Categories
Opinió

El debat sobre la cultura a l’àrea metropolitana de Barcelona

El digital cultural Hänsel i Gretel ha publicat dos articles, escrits per Xavier Marcé i Jaume Forés Juliana que reflexionen sobre la situació de la cultura a l’àrea metropolitana de Barcelona i com s’hauria d’afrontar en el futur, com a gran espai de creació, comunicació i consum cultural de referència internacional. Qüestions com la comunicació, la consecució de polítiques conjuntes dels municipis que l’integren, la cooperació público-privada per facilitar la relació entre públics i creadors, o sobre quina estructura de governança hauria de tenir aquesta gran metropoli europea més enllà de l’esfera cultural però amb aquesta com a protagonista, són qüestions que analitzen els dos autors i que podreu llegir íntegres en aquest portal. El futur de la cultura metropolitana Jaume Forés Juliana  Els darrers anys, coincidint amb el desplegament del procés, ha anat ressorgint, de forma tímida, la idea d’una zona metropolitana amb major poder de decisió i capacitat de gestió que pugui donar respostes eficients a les necessitats dels seus ciutadans. És interessant recalcar la coincidència temporal entre el ressorgiment de la visió metropolitana i la reobertura del debat nacional en una espècie de revival 2.0 de les velles idees tensores de Pujol i Maragall. Malgrat tot, la realitat demogràfica i social contemporània és ben diferent de la dels anys 80 i 90 i, si la conurbació de Barcelona era vista per Pujol i Maragall com un camp de batalla polític clau per tal de dirimir quin camí hauria de seguir la nova Catalunya autonomista i per palesar quin dels dos partits polítics – CIU o PSC – ostentava més poder, actualment, la regió metropolitana de Barcelona, el sisè aglomerat urbà de la Unió Europea, el més important i extens de la Mediterrània, batalla per emfatitzar les seves capacitats d’atracció i fer valer la seva posició dins del gran escenari del món. Barcelona, ens agradi o no, ja no es deu només als seus habitants; Barcelona ha esdevingut una ciutat mundial i un dels seus reptes actuals és saber conjuminar les necessitats dels seus ciutadans locals amb la dels seus ciutadans globals. La vessant global de la ciutat ha propiciat l’aparició de fenòmens diversos – com la gentrificació, la precarietat laboral, l’escassetat del sòl o l’esclat turístic – amb efectes immediats més enllà del seu límit municipal. Per això, avui en dia ja no es discuteix la idoneïtat d’un ens amb personalitat jurídica pròpia i autonomia d’acció com l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB): quan les decisions que es prenen des de l’alcaldia de Barcelona poden afectar la població i l’economia dels municipis veïns, potser cal pensar en un sistema en el qual la població d’aquests municipis també pugui dir-hi la seva. Àmbits com la planificació territorial, l’urbanisme, el transport i la mobilitat, la gestió de residus i l’abastament d’aigües, la protecció del medi ambient, el desenvolupament d’infraestructures i la promoció econòmica o social, fa temps que estan sota l’òrbita de la gestió metropolitana i, com més ha anat, més s’hi ha aprofundit. Sobretot, a partir del 2010, quan amb la creació de l’AMB es recuperà aquella vella idea de la Corporació Metropolitana de Barcelona que Pujol va disgregar en tres Entitats Metropolitanes diferents el 1987. No es tracta només d’unificar criteris d’acció sinó també d’optimitzar recursos i oferir serveis al major nombre de ciutadans possible i de la forma més eficient possible. No es tracta, o no s’hauria de tractar ja, d’una competició de poders polítics sinó d’una racionalització de les polítiques que, al cap i a la fi, acabaran afectant per igual a tota la població urbana. Tot i amb això, dins del debat barceloní, els darrers tres o quatre anys, ha anat agafant pes un enfocament tradicionalment aliè al debat clàssic sobre les zones metropolitanes: l’enfocament cultural. Si l’AMB va ser creada per millorar la qualitat, l’eficiència i l’eficàcia dels serveis públics prestats per les administracions que actuen en el territori metropolità, tot perseguint una major aproximació de l’administració a les necessitats dels ciutadans, per què els serveis culturals n’haurien de quedar exclosos? L’AMB no hauria de vetllar també per a millorar-ne la seva qualitat, eficiència i eficàcia? Si creiem en la concepció contemporània de cultura com a dret fonamental dels ciutadans, una entitat com l’AMB no hauria de vetllar pel correcte accés a aquest dret entre les administracions que la integren? Què caldria per poder bastir polítiques culturals d’abast metropolità? El proppassat novembre es va intentar respondre a aquesta qüestió en una jornada de debat celebrada al CitiLab de Cornellà. S’hi van exposar cinc grans objectius que haurien de guiar la política cultural metropolitana: definir unes polítiques conjuntes de públics i audiències; crear eines de comunicació i difusió cultural metropolitanes; aplicar polítiques econòmiques d’ajuts i subvencions culturals d’abast metropolità; crear un observatori que permeti extreure dades sobre el consum i el retorn social de la cultura metropolitana i assolir una gestió horitzontal de les polítiques culturals seguint un model de cooperació i codisseny efectiu entre les administracions públiques i les entitats ciutadanes. Aquests lloables i benintencionats objectius serien força desitjables de complir en la nova gestió cultural metropolitana, però, malauradament, molts d’ells ni tan sols s’han assolit a nivell municipal o autonòmic. Com es pot pretendre que l’AMB acompleixi objectius que ni tan sols s’han aconseguit amb els organismes ja existents? Que m’expliquin quants municipis de l’àrea metropolitana han desenvolupat una política de comunicació cultural pròpia i funcional. Si moltes ciutats manquen d’una agenda cultural pròpia, com pretenen crear una agenda cultural conjunta d’abast metropolità? Que m’indiquin quin és el gran observatori cultural de Catalunya. El CoNCA? Després de l’esporgada de competències que va patir arran de la crisi econòmica, no sembla la institució més adient per desenvolupar un detallat monitoratge del consum cultural del país: pot un observatori de referència limitar-se només a un informe anual? Per altra banda, tenim el CERC de la Diputació de Barcelona, amb treballs força més extensos i profunds, però també fragmentaris a causa de les limitacions imposades pel seu propi àmbit d’acció. Així doncs, si ens manca un observatori cultural de referència, podem aspirar a generar-ne un de nou d’àmbit metropolità? Sota quin model es crearia? Amb qui interactuaria? Seria lícit tenir un observatori metropolità quan a la resta del país hi manca aquesta figura? Pel que fa a les polítiques de gestió horitzontal, les administracions municipals fa anys que hi breguen, no només des del sector cultural, sinó també en d’altres; malauradament, no hi ha un model clar a seguir i, en molts casos, els avenços en aquesta direcció han estat a base de prova i error. Dins de l’àmbit municipal, aquesta metodologia pot ser vàlida, però a nivell supramunicipal, la prova i error suposa un dispendi de recursos humans i econòmics, sovint irreversible, que més valdria evitar. Sigui com sigui, entre els objectius exposats al CitiLab hi ha una greu mancança, segons la meva opinió. No hi ha cap proposta dirigida als creadors més enllà de la d’ajuts i subvencions. Els gestors polítics tenen una fixació malaltissa envers els usuaris, envers els resultats. Plantegen estudis de públics i monitoratges de resultats, eines de comunicació i difusió, polítiques de participació i representativitat ciutadanes: l’usuari com a centre de tot. La cultura és bidireccional i cal cuidar ambdues parts de l’equació si es vol tenir una política cultural forta i equilibrada. En cas contrari, estem abocats a repetir els errors actuals en què el sistema cultural del país se sustenta gràcies a la precarietat dels seus impulsors. Ens congratulem dels èxits dels nostres creadors i de la imatge internacional que projectem gràcies a ells, fomentem festivals i aparadors mediàtics, però ens preocupem molt poc per les condicions materials sota les quals s’han gestat les seves obres. Precarietat i entusiasme a canvi d’èxits i exhibició. És cert que la digitalització imperant ha propiciat un canvi de paradigma: els usuaris han deixat de ser receptors passius de continguts per esdevenir alhora creadors i receptors. Les noves tecnologies ens catapulten cap a un model que trastoca totes les concepcions clàssiques de les indústries culturals. Però malgrat tot, qualsevol política cultural seriosa ha de tenir en compte el paper dels creadors. Podem plantejar una gestió cultural metropolitana digna centrant-nos només en els receptors? Més enllà dels públics o usuaris, jo crec que s’ha de pensar, i molt, en els creadors metropolitans. Fet i fet, malgrat que el receptor és important, sense emissor no hi ha missatge. Així doncs, iniciatives com la Quinzena Metropolitana de Dansa, presentada al CitiLab com la primera experiència d’èxit de la gestió cultural metropolitana, són interessants, però també perilloses si no es fa cas de les crítiques rebudes. El model de festival puntual potser no és la millor opció, és només un pal•liatiu temporal que no ajuda a atacar els problemes reals que viu el sector: precarietat, manca de recursos i d’espais en condicions, inexistència de circuits d’exhibició estables, burocràcia administrativa ineficient, nul•la planificació de manteniment, etc. Si apostéssim per una autèntica col•laboració permanent a nivell metropolità, més enllà dels festivals puntuals, seria una veritable revolució que, potser, ajudaria a solucionar algunes de les deficiències endèmiques que presenta el sector cultural. Som capaços d’imaginar una xarxa de Fàbriques de Creació d’àmbit metropolità? O una xarxa d’exhibició i difusió integrada pels teatres municipals metropolitans? Una sola ciutat de l’àrea metropolitana mai no podrà competir amb la potencialitat centralitzadora de Barcelona, i els seus creadors sovint es veuran forçats a recórrer a la capital, i als seus recursos, per tirar endavant els seus projectes; sobresaturant, al seu torn, l’oferta d’espais i recursos de la ciutat comtal. Això ja passa amb les ajudes i subvencions. Afortunadament, l’ICUB presenta una àmplia oferta dins d’aquest camp, però és imprescindible que el sol•licitant resideixi o estigui registrat a Barcelona ciutat; impedint així que creadors d’altres ciutats interessats en aquestes ajudes puguin desenvolupar els seus projectes en el seu àmbit local; això empobreix culturalment els municipis de les corones de Barcelona i, al seu torn, satura de projectes la capital que no pot absorbir ni donar resposta a tota l’oferta que rep. Una finestra metropolitana única per demanar ajuts seria un gran avenç en aquest sentit. Quelcom semblant passa amb els espais. Molts municipis de l’AMB tenen magnífics edificis en desús, molts d’ells herència del seu passat industrial, que degudament rehabilitats i equipats podrien esdevenir grans pols d’atracció i creació culturals. El problema és que molts municipis manquen de recursos propis per emprendre tot sols la reforma d’aquests equipaments. Però si hi hagués un programa conjunt de rehabilitacions encapçalat per l’AMB i, després, aquests equipaments també fossin gestionats per la mateixa AMB, mica en mica, es podria dotar d’una xarxa d’espais de creació tan potents o més que els de la capital. Remarco un tema important dins d’aquesta proposta: cal pensar sempre en la gestió posterior d’aquests equipaments, hauríem d’eradicar la política del totxo en l’àmbit cultural. No més partides pressupostàries dirigides a adquirir, rehabilitar o crear nous equipaments si posteriorment no es pot garantir la seva viabilitat econòmica amb una continuïtat pressupostària sostinguda en el temps que els cobreixi i n’asseguri la seva pervivència. Potser no cal crear espais nous sinó, simplement, dotar millor els espais existents i vetllar per un millor manteniment i gestió d’espais com els ateneus, les cooperatives o els teatres associatius que ja esquitxen tot el territori metropolità. Com és possible que ciutats com Granollers o Mataró tinguin ofertes i propostes culturals més consolidades i variades que ciutats com Badalona, Santa Coloma o l’Hospitalet? Amb menys població i, segurament menys pressupost, la capital del Maresme o la del Vallès Oriental són capaces d’articular una vida cultural més rica que la de la segona o la tercera ciutat més poblada de l’AMB. Servidor ha assistit a preestrenes del Festival Grec a Mataró, un mes abans de l’inici del festival, de forma completament gratuïta, en contraprestació d’unes residències artístiques ofertes pel consistori mataroní. Com és possible que ciutats com Badalona, amb tres teatres municipals, siguin incapaces d’oferir quelcom semblant? Com s’entén que a Mataró o fins i tot a Cabrianes (Sallent, el Bages) s’ofereixin residències artístiques que et permeten assajar a cor què vols en un equipament municipal del qual en tens la clau per accedir-hi sempre que vulguis i sigui impossible trobar quelcom similar en tota l’AMB? L’AMB podria, fàcilment, capitanejar moltes d’aquestes propostes si s’ho proposés. Fet i fet, segons el darrer informe anual del CoNCA, el pes de la inversió pública en cultura a Catalunya recau bàsicament sobre les administracions municipals. El 2017, el 60% de la inversió pública en cultura procedia dels ajuntaments catalans. De totes les administracions, els ajuntaments són els que aporten més i els que dediquen major part dels seus pressupostos a la cultura. Així doncs, no és forassenyat assenyalar que una gestió coordinada d’aquests recursos optimitzaria la seva eficàcia evitant repeticions de despeses o obtenint preus més competitius. Per exemple, si l’AMB fos capaç de contractar espectacles per a un circuit metropolità d’exhibició, posem pel cas 10 representacions per a 8 municipis diferents, els creadors no haurien d’anar negociant cada contractació una a una, amb el conseqüent estalvi de temps i recursos, i les administracions segurament obtindrien un millor preu de contractació. En contra del que es va plantejar al debat del CitiLab, potser no cal moure els públics, sinó als creadors. No es tracta que els usuaris de Sant Cugat viatgin a Badalona o els de Santa Coloma arribin fins a Gavà, sinó d’oferir les mateixes possibilitats culturals a tots aquests ciutadans siguin d’on siguin. De fet, en esdeveniments puntuals – com els festivals – els ciutadans ja es desplacen a on convingui; aquí es tracta de gestionar el dia a dia cultural, l’oferta continuada, aquelles propostes quotidianes que cimenten el nostre sector cultural, que l’enforteixen i li donen projecció. Es tracta de facilitar la mobilitat de les obres i dels creadors pel territori. I això val tant per a l’Àrea metropolitana com per a la resta de Catalunya. Totes les reflexions abocades en aquest escrit no busquen enfrontar la conurbació de Barcelona amb la resta del país, no es tracta d’enfortir l’oferta cultural metropolitana a costa de reduir recursos i disminuir l’oferta de la resta de Catalunya. Sinó que l’essencial seria sumar a l’oferta ja existent aquesta nova aposta metropolitana. En el fons, l’ideal seria el model d’inversió i gestió “1-3-5-7” que contempla les inversions catalanes seguint el següent esquema poblacional: 1 milió d’habitants de la ciutat de Barcelona, 3 milions de l’Àrea Metropolitana, 5 milions de la Regió Metropolitana (Barcelonès, Baix Llobregat, Maresme i els dos Vallesos) i 7 milions de tot Catalunya. És evident que si la Regió Metropolitana concentra la major part dels habitants de Catalunya i genera la major part del PIB, les inversions haurien d’anar en consonància amb aquest pes. Cal optimitzar la gestió i vetllar perquè la inversió no quedi reclosa dins els límits municipals de Barcelona sinó que s’escampi per tota aquesta regió amb un bast potencial social, econòmic, cultural i industrial. Només així, amb el suport de la seva Regió Meropolitana, Barcelona podrà seguir competint a nivell mundial.   L’Àrea metropolitana i la densitat cultural de Barcelona Xavier Marcé  En el món de la física la densitat és un concepte fonamental que és defineix com la quantitat de matèria que te un cos per unitat de volum. Si ho portem al terreny social, la densitat mesura la quantitat de gent que viu en una determinada àrea geogràfica. La combinació de tots aquests elements permet que ens fem una pregunta d’allò més pertinent en matèria cultural: quina és la mida ideal d’un territori i quina la població necessària per tal que es pugui donar la màxima concentració possible d’idees, iniciatives i projectes artístics, intel•lectuals i creatius? En el nostre cas la resposta és òbvia: l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Tothom ho dona per sabut, ningú ho nega ni planteja alternatives, qualsevol operador cultural compta amb els públics del Baix Llobregat o del Maresme i qualsevol projecte metropolità somnia amb obtenir el beneplàcit de la premsa capitolina. Però tot plegat és la conseqüència d’un impuls natural, d’una dinàmica centrípeta i no pas d’una esforç racional, d’una política ordenada o d’un equilibri on intervinguin amb similar intensitat les forces centrífugues. La configuració administrativa de la Gran Barcelona no fa justícia a les múltiples realitats culturals que sorgeixen fora del centre, la qual cosa ens empobreix com a metròpoli i ens difumina com a centre creatiu internacional. Entesa com a unitat cultural autosuficient, a la ciutat li exigim complir amb tots els elements de la cadena de valor de la cultura: disposar d’equipaments per a la creació, produir continguts, difondre’ls per a tothom, endegar projectes emblemàtics, connectar-la amb l’educació, donar sortida a les demandes participatives i resoldre-ho tot plegat en la dimensió territorial que correspongui en cada cas: a cada barri, si és prou gran, o globalment si la mida és petita. Tal vegada els cicles de la creació i de la producció cultural no funcionen així quan estem davant d’una constel•lació urbana de caràcter metropolità on les peces estan intercomunicades de manera natural. Crear un Govern Metropolità per a la Gran Barcelona és el repte dels propers anys. Ho és a qualsevol escala; la dels serveis públics (on ja existeixen prou evidències) en matèria de transports, mobilitat, gestió de residus i medi ambient, i la de l’economia, on l’anunci recent de creació d’una agència de promoció econòmica sembla avançar futures polítiques integrades en matèria de recerca, promoció de sòl industrial, captació de talent i coordinació formativa a escala universitària i professional. Però en aquest discurs tecnocràtic hi mancarà un relat cohesionador si no som capaços d’afegir-hi amb la mateixa intensitat el món de la cultura. Certament la cultura és una bestiola tan bonica com esquerpa. Tothom la vol acaronar quant està tipa, però ens espanta quant està famèlica. Ens fem farts de parlar de la cultura, de les seves virtuts educatives i de la seva fortalesa identificadora però la tractem com una eina electoral sense massa cura, tot i sabent que és el motor de qualsevol relat polític. La cultura és el que ens diferencia de qualsevol altra ciutat i el que aporta aquella capa greixosa, transparent i subtil, per on rellisca còmodament el coneixement, el talent, la ciència i l’art. Tal vegada semblarà poca cosa, però agregant-li el que té de bo i de vulgar, el que genera d’excel•lent i de popular, el que circula en viu i que queda emmagatzemat en un disc dur per vendre i revendre anys després, genera el 7% del nostre PIB i condiciona el futur dels nostres descendents. I aquests immens pou de coneixement, socialització i riquesa econòmica no pot créixer més sense ampliar la seva dimensió territorial. L’espai metropolità, ara és un espai de cultura on cal corregir disfuncions profundes. Cal que la gent del centre trenqui pors i surti fora, cal que els festivals de Cornellà, Sta. Coloma o Viladecans tinguin el mateix ressò que els de Gràcia o Sant Andreu, cal que els restaurants de l’Hospitalet es posin de moda, perquè de tot plegat sorgeixi una ciutat real sense prejudicis culturo-cèntrics. Per això no cal gran cosa, però cal fer-la. Un espai de comunicació cultural comú que doni sentit als mitjans municipals. Una política de públics integrada que relacioni públics i continguts en pla d’igualtat. Una gestió del sòl que distribueixi pel territori equipaments i centres culturals amb una autèntica dimensió metropolitana. Una política de promoció empresarial que permeti crear pols de recerca i producció amb garanties d’èxit i a preus assequibles al voltant de Barcelona. Això és gestió de la densitat. És clar que tot plegat només es pot fer si acceptem que la cultura té a més a més de la seva dimensió social i creativa, una lògica econòmica. Hi ha qui sembla viure còmodament en la negació d’aquesta realitat, però la única resposta possible al poder omnívor de les multinacionals de l’oci i la cultura és tenir xarxes pròpies de distribució amb la mida i els continguts necessaris per plantar-los cara. La resta és demagògia.  

Categories
Opinió

Acabar amb la precarietat del sector cultural

Una de les paraules que més se senten en qualsevol conversa cultural és precarietat, és a dir, professionals mal remunerats o obligats a treballar amb inseguretat o una manca de garanties en les seves condicions laborals. La precarietat és un mal consubstancial a la involució ideològica i econòmica que viu la nostra societat, però en el terreny de l’art i la cultura hi ha vectors afegits que la converteixen en estructural i probablement prèvia a les dinàmiques econòmiques que actualment ens afecten. El primer factor estructural ve determinat per una regla de tres inapel·lable. Treballar a la cultura no requereix cap qualificació acadèmica o col·legial i, si tenim en compte les persones que aspiren a professionalitzar-se provinents de les escoles artístiques, dels màsters o de l’activisme associatiu, veurem que l’oferta de continguts i la demanda de llocs de treball creix molt més ràpid que el consum. Lamentablement paraules com oferta, demanda, públics, consum i venda d’entrades estan profundament estigmatitzades, de manera que una part important de la massa crítica artística ho fia tot a la responsabilitat pública, malgrat que qualsevol analista objectiu ens diria que el principal problema del sector és la manca de públics. El segon factor és l’efecte invers que genera la funció de repartidora que sovint fa l’administració en les seves polítiques de subvenció. La promoció preferencial d’associacions i empreses qualificades per exercir de locomotores sectorials està molt mal vista, de manera que molts ajuntaments opten per donar quantitats simbòliques a un nombre més elevat de petits projectes i evitar la crítica que suposa consolidar grans iniciatives culturals. En realitat, un sistema cultural amb iniciatives privades sòlides (socials o empresarials) que comparteixin objectius públics afavoreix millor les bones pràctiques laborals que no pas un univers de petits projectes, socialment compromesos però econòmicament mal dotats. El tercer factor prové d’una constant i perversa confusió entre empreses i associacions sense afany de lucre. Una considerable part de la nostra realitat cultural ha esdevingut empresa, condicionada per normatives públiques que ho exigeixen per atorgar-los subvencions, però ni els objectius, ni el funcionament, ni la perspectiva de mercat del projecte són empresarials. Una associació i una empresa no poden ser analitzades ni tractades de la mateixa manera, ni poden ser objecte de les mateixes exigències. És evident que un ajuntament ha d’ajudar tot el que tingui un interès cultural objectiu amb independència de la seva mida, just per això cal que tingui una política complementària que tracti els grans projectes articuladors socioprivats, de manera similar a com ho fa amb les seves estructures pròpies. Aquesta qüestió potser s’hauria de resoldre des dels departaments d’Economia i Comerç, però és evident que ara per ara genera molta confusió. Un quart factor és la manca d’una legislació eficient que reculli les particularitats d’intermitència de la cultura i que asseguri l’accés normalitzat dels seus professionals a l’atur i a la jubilació. El Congrés de Diputats està a punt d’iniciar la tramitació definitiva de la llei de l’estatut de l’artista, però convé clarificar que no es tracta d’una norma que generi efectes per si sola. Caldrà estar homologat (censat) per fer la feina artística i cultural, caldrà demostrar una correcta inserció laboral i caldrà acceptar unes certes regles de joc en matèria de recepció de beneficis socials. Tot plegat obliga a repensar les pràctiques dels sectors culturals en matèria patronal i sindical, de la mateixa manera que caldrà afinar els criteris d’afiliació i defensa del drets laborals d’algunes de les actuals associacions de professionals del sector. També caldrà solucionar els problemes que pateixen els professionals autònoms de comú acord amb els de la resta de sectors. Acabar amb la precarietat del sector cultural no depèn únicament d’un increment pressupostari i d’una política generosa de subvencions sinó d’una profunda revisió de la manera com funcionen les seves organitzacions, de la revisió crítica d’alguns prejudicis semàntics a l’hora de parlar d’economia de la cultura i de qüestionar amb rigor alguns mantres força arrelats que ara per ara alimenten les desavinences i els enfrontaments entre els professionals de l’art i la cultura. Xavier Marcé Article publicat al diari ARA

Categories
Opinió

L’educació és el primer problema cultural

¿Què passa quan 160.000 catalans, majoritàriament, compren una entrada per veure un espectacle del Circ Du Soleil, 60.000 per escoltar un concert de Guns and Roses o 100.000 per presenciar l’exposició de David Bowie? Segons el parer d’alguns responsables polítics de cultura això és l’expressió d’un mercat cultural comercial. ¿Què passa quan 3.500 persones compren una entrada per a l’espectacle que inaugura el Festival Grec, 200 persones per a un concert de música avançada a Fabra i Coats o 120.000 van gratuïtament al Fòrum per escoltar Love of Lesbian en les Festes de la Mercè. L’èxit d’un espectacle és l’expressió d’una política cultural Segons el parer d’algunes d’aquestes mateixes persones, això és l’expressió d’una política cultural. Ja sé que no és tan senzill i que expressada així la comparació té components demagògics. Però, de vegades, cal dir-ho clar perquè la gent ho entengui. Quina és la diferència? La qualitat de cada proposta, el lloc i el moment en què succeeix, el propietari, el preu de l’entrada, l’organitzador, l’objectiu últim que persegueix cada activitat? En realitat, Circ du Soleil és la conseqüència d’una política pública original del govern del Quebec. Van triomfar i ara són propietat d’un fons d’inversió. Guns and Roses és una icona del rock d’un país amb escassa política cultural i amb un gran mercat musical. I l’exemple de manca de política cultural és la inauguració del Festival Grec, que ha estat produïda per la pròpia organització. David Bowie és patrimoni de la música i de les tendències estètiques de l’última part del segle XX i l’exposició es va organitzar al Victoria and Albert Museum, sens dubte el museu d’arts decoratives més important del món. L’espectacle que inaugura el Grec, llevat d’aquest any que ha estat producció del propi Festival, sovint es contracta sota catàleg entre les propostes disponibles amb certa intencionalitat “épatante”. Tot és política cultural si un polític ho decideix El concert de música avançada a Fabra i Coats és un lloc comú per a grups minoritaris molt ficats “en l’ona” i el concert de Love and Lesbian podria ser intercanviable per un altre de similars característiques sense cap minva en la seva capacitat de convocatòria. Res distingeix unes coses de les altres. Tot és política cultural si un polític ho decideix i tot és mercat si hi ha un empresari capaç de convertir-lo en negoci. Aquesta és la realitat. La política cultural sempre es fonamenta en el mercat de la cultura encara que de vegades, per desgràcia del contingut, el substitueixi. La política cultural és, sens dubte, la més melindrosa de totes les polítiques. Carregada de prejudicis, intenta redimir tot assumint els seus errors i els dels altres. Prova d’això és la constant referència a l’educació, fins al punt que sembla tota una revolució programar un cop l’any una pel·lícula en català a l’aula d’una escola. L’únic objectiu veritable d’una política cultural és relacionar la producció de continguts artístics (en un sentit ampli) amb les audiències més àmplies possibles.El sistema educatiu del nostre país no funciona, no instrueix als espanyols en crear i apreciar espectacles culturals El que després triï cada un és un acte de qualitat que dependrà, evidentment, de l’educació i de la trajectòria personal. Per això és important l’educació: per què en primera instància ens insta a participar i en segon lloc ens permet triar. Diguem doncs les coses com són: culturalment, el sistema educatiu del nostre país no funciona, no que no funcioni l’ajuda a la cultura, sinó que no la té en compte. Quan la cultura es converteix en dogma quan considera que les audiències són un fet comercial Si alguna cosa hem de fer des de la política cultural és criticar l’escola, exigir-li responsabilitat, posar a debat el seu excés de corporativisme i la seva fragilitat intel·lectual. Hem de col·laborar-hi, és clar, però no redimir, per què no podem i per què no ens toca. Quan la política cultural s’oblida dels continguts o només es fixa en aquells que generen complicitat ideològica; quan considera que les audiències majoritàries són un fet comercial i es refugia en les petites parròquies, es converteix en dogma. I sens dubte la cultura hauria de lluitar contra els dogmes. A un li identifiquen algunes coses a la vida i són imprevisibles. El que té poc sentit és negar que allò que ens va marcar durant la infància, la joventut o la maduresa no sigui en si mateix un fet cultural. A vegades la política cultural s’entesta a negar-ho, tret que alguns dels seus responsables no tinguessin infància, ni joventut, ni memòria. No hi ha res més trist que justificar un concert de Raphael i programar-lo en el Liceu perquè una pàtina culturalista el redimeixi de l’oblit i el posi a l’alçada dels altars. (article publicat a Economia Digital: https://ideas.economiadigital.es/xavier-marce/la-educacion-es-el-primer-problema-cultural_574067_102.html )  

Categories
Opinió

Per què no puja el consum cultural?

Tot i que es pronosticava una caiguda immediata de l’economia catalana arran dels esdeveniments polítics que hem viscut, la realitat demostra que, a curt termini, l’impacte de la crisi ha estat petit. L’atur descendeix per sobre de la mitjana estatal, les inversions estrangeres no s’han reduït, les exportacions continuen a bon ritme i la taxa d’estalvi familiar creix. Òbviament no sabem què passarà a mitjà i llarg termini, ni quins seran els efectes del canvi d’ubicació fiscal de moltes de les grans empreses del país. El comportament general de l’economia catalana no explica la rigidesa del mercat cultural A hores d’ara és difícil determinar si la dedicació preferencial de la Fundació de la Caixa a la vida cultural catalana es modificarà a mig termini un cop traslladada la seu fiscal de Caixabank a València o si la política de Planeta cap a l’edició en català perdrà intensitat en els propers anys. Tampoc sabem si alguna de les empreses migrades tornarà a Catalunya o si apareixeran altres que competeixin amb elles en rellevància sectorial. La realitat és que la bona economia explica les coses un cop han succeït per proposar-nos un determinat marc d’actuació futura que serà de nou analitzat un cop hagi succeït. El comportament general de l’economia catalana, però, no explica determinats fenòmens sectorials i especialment el que afecta la continuada rigidesa del mercat cultural el consum no sembla evolucionar d’acord amb els indicadors generals de la nostra economia. Cultura en estat crític Des que el Partit Popular va pujar l’IVA al setembre de l’any 2012, el consum de la cultura en viu s’ha comportat de manera erràtica sense aconseguir corregir de manera definitiva la brutal baixada que va suposar aquell error històric. Gairebé 6 anys després i solucionat el problema, la música en directe, el teatre i el cinema encara estan en xifres inferiors a les de l’any 2012. Encara que esporàdicament s’albirin moments de creixement estable, qualsevol desgavell sociopolític posa a prova la fragilitat dels seus mercats provocant recessions immediates. Hi ha diverses teories per explicar aquest comportament inestable, encara que cap d’elles sembli prou sòlida per aventurar una solució definitiva. La suma de moltes causes interconnectades explica una part del problema en la indústria Podria ser que en els últims anys hagi decaigut la qualitat de les produccions artístiques i conseqüentment el seu atractiu comercial. Podria ser que la percepció del preu de la cultura s’hagi customitzat a l’alça. Podria ser que el consum cultural domèstic a través de les múltiples plataformes que han aparegut en els últims anys s’hagi consolidat. Podria ser que la diversificació del mercat cultural, amb moltes propostes alternatives, generi una major atomització del consum. Totes aquestes possibilitats són reals, però no expliquen de manera clara la irregularitat del consum cultural a Barcelona. Potser la suma d’elles, en la mesura que estan fortament interconnectades, expliqui una part del problema, però no ho aclareix definitivament. És curiós, a més, que el comportament erràtic del consum cultural aparegui en el moment en què les tècniques de màrqueting són més precises i l’accessibilitat per comprar entrades amb infinitat de descomptes gran. Sóc de l’opinió que el problema és de naturalesa psicològica. Crec que el consum cultural exigent i de qualitat ha perdut prestigi com a factor diferenciador i que els missatges polítics dominants tendeixen a menysprear-com un vector de progressió social perquè se senten còmodes amb el “prêt-à-porter” comercial. Per això els empresaris arrisquen menys, les propostes alternatives i minoritàries creixen i el consum domèstic es consolida gairebé sense connexions amb els escenaris socials de la cultura. Podeu llegir l’article íntegre a Economia Digital: https://ideas.economiadigital.es/xavier-marce/por-que-no-sube-el-consumo-cultural_560858_102.html

Categories
Opinió

Cultura popular

Xavier Marcé, en un article publicat a recentment, defensa la cultura popular, tant com espai de creació, com a motor de les indústries creatives i com a productes culturals que esdevenen propietat pública, “la qual cosa ens apropa a un dels mites més perseguits de la cultura: com fer-la esdevenir propietat de tothom”. En aquest sentit, afegeix que “la cultura popular és el vagó de cua de la cultura, un immens purgatori on l’art roman llargs períodes a l’espera que un acadèmic, un crític, o qualsevol analista de prestigi aconsegueixi desembullar les claus del misteri i establir un consens sòlid que decanti cada peça cap al cel o l’infern; o quedi al purgatori indefinidament que en última instància és una manera bonica de romandre en la història sense judicis de valor afegits.” Marcé afirma que “cal reivindicar la cultura popular perquè funciona sola i generalment és sostenible, bé sigui perquè sorgeix d’expressions ancestrals i es transforma en matèria de consum massiu, bé sigui perquè aconsegueix consensos repetits d’audiència i consolida en la memòria col·lectiva.” L’article finalitza amb a reflexió que “mirar la cultura popular de reüll és un greu error de percepció. Com substrat cultural permet que alguns artistes la sublimen i creuen autèntiques obres singulars i permet al seu torn que multituds senceres s’interessin per la cultura i tot sense saber-ho, el que fet i fet és una digna manera d’ocupar el temps.” Podeu llegir l’article íntegre des d’aquest enllaç: https://ideas.economiadigital.es/analisis-politico-y-social/xavier-marce-cultura-popular_536390_102.html

Categories
Opinió

Proteccionismes culturals

Xavier Marcé subratlla que els grans equipaments culturals del país no disposen de fons patrimonials extraordinaris ni de recursos suficients per esdevenir espais de referència internacional. Marcé diagnostica que el problema és que “més enllà de la reivindicació d’un suport estatal, no s’han pres decisions exemplificadores en matèria cultural”. Al debat sobre quina hauria de ser la política cultural catalana, Xavier Marcé argumenta que tot i que la reducció de les aportacions de l’Estat espanyol als equipaments culturals catalans “ha estat espectacular”, però que, “més enllà de la reivindicació d’un suport estatal”, la Generalitat ha reduït els pressupostos. Per a Marcé, “la demanda de fons afegits per gestionar adequadament i ampliar progressivament el potencial cultural dels nostres grans equipaments no serà possible si neguem a l’Estat les contrapartides pròpies d’aquesta aportació”. Així mateix, Marcé afirma que “que existeixi un sistema cultural català té sentit en la mesura que li correspon a l’administració d’un país establir les xarxes bàsiques de foment a la formació, la creació i la producció dels continguts, però el perd absolutament si es pretén confinar-lo a un mercat reduït”. Podreu llegir l’article íntegre, publicat al diari ARA des d’aquest enllaç: https://www.ara.cat/opinio/xavier-marce-proteccionismes-culturals_0_1937806246.html?print=1

Categories
Opinió

Els dimonis del consum cultural

Xavier Marcé vol trencar en aquest article les resistències a assumir que “la major part dels continguts que associem quotidianament a la creació i la producció cultural són en realitat productes de mercat”, i que “el futur de la nostra producció cultural dependrà de la nostra capacitat per augmentar els públics, sigui la demanda”. L’autor, a més, fa una punyent reflexió sobre quin paper hauria de tenir l’administració pública en aquest mercat cultural, advertint que “l’administració és art i participa en la generació d’una economia de mercat que afecta la cultura i que inflaciona els seus preus per sobre de la seva realització real”, qüestió que exemplifica amb la pregunta: “Com expliquem a un programador de teatre privat que pagui per un contingut una tarifa superior a la qual recuperarà si el teatre públic de l’altre ho fa?”. En aquesta important qüestió dels objectius de les polítiques culturals públiques, Marcé afirma que “a l’administració cal exigir que administri adequadament el cost de cada contingut acceptant que el seu valor es regeixi per criteris de mercat” Podeu llegir aquest article íntegre, publicat al diari Economia Digital, des d’aquest enllaç: https://ideas.economiadigital.es/analisis-economico-y-empresarial/xavier-marce-los-demonios-del-consumo-cultural_528536_102.html

Categories
Opinió

Salvar la cultura del naufragi

Xavier Marcé expressa la seva preocupació per l’impacte del complex procés polític en la cultura, tot advertint que “d’aquesta revolta que vivim a Catalunya en pot sortir qualsevol cosa, però n’hi ha una que ens hauria de conjurar a tots plegats, i és salvaguardar la cultura”. Marcé defensa la necessitat primordial del “manteniment dels hàbits culturals dels catalans”. Adreçant-se als professionals i creadors del sector,  Xavier Marcé reclama “que la cultura, el pensament i l’art hi diguin la seva en aquest procés duríssim és imprescindible. Ha estat així en aquells moments de la història en què els canvis han significat una transformació valuosa de la societat”. Podeu llegir l’article íntegre publicat al diari ARA des d’aquest enllaç: https://www.ara.cat/opinio/Salvar-cultura-del-naufragi_0_1901209873.html

Categories
Opinió

Sobre l’exercici de la crítica cultural

De tant en tant es publiquen articles que alerten sobre el baix nivell del debat cultural a Barcelona, i es tracta d’una qüestió rellevant sobre la qual convé reflexionar tranquil·lament. Si ens fixem en la quantitat i diversitat de les propostes artístiques, en la proliferació de nous agents que obren i mantenen espais d’activitat en tota mena d’àmbits de la cultura i en la intensitat que despleguen els diversos operadors de la ciutat per cercar públics i elaborar projectes dotats de capacitat objectiva per esdevenir socialment rellevants, el debat existeix, és viu i té interès. Si el que volem és un diàleg fluid entre intel·lectuals de pes, entre institucions d’estructura ferma i arrelada dotades de legitimitat cultural i artística per sobre de vel·leïtats i posicionaments polítics de conjuntura, el debat és, posats a ser generosos, de baix nivell o simplement inexistent. De tot plegat en sorgeix una curiosa paradoxa. A Barcelona hi ha diversitat i quantitat, però ens manquen els instruments propis d’una massa crítica estable i independent per destriar-ne, de tot plegat, el que genera qualitat. La qualitat, per cert, rarament és una qualificació objectiva, és simplement la conseqüència d’un ordenament hegemònic, i aquest és el principal dèficit del sector cultural barceloní. Però tal fet no és del tot casual, perquè Catalunya ha tingut en els darrers 40 anys una estranya relació amb la cultura. La cultura ha estat un territori especialment fèrtil per als practicants de la doble moral: una societat civil sense cap pudor per fer negocis amb el règim franquista, uns intel·lectuals seduïts pels altaveus d’una institucionalitat regalada, d’altres que no han volgut arriscar-s’hi per no perdre els altaveus mediàtics igualment regalats i sovint uns gestors públics atrinxerats sota les estructures d’un funcionariat que mai hauria hagut d’arribar a la cultura. ¿Hi ha, doncs, debat cultural a Barcelona? És clar que sí, i molt intens. El que no té és un altaveu seriós que li faci crònica sense que el cronista en vulgui escriure la història. Barcelona no està mancada d’interès cultural; el que li falta és una intel·lectualitat realment compromesa amb la llibertat cultural. Podeu llegir l’article íntegre, publicat al diari ARA des d’aquest enllaç: http://www.ara.cat/opinio/Xavier-Marce-sobre-exercici-critica-cultural_0_1796820317.html  

Categories
Opinió

Responsabilitat social corporativa

Una manera de mesurar la densitat cultural d’una ciutat és analitzar la demanda de subvencions per endegar projectes. A Barcelona, per exemple, es presenten a l’Institut de Cultura més de mil peticions anuals, la qual cosa és, sens dubte, un indicador de salut cultural alhora que un indicador precís de la dificultat que suposa gestionar amb autosuficiència l’activitat cultural privada, bé sigui associativa o empresarial. Tanta demanda de suport públic explica una gran complicitat social amb la cultura i també una considerable dependència de les institucions. Per poc que les analitzem, observarem que la immensa majoria d’aquestes activitats que demanen subvenció són raonables, deficitàries i amb objectius altruistes. Tothom té idees que es projecten sobre la societat en forma de projecte cultural, o almenys en forma d’una activitat que té una inequívoca dimensió cultural. Aquesta és l’explicació positiva. També indica -i aquesta és la menys afortunada- que la nostra societat encara no ha desenvolupat mecanismes de sostenibilitat per a una part important de la seva activitat cultural. Tanta demanda no es pot atendre en condicions òptimes. Caldria una quantitat ingent de recursos econòmics que probablement la mateixa societat que demana subvencions no acceptaria de bon grat, ateses les múltiples prioritats socials existents. Al gestor públic li toca, doncs, prioritzar i triar, d’entre totes les demandes de subvenció, les que són més necessàries i s’adrecen a projectes de més impacte social. Dissortadament, aquesta tria no es pot realitzar objectivament, o almenys amb paràmetres clars que responguin a una anàlisi universal d’eficiència i rendibilitat sociocultural. Els analistes de l’administració pública de la cultura han criticat sempre la tendència general de les normatives de subvencions a esdevenir grans repartidores, és a dir, a donar una mica a tothom per intentar equilibrar el grau de satisfacció entre els demandants, tot i acceptant que aquesta mesura no sempre permet consolidar els projectes imprescindibles i eliminar els innecessaris. El problema és que aquesta pràctica en realitat crea una generalitzada insatisfacció: just l’efecte contrari del que persegueix. L’efecte repartidora és un dels problemes a resoldre per a la gestió pública de la cultura. Per aconseguir-ho cal incidir en tres principis bàsics d’actuació. El primer suposa diversificar les normatives de subvenció per aconseguir que els requeriments d’accés s’acostin al màxim a les necessitats de cada demanda. Amb això aconseguiríem eliminar projectes mal plantejats, inconsistents o innecessaris. El segon principi suposa eliminar tota possibilitat que una subvenció pugui esdevenir part del benefici d’un projecte comercial. Per aconseguir-ho cal estendre els ajuts reintegrables o les participacions en risc. El tercer implica definir les finalitats de cada normativa per tal d’assegurar un programa d’actuació d’àmplies complicitats entre el sector públic i el món associatiu. Per fer-ho possible cal estar molt atent a les dinàmiques socials i a les necessitats de les associacions i dels activistes culturals, és a dir, generalitzar els convenis i els acords de mútua col·laboració. Tot això pot ajudar a regular millor el complex món de les subvencions però no solucionarà la creixent demanda de suport públic a la iniciativa social. Ens cal afegir-hi una diversificació de les fonts de finançament. En aquest sentit, és imprescindible disposar d’una bona llei de mecenatge, com ho és articular de manera transparent una agència de captació de patrocinis que no es dediqui únicament a buscar recursos per complementar els pressupostos dels projectes públics. També caldria administrar de manera més eficient i oberta els recursos que destinen a activitats culturals les fundacions dels bancs o de les grans empreses privatitzades que gestionen recursos de naturalesa pública. En un país que tendeix a fer lleis per a tot, caldria pensar en la conveniència de fer-ne una sobre la responsabilitat social corporativa. No es tracta de dir a una empresa on ha de posar una part dels seus beneficis, sinó d’assegurar que n’inverteix una part en activitat sociocultural i de generar un marc de comuna acceptació que permeti a qualsevol associació optar a rebre’n una part de manera clara i transparent. I per aconseguir-ho no s’hi val a dir que tot plegat depèn del govern de l’Estat. Ara i aquí aquest problema es pot resoldre en l’àmbit d’actuació del Parlament de Catalunya. Xavier Marcé Article publicat al diari ARA