Categories
Opinió

Montjuïc com a prioritat

En aquest article, Fèlix Riera considera que la muntanya de Montjuïc és estratègica per a Barcelona com a zona generadora d’interseccions, com a node per establir-hi xarxes culturals. Mentre es continua discutint com, quan i qui definirà un projecte de govern metropolità capaç de fer valdre una de les majors àrees d’activitat econòmica, creativa i social d’Europa, es comença a constatar que potser sigui l’àmbit cultural el que pugui arribar a impulsar-la i definir-la. Un exemple que ajudarà a observar el potencial de la cultura com a factor clau per a l’impuls efectiu i no retòric de l’àrea metropolitana és el desenvolupament de la muntanya de Montjuïc. La muntanya de Montjuïc, que pertany al terme municipal de Barcelona, porta diversos anys generant sinergies amb l’Hospitalet de Llobregat amb relació a la Fira de Barcelona per utilitzar espais amb iniciatives com el Sónar o el Mobile World Congress. La col·laboració entre els dos municipis projecta l’allargada ombra cultural de la muntanya de Montjuïc sobre una àrea d’influència que transcendeix els termes municipals i s’inscriu en la idea de la cultura com a creadora d’espais d’intersecció geogràfica i vivencial. Si considerem la muntanya de Montjuïc com una zona generadora d’interseccions, com a node capaç d’establir xarxes, veurem que és estratègica per a Barcelona per quatre factors: 1. Concentra una gran oferta cultural de gran qualitat i de gran valor estratègic per a la ciutat en unir tradició i contemporaneïtat;  2. La posada en marxa des del Consorci de la Zona Franca de l’àrea de la Marina del Prat Vermell amb el projecte Barcelona Talent Districte per construir una gran zona d’habitatges destinats al talent i als joves; 3. La presa de consciència que Montjuïc, amb més metres quadrats que el Central Park de Nova York, permet unir un projecte de zona basat en la natura, la sostenibilitat i l’oferta cultural, com queda establert en el pla d’actuació per a la muntanya de Montjuïc definit per l’ajuntament de Barcelona i que es va obrir als ciutadans amb 229 propostes presentades; i 4. El seu enclavament geogràfic el converteix en expressió i punt de partida d’una concepció metropolitana que irradia valor, tant dins com fora de Barcelona, ??convertint-lo en una nova centralitat de la ciutat. Aquests quatre factors adquireixen tota la seva significació estratègica quan mirem les ofertes culturals que ens ofereix Montjuïc, com són: El MNAC, la Fundació Joan Miró, el Pavelló Mies Van der Rohe, el CaixaForum, el Museu d’Arqueologia de Catalunya, el Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch, l’Institut del Teatre, el Teatre Lliure, el Mercat de les Flors, el Palau Sant Jordi on es realitzen grans concerts musicals, la Fira de Barcelona, ??el Festival Grec, el Poble Espanyol, l’espai de Ferran Adrià. Aquesta immensa densitat cultural encaixa en un espai de gran valor simbòlic, en ser un dels pulmons naturals de Barcelona. La suma de totes aquestes iniciatives planteja una pregunta a les institucions públiques: Com aconseguir que aquesta oferta fragmentada es coordini per a treure’n el màxim profit per a la ciutat? La pregunta es  porta ja formulant tant des de l’Ajuntament de Barcelona com des de les mateixes institucions, com és el cas de la Fundació Miró, el MNAC o la Fira de Barcelona, ??però sense acabar de concretar la forma de passar de les idees a un pla d’acció. Pavelló Victòria Eugènia Ara es donen les condicions per desenvolupar un pla entre totes les institucions que permeti arribar al 2029, any previst per a celebrar els cent anys de l’exposició universal de Barcelona del 1929, que converteixi Montjuïc en una àrea efectiva per al desenvolupament del patrimoni, la creació i el talent, que fixi les bases per consolidar una àrea creativa connectada al món, que doni suport al MNAC per ampliar el seu projecte expositiu amb la incorporació del pavelló Victòria Eugènia de Josep Puig i Cadafalch que ha estat reformat el 2018. Aquest suport també s’ha de concretar amb més compromís econòmic per part de les administracions, millorant els accessos a Montjuïc i la utilització de l’espai on cal més transport públic, més aparcaments, seguretat i millor transitabilitat quan plou. La Fundació Miró s’ha de convertir en símbol de la relació entre art, naturalesa i arquitectura, tres conceptes que sintetitzen els valors del segle XXI. S’ha d’afavorir el desenvolupament del CaixaForum com a espai de connexió de tradició i modernitat, apostant per la seva enorme capacitat de generar públic. Un plantejament integral de desenvolupament i potenciació de l’àrea cultural de Montjuïc permetrà afrontar la necessària reforma del Paral·lel i de Sants. No hem d’oblidar que per Montjuïc hi passen milions de visitants i, d’altra banda, hi ha els que gaudeixen del pulmó verd de Barcelona corrent o passejant pels seus parcs. Tot això implica definir quin Montjuïc volem per a la dècada vinent. El Teatre Lliure, el Mercat de les Flors, el Festival Grec i l’Institut del Teatre confirmen des de fa anys, amb les seves ofertes artístiques, que es podria treure més profit del seu treball per tal d’establir una àrea d’influència cultural més sostinguda en el temps i que redundi en la ciutat. El paper de la Fira de Barcelona hauria de veure en projectes com el Sónar el paper definitori que representa com a moderador i impulsor de grans esdeveniments culturals que connecten Barcelona amb l’Hospitalet. La muntanya Montjuïc, que arriba als 185 metres d’altura, s’ha de plantejar com a projecte prioritari per a la Barcelona dels deu anys vinents, generant una unió, via interseccions, d’àrees com Sants, el Paral·lel, el port de Barcelona, ??l’Hospitalet de Llobregat, el Prat i la Zona Franca. Montjuïc adquiriria una dimensió única, tant territorial com econòmica, social i cultural que podria ser la prova pilot per a afrontar altres projectes que posseeixen aquest valor basat en la seva capacitat potencial per a traçar connexions. Article publicat a “Política i Prosa”: https://www.politicaprosa.com/montjuic-com-a-prioritat/

Categories
Notícies

Dilluns 25: el Cercle de Cultura organitza una conferència de Joan Subirats

Dilluns 25 de juny, a les 18h., a la sala d’actes del Cercle d’Economia (Provença, 298) el Cercle de Cultura organitza una conferència a càrrec del Comissionat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Joan Subirats, que portarà com a títol: “Si la resposta és cultura, quina era la pregunta?”. L’acte serà presentat pel president del Cercle de Cultura, Segimon Borràs, i conduit i moderat per Fèlix Riera, membre de la junta directiva del Cercle de Cultura. Us preguem confirmació d’assistència mitjançant el següent correu electrònic: info@cercledecultura.org

Categories
Opinió

Triats pels llibres

Fèlix Riera analitza a l’article “triats pels llibres” l’estreta relació entre lector, llibreria i el llibre que pot arribar a l’amistat electiva entre la persona i llibre, i ho descriu amb experiències personals a les llibreries, vinculades amb llibres és quan els rellegim, després d’haver-lo oblidat circumstancialment. Aquesta relació d’amor a determinats llibres es demostra, segons Riera, quan es rellegeixen.”En aquest acte de relectura observem que hem canviat, que el llegim amb un altre ànim, que som un altre. Els fragments que havíem subratllat o anotat han perdut la seva energia i uns altres en els quals amb prou feines havíem deparat s’il·luminen amb tal força que ara enlluernen”. És dins d’aquesta anàlisi de la pròpia experiència vital i professional amb el món dels llibres i la literatura que Fèlix Riera afirma que “Catalunya té un dels ecosistemes per curar llibres més perfecte d’Espanya i un de les millors d’Europa”, alhora d’explicar les seves vivències a les llibreries on ha trobat algunes de les obres que més l’han colpit com a lector. Riera acaba el seu article amb una recomanació final: “deixar-se perdre a les llibreries, ser com un flâneur, esperar, passar un temps fora del seu hàbitat, no mirar-lo fixament i no tenir por d’acostar-se a ell. I, sobretot, estar molt alerta perquè pots advertir que no estàs sol, que el llibre està despert, a l’aguait, i potser pot triar a un altre i no a tu.” Podeu llegir el text íntegre d’aquest article publicat pel diari digital El Món en aquest enllaç: http://elmon.cat/opinio/20683/triats-pels-llibres

Categories
Notícies

Una visió cultural del conflicte Catalunya-Espanya dins el context de la globalització

Dins la munió de llibres que han aparegut aquests darrers anys sobre el procés polític català, “Just abans del salt endavant” de Fèlix Riera és el primer que l’analitza des de l’òptica cultural, tot emmarcant-lo en el context de la globalització que està portant a la debilitat dels estats-nació europeus, i a com responen aquests a la seva pèrdua de legitimació ciutadana. Riera, que planteja la política també com a fet cultural, analitza que les actuals tensions que es viuen a tota Europa provenen d’aquest debilitament dels estats-nació; i que aquests -i les nacions que també volen esdevenir estat com Escòcia o Catalunya- troben en la reactivació de la identitat nacional una font de legitimació. Aquesta reactivació passaria per convidar la ciutadania a “la passió pel límit polític”. Una invitació que suposaria també no traspassar les fronteres del sistema democràtic. L’autor advoca per desarmar el llenguatge de la confrontació, en tant que “la voluntat d’imposar una lectura de la situació (…) implica que l’afany per mostrar és superior al de voler veure la situació tal com és”. I per fer possible aquesta adequada interpretació, “un dels instruments més perfectes que permeten la comprensió i augmenten la visió ha estat l’art, en general, i la literatura en particular”. En aquest sentit, l’autor assenyala que el nucli del procés polític que viu el nostre país rau en la voluntat de ser dels catalans, i que per donar-hi sortida caldria sostreure’s d’aquesta “passió pel límit”, i reconèixer que “la lògica del conflicte planteja temps llargs, precisos i clars, que fugin de la urgència i la eufòria”.

Categories
Notícies

El Cercle de Cultura compareix a la comissió del Parlament per a la reforma del CoNCA

Dimecres 29, una delegació de la junta de govern del Cercle de Cultura, integrada pel seu president Francesc Bellmunt, el secretari Daniel Martínez, el vicepresident Ezequiel Baró, i el vocal Fèlix Riera, van comparèixer davant la comissió d’estudi del Parlament per a la reforma del CoNCA, creada a finals de l’any passat per la cambra catalana. Els representants del Cercle de Cultura van defensar la continuïtat d’aquest organisme, i van apostar per a que en el futur compti amb una estructura que vetlli per la creativitat cultural i que estigui coordinada amb els centres formatius. Francesc Bellmunt va defensar la importància que el CoNCA continuï existint com a eina al servei de la cultura, i va advertir que la seva supressió significaria una pèrdua per al sector cultural. Per part de Daniel Martínez i Ezequiel Baró es va posar en valor la vigència de l’Acord de Sant Boi de 2004 com a document fundacional del CoNCA i dels criteris originals que van servir posteriorment per a la llei de creació del 2009. Finalment, Fèlix Riera va traslladar un seguit de propostes per al futur CoNCA en favor de la seva consolidació, mitjançant una estructura executiva que vetllés per la creativitat cultural de les noves generacions i del conjunt dels continguts culturals. Una estructura que hauria de treballar coordinadament amb els centres formatius existents en tots els nivells acadèmics per promoure aquesta creativitat. Cal recordar que fa pocs mesos, el Cercle de Cultura va organitzar una taula rodona de reflexió i debat sobre el futur del CoNCA, de la qual es pot recuperar en aquesta crònica les principals aportacions que van fer els ponents convidats.

Categories
Opinió

Els museus

“Tot país que es preï deu el seu prestigi als museus, no és possible conrear la memòria i el coneixement de la condició humana sense els museus” Veiem una àmplia sala buida de la National Gallery, en silenci absolut. La càmera ens mostra diferents obres, entre les quals destaca l’Al·legoria de la Prudència de Tiziano. La seqüència quedarà interrompuda per l’entrada d’un empleat de la neteja que està encerant els sòls. El soroll mecànic i continu ens retorna a la vida, allò quotidià. Els Rembrandt, Tiziano, Botticelli, Holbein, Hogarth o Turner quedaran a la mercè d’un nou dia a la National Gallery. Així comença el film de Frederick Wiseman, que indaga en els organismes vius d’un museu. Ens mostrarà a guies, educadors, restauradors, gestors i al públic com a part de la vida secreta de les obres d’art que conté aquest magnífic museu de Londres. La National Gallery recull a les seves parets obres des de l’Edat Mitjana fins al segle XIX. Aquesta setmana hem celebrat el dia internacional dels museus, espais destinats a la contemplació, en un moment en el qual l’atenció està descentrada de tot centre i queda sotmesa a una contemplació amb els peus més que amb la mirada. Quantes crítiques han caigut durant els últims anys sobre aquestes institucions que van néixer com a arques de Noè per preservar de la destrucció de l’home i del temps els nostres majors assoliments creats per l’esperit humà. S’ha criticat que avui els museus posin més èmfasi a aconseguir més i més públic deixant en segon lloc l’atenció a la seva col·lecció i la seva política d’adquisicions, sense les quals un museu entra en decadència. S’ha parlat dels museus com un forat negre, com observava Jean Clair, on “tot entra en ell, i res surt”, “el forat negre del museu s’alimenta del que destrueix, guanya pes amb tots els materials de la civilització que l’envolta”. S’han vists sotmesos a un constant debilitament econòmic producte de la crisi, que els ha allunyat dels seus objectius per haver de concentrar-los a lluitar perquè la pols del peix globus, les retallades, no els atrapi i els converteixi en zombis, en morts vivents de la cultura. Es parla molt dels seus costos, però gairebé mai del seu valor. I, no obstant això, tot país que es preï deu el seu prestigi als museus: El Prado de Madrid, l’Hermitage a Sant Petersburg, le Louvre a París, el MNAC a Barcelona o l’Accademia de Venècia. No és possible conrear la memòria i el coneixement de la condició humana sense els museus. No podem recórrer París sense entrar al museu del Louvre, entre els arcs que porten el nom de Vivant Denon, sense admirar les sales d’art egipci que Denon, company d’aventures de Napoleó, ens va llegar. Tampoc es pot arribar a comprendre com estem a la mercè de les contingències humanes sense veure la Tempesta de Giorgione a l’Accademia de Venècia. Com mai sabrem de quin tipus de silenci està feta l’existència de l’home sense les obres de l’art Romànic del MNAC de Barcelona. Els museus han de ser els únics espais del món que són, per concepció, espais universals. En ells veiem obres d’artistes de tot el món. En un museu res és local. Sempre transcendeix el seu espai físic i ens col·loca enfront del món. En el museu Peggy Guggenheim de Venècia, al Palazzo Venier dei Leoni, les obres de Jackson Pollock estableixen un estrany i vibrant diàleg amb Nova York. Tal és la capacitat que tenen els museus per mostrar, suggerir i indicar que André Malraux va crear un d’impossible en el seu llibre El museu Imaginari, en el qual obres indiscutibles habiten amb obres de menor importància. Un museu que és, alhora, una crítica dels museus, de la creació però que expressa el vincle que hi ha entre totes les obres per llunyanes que siguin en el temps i l’espai. El museu com a lloc de llocs, com una finestra que permet mirar i mirar fins a ser observats per les mateixes obres. En un moment de crisi econòmica de gran part de les nostres institucions culturals, els museus han de ser una prioritat i el dia mundial dels museus ens recorda fins a quin punt són necessaris per a l’esdevenir de la cultura amb C majúscula. Article de Fèlix Riera publicat al digital elMón.cat

Categories
Opinió

Baltasar Porcel i el temps

L’exposició sobre l’univers personal, intel·lectual i literari de Baltasar Porcel que podem veure al Palau Robert de Barcelona, ens permet tornar, aquesta vegada en imatges, a la seva determinant contribució a la literatura del segle XX. L’exposició comissariada per Julià Guillamon encerta en vincular la seva obra amb un dels trets més característics, el Baltasar Porcel vitalista, aquell capaç de fer de Catalunya un espai cosmopolita i obert, de descobrir-nos el Mediterrani com a gresol de cultures i sensibilitats i convertir l’Europa de Sicília, l’Empordà, la Provence o Mallorca al mapa intel·lectual del seu món literari.Recordo les suggestives i interminables caminades que fèiem a Barcelona o pel Port d’Andratx, en les quals conreava una erudició apassionada per descobrir-te que el món era alhora el resultat de la creació i erosió del temps. El seu llibre Mediterrània, onatges tumultuosos és una mostra d’això. El Mediterrani com a pàtria però també com a exili. Pàtria sensual i culta. A cap altre lloc del món s’han desenvolupat amb tanta força les passions. Pàtria per la qual feia caminar als seus personatges literaris, però també a la seva realitat. Porcel parlava del Mediterrani per parlar d’homes i dones, com a guerrers i titans enfrontats a les seves febleses, per parlar sobre com sucumbeixen a les seves il·lusions per avançar en les seves ombres, com en la seva última novel·la Cada castell i totes les ombres. La seva visió del poder, de la feblesa humana, de la bellesa com a ordenadora del caos, dotava a la seva obra d’una força literària que obliga el lector a buscar-se entre els seus personatges reals i ficticis. L’exposició que es podrà veure a Barcelona i Mallorca és una bona oportunitat per renovar el nostre vincle amb el seu complex món. A l’acte d’inauguració de l’exposició van assistir Sergio Vila-sanjuán, Emili Rosales, Vicenç Altaió, Alex Susanna, Joan Tarrida, Ignasi Miró, Ferrán Mascarell, Jordi Vilajoana, Laura Borrás, Julià Guillamon , Rafael Argullol i, com no, la seva família Maria-Àngels Roque, Violant Porcel, i Ale-xandre Porcel. A la majoria d’ells els recordo al costat de Baltasar Porcel. El temps sempre. El temps en forma de memòria.