Categories
Notícies

Una visió cultural del conflicte Catalunya-Espanya dins el context de la globalització

Dins la munió de llibres que han aparegut aquests darrers anys sobre el procés polític català, “Just abans del salt endavant” de Fèlix Riera és el primer que l’analitza des de l’òptica cultural, tot emmarcant-lo en el context de la globalització que està portant a la debilitat dels estats-nació europeus, i a com responen aquests a la seva pèrdua de legitimació ciutadana. Riera, que planteja la política també com a fet cultural, analitza que les actuals tensions que es viuen a tota Europa provenen d’aquest debilitament dels estats-nació; i que aquests -i les nacions que també volen esdevenir estat com Escòcia o Catalunya- troben en la reactivació de la identitat nacional una font de legitimació. Aquesta reactivació passaria per convidar la ciutadania a “la passió pel límit polític”. Una invitació que suposaria també no traspassar les fronteres del sistema democràtic. L’autor advoca per desarmar el llenguatge de la confrontació, en tant que “la voluntat d’imposar una lectura de la situació (…) implica que l’afany per mostrar és superior al de voler veure la situació tal com és”. I per fer possible aquesta adequada interpretació, “un dels instruments més perfectes que permeten la comprensió i augmenten la visió ha estat l’art, en general, i la literatura en particular”. En aquest sentit, l’autor assenyala que el nucli del procés polític que viu el nostre país rau en la voluntat de ser dels catalans, i que per donar-hi sortida caldria sostreure’s d’aquesta “passió pel límit”, i reconèixer que “la lògica del conflicte planteja temps llargs, precisos i clars, que fugin de la urgència i la eufòria”.

Categories
Opinió

La desconnexió cultural

Fa unes setmanes, en una extensa entrevista per al diari digital El Español, publicada sota l’epígraf “Hablando sobre España”, el savi Pere Gimferrer evocava una escena commovedora de l’exili de Juan Ramón Jiménez. Des de Santiago de Cuba, el poeta escolta per ràdio una cançó pietosa de Verdaguer que el fa plorar i afirmar: “Que yo tenga que estar en esta cárcel que es estar fuera de España”. I Gimferrer reblava: “España para él, por tanto, era o podía ser una canción en catalán de Verdaguer”. El periodista encarregat de la secció, Mariano Gasparet, va transcriure la resposta convertint el gran escriptor català Jacint Verdaguer -popularment mossèn Cinto- en un Joaquín Verdaguer que més aviat sona a cantant de boleros de la Cuba de Batista i que desvirtua completament el que Gimferrer, citant el Nobel espanyol, volia expressar. Per a Gasparet -de qui desconec l’obra i els mèrits, que deuen ser molts, però només cal entrar al seu perfil de Twitter per veure quina informació sobre Catalunya obté i tria-, el nom de l’escriptor en llengua catalana més important no té cap importància. Com no és gens important per a ell escriure’n el nom correctament. El detall, una niciesa, té una lectura més àmplia: l’absolut desconeixement que molts escriptors espanyols tenen sobre la cultura catalana. El cas de Verdaguer és especialment paradigmàtic, perquè és l’autor de la monumental L’Atlàntida -l’epopeia més important del món hispànic amb Os Lusíadas del portuguès Camões-, en què el sacerdot poeta narra el pas d’Hèracles per Ibèria i la història de l’enfonsament de l’Atlàntida, i prefigura la descoberta d’Amèrica a través de Colom, que escolta totes aquestes històries de boca d’un ermità després d’un naufragi a les costes espanyoles. De fet, l’autor havia titulat inicialment l’obra L’Espanya naixent. Reconegut pels seus coetanis castellans, anys després un dels representants del nacionalisme musical espanyol, el gadità Manuel de Falla y Matheu -amb orígens familiars catalans i ressonàncies catalanes del seu mestre Felip Pedrell- va prendre L’Atlàntida com a projecte personal. L’èpica verdagueriana el va obsessionar des de jovenet i hi va treballar fins que la seva mort a l’exili argentí, ara fa 70 anys, la va deixar inacabada. Fins i tot els intel·lectuals franquistes reconeixien l’aportació d’un Verdaguer com a “glòria nacional” i d’aquí que l’any 1971 la Real Fábrica de Moneda y Timbre emetés un bitllet de 500 pessetes amb l’efígie del capellà poeta a l’anvers i la del Canigó -administrativament a la República Francesa- al revers. Els intel·lectuals espanyols d’aquest nou segle sembla que han tingut poc interès en l’estat de la cultura catalana Al capdavall, tot plegat demostra que d’uns anys ençà s’ha anat produint una fonda desconnexió entre la cultura castellana i les cultures no castellanes, singularment la cultura catalana. És a dir, si Marcelino Menéndez y Pelayo o Miguel de Unamuno podien tenir un bon coneixement de la cultura catalana a través dels seus homòlegs Antoni Rubió i Lluch o Joan Maragall, els intel·lectuals espanyols d’aquest nou segle sembla que han tingut poc interès en l’estat de la cultura catalana i han cercat uns còmplices que des de Catalunya els han donat la imatge que volien veure i l’estat d’opinió que volien sentir. El desconeixement dels clàssics, però també de les darreres novetats, la consideració de la llengua i la cultura catalanes com quelcom secundari i subordinat, l’exclusivitat de la representació de la cultura catalana als autors en castellà, el paper preponderant d’alguns d’aquests intel·lectuals en l’opinió anticatalanista amb una visió d’Espanya homogènia i monolingüe, la desaparició de la solidaritat que agermanava els sectors progressistes amb els sectors catalanistes sota el franquisme, etc., han fet que a partir de la Transició -el darrer gran intent d’aproximació- la bretxa s’hagi anat fent més ampla. I no sé si va ser abans l’ou o la gallina, però la desconnexió cultural espanyola respecte a Catalunya, vista i sentida com un menyspreu, ha afegit motius al procés de desconnexió política de Catalunya respecte d’Espanya. La construcció cultural de la nació espanyola ha deixat molt poc espai a les cultures no castellanes La construcció cultural de la nació espanyola ha deixat molt poc espai a les cultures no castellanes -més enllà d’un Josep Pla encara present en els sectors conservadors més il·lustrats- i el món cultural català és prou dinàmic, àgil i ben connectat a les darreres novetats europees i nord-americanes per no intentar, debades, el reconeixement de la seva poderosa però desdenyosa veïna peninsular. Ho escrivia el Nobel Camilo José Cela l’any 1974 al pròleg del Diccionari Vox castellà-català català-castellà: “Entiendo pecaminoso y hasta suicida el divorcio existente entre las culturas y las literaturas expresadas en castellano y en catalán”, reblat amb una sentència que ha fet fortuna: “Desde que España es España […] siempre fue más peligroso el separatismo de Burgos o de Valladolid que el periférico o, dicho de otra manera: siempre fueron más nocivos y numerosos los separadores que los separatistas”. Article de Joan Safont publicat al diari ARA.

Categories
Manifest

Comunicat sobre el simposi “Espanya contra Catalunya: una mirada històrica 1714-2014”

El Cercle de Cultura, com a entitat que té, en el seus principis fundacionals, la “voluntat de participar en la vida pública des de la pluralitat ideològica dels seus membres” i que aspira a desplegar la seva “vocació d’esdevenir un espai de diàleg a favor de la cultura i la seva més gran presència i reconeixement en la vida social catalana”, vol declarar el següent: El Cercle de Cultura s’ha vist desagradablement sorprès pel títol d’un simposi organitzat pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya – “Espanya contra Catalunya: una mirada històrica 1714-2014”- i per la manera poc o gens pertinent que, al seu programa, s’exposen alguns dels temes a tractar. El Cercle de Cultura entén la cultura com un espai de trobada i diàleg presidit per un esperit d’equanimitat i ponderació. Un àmbit autònom, que no s’ha de rebaixar fins a esdevenir un element propagandístic de posicions polítiques o ideològiques, per legitimes que puguin ser, i menys encara atiar el desencontre i l’animadversió, sempre innecessària i tan sovint contraproduent. El títol del simposi, Espanya contra Catalunya, explicita una presa de posició molt allunyada de les complexitats de la realitat històrica. Un simposi d’aquestes característiques hauria de ser una ocasió per obrir un debat plural i debatre, amb rigor i serenitat, els punts de vista i interpretacions que sobre els fets motiu del simposi poden aportar de manera solvent els diversos representants de les escoles historiogràfiques, tant del nostre país com d’arreu. Només un debat d’aquesta mena ens enriquirà intel·lectualment i ens enfortirà nacionalment. El Cercle de Cultura vol fer constar el seu desacord amb el suport institucional que el Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, a través del Centre d’Història Contemporània, que en depèn, ha donat a l’esmentat simposi. Volem manifestar el nostre temor que això no sigui un exponent de la manca d’un criteri prou integrador per refermar al món i a nosaltres mateixos quines són les raons i voluntats dels catalans per resoldre el nostre esdevenidor col·lectiu.