Grans reformes a Barcelona

Ha arribat l’hora de replantejar l’acció cultural de les administracions. Com que anar de baix a dalt equilibra, compensa i no anul·la la tendència contrària –sigui il·lustrada o només despòtica— no farem escarafalls si les reformes en profunditat comencen als ajuntaments. ¿Per què si, en termes generals i amb la mirada en tot el període democràtic, el municipalisme cultural treu la millor nota? Doncs precisament per això. Per sacsejar, per replantejar, perquè la societat canvia, i més de pressa que cap altra al sud d’Europa la catalana. Cal desprendre’s del que ha caducat, apostar més fort per tot el que no s’ha acomodat a la fase de plàcida somnolència, sobretot obrir nous camps de joc.


No cal remenar gaire entre les deixalles del passat per detectar el cas més visible d’obsolescència, ja que es troba a Barcelona. Aquell magnífic artefacte d’impulsar i programar, model de tants altres arreu, anomenat Icub (Institut de Cultura de Barcelona), s’ha convertit en una màquina de fer xurros. Tant és la cavalcada, com la Mercè, com el Grec. Xurros obvis, greixosos i ensucrats, de berenar caspós de diumenge a la tarda. Si algú en dubta, que pregunti a l’escassa dotzena i mitja de persones que, entre nosaltres, s’han basquejat per informar-se i reflexionar sobre la qüestió de les polítiques culturals. El consens entre elles és evident.


Ara bé, en comptes d’anunciar urbi et orbi una nova etapa, més creativa i expansiva de la cultura a Barcelona, en comptes de convocar experts i col·lectius per col·laborar en l’imprescindible nou disseny, l’equip municipal de Barcelona, el que té més legitimitat democràtica i més obligació contractual amb els electors per encapçalar el canvi, s’encapsula a la defensiva. Mama, por.


La primera prioritat de Barcelona és i ha de ser social, sobretot en temps de tanta injustícia. La segona, cultural. O Barcelona és capital creativa i productiva amb ambició universal o estarem fotuts en qualsevol futur previsible.