Categories
Notícies Opinió

Les oportunitats no existeixen: es construeixen

En bona part, depèn de nosaltres. Saber aprofitar les oportunitats i les nostres forces i superar les fragilitats dels sectors de la cultura. Com també de saber fer entendre i convèncer que la cultura no és un element decoratiu de les polítiques públiques i que tampoc és un conjunt d’activitats marginals que tenen a veure només amb el gaudi, el temps lliure i l’entreteniment. La cultura pot ser un element clau per a la construcció d’un futur millor.

 

La cultura és un dret. La cultura no és una despesa, és una inversió. La cultura ens fa dignes. Genera autoestima i cohesió social. Però a més d’això, la cultura és un element fonamental per atraure talent i desenvolupar la competitivitat en ciutats, pobles i zones rurals, i és un element fonamental que hauria d’incorporar-se en la innovació dels models d’activitat econòmica per tal de no repetir errors del passat i avançar cap una economia sostenible i integradora. Més enllà d’allò que s’anomena “economia creativa” i “les indústries culturals”, la cultura és un motor fonamental per potenciar el desenvolupament rural, incorporar valor en les activitats del sector primari, innovar en el sector industrial, i desenvolupar el món dels serveis de l’era digital. Tot això ho hem de saber comunicar a la societat, començant per les institucions i món empresarial.

 

Tot i la complexitat de la situació d’aquest final d’estiu pandèmic del 2021, encarem la tardor amb dues noticies il·lusionats. L’anunci del Departament de Cultura de la Generalitat encapçalat per la Consellera Natàlia Garriga que es planteja incrementar progressivament el pressupost destinat a cultura en un 2%, fet que escurçaria la distància respecte altres països propers. L’altra bona notícia són les prioritats expressades pel Ministre de Cultura, Miquel Iceta de disposar de l’Estatut de l’Artista, d’una Llei de Patrocini i Mecenatge i d’avançar en la descentralització del Ministeri, equilibrant el seu suport en termes territorials.

 

En nom de la junta del Cercle de Cultura i de totes les persones de l’entitat, volem donar la benvinguda a les totes les persones que s’han fet sòcies. Quants més siguem, més podrem fer per situar la cultura en una posició de major centralitat en l’agenda institucional, social i econòmica. Quants més serem, millor construirem les oportunitats de futur.

 

Jordi Pardo

President del Cercle de Cultura

Categories
Opinió

L’informe anual sobre la cultura i les arts 2019: radiografia i prospecció

Vinyet Panyella, presidenta del CoNCA i membre de la junta del Cercle de Cultura, analitza les principals qüestions que es desprenen del darrer informe anual sobre la cultura i les arts al nostre país. La presentació de l’Informe anual sobre l’estat de la cultura i les arts 2019 presenta enguany diversos canvis orientats a l’assoliment progressiu d’una radiografia d’ampli abast de l’ecosistema cultural català des d’una anàlisi crítica de la situació i el compromís de diàleg permanent amb els diversos sectors, agents, institucions i organitzacions que el configuren.  La renovació del CoNCA el juliol de 2019 va marcar la tercera etapa de la institució, que es va iniciar amb una reflexió crítica sobre la seva essència, mandat i disposicions legals. D’aquest procés en van sorgir principalment dos resultats. L’un, una mirada enrere sobre la trajectòria del CoNCA i el treball portat a terme i els resultats aconseguits, que s’han aplegat en l’estudi 10 Anys CoNCA, actualment en procés de publicació.  L’altre, un conjunt de decisions, una de les quals és el nou enfocament que s’ha volgut donar a l’informe anual. Elaborat i presentat des de 2012, ha passat per diverses etapes conceptuals en les quals ha primat la focalització anual d’àmbits o aspectes concrets del sistema. Entre les primeres decisions preses per l’actual Plenari ha estat la de centrar l’informe en la totalitat del panorama cultural del país des del triple vessant de territori, sectors i administracions públiques.  Amb aquest nou propòsit l’informe anual corresponent a 2019 s’articula en tres apartats en els quals intervenen una polifonia de veus i dades que garanteixen pluralitat de visions i objectivitat estadística. Entre les primeres, una trentena de persones expertes entre periodistes, investigadors culturals i representants dels sectors.  En el capítol primer periodistes i investigadors culturals descriuen la situació al llarg de 2019  de les arts escèniques, visuals, audiovisuals i multimèdia; cultura popular i associacionisme; llengua, edició i creació literària; museus i patrimoni i música. El segon aplega l’opinió de vint-i-tres representants dels sectors que el CoNCA recull a dos nivells: el de les propostes d’actuació d’incidència directa amb caràcter general en les polítiques culturals i el de les directament centrades en la problemàtica dels sectors. L’apartat es clou amb els seus objectius i estratègies del CoNCA per al mandat de 2019-2024: vetllar pel desenvolupament de la cultura, participar en l’ordenament de les polítiques culturals, reivindicar un finançament suficient de la cultura per eliminar la precarietat i assegurar els drets culturals de la ciutadania.  Més enllà de l’estadística, el tercer apartat, “Cultura en dades” palesa mancances: actualització, fragmentació conceptual i d’indicadors o cobertura d’espais i àmbits, entre altres. En aquest sentit, el CoNCA ha emprès el grup de treball que ha d’esdevenir observatori cultural per al recull i reelaboració d’informació i dades a diversos nivells. Ha estat ideat amb un format de mancomunació d’estructures ja existents per tal de sumar esforços, evitar duplicitats, i  basat en el diàleg i la cooperació amb institucions, organitzacions i entitats entre les quals es vol comptar amb la participació del Cercle de Cultura. El projecte forma part de l’agenda del CoNCA a partir d’aquest mateix mes de desembre.  Algunes de les conclusions rellevants han estat l’estancament del creixement d’alguns sectors a principis d’any, o del consum i participació culturals, així com la persistència de la precarietat i del dèficit endèmic de finançament. Les condicions en què s’ha elaborat  l’Informe anual sobre l’estat de la cultura i les arts 2019 s’han vist afectades per la irrupció de la pandèmia i l’estat d’emergència cultural. Però res no ha impedit portar a bon terme l’edició i presentació de l’informe al Parlament i als sectors culturals, així com el seu accés universal des del web del CoNCA.   

Categories
Opinió

Cultura i desenvolupament sostenible

Alfons Martinell, membre de la junta del Cercle de Cultura, resumeix la seva intervenció a la presentació de l’estudi “Lideratge mediambiental en el sector cultural i creatiu català” del CoNCA. Situar la cultura en el desenvolupament sostenible requereix assolir noves perspectives i, principalment, un canvi de mentalitat que superi les visions clàssiques que no contemplen la complexitat de la cultura a la societat contemporània globalitzada. No va ser casualitat que a la famosa Cimera del Mil·lenni (2000) i els seus 7 Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM) no contemplés la cultura en les seves finalitats. I al cap de quinze anys en l’Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible, un altre cop l’absència de la cultura és evident dins dels seus 17 objectius i metes. És a dir, existeixen resistències i concepcions reduccionistes per part dels Estats quan en el document “Transformar el nostre món: A l’Agenda 2030 pel desenvolupament sostenible” no incorpora el potencial de la cultura en la dimensió que li pertoca a les nostres societats contemporànies. Per això, hem d’estimular reflexions crítiques i una gestió del coneixement més ampli per posicionar la cultura en aquest esforç mundial de treballar pel futur en clau de desenvolupament sostenible, participant activament en cercar equilibris amb els altres grans reptes que tenim com a societat global (canvi climàtic, pandèmies, pobresa, desigualtats i iniquitats) En aquest sentit em plau compartir algunes reflexions a debat a partir de la presentació de l’estudi “Lideratge mediambiental en el sector cultural i creatiu català” del CONCA i la Generalitat de Catalunya. En primer lloc creiem convenient adoptar una aproximació sistèmica de la cultura a la nostra societat superant la concepció disciplinària i il·lustrades tradicionals o les visions institucionals basant-se en un departamentalisme de models ja superats. Una lectura sistèmica requereix tenir en compte els amplis i diversos elements que componen el camp de la cultura a les realitats actuals. Elements que es relacionen i interactuen permanentment en autonomia i interdependència internament com en relació amb altres sistemes en les societats avançades. Com a subsistemes, com defineix Luhman, o en una concepció de societat com a sistema de sistemes de Bunge. Aquesta visió permet sortir d’un cercle tancat de la visió de la institucionalitat de la cultura procedent de models d’Estat passats o des d’una visió de cultura nacional. Per transitar cap a l’acceptació d’una realitat complexa i molt dinàmica que caracteritza els fenòmens culturals en els contextos actuals. S’evidencia quan intentem analitzar-lo més enllà de les idees preconcebudes per considerar-lo com un conjunt de fets, processos i contextos que incideixen en el que podem denominar com a cultura o vida cultural contemporània. La consideració sistèmica de la cultura ens permet una millor aproximació al desenvolupament sostenible i apreciar les seves possibles aportacions a unes finalitats comunes. I un estímul a considerar un ampli ventall d’interaccions que poden alterar i modificar la mateixa consideració del seu camp d’acció que pot requerir processos d’adaptació significatius. En contra a una certa percepció actual com a un sistema molt protegit, limitat i lent a reaccionar als inputs interns i externs. La lectura sistèmica de la cultura ens pot permetre analitzar la seva complexitat i trobar interrelacions socials importants i necessàries. En segon lloc considerem que les polítiques culturals haurien d’evolucionar a fonamentar els seus principis en els drets humans i principalment els culturals. Unes polítiques públiques a partir del dret a participar en la vida cultural i a respectar la llibertat cultural individual i col·lectiva en la satisfacció de les necessitats culturals. De respecte a la iniciativa individual i social en la contribució a la vida cultural per a construir un nou contracte social per a la cultura, a on la institucionalitat ha de garantir l’exercici del dret i facilitar la participació cultural. En aquesta nova funció de les polítiques culturals hem de situar el que podríem anomenar serveis mínims a la cultura com a compromís dels serveis públics i defensa de l’interès general. I per un altre costat assumir una funció facilitadora dels dinamismes d’un sector cultural modern, emprenedor i divers per mitjà d’un marc regulador adequat a les seves especificitats amb relació a altres sectors. Finalment ens cal aprofundir sobre el concepte sostenibilitat a la cultura o sostenibilitat cultural. Des del notable “satisfer les necessitats del present sense comprometre les necessitats de les futures generacions” de l’Informe Brundtland (1987) a una major percepció del fet que cal destinar esforços o preveure els escenaris de futur dels nostres sistemes culturals. Un equilibri entre el manteniment i conservació de pràctiques, béns i serveis culturals amb el necessari component d’obertura a la llibertat cultural d’alterar i proposar noves formes expressives i estètiques. La sostenibilitat cultural es manifesta en els processos d’adaptabilitat del sistema cultural als canvis en la vida cultural i el seu entorn. A la capacitat de resposta i interacció del sistema cultural als canvis, noves problemàtiques, crisis, etc.. en el present com en un futur pròxim com a llarg termini. Tot això requereix una major implicació amb altres subsistemes socials com és el cas del mediambiental davant de la greu situació del canvi climàtic entre altres.  

Categories
Opinió

Més Cultura per a un futur millor. La cultura i el rellançament del projecte de la Unió Europea

Jordi Pardo, vicepresident del Cercle de Cultura, ha publicat aquest article al portal de la Fundació Acadèmia Europea i Iberoamericana de Yuste, en el que reflexiona sobre el manifest “Més cultura! Més Europa” i on defensa que “es tracta d’incorporar la cultura en els plans estratègics de desenvolupament territorial i dels projectes urbans. Es tracta d’incorporar de manera efectiva a la cultura a l’agenda institucional i social de la innovació i modernització dels plans i polítiques públiques”. Cal recordar que el manifest “Més cultura! Més Europa” impulsat pel Cercle de Cultura, es va posar en marxa amb el suport de l’European Festivals Association (Brussel·les), la Federación Estatal de Asociaciones Profesionales de la Gestión Cultural (FEAGC), la Fundación Alternativas i el grup de treball “A Soul for Europe” (Berlín). Un manifest que ja ha tingut 224 adhesions: 136 adhesions institucionals i 88 de persones del món de la cultura, entre els quals destaquen molt distingides personalitats d’onze països europeus i d’altres continents. “Es diu que tota crisi és una oportunitat. De fet, el significat etimològic d’aquesta paraula d’origen grec (κρ?σις) està relacionat amb la idea de canvi i la presa de decisions davant de noves circumstàncies. No tenen un significat necessàriament negatiu. Per això diem que tota crisi comporta també una oportunitat que si es gestiona adequadament pot també suposar una millora o progrés col·lectiu. A les utopies, per definició, no se les arriba. Però cal tenir utopies per poder apropar-se a elles. Des d’una perspectiva molt més pragmàtica, disposar de projectes clars és la millor manera d’apropar-s’hi i, si es fa bé, poder realitzar-los completament. Imaginar un futur millor comporta ser conscients dels reptes que comporta el nostre temps. El paper de la cultura en l’era post-COVID ha de tenir una major centralitat. La cultura i l’educació formen part dels pilars de les societats avançades. Creen dignitat, cohesió social i permeten desenvolupar qualitat de vida. D’altra banda, les xifres demostren que la cultura no és una despesa: la cultura és una inversió. El pressupost públic i el patrocini privat en el suport als sectors de la cultura generen ocupació i un impacte molt més gran en el PIB de cada país. A més, crea un altre element fonamental: atractiu i competitivitat per als territoris i ciutats que amb la cultura poden millorar el seu posicionament per atreure talent, activitats econòmiques i impulsar la creativitat. La cultura és fonamental per a la innovació i reactivació de sectors tradicionals com el primari, secundari i el terciari. La cultura pot rellançar l’activitat agropecuària aportant un valor a productes mitjançant la força de les denominacions d’origen i la seva vinculació cultural. De la mateixa manera, el disseny (Un dels àmbits de les indústries creatives) pot regenerar i fer més competitiva l’activitat manufacturera i industrial.  El món dels serveis també té en la cultura un element de competitivitat i innovació que permet la millora del posicionament i la diversificació d’oferta i demanda. El sector quaternari (empreses de serveis per a empreses) des de la seva etapa inicial ha tingut en la cultura un factor clau de creació de valor. I, per descomptat, el sector quinari -activitats de el coneixement i de servei a les persones- té en els sectors de la cultura un factor estratègic. El propi desenvolupament de l’activitat turística depèn en gran mesura de l’atractiu de l’ingredient cultural a les experiències de la descoberta i ús alternatiu dels territoris. Sense l’atractiu de el patrimoni, les arts (música, literatura, arts escèniques, la producció audiovisual, etc.), les manifestacions populars, la gastronomia, les indústries creatives o l’ús cultural del paisatge natural el turisme no tindria un ingredient fonamental que ha estat utilitzat directament o indirectament i que explica la seva enorme desenvolupament. Justament, el futur d’un turisme sostenible passa també per enfortir l’ingredient cultural a l’experiència turística, superant els aspectes negatius del turisme low cost basat en xifres quantitatives i no en la qualitat de les experiències i la sostenibilitat territorial de l’ús de les destinacions. Però si la relació entre economia i cultura és fonamental per al desenvolupament de societats complexes i competitives, l’àmbit essencial se centra en la cultura com a factor de dignitat i element central de la societat de el coneixement. La pròpia comprensió del món en què vivim, la seva diversitat, els seus orígens, història, contemporaneïtat i futur tenen en la cultura el factor que més ens distingeix de la resta dels primats: la capacitat de crear art i fer ciència. La societat postindustrial basada en el coneixement requereix de ciutadans més cultes i sensibles en un món que hem de conèixer per poder comprendre i millorar. Per a això la cultura és fonamental. Desenvolupant la meva activitat professional en el sector públic, el privat empresarial i també al tercer sector no lucratiu he tingut l’oportunitat de dirigir projectes en més de vint països d’Europa, Amèrica i Àsia. El meu convenciment no es basa en opinions i plantejaments gremials. és la convicció sincera de l’experiència pràctica en el paper de la cultura i de la seva integració en una visió més integral i estratègica dels projectes per a les ciutats i els territoris. La meva experiència en la direcció o administració de grans infraestructures culturals com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el projecte del Museu del Disseny a Barcelona o l’impuls de l’estratègia “mèdia” al districte 22@ Barcelona -el districte de la innovació- m’han permès viure i constatar la importància de la cultura en la millora de la qualitat de vida dels ciutadans i la creació de valor i competitivitat urbana. De 2012 a 2016 vaig ser membre de el panell d’experts de la Comissió Europea que selecciona i monitoritza les candidatures a “Capital Europea de la Cultura” (ECOC), avaluant desenes de projectes de ciutats que amb la cultura es proposen donar un impuls de qualitat de vida per a tots els seus ciutadans, millorant l’accés i les pràctiques culturals i la celebració i integració de la dimensió europea en els seus plans de desenvolupament urbà, econòmic, social i cultural. La direcció de plans estratègics a Vietnam, projectes d’infraestructures culturals al Brasil o projectes comunitaris de desenvolupament i cohesió social a Palestina, Colòmbia, Perú i moltes altres iniciatives culturals m’han permès constatar la importància fonamental de la cultura com a factor de canvi, innovació i creació de futur en tot tipus de realitats socioeconòmiques. La cultura no és un luxe. És un servei i bé essencial. La cultura pot ser fonamental per superar la pobresa i la marginalitat. La pobresa profunda és quan es perd l’esperança. La cultura és fonamental per donar poder a les persones i crear esperança i dignitat. Per això, a la dimensió individual i de qualitat de vida se li uneix una dimensió col•lectiva fonamental. Des de la fi de la segona Guerra Mundial, però especialment des de la signatura del Tractat de Roma el 1957, amb el qual es van posar les bases de el projecte europeu, ha estat possible el desenvolupament de l’estat de benestar d’un espai comú on la diversitat cultural s’ha mostrat com una oportunitat. Aquests valors i la superació de les fronteres han permès que les noves generacions hagin viscut un període de pau i progrés en el qual la lliure circulació de béns i persones ha suposat un gran pas cap a la millora d’un projecte de convivència comunitària. Un model que, malgrat les seves imperfeccions, és una referència mundial de pau, democràcia, progrés i llibertat. Com moltes vegades s’ha argumentat, el programa ERASMUS ha permès que milions de joves hagin incorporat una nova visió i sentit de la vida a un espai sense fronteres, on la diversitat de llengües, cultures i geografies ha enriquit i obert els models de vida i desenvolupament econòmic en el període de pau més llarg de la història de el continent. Aquesta crisi pandèmica de l’COVID, malgrat les amenaces, reptes i dificultats, és també una oportunitat per enfortir un projecte de convivència democràtica en què les persones estiguin al centre de el desenvolupament, i l’economia al servei de la ciutadania i no a l’inrevés. Aquest és un dels valors màxims del projecte europeu. Malgrat les dificultats, el Brexit, els canvis geoestratègics a partir de l’emergència d’Àsia com a epicentre de l’PIB mundial i els molts temes relacionats amb les amenaces i reptes globals, el projecte de la Unió Europea és fonamental. La cultura és essencial per als ciutadans de qualsevol continent. per aquesta raó, el nou impuls de el projecte de la Unió Europea ha de tenir en la cultura una palanca fonamental per donar el nou impuls. S’atribueix a Jean Monnet la afirmació que “si tornés a tenir l’oportunitat, posaria la cultura al centre de l’agenda política europea “. Certa o no aquesta atribució, tenim ara l’oportunitat de situar la cultura com un factor fonamental de prosperitat i desenvolupament. Des del Cercle de Cultura de Barcelona, entitat vinculada al Cercle d’Economia de Barcelona, en el context de la crisi pandèmica de l’COVID-19, vam posar en marxa un manifest relacionat amb la importància de la cultura en el rellançament de el projecte de la Unió Europea. El manifest “Més Cultura, més Europa “va ser llançat amb el suport inicial de la Federació d’Entitats de Gestió Cultural d’Espanya, A Soul for Europe, la Fundació Alternatives i l’European Festivals Association, juntament amb el suport inicial de personalitats vinculades a la cultura i les institucions europees. Ràpidament la “Fundación Academia Europea i Iberoamericana de Yuste” es va adherir amb entusiasme, al costat d’altres importants institucions i entitats culturals, professionals i persones vinculades als sectors de la cultura de diversos països d’Unió Europea. Aquest manifest és obert a tota la ciutadania europea, les seves institucions, organitzacions, professionals, creadors, mediadors, gestors i gent de tots els sectors de la cultura. La idea és compartir aquesta iniciativa en tots els estats membres de la Unió Europea per coordinar accions de diàleg, cooperació i negociació amb les administracions públiques locals, regionals, estatals i també d’àmbit europeu per prendre major consciència de la importància estratègica de la cultura com a factor de construcció de dignitat i qualitat de vida, desenvolupament econòmic i competitivitat. La diversitat cultural europea és un dels actius fonamentals que comparteixen tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes de la UE, i la seva reconeixement i gestió és fonamental per rellançar el projecte coincidint amb els efectes de la crisi pel COVID-19. La pandèmia ha posat en evidència les debilitats i problemes organitzatius i de les estructures que ja no funcionaven abans de la crisi. Per això és important aprofitar l’oportunitat per innovar, modificar i millorar a escala local, nacional o europea. La cultura té un paper central en els canvis de mentalitat que permetin continuar avançant en la perspectiva de considerar la convivència i la cooperació una cosa fonamental per donar continuïtat a un dels models de major qualitat de vida del món. L’enfortiment d’una identitat comuna europea, des de la riquesa i diversitat de les expressions, és fonamental per a avançar cap a una visió més avançada, oberta i sostenible. Tot i que les polítiques culturals són una competència dels estats membres, instem a les principals institucions de la Unió Europea (Parlament, Consell i Comissió Europea) a incorporar la cultura a l’agenda de rellançament de el projecte europeu que cal posar en marxa per superar els efectes de la crisi de l’COVID-19. Cal superar debilitats anteriors i donar un nou impuls a el projecte de la Unió Europea en què la cultura sigui un factor més important. La diversitat i la diferència de les respostes de suport a la situació de crisi dels sectors de la cultura que estan impulsant els Estats membres ens donen una idea de la necessitat de millorar l’intercanvi de bones pràctiques en la determinació de les prioritats polítiques, el finançament i el desenvolupament de la cultura a nivell europeu. Per això, en el manifest proposem que les institucions europees impulsin als Estats membres a treballar en un procés de desenvolupament i de millora dels mecanismes de finançament i suport incorporant amb més força el caràcter estratègic de la cultura en el projecte de construcció europea. No es tracta només de reivindicar una millora del finançament públic de la cultura en tots els estats membres posant en comú les bones pràctiques en l’àmbit de les polítiques públiques i el patrocini privat. Es tracta d’incorporar la cultura en els plans estratègics de desenvolupament territorial i dels projectes urbans. Es tracta d’incorporar de manera efectiva la cultura a l’agenda institucional i social de la innovació i modernització dels plans i polítiques públiques. Sumant esforços podríem beneficiar-nos d’un procés de coordinació, intercanvi i aplicació de bones pràctiques per enfortir la activitat dels sectors culturals en tot l’àmbit de la Unió Europea. George Steiner va definir molt bé el paper de la cultura en la seva “Idea d’Europa “. La diversitat cultural és una riquesa fonamental que pot enfortir la identitat comuna europea. Fer-ho des de cada estat membre és fonamental, però en aquests temps una major coordinació i acció mancomunada és probablement més intel·ligent. En qualsevol cas, val la pena intentar-ho. Més cultura, més Europa!”. Enllaç a l’article original: https://www.fundacionyuste.org/wp-content/uploads/2020/09/ACTUALIDADB82020a.pdf

Categories
Opinió

La cultura és un dret

Jordi Pardo, director de la Fundació Pau Casals i vicepresident del Cercle de Cultura, ha estat una de les personalitats del món cultural que ha participat la sèrie de reflexions sobre el futur del sector “La cultura en 300 paraules” impulsada pel CoNCA. Voldria que la cultura fos una expressió del bo i millor de la humanitat. La cultura és el que més ens diferencia de la resta d’éssers vius: la nostra capacitat de fer art, ciència i pensament, i les expressions de les nostres formes de vida. I dic això perquè crec en el poder de la cultura i l’educació per a millorar la dignitat de les persones i la cohesió social. Com tota crisi, la pandèmia de la COVID-19 és una oportunitat de regeneració. Cal fer moltes coses que abans no hem fet bé, i fer-ne d’altres que responen als canvis que hem d’encarar. Hem de millorar la relació dels sectors de la cultura amb el conjunt dels ciutadans. Però per fer-ho cal que ens preguntem si vivim per treballar o treballem per viure. Si l’economia està al servei de les persones o les persones al servei de l’economia. Com que crec en les utopies —perquè sense elles no ens hi acostem mai— i també crec que la força de la voluntat ens obre les portes de l’optimisme, l’endemà cal que tinguem el finançament que es mereix la cultura, com un dret universal i un pilar de l’estat del benestar. Un finançament públic a l’alçada del país, amb unes lleis de patrocini i mecenatge que no tenim, i la consideració de la cultura com un element que genera ocupació, impacte en el PIB i competitivitat, i com l’ingredient fonamental per a un turisme sostenible, una economia creativa competitiva. Ens cal un marc normatiu actualitzat que esdevingui un instrument d’innovació. Cal que ens afanyem a modernitzar les administracions públiques per tal que siguin més eficients i puguin establir relacions més àgils i prestar serveis públics de qualitat. Voldria que la cultura no fos només una mercaderia, sinó un element fonamental per a sentir-nos dignes i feliços. Text originàriament publicat a: https://conca.gencat.cat/ca/cultura-en-300-paraules/la-cultura-es-un-dret/

Categories
Opinió

Ignorància vencible

El president del Cercle de Cultura, Segimon Borràs, reflexiona en aquest article sobre els efectes de la crisi de la COVID19 en la cultura i el seu futur. Borràs afirma que “hem de treballar per minimitzar els efectes negatius d’aquesta crisi però, sobretot, hem d’aprofitar l’experiència per a reconèixer i donar sortida a les noves formes d’expressió artística.”   Tal por els homes hem pres, Que ja van quedant-se asoles Teatres, cines, cafés… I places de bous… i escoles… I evitant l’humà contacte El saber per sa importància, L’amistad pert el bon tracte, I l’amor pert sa substància, però la gent no s’agrupa puix si s’agrupa s’agripa i al que li apreta la pupa, sense voler, se les pipa. Sant venerat Com abogat contra els malignes microbis: Ora pro nobis! En aquest temps de recés gairebé conventual que ens està tocant viure passo, com suposo que gairebé tothom, per moments dominats per l’optimisme i d’altres més aviat “moixos”. Hi ha, però, algunes idees permanents, una de les quals és l’enuig que em provoca sentir contínuament expressions com “sense precedents”, “desconegudes” o altres sinònims. El discurs polític i el mediàtic està dominat per una permanent voluntat de “descobrir la sopa d’all” que demostra que estem dominats per la supèrbia o per una profunda ignorància “vencible”. M’agradaria veure publicats i comentats estudis sobre les conseqüències econòmiques i socials de situacions precedents i sobre la diferència de  les seqüeles d’anteriors crisis estructurals o sistèmiques i de crisis conjunturals. Aquest és el motiu que m’ha portat a iniciar aquestes línies amb el fragment d’un poema que sembla escrit avui però que és de Genaro Genovés i va ser publicat al setmanari valencià “El cuento del Dumenche” núm. 266 del 16 de febrer de 1919. Si el trobeu us recomano llegir-lo sencer. Pel que fa a la cultura hi ha, entre d’altres, tres fets que aquests dies m’han fet reflexionar sobre l’efecte de la crisi en la cultura i el seu futur immediat. El primer és l’exemple d’un  artista plàstic de reconegut prestigi, per qui tinc un sincer afecte personal, que habitualment pinta obres de gran format d’estil abstracte. Com que no va poder desplaçar-se al seu taller s’ha reinventat i ha recuperat el treball en petit format i ha tornat a l’art figuratiu. Durant el confinament pinta cada dia un autoretrat i espero que en acabar tot això en faci una exposició. Vol dir que en situacions com l’actual l’ésser humà s’adapta, es repensa, es reinventa. Durant aquests dies hem viscut múltiples exemples de recerca de noves formes de difondre l’expressió artística i de noves maneres d’aproximar-se a la cultura. Un segon ha estat una novetat en les relacions entre el sector cultural i les Administracions. Han tingut lloc reunions conjuntes de representants de sectors culturals amb  consellers o ministres de cultura i d’economia. És una bona notícia si això significa que comencem a considerar la importància del paper que la cultura juga en el conjunt de l’economia del  país. Sempre es parla del finançament de la cultura però poques vegades es té en compte el paper de la cultura en l’economia. Finalment  la resposta de les entitats culturals al Manifest a favor de la Cultura que va impulsar el Cercle de Cultura em confirma la necessitat i la voluntat de tots els elements de la societat involucrats en el fet cultural de treballar i posar en comú la resposta als reptes que ha d’encarar la cultura en la societat actual. Els signants representen la major part dels que d’una manera o altra participen en el fet cultural. Associacions professionals i empresarials, ateneus, associacions de cultura popular i agents socials. Això confirma l’encert d’haver realitzat el Fòrum Cultura 2020, que va organitzar el Cercle, i les seves conclusions. Per acabar, crec que tots, societat civil i Administracions, hem de treballar  per minimitzar els efectes negatius d’aquesta crisi però, sobretot, hem d’aprofitar l’experiència per a reconèixer i donar sortida a les noves formes d’expressió artística i d’aproximar-se al fet cultural que després de la crisi apareixeran o acceleraran la seva implantació. Article publicat al digital Hänsel * i Gretel *  

Categories
Notícies Opinió

Entrevista a Belén Latorre: “La cultura, la millor medicina”

Belén Latorre Laguna és directora de la Fundació Antigues Caixes Catalanes, entitat que promou i coorganitza, amb el suport del BBVA, 8 premis culturals en diverses disciplines, amb l’objectiu d’ajudar els professionals en la seva projecció, difusió de les obres premiades i estendre la cultura arreu de Catalunya. És membre de la junta del Cercle de Cultura. Com estàs vivint el dia a dia del confinament en l’àmbit personal i en l’àmbit professional?  Ara que ja es pot sortir a fer esport, molt millor. A l’inici vaig haver de buscar una fórmula entre la disciplina i la flexibilitat, que em permetés fer front al dia a dia. Em continuo aixecant d’hora per posar-me al dia i estar activa a les 9?h davant l’ordinador i el mòbil. Continuo omplint la meva agenda de tasques i reunions que ara faig amb videotrucades. Les jornades acaben més tard, però això em permet dinar amb els meus fills o treballar a l’aire lliure mentre em prenc un te. En un inici, tots els esforços es van centrar a reprogramar i planificar l’activitat prevista per a aquests mesos, de fet encara ho estic fent, però més endavant ja hem encetat nous projectes culturals adaptats a les necessitats del moment, cosa que m’apassiona. Se’m fa difícil decidir que una activitat ja no es pugui fer, tant per l’activitat com per les persones que sé que necessiten treballar. Els dies passen volant. Ara ja no sé si sabré tornar al dia a dia del despatx o anar amunt i avall per a fer reunions. De fet, penso que a partir d’ara treballaré diferent. He après a confiar en el  meu equip, que es pot treballar per objectius, fent multitasques i des de qualsevol lloc. Penso també que aquesta situació ens pot servir per aconseguir ciutats ambientalment més sostenibles, un dels reptes que no podem oblidar.  Com creus que afectarà aquesta situació al sector on desenvolupes la teva activitat professional i a la cultura en general i a les persones? Ja res serà igual per a la majoria de sectors. Al de la Cultura, hem de pensar ja en noves formes més flexibles de planificar i treballar, d’arribar a públics que tenen necessitats diferents, noves vies per obtenir ingressos, ser encara més eficients i, sobretot, estar més  coberts i protegits davant de moments d’incertesa com els actuals. Vivim en un món agitat a tots els nivells: crisis econòmiques, d’emergència climàtica o situacions no desitjades es tornaran a repetir i cal treballar pensant en aquest context de futur. Cadascú des de la seva posició. Encara em sembla sorprenent com la Covid19 ha estat un tsunami per a l’economia, que farà caure el PIB enormement i no millorarà fins al 2022; això demostra la nostra fragilitat. El món cultural ressorgirà, com sempre, però encara més debilitat. Sens dubte, s’han de canviar les polítiques culturals i les maneres de fer de tothom per fer front d’una altra manera el que ens presenti el futur.  Pels que treballem amb un ordinador, el teletreball, comunicar-nos o formar-nos a través d’una pantalla ja donem per fet que formarà part del nostre dia a dia. La societat, per la seva banda, ha descobert que hi ha altres maneres de gaudir de la cultura i que és la millor medicina per passar el confinament: hem participat en activitats culturals, hem visitat exposicions virtuals, assistit a un Festival de música o hem gaudit de la música des d’un balcó.  “Ara que ens hem vist limitats per a desplaçar-nos, hem de valorar el fet de pensar més en el públic de proximitat, del territori, hem de pensar a produir i consumir productes km0”  De tot això, jo extrec diverses conclusions amb avantatges i desavantatges. No totes les persones que es dediquen a la cultura poden fer la seva feina a casa o a través d’una pantalla, si bé tothom s’ha bolcat a fer arribar la cultura a les cases de forma gratuïta. I el que ha estat una gran ajuda en aquests moments, darrere hi té molts professionals que han de continuar guanyant-se la vida i que han vist truncades les seves gires, així com espais que han quedat deserts i que s’han de mantenir omplint els aforaments. Caldrà saber combinar el que es pot oferir de manera oberta i gratuïta, i la que no, i arribar a fórmules mixtes.  La segona conclusió és que no tot s’hi val. Les plataformes ajuden a transmetre, fan participar les persones, ajuden a arribar a racons i pobles que tenen més dificultats per accedir a la cultura, però no t’ofereixen la part experiencial dels sentits, de les emocions, de compartir un espectacle en un teatre, un cinema o un auditori amb altres persones. Actuar davant d’un auditori, veure les reaccions del públic o sentir els aplaudiments, no és el mateix que rebre molts “likes”. Tampoc és el mateix per al comerç d’una població. La cultura dinamitza l’economia d’una població. Cada Festival que es deixa de fer és una font d’ingressos menys per al petit comerç. Ara que ens hem vist limitats per a desplaçar-nos, hem de valorar el fet de pensar més en el públic de proximitat, del territori, hem de pensar a produir i consumir productes km0. En definitiva, buscar formes culturals mixtes, amb més visió de negoci, encara més ben pensades i planificades, i més col·laboratives amb les entitats i públic de l’entorn.    Un missatge que animi a tothom vers la cultura, un consell, una recomanació per a aquests moments. Els que ens dediquem a la cultura, sabem que transforma o que ens ajuda a ser persones més obertes, crítiques i innovadores. Malauradament, moltes persones que treballen en altres sectors no li donen la mateixa importància i la relacionen amb el lleure. De fet, no acaba sent prioritària en les polítiques públiques. Però vull ser positiva, aprofitem precisament aquest moment per fer valdre la cultura. Ajudem-nos els uns als altres. Fem difusió per xarxes de tot el que fem, escoltem i escrivim a favor de la cultura. Animem a llegir, a crear, a assistir a esdeveniments culturals virtuals. Captem a la gent jove i de totes les edats, perquè una vegada passi tot això, continuïn gaudint-ne des de casa, a equipaments culturals o als carrers on vivim.    Enumera i/o explica possibles mesures de recuperació per al sector cultural. Les entitats, fundacions, empreses i equipaments que es dediquen a la cultura, encara que sigui desitjable, no poden dependre sempre d’unes polítiques culturals i d’uns pressupostos anuals que mai estan garantits.  La cultura és un dret de tots i totes i hauríem de cuidar-la com es fa a França o Alemanya, que la consideren un bé de cohesió social i desenvolupament econòmic, per no repetir els beneficis que té en les persones, des de petits, i en la societat. Per tant, més enllà dels plans de xoc que ara puguin pal·liar els efectes del moment fins que torni la normalitat, ens calen unes polítiques culturals sòlides, fiscals, de protecció, de suport sostingut en el temps per a tots els professionals, entitats i empreses que s’hi dediquen. Cal dissenyar una política cultural que sigui transversal a la resta de polítiques socials, econòmiques, educatives, de salut i territori. I des del món de les entitats, una gran taula del tercer sector cultural de Catalunya, on estiguin representades totes les entitats, associacions, empreses i professionals que hi treballen, i que avancin coordinadament i en col·laboració pública i privada.   I per part del sector, en general, no quedar-nos de braços plegats. Posem sobre la taula el que fem i com ho fem i redissenyem projectes culturals de qualitat, però més autosuficients, evitant els ingressos eventuals, més eficients i solvents, col·laboratius i tenint en compte els mitjans digitals per tenir un major impacte cultural i social de tots els públics, principalment els més propers a nosaltres. Deixem de fer les coses com les hem fet sempre, provem i experimentem.  Molta salut per a tothom!

Categories
Opinió

Per una nova agenda de la política cultural

Publiquem aquest article de Lluís Bonet on fa una proposta d'una nova agenda per a les polítiques culturals. Aquest és el 5è escrit de Bonet al seu blog amb relació al greu impacte de la pandèmia al si del sector de la cultura. Els anteriors han estat dedicats a les organitzacions, els seus professionals i les pràctiques culturals.

Davant l’emergència i greu situació del sector cultural, avui més que mai, és imprescindible disposar d’unes polítiques governamentals valentes, amb coneixement de la realitat local, visió estratègica a curt, mig i llarg terme, i empatia envers el conjunt d’agents implicats. La seva missió ha de consistir, fonamentalment, en: acompanyar uns professionals i unes organitzacions al llindar de la fallida; salvaguardar aquelles experiències més fràgils i al mateix temps més rellevants pel paisatge cultural post-crisi; donar suport aquells projectes o institucions amb major capacitat multiplicadora i sinèrgica envers el sistema cultural; enfortir els processos de resiliència de ciutadania, entitats i professionals. Per què han de ser també valentes? Per que és imprescindible prioritzar, també arriscar, i això no agradarà als agents de sectors, formats o activitats més convencionals o no prioritàries. Tradicionalment, la majoria de governs tendeixen a concentrar els recursos en els equipaments i projectes de titularitat governamental1 (aquells que històricament han acabat formant part de la seva responsabilitat directa, sense que això respongui necessàriament a necessitats o demandes actuals). I, pel que fa al suport a iniciatives de tercers, s’opta preferentment per la repartidora: petites ajudes a un gran nombre d’organitzacions. Distribuir uns recursos escassos a un nombre elevat de projectes no sempre té sentit. El tindria si calgués ampliar el teixit d’agents culturals i esperonar noves iniciatives, però aquest no és cas en una crisi com l’actual, i en general quan:  l’ajuda és tan petita que quasi no compensa els costos d’administració de la mateixa (costos de gestió tant per part de la pròpia administració com per als receptors); és reprodueix un ecosistema desequilibrat (reben més els territoris i els subsectors amb més iniciativa i més capacitat de presentar propostes alineades amb els paràmetres de les convocatòries) enlloc d’ajudar preferentment allí on hi ha més dèficits; l’activitat es farà de totes maneres i no depèn del suport governamental; és a dir, quan el diner públic no incentiva sinó que tan sols comporta uns ingressos addicionals. Pel que fa al gruix del pressupost cultural públic, aquest se centra en el personal i les activitats dels museus, mitjans de comunicació, biblioteques, teatres o centres culturals de titularitat governamental. Molts d’ells, però malauradament massa pocs, compleixen una missió redistribuïdora fonamental a escala territorial o sectorial, ja que la iniciativa privada lucrativa se centra en les grans metròpolis o en la producció cultural de masses, abandonant les expressions més locals (de mercat petit, no competitiu, però que ens permeten ser qui som i reinventar les arrels) o que requereixen esforços cognitius més grans (fruit de processos creatius o patrimonials complexos o innovadors). Ara bé, sovint aquest paper supletori no es fa amb suficient eficiència, be perquè el perfil i dimensió dels equipaments no és adequat per maximitzar les sinergies o per treure profit d’uns actius immobilitzats desaprofitats (museus sense quasi personal i una museografia antiquada, teatres amb un nombre de funcions baixíssim, biblioteques que no poden competir amb l’oferta digital disponible ...). Sovint perquè primen altres objectius, com uns mitjans de comunicació públics o unes polítiques de programació i preus dels equipaments al servei d’estratègies partidistes, clientelars.  Finalment, perquè no ha existit una política d’incentius, reciclatge i mobilitat del personal a càrrec; un recurs humà molt desaprofitat, dedicat massa sovint a tasques administratives i no de disseny i esperonament de l’activitat del teixit social. Quan una política es deixa en mans, únicament, del compromís voluntariós d’uns pocs, aquesta no arriba massa lluny. I és una llàstima perquè malgrat les retallades disposem d’infraestructures i professionals potencialment prou bons. I, addicionalment, donada la seva estabilitat institucional seran els que podran aguantar millor l’embat d’aquesta nova crisi. Nogensmenys, cal superar rigideses normatives en la tramitació administrativa ja que frenen una resposta eficient, qüestió sagnant en un moment particularment greu com l’actual. Ara bé, si mirem el gruix de les estratègies de política cultural, aquelles que es poden llegir en el detall dels pressupostos públics (oblideu-vos dels grans discursos retòrics o dels focs d’artifici de promeses evanescents), no hi ha hagut canvis substancials entre la primera i la segona dècada del segle XXI. Com pot ser això si tantes coses han canviat en aquest lapse de temps? La crisi de 2008 va implicar una reducció brutal dels recursos disponibles, recursos que no s’han recuperat deu anys després (a Espanya la despesa cultural pública del conjunt d’administracions públiques de 2017 estava encara a un 72% de la de 2008). Però les retallades no varen respondre a una estratègia reflexionada sinó que es varen salvar les activitats que tenien menys costos polítics o comptables, els projectes més institucionalitzats, amb personal funcionari, o com a molt aquelles activitats amb més capacitat de mobilització social. En paral·lel varen créixer moltes iniciatives i projectes, particularment flexibles, fràgils o intensius en el temps –com per exemple els festivals –, activitats que ara patiran particularment. Per això és necessari que la política cultural que es dissenyi tingui una mirada estratègica. En aquest sentit, qui, què i com cal prioritzar davant d’una crisi inesperada, profunda i que ens ha agafat sense estar preparats? No és fàcil respondre a aquesta pregunta ja que no disposem de prou informació –malgrat el gran nombre d’enquestes d’urgència realitzades durant el darrer mes i mig (malauradament no totes metodològicament correctes)– per fer una diagnosi acurada de la situació per territoris, sectors, formats i tipologies d’agents. El que està clar és que no s’haurien de tornar a repetir els errors de la gestió de la crisi de 2008, ja que hauríem d’haver après de l’experiència i perquè el sector cultural arribar més afeblit que en aquell moment. Anàlisi crítica de les mesures governamentals implementades fins ara Les mesures que s'han pres fins ara per pal·liar els efectes de la crisi, com ara els préstecs avalats pel govern, l'exempció o endarreriment en els terminis de pagament d'alguns impostos, els ERTO (expedients de regulació temporal d’ocupació), així com algunes ajudes a fons perdut o subvencions extraordinàries, no només són insuficients sinó que sovint estan mal adaptats a la realitat del sector cultural. De tots ells, el que està sent més efectiu (especialment per a les organitzacions de menys de 50 treballadors) són els ERTO, però caldria allargar-los passat l’estat d’alarma perquè en molts casos no se’ls permetrà obrir fins molt més endavant i per facilitar la reincorporació gradual dels treballadors, ja que l’activitat econòmica i el consum es recuperaran lentament. En canvi, els ajuts directes són en la majoria de casos d’imports massa reduïts pels tràmits burocràtics que impliquen2. Ara bé, en tots dos casos, són mesures per aturar el cop inicial, no per encarar el retorn a l’activitat ni per preparar-se per un futur incert. En aquest sentit és interessant escoltar les demandes dels membres del Consell de cultura de Barcelona: "necessitem un gran pla per al sector cultural, un pla que assenti unes bases noves i sòlides per a la vida cultural de la propera dècada i que eviti els errors del passat" 3. I, al costat d’això, demanen mesures concretes: “incrementar les ajudes proposades per les institucions públiques, aportar liquiditat a les empreses –més que préstecs, calen fons no reintegrables–, habilitar un mecanisme de suport a les empreses privades i entitats semipúbliques, així com a professionals autònoms –un fons de suport ad hoc disponible durant un període més o menys llarg–, i finalment agilitzar els processos administratius per fer front a la urgència de la situació”. Aquest darrer requeriment és molt important ja que l’administració sovint està més centrada en evitar algun trampós sense tenir en compte l’enorme malbaratament de recursos propis i aliens que implica complir amb procediments administratius poc eficients, que malauradament tampoc eviten la trampa. Una altra qüestió que cal analitzar és el volum i l’eficàcia de l’ajuda financera governamental, a curt, mig i llarg termini. En relació al volum de l’ajuda, aquest depèn de la capacitat financera de cada govern, lligat al seu nivell d’endeutament previ, la capacitat per poder-se endeutar més (que depèn de la confiança dels potencials creditors) i de les prioritats governamentals sobre quins sectors i agents mereixen rebre aquestes ajudes. A la majoria de països llatinoamericans, la capacitat d’endeutament és limitada i la cultura no es considerada una prioritat pels dirigents polítics i econòmics centrats en altres sectors. Tot i això, s’observen diferències enormes de sensibilitat i d’estratègies entre els diferents països (veure, per exemple, el recull realitzat per l’OEI amb les iniciatives dels governs iberoamericans, el del Compendium de polítiques culturals o de KEA a escala europea, o a nivell mundial posant el focus en la mobilitat d’artistes realitzat per On the move i CircoStrada, entre molts d’altres). A Europa tindrem una gran injecció de liquiditat per part del Banc Central Europeu, però no sabem encara com es distribuirà per sectors, tipologies d’agents i en última instància, nivells de govern. El com es faci marcarà l’eficiència i l’eficàcia del paquet de mesures de suport a la cultura. A Espanya la cultura no és una prioritat governamental, tal com la primera reacció del ministre del ram va deixar clar. A més, l’anàlisi de la gestió de la crisi de 2008 no genera gaires esperances. L’administració central va acaparar la major part dels recursos disponibles, ofegant les comunitats autònomes que havien de fer front al cost de les despeses en sanitat i educació, i limitant la capacitat de despesa dels ens locals endeutats en les competències essencials (que no incloïen cultura). Tanmateix, són aquests darrers els que han liderat la despesa en cultura, incrementant en quasi 10 punts percentuals el seu pes en la despesa cultural total de les administracions públiques espanyoles (del 54,8% el 2008 al 64,2% el 2017). Així, doncs, si la liquiditat arriba als ajuntaments hi ha una certa esperança de comptar amb recursos reals per reactivar el sector, tal com molt bé expliquen Àngel Mestres i Oriol Martí en un escrit recent al blog de Trànsit projectes. Ja que si els recursos excepcionals posats a disposició acaben fonamentalment en mans de l’administració central, el seu impacte en el teixit cultural serà molt més baix i centrat en les grans empreses del sector4 (a no ser, vana esperança, que es crees un projecte descentralitzat d’art públic, com el New Deal del president Roosevelt durant la Gran Depressió, tal com el Cultura/s de la Vanguardia deixa suggerir!). Pel que respecta a les comunitats autònomes, amb l’excepció basca i navarresa pel seu estatus fiscal especial, estaran tan endeutades cobrint la despesa sanitària i en serveis socials que serà difícil que incrementin els seus pressupostos culturals (malgrat que la Generalitat aporta el 24% del pressupost cultural del conjunt de CCAA). Pel que fa al suport indirecte al teixit empresarial (avals, préstecs, rebaixes fiscals ...), si els diners es queden en les grans empreses i no arriben als petits operadors, aquest darrers amb menys recursos per aguantar la crisi acabaran desapareixent, i amb ells la riquesa, diversitat i flaire local de les expressions culturals. Pel que fa a les famílies, caldrà veure en quina proporció els recursos arriben a les classes populars (molt necessitades i que per tant els destinaran fonamentalment a subsistència), a les classes mitjanes (els principals consumidors culturals) o només nodreixen les butxaques dels més rics (que potser aprofitaran l’abundor da liquiditat per invertir en propietats immobles i bens culturals a preu de saldo). Vers un canvi de valors Més enllà dels recursos econòmics, saber escoltar, acompanyar i assessorar assertivament són valors claus, especialment importants en moments d’incertesa com els actuals. Cal fer-ho, no obstant, amb el màxim respecte, coratge i empatia possibles. El fet d’acompanyar no ha de ser incompatible amb prendre decisions difícils, valentes, com per exemple prioritzar els recursos cap aquelles activitats més necessàries per assegurar una vida cultural plena un cop passada la pandèmia, o amb més probabilitat de supervivència. Ara bé, malgrat saber que moltes organitzacions i projectes hauran de tancar, amb efectes greus per a la supervivència econòmica de molts professionals, no es pot condemnar d’entrada sense estudiar el diferent grau de resiliència de cada organització. I això passa per la proximitat; és a dir, pel tan repetit i no sempre ben aplicat principi de subsidiarietat. Quan més a prop d’un projecte, dels seus professionals i de la comunitat de referència, més fàcil és estimar els potencials i les necessitats, i així adaptar localment el ventall d’instruments polítics, financers i de suport disponibles. Compartir informació sobre estratègies i instruments a escala nacional i internacional és extremadament útil, però la seva adaptació ha de ser regional i local. Un dels grans errors de la mentalitat tecnocràtica és pensar que una teràpia homogènia, tractar a tothom per igual, comporta eficàcia i equitat. Una altra forma d’acompanyar és la informació i la formació. Ambdós instruments són claus per ajudar als professionals a prendre les seves pròpies decisions, compartint diagnosis i possibles estratègies. Ara bé, estem aprofitant suficientment els moments actuals d’aturada de les activitats per formar i generar tallers de reflexió i intercanvi per tal que els professionals dissenyin les seves estratègies per a les diferents etapes que venen? Per exemple, per dissenyar espais o activitats culturals COVID-Free que generin confiança a les audiències i als treballadors, o per un retorn financerament i humana responsable i viable? Estan apareixent força experiències independents,5 però falta un suport públic més explícit. Un aspecte que pot ser rellevant és acompanyar amb informació i assessorament sobre les oportunitats en el mercat internacional. Malgrat que la recessió econòmica és global, els països del Nord d’Europa es recuperaran abans que els del Sud, tant pel menor impacte inicial de la pandèmia com per la major capacitat adquisitiva de les seves audiències i la generositat dels seus pressupostos culturals. En canvi, les perspectives del mercat llatinoamericà o africà no són optimistes, així com tampoc s’espera gaire dinamisme en els programes de cooperació cultural internacional, ni en l’ajuda al desenvolupament, donat el replegament domèstic i la priorització envers la crisi sanitària i alimentària. Val la pena subratllar la feina que, amb independència de cap política explícita, estan realitzant molts projectes culturals, en particular aquells que afavoreixen i coordinen les iniciatives dels seus professionals, des d’espais patrimonials que estan recollint el nou patrimoni fruit d’aquesta crisi, fins als artistes i gestors que amb una gran imaginació estan creant nous productes i formats de compartir les expressions culturals. També cal destacar la labor d’alguns equips tècnics de l’administració, que en sintonia amb professionals del sector i cooperant amb xarxes de cooperació internacional, estan elaborant o difonent guies pràctiques sobre com gestionar aquest moment tan particular6. En el fons, les polítiques culturals són una responsabilitat de tots, no només dels polítics que temporalment les dirigeixen. Quan més participatives, transparents i valentes siguin, molt millor per tal de projectar la vida cultural i els seus agents cap a un futur difícil, complex però també ple d’oportunitats. Una mirada cap al futur Per concloure, cal esperar transformacions rellevants a mig terme en les polítiques de suport públic a la cultura? Hi haurà un canvi de prioritats o fins i tot de paradigmes de política cultural? O, com en la crisi financera anterior, es prioritzarà allò més institucional o més majoritari, amb independència de la seva aportació en termes de creativitat o sinergies multiplicadores? Seria una llàstima! Caldria aprofitar aquesta crisi per replantejar-se els objectius i els indicadors d’avaluació de les polítiques públiques de cultura. Davant d’una caiguda dràstica de la demanda, que no només tardarà a recuperar-se sinó que probablement ho farà amb una estructura de la despesa cultural familiar diferent, cal plantejar-se una pregunta entrellaçada: quin tipus d’ajuda és més eficaç per assolir quins objectius específics? I això, en un context general de retrocés dels drets personals (en molts països creix la deriva autoritària i augmenta el suport popular cap a partits amb una agenda populista, contraris a les bases de la democràcia liberal) que fa que sigui encara més crucial relegitimar una acció cultural pública centrada en defensar els drets culturals.7 Si la crisi ha demostrat que les expressions culturals són vitals per acompanyar i generar sentiment comunitari en moments d’angoixa, d’introspecció i de distanciament social, potser cal reforçar aquesta visió. Professionals, amateurs i audiències han de poder compartir des de las seva experiència i sensibilitat formes d’expressió i de vivència culturals enriquidores. Això passa per repensar els paràmetres habituals d’avaluar les polítiques culturals. Potser no cal maximitzar audiències o prioritzar només l’excel·lència artística, sinó deixar que professionals compromesos amb aquesta dimensió social desenvolupin nous projectes amb el màxim d’interacció. Existeix alguna experiència incipient (com les auditories del CoNCA) però cal millorar-les i generalitzar-les, aprenent de l’experiència internacional,8 tot comptant amb un observatori cultural independent. El sector cultural ha d’abandonar la mirada endogàmica i l’actitud de greuge permanent per seure amb els responsables públics i escoltar el que la societat els demana. En resum, per construir conjuntament una política cultural menys centrada en garantir els propis interessos o somnis, i més focalitzada a emancipar el ciutadà i a apoderar el creador. PD. Agraeixo la lectura crítica d’Àngel Mestres. ________________ 1 La despesa en personal i en compres del conjunt d’administracions públiques espanyoles es va endur l’any 2017 el 66% del pressupost total, i això que moltes transferències a tercers (el 23% del total) i les inversions són a organismes autònoms de titularitat pública, amb el que es dediquen molt pocs recursos a incentivar les iniciatives del sector empresarial i de la societat civil. 2 Per exemple, els ajuts únics de 300€ per part de l’Ajuntament de Barcelona als autònoms que hagin tingut de tancar el negoci o amb una caiguda d’un 75% dels ingressos. Tenint en compte que també l’administració central i el govern català han aprovat mesures similars, però amb requisits i canals de sol·licitud diferents, l’esforç de gestió per part de les administracions i dels beneficiaris és desproporcionat en relació a les partides que si destinen. 3 https://www.ara.cat/cultura/Consell-Cultura-Barcelona-reclama-cultura-coronavirus-covid-19_0_2439956104.html 4 La indústria del llibre i de l’audiovisual són els dos únics àmbits amb importants transferències al sector privat per part de l’administració central, que compten també amb substanciosos beneficis fiscals. 5 Més enllà del que estem fent els programes universitaris en gestió cultural, han nascut propostes com https://plataformac.com/escena-pro/, www.lavanguardia.com/local/sevilla/20200427/48762315464/monkey-week-son-propone-charlas-abiertas-en-internet-para-analizar-la-situacion-del-sector-de-la-musica.html o EXIT de la Nau Ivanow, per només citar-ne algunes a Catalunya. 6 Amb exemples que engloben tots els camps culturals, des de webinars organitzats per la OCDE o altres organitzacions internacionals, a la guia traduïda per Ibermuseos sobre com gestionar museus i col·leccions de l’Australian Institute for the Conservation of Cultural Material (AICCM) i Blue Shield Australia, el document per les arts escèniques publicat per IETM, o el ben documentat informe de On the move i CircoStrada. 7 Els dos països de la UE que més han incrementat el seu pressupost cultural són Hongria i Polònia, caracteritzat per ser governats per aquest tipus de força política. 8 Per exemple, l’avaluació qualitativa engegada per l’Arts Council d’Anglaterra, malgrat la controvèrsia existent, o l’experiència francesa en biblioteques públiques.

Categories
Notícies Opinió

Agustí Fructuoso: “La cultura és com un jonc, fràgil, però resistent i difícil de tombar”

Entrevista a Agustí Fructuoso, pintor i co-fundador del projecte TPK Art i Pensament Contemporani l’any 1977. Actualment hi continua lligat com a responsable d’exposicions i intercanvis internacionals Com estàs vivint el dia a dia del confinament a nivell personal i a nivell professional?  Personalment, m’imagino que com tothom, amb ganes de veure a amics i família. M’ho estic prenent com un temps de malaltia, aquest temps en què no pots fer res del que fas diàriament però que en canvi et permet gaudir d’una curiosa llibertat en el sentit que et pots permetre perdre el temps o millor dit no tens per què tenir l’obligació d’aprofitar-ho, ja que la malaltia et justifica no fer-ho. En el meu cas em permeto dibuixar i pintar allò que si pogués anar al meu taller, no faria per un absurd sentit de responsabilitat. El dia abans del confinament em vaig  proposar que fos una pausa productiva  i malgrat que he hagut de  suspendre  tres exposicions, estic acceptablement satisfet del treball resultant. Dibuixo molt, feia molt de temps que no dibuixava tant  i la veritat és que m’ho passo molt bé encara que sempre tinguis al cap el patiment de tantes i tantes persones i la incertesa de futur que la situació actual obre . Dit això tinc ganes de poder tornar a anar a l’estudi i veure els quadres grans de dos metres per dos metres i més.  Com creus que afectarà aquesta situació al sector on desenvolupes la teva activitat professional i a la cultura en general i a les persones? Sempre es diu que tota crisi és una oportunitat i com a tal hauríem de ser capaços de treure conclusions positives per a futures actuacions, perquè les negatives ja es presenten soles. Aquesta crisi el que posa de manifest  dins del sector  cultural  és el precari en què se sustenten les seves estructures. Ningú sap com se sortirà d’aquesta crisi, però una cosa crec que és certa, sortiran pitjor aquells sectors que no siguin considerats necessaris per a la societat. Llavors la pregunta és: la cultura és vista per la societat realment com un bé necessari?, la resposta és no i una prova no són  els baixos pressupostos institucionals dedicats a la mateixa sinó la poca o cap resposta de la societat cap aquest fet.  Aquesta poca o cap implicació de la ciutadania amb la cultura – problema no aliè a responsabilitats del mateix sector cultural que caldria analitzar amb honestedat- farà que, en un futur a curt i mitjà termini, l’àmbit que quedarà més tocat serà el de la difusió perquè justament és aquest el que estableix un pont de relació entre creadors i ciutadania. En aquests moments no sols estem instal·lats en la “societat de l’espectacle“ com deia Guy Debord,  sinó que ens hem instal·lat en la “societat de l’espectador “, de manera que moltes vegades anem més als “llocs“ que a les “coses“. Aquesta passivitat influeix negativament al desenvolupament de la relació cultura-ciutadania i només es pot corregir potenciant els ensenyaments artístics en tots els seus nivells. Un missatge que animi a tothom vers la cultura, un consell, una recomanació per a aquests moments. La creació em preocupa relativament, si va seguir sent possible la poesia després d’Auschwitz, seguirà sent possible després del coronavirus. En el pitjor dels casos, potser hi haurà una tria  de projectes i desapareguin temporalment aquells més  “mastodònticament” innecessaris. Continuant en el pitjor escenari possible, la indústria cultural pot quedar més o menys “tocada”, però quan dic que la creació em preocupa relativament és perquè els creadors seguiran treballant com han fet sempre i amb les circumstàncies que calguin, de fet això ja succeeix. Em preocupa més el deteriorament que puguin patir els canals de difusió i distribució públics, privats i  “emergents“ i el que això pugui repercutir no en la creació però sí en la seva visibilitat i en la seva vessant com espai públic de reflexió i crítica. El missatge positiu és que la cultura és com un jonc, fràgil però resistent i difícil de tombar. Enumera i/o explica possibles mesures de recuperació per al sector cultural. Quan passi tot tindrem una perspectiva més clara de com ha quedat el camp de batalla, totes les baixes i totes les mutilacions. D’altra banda no serà estrany que al principi de la sortida es produeixi una gran eufòria social traduïda en una gran necessitat de sortir i assistir a tots aquells esdeveniments culturals que  han estat negats per  la pandèmia. Si es produeix això, que seria el de desitjar, també és possible que sigui un efecte passatger i que després d’un temps, la cultura torni a la fràgil situació en què es trobava abans de l’epidèmia. La meva impressió és que estem en un moment clau com també ho va ser la crisi econòmica que es va iniciar el 2007, però pitjor en el sentit que en aquella crisi hi havia l’esperança de poder canviar les relacions socials i econòmiques  i treballar per una societat més justa. Aquesta esperança s’ha anat esvaint a una gran velocitat , provocant una total desconfiança ciutadana cap a les institucions polítiques. Aquest moment és pitjor, deia, perquè aquella esperança en aquests moments no existeix  ni tan sols com a possible utopia. Dit això hauríem de ser conscients que un dels fracassos de la sortida de la crisi anterior i per a mi el gran culpable de la pèrdua de confiança, és que ens vàrem seguir comportant com si no hagués passat res, com si el problema no fos responsabilitat de tots i vàrem continuar cadascun al nostre  espai sense afrontar realment el conflicte i el conflicte no és altre que l’estructuració d’un espai de responsabilitat política  des de l’individu cap la societat i a l’inrevés.  Mentre aquesta relació no canviï i la ciutadania no entengui que el seu únic poder per incidir en les polítiques culturals, econòmiques, sanitàries, social, etc., és la seva implicació en aquestes, la sortida de la crisi serà pitjor que la del 2007. Fins ara podíem enganyar-nos i pensar que amb publicar opinions a Facebook, votar cada x temps i manifestar-nos de tant en tant, ja érem individus lliures i  influents, ara ja sabem que no és així i és aquest fet el que em porta a pensar que o som capaços d’entendre que la nostra implicació com a individus a la vida pública i que la complicitat amb els altres és necessària per poder ser partícips  en la presa de decisions o la societat com a tal serà cada vegada més fràgil, més  precària i l’individu cada vegada amb menys atributs com a ciutadà. En cultura tenim el gran avantatge que, en aquest moment, no cal inventar res per ser propositius, únicament el que cal fer per començar és posar en funcionament lleis i objectius que des de fa molts anys es van plantejant des del  sector i que encara no s’ha aconseguit quallar: llei de mecenatge, estatut de l’artista, educació artística entri a l’escola de manera real, si se’m permet la paraula “desprecarietzar” el treball cultural i per descomptat aclarir el tema de la inversió cultural de les institucions públiques: quin percentatge del pressupost públic ha de retornar a la Cultura a partir del que aquesta representa dins del PIB . Aquestes mesures i altres més sabudes per tots són les que cal posar en marxa per contribuir a un enfortiment sòlid del teixit cultural.

Categories
Opinió

Reflexions sobre l’impacte del COVID-19 en la cultura: les pràctiques culturals

Compartim aquest article de Lluís Bonet publicat al seu blog, en el qual analitza els canvis en els hàbits de consum cultural que està provocant els llargs confinaments socials arran de la pandèmia de la COVID 19; així com les seves conseqüències futures, també en els àmbits de l’aprenentatge, la comunicació i la creació. Quins efectes a curt, mitjà i llarg termini pot tenir la crisi associada al coronavirus en les pràctiques culturals ciutadanes? Evidentment, caldrà esperar un cert temps i disposar d’estudis aprofundits per poder avaluar correctament tots els seus efectes. De ben segur l’impacte diferirà en funció del grau de reclusió, la situació laboral, l’edat o l’accessibilitat a recursos tecnològics i culturals de cada persona i col·lectivitat, entre altres factors. Un àmbit d’anàlisi particularment interessant, per la durada de la reclusió, serà l’impacte en els infants i adolescents que han passat d’una educació i una socialització presencial a conviure reclosos en les llars familiars, però mantenint la connexió virtual amb els amics i seguint sistemes d’aprenentatge en línia (en la major part de casos, sota el guiatge de mestres voluntariosos però inexperts). Està clar que caldrà creuar aquestes variables entre si, ja que no és el mateix viure en un espai diminut amb tota la família al voltat i amb adults obligats a fer teletreball amb un únic ordinador o tauleta familiar, a vegades només amb telèfon mòbil (*), que fer-ho amb bones condicions espacials i tecnològiques; i no parlem dels que han de passar la quarantena malalts o aïllats en espais infrahumans. En tot cas i a l’espera dels resultats dels estudis empírics és possible avançar diferents hipòtesis. Cal, tanmateix, diferenciar entre els efectes durant el període de confinament dels possibles impactes a mitjà i llarg termini a conseqüència de la crisi socioeconòmica i de les alteracions d’hàbits culturals i socials que tot plegat haurà generat. Pel que fa als canvis immediats, estem sent testimonis d’un experiment social inèdit, amb efectes notables en les pràctiques culturals i en les relacions socials. El confinament ha estat un gran propulsor de vida familiar, reclosa però en la majoria de casos més intensa, de relació veïnal sense precedents (per primer cop hem mantingut converses des del celobert o les terrasses amb veïns que no sabíem ni el nom), i d’una gran creativitat personal, descobrint, gaudint i compartint experiències culturals inèdites. També d’aprenentatge i d’impuls de les eines digitals. Per a molts de nosaltres ha estat l’oportunitat per recuperar o conèixer llibres, sèries audiovisuals, cançons i artistes increïbles. També per aprendre, desenvolupar i compartir habilitats artístiques, tecnològiques i culinàries (segur que sortirem amb uns quants quilos més!). Durant el confinament molta gent està consumint grans quantitats de productes culturals (gratuïts i digitals en la majoria de casos, però no només), ja que molts productors han obert les seves plataformes de continguts i es disposa de més temps per llegir, escoltar, veure i compartir tota mena de manifestacions culturals. Veure, com a exemple, el gràfic adjunt amb els resultats d’una enquesta realitzada als EEUU i al Regne Unit sobre modificació del consum cultural durant aquests dies de confinament. En totes les generacions es dóna un increment del consum cultural, en particular de música, però és entre els més joves (la generació Z d’entre 16 i 23 anys) on és més intens.  Més enllà del consum, s’estan desenvolupant també les capacitats creatives, d’aprenentatge i de comunicació d’una manera diferent de l’habitual però també a quan un està de vacances. És a dir, està sent un esperó per al desenvolupament de tota mena de pràctiques artístiques i de redescobriment d’un patrimoni cultural que un valorava però que no tenia temps o predisposició anímica per gaudir (visites a museus virtuals, veure i escoltar enregistraments oferts per grans sales de concerts, teatres o grups musicals …). Molts han tastat serveis habitualment de pagament i alguns han acabat abonant-se a la subscripció dels que més els ha agradat. La cultura ha demostrat la seva gran capacitat per entretenir, formar, qüestionar-nos i fer-nos feliços. La cultura ens fa humans! Tindrà aquesta experiència efectes a mitjà i llarg termini? No ho sabem del cert, però malgrat que els éssers humans tendim a ensopegar de nou en la mateixa pedra, també aprenem de l’experiència vital. Addicionalment, cal tenir en compte que a curt i mitjà termini no hi haurà un retorn immediat a les rutines diàries, ja que malgrat afluixi el confinament i calgui anar a treballar, fins que la vacuna no arribi, caldrà seguir processos de distanciament social. No sabem l’evolució de la pandèmia ni els rebrots que pugui tenir, però és evident que els esdeveniments de mitjana i gran dimensió no es recuperaran aviat, que la crisi econòmica que s’inicia reduirà dràsticament la capacitat de despesa familiar, en particular en tot allò que no es consideri essencial, que reduirem dràsticament els viatges i les vacances seran més curtes i diferents …  En aquest context incert, quins canvis d’hàbits culturals es donaran? Una petita part d’ells dependran de l’oferta cultural, de com s’adapti per no desaparèixer, així com de les iniciatives governamentals de suport a aquesta. Altres estaran associats als descobriments experimentats durant els períodes de confinament. I a llarg termini, quines pràctiques socials i culturals tendiran a desaparèixer i quines altres creixeran? S’acceleraran encara més les pràctiques digitals enfront de les del món analògic? Creixerà el rol prosumer, difuminant la línia divisòria entre productors i consumidors? Seran molt diferents els efectes entre les diverses tipologies d’individus i col·lectivitats? En aquest sentit, una de les derivades preocupants és el desigual impacte entre els diferents grups poblacionals en funció de les seves condicions vitals, socials, econòmiques i culturals. L’estudi recent sobre les pràctiques culturals en 21 barris barcelonins, classificats en tres categories socioeconòmiques diferents, mostra com la desigualtat econòmica té efectes profunds en les pràctiques culturals. A partir d’aquí ens podem preguntar si l’experiència del confinament familiar ampliarà la bretxa social a conseqüència de les asimetries preexistents, tant d’aquelles originades en el capital cultural i educatiu de base, com les associades a l’accés als recursos tecnològics (qualitat de la connexió a internet, disponibilitat d’ordinador o tauletes per a tota la família …) o a l’espai residencial on s’ha viscut el confinament. Tots els recursos que condicionen poder desenvolupar una vida cultural autònoma i enriquidora (diferències socials que, malauradament, també tenen el seu efecte pervers en la densitat de contagis i de mortalitat). Per concloure aquesta primera reflexió, una pregunta final: ens farà aquesta crisi més lliures? Aparentment, no. Està clar que acceptar el confinament és un acte de solidaritat cabdal i que cal una certa coerció per evitar comportaments egoistes. Però l’obligació coarta la llibertat i alimenta comportaments autoritaris o mesquins (d’autoritats, policies o veïns envejosos). Si la cultura ens fa lliures, fins a quin punt la necessitat de crear i de compartir expressions culturals ens fa més humans com a individus i com a societat? N’estic convençut. Ara bé, això no vol dir que l’ecosistema cultural no pagui una factura enorme a conseqüència d’aquesta crisi. Però, dels efectes en els professionals i en les institucions culturals en parlarem en els propers escrits!   (*) Els primers resultats del qüestionari sobre Condicions d’aprenentatge i confinament a Catalunya de @xavierbonal i @SheilaGonzlez6 #InfanciaConfinada mostren una bretxa econòmica i digital de la infància a Catalunya que fa feredat. La presencialitat ajuda a anivellar, però amb el confinament les diferències socioeconòmiques condicionen les possibilitats d’aprenentatge escolar i, afegeixo jo, d’accés i interacció amb les experiències culturals.