Categories
Notícies

El Consell de la Cultura de Barcelona rebutja l’aplicació del 155 contra les institucions catalanes, i reclama la llibertat de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez

Manifest del Comitè Executiu del Consell de la Cultura de Barcelona Arran de la decisió que el govern del Partit Popular ha pres d’aplicar l’Article 155 de la Constitució Espanyola, amb el suport d’altres formacions polítiques, i amb l’objectiu de suspendre l’autonomia de Catalunya i d’intervenir de manera directa les institucions catalanes, els membres del Comitè Executiu del Consell de la Cultura de Barcelona volem manifestar el següent: 1. El nostre rebuig a l’aplicació de l’article 155. Pensem que no ofereix cap solució al problema polític de Catalunya, ben al contrari: optar per l’autoritarisme i la repressió només aguditza els conflictes i ens allunya encara més d’una possible solució dialogada, pactada i democràtica. Avançant per aquest camí no es defensa la Constitució de 1978, més aviat es posen en perill les llibertats civils i els principis democràtics fonamentals no només a Catalunya, sinó també en el conjunt de l’Estat Espanyol. 2. Considerem desproporcionada i injusta la presó decretada per a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. Darrere d’aquest empresonament, només hi veiem motius polítics. La decisió adoptada per la jutgessa de l’Audiència Nacional evidencia l’existència d’un problema de fons molt greu en el funcionament de les institucions espanyoles: l’absència d’una veritable separació de poders i la consegüent falta d’independència del poder judicial. Els pròxims dies i setmanes seran decisius per al nostre país. Està en joc el futur d’una societat plural, lliure i democràtica. Condicions necessàries per al desenvolupament d’una intensa vida cultural i científica amb la qual estem compromesos i que, malauradament, corre el perill de deteriorar-se d’una manera irreversible. És per això que reclamem i exigim als diferents partits polítics que concentrin les seves forces en: 1. Aconseguir la llibertat immediata de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. 2. Refusar explícitament l’aplicació de l’Article 155. 3. Exigir respecte i autonomia a les institucions catalanes en el seu conjunt i, en particular, a aquelles que emanen d’una voluntat popular expressada per mitjà del dret constitucional de vot. 4. Exigir respecte a l’autonomia dels mitjans de comunicació públics. Per últim, exhortem el conjunt de representants electes que en aquest moment crucial facin el paper que han de fer: el de polítics. Que la solució al conflicte es busqui mitjançant el diàleg polític i mai amb l’ús de la força i la repressió. Exigim als partits polítics, a més a més, que responguin al mandat dels ciutadans i assumeixin l’obligació de treballar pel bé comú. Ara, més que mai, totes les forces polítiques democràtiques s’han d’oposar de manera ferma a qualsevol possible suspensió dels drets civils, a l’augment de la repressió i a la coacció de les llibertats. Mesures que acompanyaran necessàriament l’aplicació de l’Article 155 de la Constitució i que poden ser molt difícils de revertir en el futur. Comitè Executiu del Consell de la Cultura de Barcelona Antonio Ramírez (president), Miquel Cabal, Amadeu Carbó, Ingrid Guardiola, Martina Millà, Cristina Pujades i Victoria Szpunberg. Secretari Executiu: Carles Giner Barcelona, a 23 d’octubre de 2017

Categories
Opinió

On són les dones als festivals?

El director editorial del grup de revistes musicals Enderrock, Lluís Gendrau, ha publicat un article a Nació Digital on analitza la presència de dones als festivals de música en viu al nostre país, que qualifica de “discriminatòria”. Com a conclusió, reclama que els mitjans de comunicació, les institucions i el mateix públic dels concerts pressionin més perquè la cultura “sigui igualment justa i paritària”. A l’article, Gendrau situa el sector dels festivals de música en viu en un moment molt positiu: “la recuperació del consum i l’oferta creixent ha fet que arreu del país s’organitzin al llarg de l’any prop de mig miler de festivals”, que es concentren a l’estiu, i que sumen un total de 1,6% de persones com a públic. Però que malgrat que més de la meitat de les persones assistents siguin dones, el percentatge dalt dels escenaris és un de molt diferent, situant.se com “una preocupació sectorial” que ho és també “a nivell mundial”. Concretament, segons les dades que properament es faran públiques dins de la nova edició de l’Anuari de la Música, la presència de dones “assoleix tan sols el 21%” de mitjana als festivals. Un baix percentatge, que el periodista explica en part com “fruit de subcultures alternatives dominades pels homes”, i per l’escassetat de dones dins els col·lectius de creadors musicals, productors i enginyers musicals. Aquesta problemàtica situació te, segons Lluís Gendrau un paral·lelisme amb el que passava fa anys amb la molt baixa presència de músics catalans i en català als festivals. Una presència que ha arribat actualment al 38% i 25%, respectivament, gràcies a “la intervenció de l’administració quan ha marcat els requisits necessaris si es volen rebre ajuts públics”. En aquest sentit, l’editor del Grup Enderrock considera necessari que “els mitjans de comunicació, les institucions i el mateix públic han de pressionar més que mai perquè la cultura sigui igualment justa i paritària”. Podeu llegir l’article sencer des d’aquest enllaç: http://www.naciodigital.cat/opinio/15732/son/dones/festivals

Categories
Opinió

Premsa de proximitat i cultura

En l’article “Premsa de proximitat cultura: elements per al debat”, el periodista i consultor en comunicació Estanis Alcover i Martí destaca l’important paper que juguen els municipis i les seves institucions de govern en la cultura, com serien les polítiques de suport a la conservació del patrimoni artístic i cultural, la formació, la producció artística o la mateixa animació cultural. En canvi, considera que la gran oblidada d’aquestes polítiques culturals és la premsa de proximitat, malgrat “s’han convertit en una eina fonamental de l’estructuració de les societats modernes, amb Catalunya al capdavant”. Per al consultor en comunicació, “les noves tecnologies de la informació estan essent un referent per a projectar glocalment mitjans de comunicació i cultura, donant fe que la cultura ciutadana incideix directament en la vida de l’individu, per quan forma i conforma hàbits, diferencia, apropa i aglutina al voltant d’un eix municipal que té de portaveu els mitjans locals i el greix de les noves possibilitats tècniques, emanades sobretot al voltant d’internet i la telefonia mòbil. Des del municipi, la cultura local traspua i es complementa amb la veïna, fent-se –al cap i a la fi– referent en un país sencer, Catalunya.” En aquest sentit, Alcover i Martí recorda que aquests mitjans van sorgir “amb la vocació de ser un instrument per contribuir a la normalització lingüística i de la cultura catalanes, tothom accepta la premsa de proximitat com a eina de cultura eficaç, propera i aglutinadora. I que aguanta fermament, davant la brutal caiguda de la premsa diària”. L’autor constata les “es possibilitats d’accés de la diversitat cultural als mitjans de comunicació que ofereixen les iniciatives locals, i el paper creixent que desenvolupen en el manteniment d’aquesta diversitat a Catalunya”, i que precisament “la premsa de proximitat s’aferma en la promoció cultural més propera i arrelada, projectant els canvis cap a l’autoestima i la universalització de mires, reafirmant que la cultura local és el fonament vital de la identitat personal i col·lectiva de cada municipi”. En concret, l’expert en comunicació de proximitat destaca el paper d’aquests mitjans en la incorporació a la vida quotidiana de les ciutats per part dels nous ciutadans que, provinents d’arreu del món, han arribat al nostre país en els darrers anys. En clau de futur, Estanis Alcover i Martí defensa que, “ficats dins la revolució dels mitjans de comunicació, de la mateixa cultura i en la construcció de les bases d’un país independent, per projectar eficaçment des de cada ajuntament una política de suport a la premsa local en just reconeixement a la seva tasca –considerada arreu, fins a les més altes instàncies europees– com una premsa compromesa amb les arrels culturals i lingüístiques de cada ciutat, de cada comarca, del país sencer”. Podeu llegir l’article íntegre en aquest enllaç: http://comunicacio21.cat/noticies-comunicacio21/121529-premsa-de-proximitat-i-cultura-elements-per-al-debat    

Categories
Opinió

Autoescoles d’idioma

A diferència del passat que va de la Renaixença a la Transició, els avenços cap a la definició política de Catalunya han anat sempre lligats a la recuperació del català. I no, o no de manera principal, en un sentit expansiu sinó intensiu. Mestre Fabra era un mite en el seu temps. El gruix de la societat participava en l’esforç per polir l’idioma durant els anys 60 i 70. Però als nostres dies som una minoria, un residu, i més valdria que ens convertim en secta, els que considerem que amb una llengua tan desafinada com la llengua catalana no es pot anar gaire lluny com a país. Només la tercera part dels catalans té la llengua pròpia com a habitual. Si sabessin fer-la servir-la amb propietat, o si fossin conscients que el futur depèn sobretot del coneixement que en tinguin i de l’ús que en facin. Si en comptes d’empobrir-la l’enriquissin, no caldria patir. Però no és el cas. Les escoles públiques, que són els mèdia, contribueixen a desaprendre. De privades no n’hi ha. Per tant, no hi ha més remei per millorar que convertir-se en autodidacte. ¿On són els manuals? En alguns autors, pocs. En un bon nombre de traduccions. Sovint en el teatre. També en algunes escasses excepcions d’expressió verbal pública, com és el cas de Joaquim Maria Puyal, Jordi Basté o Josep Cuní. Els altres, quasi tots, no paren de passar el ribot, d’aprimar i d’agrisar. Invertir en la pròpia llengua, en el nostre cas en les pròpies perquè tant es poden enriquir com envair-se i embastardir-se, és més productiu per a la societat que apuntar-se a una associació nacionalista o d’esquerres. Però pels parlants que se l’han deixat depauperar, costa més. Afinar el gust, exigir-se i exigir propietat, vivacitat i color en l’expressió de cadascú i en la dels altres és imprescindible. Fer una bona frase no és senzill. Fer una bona frase clara i pertinent és el resultat d’anys d’autoaprenentatge. No hi ha al món cap país competitiu format per gent amb escassa competència lingüística. Article de Xavier Bru de Sala publicat al diari El Periódico.      

Categories
Notícies

Fòrum Cultura 2020: Presentació

En els darrers anys i amb la àmplia difusió de la revolució digital, tant en la societat com en particular en l’àmbit cultural, hem arribat a un nou escenari ple d’incògnites. Quins nous productes culturals ens esperen? Com els crearem? Com participarem en la seva creació? Per quines vies els arribarem a difondre? Com els consumirem? Quins seran els mecanismes d’accés a aquests productes? Com s’adaptaran els agents culturals a tots aquests canvis? Totes aquestes preguntes i moltes altres responen a la voluntat de desenvolupar una estratègia i un argumentari per afrontar els escenaris de futur, per desvetllar les incerteses que duen associats i per situar la cultura i els seus continguts en un lloc més central de la reflexió i de la intervenció (social, política i econòmica) en el nostre país. Qui impulsa el Fòrum Cultura 2020? El Cercle de Cultura de la mà d’un conjunt d’entitats i organitzacions culturals del nostre país. Per què és necessari? –    Per recuperar la centralitat de la cultura com a valor públic, acció de govern i estratègia de sector. –    Perquè el sistema cultural és un dels eixos vertebradors del desenvolupament de les societats –    Per encarar amb èxit els reptes de futur de la revolució digital i actualitzar el diagnòstic de les dinàmiques culturals que s’esdevindran Qui el lidera? Una Taula permanent, amb més d’un centenar de persones destacades del sector cultural, és l’òrgan de direcció del Fòrum i impulsa el debat i la reflexió. I una Comissió coordinadora formada pels membres del Cercle de Cultura: Ezequiel Baró, Francesc Bellmunt, Lluís Bonet, Xavier Bru de Sala, Jaume Colomer, Xavier Marcè i Fèlix Riera. Amb Esteve Leon com a coordinador general. Què es debatrà? Els 8 eixos temàtics són: creació; indústries culturals, mercats interns i internacionalització; equipaments; capitalitat de Barcelona i equilibri territorial; patrimoni; sistema educatiu, xarxes de comunicació i públics; finançament, i polítiques públiques. A qui s’adreça? Cultura 2020 s’adreça a gestors culturals, entitats, associacions, polítics i, en general, a totes aquelles persones que actuen al sector de la cultura o estan interessades en el paper de la cultura al segle XXI, i al conjunt de la societat via els mitjans de comunicació. Quan tindrà lloc? La fase de debat del Fòrum s’iniciarà el 2017 i finalitzarà el 2018. Quins són els objectius? Assolir unes conclusions operatives per a la redefinició de les polítiques culturals al nostre país, que puguin ser implementades en la propera dècada. Argumentari “El capitalisme industrial està culminant la seva transició cap a un capitalisme cultural plenament desenvolupat, apropiant-se no només dels significats de la vida cultural i de les formes de la comunicació artística que les interpreten, sinó també de les seves experiències de vida.” (Jeremy Rifkin – La Era de l’Accés) “Dissortadament a la nostra societat la cultura es considerada inútil perquè no produeix diners. [Pretenc] difondre els coneixements considerats inútils. Si volem saber què es considerada prescindible només cal veure els pressupostos dels governs. Generalment retallen en educació, universitats i cultura. Jo crec el contrari. Per humanitzar la nostra civilització necessitem invertir en aquestes matèries. La seva utilitat no es pot mesurar amb diner, sinó en el desenvolupament humà. Estem creant un desert on l’humanisme no té cabuda.” (Nuccio Ordine – La utilitat de l’inútil. Manifest) Aquestes dues cites il•lustren dos pols enfrontats en el debat del paper actual i futur de la cultura a la societat; un debat que el Fòrum Cultura 2020 vol afrontar i arribar a conclusions compartides. Les economies desenvolupades han estat sotmeses en les darreres dècades a un extens i complex procés de mutació estructural (mundialització de les relacions comercials i financeres així com canvis tecnològics de gran abast). Aquest fet ha generat canvis profunds en el què produïm, en com produïm i en la manera en que consumim allò que produïm, afectant considerablement la nostra manera de viure i altres àmbits socials com el cultural. La revolució digital ha accelerat determinats moviments de fons, com el desplaçament de l’activitat agrària i de bona part de la manufacturera en favor dels serveis, dotant de protagonisme als actius intangibles (creació, marca, disseny i altres suports de visibilitat). Aquests actius han esdevingut un vector principal de creació de valor i creixement econòmic i d’acceleració de processos de canvi social a llarg termini. En aquest context, la producció, distribució i difusió de béns i serveis culturals i creatius ocupen un lloc creixent i cada cop més rellevant en l’actual espai econòmic de les societats avançades, en la mesura en que el contingut cultural penetra en les lògiques de l’univers de la mercaderia. Des d’aquesta perspectiva, la contribució de la cultura al desenvolupament  econòmic és cada cop més manifesta. El món de la cultura s’ha vist, igualment, afectat a diversos nivells per aquesta mutació i per la revolució digital, malgrat que a ritmes desiguals en funció del sector d’activitat. •    En primer lloc, s’accentuen tendències ja presents, com la sobreproducció de béns i serveis culturals, l’increment de la posició de poder d’alguns distribuïdors i difusors de continguts, el pes dels costos fixos en el cost total mentre que el cost mitjà de reproducció és cada cop més baix, la concentració del consum cultural en un nombre relativament reduït de productes, o uns mercats cada cop més diversificats i segmentats. •    En segon lloc, l’emergència de factors disruptius han canviat notablement la configuració i la dinàmica d’alguns subsectors. Així, l’entrada de nous actors dominants, la consolidació de nous models de negoci, o els canvis en els modes de finançament de moltes activitats, amb especial efectes en la gestió i ingressos dels drets de propietat intel•lectual. •    En tercer lloc, la progressiva transformació de les pràctiques i usos culturals de la població que ha fet que es desenvolupessin no només nous models de participació, interacció i consum cultural, sinó que afecten la percepció de valor i la disposició a pagar o a invertir en productes i processos culturals. En aquests darrers anys de notable reducció dels recursos disponibles, l’acció pública en l’àmbit de la cultura a escala local i nacional s’ha centrat en el manteniment dels serveis i dels equipaments heretats i el suport a les expressions de major valor social o polític, però només ocasionalment ha pogut prestar atenció en la resposta als canvis estructurals o a les manifestacions i actors més emergents. Sovint ha buscat més la seva legitimació en dimensions extrínseques al fet cultural – a nivell econòmic o social, i en els seus impactes directes, indirectes o induïts en els respectius territoris – que en posar les bases d’un sector cultural al servei d’una ciutadania i d’uns actors confrontats als canvis estructurals descrits. La cultura  genera la capacitat creativa i crítica que la retroalimenta i que, al llarg de la història, ha estat un factor clau del progrés i del desenvolupament humà. En aquest sentit, és també perceptible –aquí i arreu- la dificultat del sistema educatiu –i també cultural- per ampliar i enfortir una massa crítica capaç de discernir i sobreposar-se a l’allau d’ofertes d’entreteniment de poca qualitat i molta banalitat. En aquest context, les institucions que articulen la societat cultural tenen grans dificultats per incorporar i difondre les innovacions creatives. Tot plegat palesa la necessitat d’actualitzar el diagnòstic i l’argumentari (teòric i polític) destinat a aprehendre millor l’evolució de les dinàmiques culturals, socials i polítiques (amb les seves oportunitats i riscos), així com el paper dels diferents actors culturals, públics, no lucratius i mercantils. La proposta d’agenda del Fòrum Cultura 2020, promogut pel Cercle de Cultura amb altres entitats del sector, pretén contribuir a l’anàlisi i a la construcció d’una estratègia a curt i mig terme –els tres anys que ens separen del 2020– per un millor desenvolupament de l’organització de la cultura a Catalunya.   Eixos de debat Creativitat: foment, sostenibilitat i projecció Sobre  la construcció i millora d’un ecosistema (institucions, accions, regulacions) que afavoreixi un entorn adequat per a la formació i millora de la creativitat. Visibilitat i reconeixement dels creadors. Com fer sostenible la densitat creativa? Quin pot ser l’àmbit i l’abast d’una política de foment de la creació (artística)? Com es poden identificar, estimular, atraure i retenir les capacitats creatives? Mercats culturals: dinamització i ampliació, de l’espai local a l’internacional Característiques específiques dels béns culturals. Les condicions de creació i consolidació dels mercats d’aquests tipus de béns: dinàmiques recents. Els espais d’ús i consum cultural. La cultura crea i distribueix riquesa: una mirada econòmica -i no economicista- del sector cultural. Equipaments culturals: governança, funció social i dinamització en xarxa El paper motor dels equipaments culturals de referència Disposar d’institucions culturals –espais, serveis i programes- democràtiques al servei dels professionals i la ciutadania. Singularitats, mecanismes cooperatius i retorn social. Barcelona, xarxes i territori Serveis públics culturals: distribució, cobertura i lògiques. Dinàmiques ascendents i descendents: punts de trobada. Parcs culturals i factories. Barcelona, una capital cultural internacional? Factors d’equilibri i desequilibri cultural de Catalunya. Les oportunitats i distorsions del turisme. Educació, experiència i pràctiques culturals Com han evolucionat, en les darreres dècades, les pràctiques culturals? Quins han estat els factors principals d’aquests canvis?   De l’aprenentatge a la pràctica, de la pràctica a  l’experiència, de l’experiència al coneixement. La configuració de la sensibilitat i de l’imaginari cultural (vector 1). L’educació millora la cultura; la cultura millora l’educació? La cultura en els mitjans i xarxes de comunicació social i digital La influència dels canvis tecnològics en el desenvolupament dels sectors (mercats i espais de consum) dels béns culturals i creatius. Els impactes més rellevants de la revolució digital en els processos de creació i de producció d’aquests béns, i en les seves pautes de distribució i consum. La configuració de la sensibilitat i l’imaginari cultural (vector 2). Les opcions globals de les cultures localitzades. Tecnologies i continguts: pre-condicions, condicions, possibilitats i resultats. Teoria de la interacció. Noves formes de prescripció cultural. Les opcions del català en el món digital. Finançament: necessitats, criteris i recursos El finançament de l’àmbit cultural superposa tres lògiques: la del mercat, la dels poders públics, la de les donacions. Els canvis recents en el protagonisme de cadascuna d’aquestes lògiques. Qui paga què, quant, i perquè? La recerca de l’equilibri, la justícia i la suficiència.  Serveis culturals públics: cost i justificació. Assignar, compartir i repartir recursos i opcions culturals. Cóm pot evolucionar el model (actual) de finançament del sector cultural en la propera dècada? Polítiques culturals públiques: avaluació i perspectiva Legitimació i eficàcia de les polítiques culturals. Canvis després del període de crisi? El futur. Una opció pròpia en un món interdependent. L’encaix de totes les peces: institucions, governs, creadors, productors, operadors, receptors. Revisió, pas a pas de l’estat de la cadena cultural. I ara què?: públics, professionals i polítics; la reconstrucció del valor de la cultura.

Categories
Opinió

Aposta per l’èxit dels continguts culturals

La nova temporada de Catalunya Ràdio ha generat un debat a l’entorn dels seus continguts culturals. Des de l’arribada de la nova direcció, a mitjans del passat gener, l’emissora ja no disposa d’un cap de Programes sinó que ho és de Continguts. Aquesta decisió respon a la voluntat, des del primer moment, de tractar els continguts audiovisuals més enllà de la rigidesa de la graella tradicional de ràdio. És un bon símptoma que la proposta de la ràdio pública susciti debat perquè demostra que l’emissora està sent capaç de traslladar la il·lusió interna que marca aquesta nova etapa, que hem considerat renovadora, innovadora, rejovenidora i arriscada. Catalunya Ràdio és la generalista del grup d’emissores, i com a tal té l’obligació d’oferir continguts que interessin el màxim d’audiència possible acomplint l’encàrrec de servei públic que, des del 20 de juny de 1983, satisfà la ciutadania amb qualitat i amb una acceptació social molt alta.  Una de les conquestes dels últims anys a Catalunya Ràdio és que la cultura formi part dels continguts transversals de la programació. La cultura hi és a pertot, no queda limitada a espais concrets, tot i que, a més, l’emissora ofereix programes culturals específics i de referència. Catalunya Ràdio aposta per la informació, l’esport i la cultura, inserida aquesta última en programes de màxima audiència i vinculada a un entreteniment de qualitat. Això és mèrit de totes les direccions i de tots els professionals de la casa, i no esdevé cap novetat com tampoc és revolucionari que l’emissora generalista tingui programes informatius o esportius. En l’etapa actual, hem posat l’èmfasi en la importància de concebre la nostra oferta com una bona proposta de continguts al marge de les franges horàries o del format rígid dels programes clàssics. És per això que la distribució de seccions i espais culturals destaca actualment més enllà de formar part o no d’un programa monogràfic.   El debat sobre la conveniència de programes culturals específics o sobre la distribució transversal dels continguts culturals en el conjunt de la programació no és nou ni exclusiu dels nostres mitjans públics. Ningú no ha acabat de trobar una fórmula definitiva, i en un context d’innovació, de distribució de continguts digitals, encapsulats i per xarxes socials, l’aposta per un model d’èxit basat en la cultura dins de la programació de màxima audiència sembla encertada.   Els mitjans públics tenen sentit si hi ha públic, i el públic es capta amb propostes atractives que generin audiència. A Catalunya Ràdio, els programes més escoltats al matí i a les tardes incorporen amb normalitat i desacomplexament els continguts culturals que des d’alguns àmbits del sector es reclamen tancats en programes específics. Catalunya Ràdio té programes culturals de referència, però el seu contingut sovint està vinculat a continguts que difícilment es poden oferir en programes líders. Sense renunciar a marques i programes de culte, Catalunya Ràdio manté fermament l’aposta per col·laboradors, seccions, càpsules i entrevistes vinculades a la cultura i les lletres en el conjunt de la seva graella. Creiem que és el millor per al sector i per al mitjà. I ho creiem pensant en l’audiència i en el mandat de servei públic que tenim assumit. Saül Gordillo, director de Catalunya Ràdio  

Categories
Notícies

Fòrum Cultura 2020: un any de preparatius per davant

El Fòrum Cultura 2020, adreçat als gestors culturals, entitats, responsables polítics i institucionals i al conjunt de persones que actuen o els interessa el paper de la cultura a la nostra societat, comença els seus preparatius, coordinats per una comissió del Cercle de Cultura integrada per Ezequiel Baró, Francesc Bellmunt, Lluís Bonet, Xavier Bru de Sala, Jaume Colomer, Xavier Marcé, Fèlix Riera, i Esteve Leon que en farà de coordinador general. Aquest Fòrum tindrà el seu punt culminant amb la celebració de la 1a Conferència de la Cultura Catalana durant la primera meitat del 2017, amb un triple objectiu: poder recuperar la centralitat de la cultura com a valor públic; que el sistema cultural sigui considerat eix vertebrador de la nostra societat; i que el sector cultural encari amb èxit els reptes de futur de la revolució digital. A partir del mes de setembre, el Fòrum Cultura 2020, que estarà liderat per una taula permanent de més d’un centenar de persones destacades del sector, iniciarà el procés de debat i reflexió. Un procés que tindrà 8 eixos temàtics centrals: el foment, sostenibilitat i projecció de la creativitat; la dinamització i ampliació local i internacional dels mercats culturals; la governança i funció social dels equipaments culturals; la capitalitat cultural de Barcelona; les pràctiques culturals i l’experiència dins el món educatiu; el paper dels mitjans i xarxes de comunicació social; criteris, nous recursos i necessitats de finançament; i l’avaluació i perspectives de futur de les polítiques culturals. Just després de les vacances d’estiu, els detalls del projecte i calendari del Fòrum Cultura 2020 seran presentats als socis i sòcies del Cercle de Cultura.