural. 2. la major projecció internacional de l’activitat cultural i artística del país. 3. un major equilibri territorial pel que fa a les possibilitats de captar i impulsar el talent i els projectes d’alt valor afegit, social, econòmic i cultural. 4. La major centralitat de la cultura en l’agenda institucional com element clau per a la qualitat de vida, la cohesió social, la competitivitat territorial i el desenvolupament econòmic. Per això, segurament és important encarar reptes i fixar prioritats noves que permetin donar un impuls general per una banda a la situació dels sectors de la cultura, i les seves interrelacions amb activitats i àmbits relacionats com l’economia creativa i la innovació, el turisme, i per altre a les activitats d’innovació en els sectors econòmics tradicionals. El desenvolupament cultural hauria de tenir una tractament més estratègic i coordinat, i està directament relacionat amb altres àmbits de les polítiques públiques i de l’activitat comunitària i empresarial.” La taula “ Barcelona i Catalunya. Territori i projecció internacional” es planteja debatre els principals reptes i prioritats per a un desenvolupament sectorial en relació amb la seva estructura territorial i les oportunitats d’un sistema més equilibrat, sostenible i eficient. Les relacions “centre-perifèria”, la coordinació organitzativa i administrativa, la visió estratègica d’un sistema cultural d’abast territorial, i les interaccions amb altres punts centrals de l’agenda social, cultural, educativa i econòmica de Catalunya són alguns dels temes que seran tractats en les dues sessions de treball programades.

Categories
Notícies

Dilluns 25: el Cercle de Cultura organitza una conferència de Joan Subirats

Dilluns 25 de juny, a les 18h., a la sala d’actes del Cercle d’Economia (Provença, 298) el Cercle de Cultura organitza una conferència a càrrec del Comissionat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Joan Subirats, que portarà com a títol: “Si la resposta és cultura, quina era la pregunta?”. L’acte serà presentat pel president del Cercle de Cultura, Segimon Borràs, i conduit i moderat per Fèlix Riera, membre de la junta directiva del Cercle de Cultura. Us preguem confirmació d’assistència mitjançant el següent correu electrònic: info@cercledecultura.org

Categories
Opinió

Cap a les polítiques culturals del bé comú?

Nicolás Barbieri, professor de la UAB i investigador a l’Institut de Govern i Polítiques Públiques, analitza les polítiques culturals de diversos governs municipals  de l’Estat espanyol(Barcelona, Saragossa, Madrid, La Corunya i Santiago de Compostel·la principalment ) que comparteixen la denominació “d’ajuntaments del canvi”, aportant un seguit de reflexions sobre dues relacions clau: entre allò que és de titularitat pública i allò que forma part del bé comú, i entre la mateixa cultura i la política a l’article ““Políticas culturales en los ayuntamientos del cambio. ¿Hacia unas políticas públicas de lo común”. A l’hora de presentar l’estat de la qüestió, Barbieri afirma que “a l’agenda de les polítiques culturals, l’equitat continua sense ocupar un lloc central”, és a dir tot allò que afecta “l’accés, la participació, la creació o la producció cultural”.  En aquest sentit, qüestiona l’escassa vinculació “entre les polítiques culturals de intervenció territorial (és a dir sobre les mateixes ciutats i els seus barris) i les polítiques educatives”, i conclou que “en termes generals, les polítiques culturals no ocupen un lloc central a les estratègies de transformació urbana i econòmica del nou municipalisme”. L’investigador convida a pensar la cultura com a part dels béns comuns de la ciutadania i no només de la part dels recursos, sinó també de “les maneres col·lectives de gestionar-los”. En aquest sentit, diferencia la gestió pública – de l’administració municipal- de la gestió comunitària, per afirmar que aquesta no s’ha pas generalitzat als equipaments culturals en aquestes ciutats; sinó que hi ha hagut només “projectes puntuals”. Pel que fa als actors públics i privats que han de participar en la definició d’aquestes polítiques, Nicolás Barbieri analitza alguns exemples on s’ha incorporat la ciutadania interessada al costat dels agents professionals del sector. Així mateix, apunta la importància de les mateixes estructures internes de les institucions que intervenen en les polítiques culturals com a factors de resistència al canvi o com a facilitadors d’aquest segons com hi intervinguin. Davant d’això, el professor Barbieri apunta que aquests governs locals han intentat qüestionar algunes idees fins ara molt establertes: l’assimilació entre problemes sectorials dels professionals i els problemes culturals públics; el vincle entre polítiques culturals i polítiques de competitivitat urbanística, o la mateixa visió restringida de l’accés a la cultura. A tall de conclusions, Barbieri apunta a la necessitat de treballar la “hibridació” entre allò que el sector públic de la cultura i allò que és comú, on intervé o pot intervenir directament el conjunt de la ciutadania.  Una altra conclusió és la de la necessitat que “reconèixer la centralitat de la política per a les polítiques culturals implica el posar al centre de l’agenda (del govern local) valors com l’equitat o la justícia social”. Com a tercera qüestió, molt vinculada a aquesta, assenyala que l’objectiu és el de desenvolupar polítiques públiques que concebin la cultura com a part del bé comú”, cosa que implicaria fer efectiu el dret de les comunitats a accedir a la gestió dels recursos implicats i a les mateixes normes que els regulen; cosa que afectaria àmbits clau com les polítiques educatives o la mateixa economia de la cultura. Finalment, Nicolás Barbieri fa una crida a la necessitat d’avaluar de forma rigorosa “el valor públic dels programes i accions desplegades” pels ajuntaments, que contribueixi a l’acció de la política cultural del món local. Podeu llegir el text íntegre del seu article “Políticas culturales en los ayuntamientos del cambio. ¿Hacia unas políticas públicas de lo común”, publicat a la revista Periférica, des d’aquest enllaç: revistas.uca.es/index.php/periferica/article/download/4199/3873

Categories
Opinió

Barcelona: ciutat de la lectura?

Montse Ayats, recentment reelegida presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, planteja la necessitat que Barcelona fomenti la lectura entre la seva ciutadania com una qüestió prioritària de l’acció municipal . En aquest sentit, situa el bagatge històric de la capital com a “ciutat de llibres” en contraposició amb el baix índex de lectura. Ayats defensa que “si partim de la base que el domini de la lectura és fonamental per accedir al coneixement, per fomentar el pensament crític i per viure en societat, alhora que una magnífica font de plaer, cal garantir que tots els ciutadans hi tinguin accés. És per això que fomentar l’hàbit lector ha de ser una prioritat que ha d’ocupar i preocupar a qualsevol govern d’una ciutat; una prioritat que ha d’impulsar mitjançant la participació, la col·laboració i la cooperació de les escoles, les famílies, els agents del sector, els mitjans de comunicació i les altres administracions”. A nivell de propostes concretes, l’editora esmenta les experiències positives dels “municipis lectors” d’altres ciutats, que “que promouen el gust per la lectura mitjançant la implicació de les entitats, les escoles i les famílies”; així com el paper que haurien de tenir les biblioteques escolars, estendre les dinàmiques de llibreries de barri que connecten famílies i biblioteques, o promoure la presència d’autors a les aules. Des d’accions com aquestes, Ayats entèn que podrien fer realitat que “Barcelona, la ciutat dels llibres esdevingui també la ciutat dels lectors i de la lectura”. Podreu llegir l’article íntegre, publicat al digital cultural Hänsel * i Gretel * des d’aquest enllaç: http://hanseligretel.cat/montse-ayats-barcelona-ciutat-de-la-lectura/

Categories
Activitats

Arrenca el Fòrum Cultura 2020 amb 8 eixos temàtics de debat

L’acte inaugural del Fòrum Cultura 2020, celebrat l’11 de desembre, va ser protagonitzat per una taula rodona/debat amb el títol de “Consum i accés a la cultura: crisi, canvis i transformacions”, i per la presentació dels objectius d’aquest, a càrrec de Jordi Pardo, vicepresident del Cercle de Cultura. El Fòrum Cultura 2020, és un projecte per reivindicar la centralitat de la cultura en l’agenda institucional, social i econòmica del país. El Cercle de Cultura està preparant l’organització del Fòrum Cultura 2020:  un procés de reflexió i debat sobre els reptes, les principals prioritats i elements de canvi en el món de la cultura, des de la perspectiva de les polítiques culturals públiques, les institucions privades, l’acció cultural comunitària i el seu valor en la construcció de ciutadania, l’activitat cultural del món empresarial i les organitzacions del tercer sector. En uns temps de canvi la cultura és un àmbit fonamental per a la construcció de ciutadania, cohesió social i convivència. La relació entre la dimensió social i econòmica de la cultura  és ara més crucial que mai, atès que interactua de forma decisiva en la configuració dels valors de la democràcia, la justícia i de les noves fórmules de creixement econòmic. Els treballs de planificació d’aquests projecte es van iniciar fa temps, i després d’aquest primer debat, s’anirà desplegant durant el proper any 2018. El Fòrum Cultura 2020 ha d’esdevenir un punt d’encontre obert a tothom,  aprofitant el  caràcter independent i plural de l’entitat que l’organitza, comptant especialment amb la participació del conjunt de les entitats culturals del país. El programa del Fòrum Cultura 2020 es desenvoluparà amb encontres  periòdics i un marc independent, plural i estable de debat, reflexió i participació dels sectors culturals, les institucions i organitzacions públiques i privades, el teixit associatiu i professional i el món empresarial, en un diàleg que situï a les persones com a protagonistes i destinataris finals del fet i de l’activitat cultural. Cada eix temàtic serà coordinat per un a persona experta, i serà debatut en dues sessions de treball a les que participarà una representació sectorial i d’especialistes, i elaborarà un document de síntesi amb les conclusions de la diagnosi, els principals reptes, i les prioritats i propostes d’actuació de cada grup de treball que seran compilada per un relator. Hi ha cinc elements de caràcter transversal que seran presents al guió de discussió de tots els eixos: El desenvolupament democràtic i polítiques de gènere; polítiques d’equitat; l’impacte digital;  accés a la cultura i creació d’audiències, i el valor de la cultura com a factor principal per a l’acció social comunitària. L’estructura dels debats s’organitza amb 8 eixos temàtics: 1. La creació artística, analitzant entre d’altres aspectes, les relacions entre el sistema de formació, condicions i perspectives dels creadors i la seva relació amb l’àmbit públic i privat. 2. Cultura i Educació, valorant les relacions en la creació d’hàbits d’accés, pràctica i consum cultural, la construcció de ciutadania, i la creació i desenvolupament d’audiències. 3. Cultura i Economia. Les relacions entre l’activitat cultural i l’economia i la capacitat de crear valor i competitivitat. Els reptes, prioritats i oportunitats de les relacions de la cultura amb l’economia en el marc d’una visió integrada i de desenvolupament estratègic de Catalunya. 4. Equipaments culturals, considerant el model organitzatiu, el seu finançament i les seves funcions en el desenvolupament de les polítiques públiques, i valorant les relacions, sinergies i distàncies entre els equipaments públics i privats. 5. Barcelona-Catalunya i la seva relació territorial i de projecció internacional, dedicat a analitzar l’estructura, equilibri territorial i organització de les infraestructures, serveis i àrees de creació i producció i la seva capacitat d’actuar com un sistema integrat amb capacitat de projecció internacional de l’activitat, la creació i la producció cultural de Catalunya.  6. El finançament del sistema cultural, valorant el marc normatiu a l’àmbit públic i privat, i la seva adequació amb els reptes en els àmbits de prestació dels serveis públics, impuls de la creació, la recerca i la gestió cultural i la seva capacitat   7. Els reptes de la cultura a l’era digital, avaluant l’adaptació del sector cultural, als canvis en els models tradicionals d’accés, ús, participació,  creació, producció i comercialització cultural, i els seus processos d’innovació i desenvolupament. 8. Les polítiques culturals públiques. Avaluar les prioritats, nous objectius i elements de canvi  del sector cultural a l’administració pública des d’una perspectiva integrada, analitzant les relacions amb altres àrees de l’administració pública, la seva dimensió social i sectorial, i  les relacions amb les institucions culturals privades i l’àmbit empresarial.

Categories
Activitats

Arrenca el Fòrum Cultura 2020 amb 8 eixos temàtics de debat

L’acte inaugural del Fòrum Cultura 2020, celebrat l’11 de desembre, va ser protagonitzat per una taula rodona/debat amb el títol de “Consum i accés a la cultura: crisi, canvis i transformacions”, i per la presentació dels objectius d’aquest, a càrrec de Jordi Pardo, vicepresident del Cercle de Cultura. El Fòrum Cultura 2020, és un projecte per reivindicar la centralitat de la cultura en l’agenda institucional, social i econòmica del país. El Cercle de Cultura està preparant l’organització del Fòrum Cultura 2020:  un procés de reflexió i debat sobre els reptes, les principals prioritats i elements de canvi en el món de la cultura, des de la perspectiva de les polítiques culturals públiques, les institucions privades, l’acció cultural comunitària i el seu valor en la construcció de ciutadania, l’activitat cultural del món empresarial i les organitzacions del tercer sector. En uns temps de canvi la cultura és un àmbit fonamental per a la construcció de ciutadania, cohesió social i convivència. La relació entre la dimensió social i econòmica de la cultura  és ara més crucial que mai, atès que interactua de forma decisiva en la configuració dels valors de la democràcia, la justícia i de les noves fórmules de creixement econòmic. Els treballs de planificació d’aquests projecte es van iniciar fa temps, i després d’aquest primer debat, s’anirà desplegant durant el proper any 2018. El Fòrum Cultura 2020 ha d’esdevenir un punt d’encontre obert a tothom,  aprofitant el  caràcter independent i plural de l’entitat que l’organitza, comptant especialment amb la participació del conjunt de les entitats culturals del país. El programa del Fòrum Cultura 2020 es desenvoluparà amb encontres  periòdics i un marc independent, plural i estable de debat, reflexió i participació dels sectors culturals, les institucions i organitzacions públiques i privades, el teixit associatiu i professional i el món empresarial, en un diàleg que situï a les persones com a protagonistes i destinataris finals del fet i de l’activitat cultural. Cada eix temàtic serà coordinat per un a persona experta, i serà debatut en dues sessions de treball a les que participarà una representació sectorial i d’especialistes, i elaborarà un document de síntesi amb les conclusions de la diagnosi, els principals reptes, i les prioritats i propostes d’actuació de cada grup de treball que seran compilada per un relator. Hi ha cinc elements de caràcter transversal que seran presents al guió de discussió de tots els eixos: El desenvolupament democràtic i polítiques de gènere; polítiques d’equitat; l’impacte digital;  accés a la cultura i creació d’audiències, i el valor de la cultura com a factor principal per a l’acció social comunitària. L’estructura dels debats s’organitza amb 8 eixos temàtics: 1. La creació artística, analitzant entre d’altres aspectes, les relacions entre el sistema de formació, condicions i perspectives dels creadors i la seva relació amb l’àmbit públic i privat. 2. Cultura i Educació, valorant les relacions en la creació d’hàbits d’accés, pràctica i consum cultural, la construcció de ciutadania, i la creació i desenvolupament d’audiències. 3. Cultura i Economia. Les relacions entre l’activitat cultural i l’economia i la capacitat de crear valor i competitivitat. Els reptes, prioritats i oportunitats de les relacions de la cultura amb l’economia en el marc d’una visió integrada i de desenvolupament estratègic de Catalunya. 4. Equipaments culturals, considerant el model organitzatiu, el seu finançament i les seves funcions en el desenvolupament de les polítiques públiques, i valorant les relacions, sinergies i distàncies entre els equipaments públics i privats. 5. Barcelona-Catalunya i la seva relació territorial i de projecció internacional, dedicat a analitzar l’estructura, equilibri territorial i organització de les infraestructures, serveis i àrees de creació i producció i la seva capacitat d’actuar com un sistema integrat amb capacitat de projecció internacional de l’activitat, la creació i la producció cultural de Catalunya.  6. El finançament del sistema cultural, valorant el marc normatiu a l’àmbit públic i privat, i la seva adequació amb els reptes en els àmbits de prestació dels serveis públics, impuls de la creació, la recerca i la gestió cultural i la seva capacitat   7. Els reptes de la cultura a l’era digital, avaluant l’adaptació del sector cultural, als canvis en els models tradicionals d’accés, ús, participació,  creació, producció i comercialització cultural, i els seus processos d’innovació i desenvolupament. 8. Les polítiques culturals públiques. Avaluar les prioritats, nous objectius i elements de canvi  del sector cultural a l’administració pública des d’una perspectiva integrada, analitzant les relacions amb altres àrees de l’administració pública, la seva dimensió social i sectorial, i  les relacions amb les institucions culturals privades i l’àmbit empresarial.

Categories
Opinió

Sobre l’exercici de la crítica cultural

De tant en tant es publiquen articles que alerten sobre el baix nivell del debat cultural a Barcelona, i es tracta d’una qüestió rellevant sobre la qual convé reflexionar tranquil·lament. Si ens fixem en la quantitat i diversitat de les propostes artístiques, en la proliferació de nous agents que obren i mantenen espais d’activitat en tota mena d’àmbits de la cultura i en la intensitat que despleguen els diversos operadors de la ciutat per cercar públics i elaborar projectes dotats de capacitat objectiva per esdevenir socialment rellevants, el debat existeix, és viu i té interès. Si el que volem és un diàleg fluid entre intel·lectuals de pes, entre institucions d’estructura ferma i arrelada dotades de legitimitat cultural i artística per sobre de vel·leïtats i posicionaments polítics de conjuntura, el debat és, posats a ser generosos, de baix nivell o simplement inexistent. De tot plegat en sorgeix una curiosa paradoxa. A Barcelona hi ha diversitat i quantitat, però ens manquen els instruments propis d’una massa crítica estable i independent per destriar-ne, de tot plegat, el que genera qualitat. La qualitat, per cert, rarament és una qualificació objectiva, és simplement la conseqüència d’un ordenament hegemònic, i aquest és el principal dèficit del sector cultural barceloní. Però tal fet no és del tot casual, perquè Catalunya ha tingut en els darrers 40 anys una estranya relació amb la cultura. La cultura ha estat un territori especialment fèrtil per als practicants de la doble moral: una societat civil sense cap pudor per fer negocis amb el règim franquista, uns intel·lectuals seduïts pels altaveus d’una institucionalitat regalada, d’altres que no han volgut arriscar-s’hi per no perdre els altaveus mediàtics igualment regalats i sovint uns gestors públics atrinxerats sota les estructures d’un funcionariat que mai hauria hagut d’arribar a la cultura. ¿Hi ha, doncs, debat cultural a Barcelona? És clar que sí, i molt intens. El que no té és un altaveu seriós que li faci crònica sense que el cronista en vulgui escriure la història. Barcelona no està mancada d’interès cultural; el que li falta és una intel·lectualitat realment compromesa amb la llibertat cultural. Podeu llegir l’article íntegre, publicat al diari ARA des d’aquest enllaç: http://www.ara.cat/opinio/Xavier-Marce-sobre-exercici-critica-cultural_0_1796820317.html