Logotip Cercle de Cultura

Etiqueta: Política Cultural

Categories
Opinió

Un Llull digital

Àlex Hinojo, coordinador digital de l’Institut Ramon Llull, explica en aquest article com les tecnologies digitals són, i seran encara més, unes poderoses aliades en la projecció internacional de la llengua i cultura catalanes.  Des de la seva creació l’abril del 2002, l’Institut Ramon Llull té com a finalitat la projecció i la difusió exterior de la llengua i la cultura catalanes en totes les seves expressions. Això inclou promoure la difusió i el coneixement de la llengua catalana a l’exterior, així com el seu ensenyament a les universitats i a altres centres d’estudi; promoure la difusió a l’exterior de la creació literària en llengua catalana i afavorir la internacionalització de la creació i la producció cultural catalanes mitjançant estratègies de presència exterior. Ara bé, com impacta aquesta nova era digital a la missió de la institució? Com repensem una institució cultural en època d’algorismes de recomanació de consum cultural? Internet canvia el concepte d’interior/exterior, de dins i fora, fins el punt que en alguns casos, deixa de tenir sentit. L’inici de l’era digital està canviant la nostra realitat en tots els aspectes. Ha modificat la nostra manera de relacionar-nos, de comunicar-nos, d’accedir a la informació, de treballar, de consumir, de formar-nos i de crear. Òbviament, també afecta a la projecció internacional de la nostra cultura i la nostra llengua. Una de les grans oportunitats que ens ofereix el fet digital és l’oportunitat de treballar molt millor en xarxa, de manera distribuïda i asíncrona, amb milers d’agents, independentment de la seva ubicació geogràfica. Podem dibuixar un mapa, una xarxa distribuïda de protocatalans, de katalonskis, de hidden ambassadors, de professors de català, en definitiva, de gent que es relaciona amb i promou la nostra realitat pel món. Aquesta xarxa ens permet fer circular la informació i conèixer de primera mà com ens mira el món. Ens permet ser un agent facilitador en un ecosistema complex però fluid. Des del Llull volem potenciar la creació de bases de dades obertes sobre cultura catalana, posar a l’abast de tothom informació sobre els nostres creadors, d’una manera interoperable, per tal que tothom la pugui reaprofitar. Fer servir el fet digital per interconnectar, per crear nous relats, per facilitar l’entesa intercultural, per conèixer abans de viatjar, per parlar de tu a tu al món i oferir les nostres creacions.  L’Institut Ramon Llull disposa d’acords de col·laboració amb més d’un centenar de centres universitaris del món, i promou l’aprenentatge de la llengua i cultura catalanes de manera reglada. També cal repensar com ens relacionem amb aquelles persones que vulguin aprendre català fora de l’àmbit universitari. Podem ajudar a aquelles persones que volen aprendre català amb eines com Duolingo, Babel o altres aplicacions d’aprenentatge lingüístic? Ho estem valorant. El fet digital escurça la distància entre autor i audiència, entre creador i consumidor, entre mestre i alumne, entre dues persones i entre dues cultures. El Llull vol ser l’agent que detecti aquestes potencialitats i generi el contacte. Internet és la clau de volta que ens facilita la nostra missió, que no és altra difondre la llengua i la cultura catalanes en totes les seves expressions a nivell mundial.  

Categories
Opinió

El reequilibri no vindrà sol

Carme Puche Moré, cineasta i secretària de l’associació Dones Visuals, ens fa una àmplia reflexió sobre el procés de normalització del paper de la dona a la  cultura i en concret al sector audiovisual.  Pensem-hi: ara mateix estic escrivint aquest article i no estic treballant en el meu últim guió. Aquest podria ser un bon resum de quin és el procés de normalització del paper de la dona a la cultura, i és que les mateixes dones que ja tenim tantes dificultats per accedir als llocs històricament ocupats per homes, a més, ara hem de dedicar el temps a fer-nos visibles, reivindicar el que és obvi i fer didàctica sobre l’estat de les coses. És a dir, que per normalitzar la nostra situació, hem de viure en una anormalitat constant. Us poso un altre exemple. Entro en una sala de cinema a fer una prova de color i el projeccionista es dirigeix a l’home que m’acompanya –jo clarament he entrat la primera, he agafat la paraula, he portat la batuta, que es diu, però no n’hi ha hagut prou, el projeccionista li ha parlat al meu company, que ha hagut de dir, una vegada més, “la directora és ella”–, doncs a més a més de viure aquesta situació que és denigrant, i de refer-me ràpidament perquè ja no li vull ni donar importància, a més a més, he d’explicar per què això està malament. La veritat és que tot plegat podria ser pitjor, perquè en lloc de ser jo una dona blanca heterosexual, podria ser una dona negra, o una lesbiana, o una trans, o alguna persona dels col·lectius repetidament minoritzats i discriminats. Llavors a més potser caldria sumar-hi comentaris racistes i més desafortunats. O potser ni tan sols hauria arribat a creuar la porta d’aquella sala i que el senyor projeccionista em confongués amb algú a qui no cal prendre seriosament, perquè potser mai havia tingut l’oportunitat de fer una feina que es projectés en una sala. Així estan les coses. Però tenim bones noves: les coses estan canviant. Aquest esforç extraordinari que hem de fer les dones té els seus fruits. Hi ha una tendència imparable cap al reequilibri d’una situació que ja no hauríem d’estar subratllant. Hem sumat a la didàctica de la denúncia la necessitat de canviar les coses més d’arrel. Què vol dir això? Que s’han reclamat mesures correctores a les administracions que gestionen els fons públics amb què es fan pel·lícules en aquest país i que aquestes mesures s’han començat a posar en pràctica. Són mesures que incentiven i premien la incorporació del talent femení als equips. Davant aquestes mesures, que han de tornar l’espai legítim que pertoca a la meitat de la població, hi ha una afirmació que es repeteix i que és ofensiva: Això no afectarà la qualitat dels projectes? L’equació és fàcil d’entendre: si incorporem l’excel·lència femenina, el que sortirà no serà l’excel·lència masculina, aquesta prevaldrà, sinó que es reduirà la mediocritat. Excel·lència més excel·lència serà sempre més qualitat. Una fórmula lògica i justa que ha quedat demostrada en altres països com Suècia, a través del seu Swedish Film Institute. Les xifres de professionals en llocs de lideratge (direcció, producció, guió) així com de difícil accés (per exemple, efectes especials) aniran augmentant, però també ho ha de fer el pressupost que s’adjudica als projectes liderats per dones. Encara ara, davant la mateixa qualitat d’equip i projecte, els homes tenen pressupostos més alts. Quan tinguem això, haurem aconseguit una gran fita.  Però no ens deixem enganyar, el reequilibri no va només de xifres. En realitat, aquestes xifres seran difícilment honestes i verídiques si no hi ha una transformació profunda de l’imaginari del patriarcat. En aquest imaginari, es continuen perpetuant els models de superioritat per part dels homes, es continua creient que ells són millors que elles, es continuen explicant les històries des d’un únic punt de vista. El món no pot ser explicat d’una sola manera. Fins que els homes blancs no entenguin els privilegis que tenen, fins que les dones blanques no sentim els privilegis que tenim. Fins que no veiem que el reequilibri passa per fer passos enrere i al costat, per deixar espai, per passar el micròfon, per viure amb entusiasme l’esclat de mirades que pot oferir un nou cinema que encara està per fer…, fins que no hi hagi aquesta transformació profunda en cada racó de la cultura, el 50/50 no serà real. Les mesures correctores són imprescindibles i per això des de Dones Visuals hi dediquem tants esforços, però també ho és canviar aquest imaginari que es cola en cada una de les expressions culturals que avui es porten a terme. En aquest sentit, una de les reivindicacions importants és la incorporació de persones especialistes en perspectiva de gènere i diversitat en totes les comissions que decideixen sobre les ajudes en cultura. Això és imprescindible perquè el diner públic no pot subvencionar projectes que fomentin una visió androcèntrica de la societat, per una banda, i tampoc pot excloure aquells projectes que per diferir dels estàndards de narrativa o temàtica no són compresos per les comissions. Cal donar importància a la diversitat en aquestes decisions. En aquests moments, els nous pressupostos de cultura de la Generalitat contemplen “vetllar per l’aplicació de la perspectiva de gènere en els continguts audiovisuals”. Esperem que aquesta declaració d’intencions es concreti en propostes com la incorporació d’aquestes especialistes a totes les comissions de cultura.  Si aconseguim fer un cinema, i en general una cultura, que diversifiqui les mirades, que ens mostri no solament altres realitats, sinó altres maneres de veure i registrar aquesta realitat, la transformació profunda de què us parlava serà més viable. Tot plegat perquè demà (no d’aquí a deu anys, demà) una trans, una lesbiana, una dona negra, una dona blanca, entrin a la sala de projeccions i no calgui que ningú aclareixi que “la directora és ella”.

Categories
Opinió

Diversitat, necessitats i desigualtats en la participació cultural a Barcelona

Nicolàs Barbieri ens ofereix una síntesi dels principals resultats de l’Enquesta de participació i necessitats culturals de Barcelona. Un estudi que entèn “pot ser rellevant per als diferents agents de la ciutat, així com per a la presa de decisions públiques”. He tingut l’oportunitat de formar part de l’equip que ha impulsat la primera Enquesta de participació i necessitats culturals de Barcelona, conjuntament amb Montse Tort i Assumpta Manils de l’Observatori de dades culturals (ICUB). Ha estat un gran repte, perquè hem volgut desenvolupar un enquesta alhora rigorosa i innovadora, que vagi més enllà del consum cultural i que incorpori les diferents dimensions de la participació cultural, així com les necessitats i valoracions de la ciutadania. Trobareu l’informe sencer aquí, però destaco a continuació alguns dels resultats principals: -La participació cultural a la ciutat és extensa i diversa, i no es limita a les activitats promogudes per les institucions i organitzacions culturals, sinó que es desenvolupa també a través d’altres activitats no sempre reconegudes com a culturals. -La participació cultural està condicionada per desigualtats, i no només diferències. El teu codi postal, el teu entorn familiar, el teu nivell d’estudis, el teu origen, el teu gènere o la teva edat són importants per entendre les desigualtats en el dret a participar en la vida cultural de la ciutat. -Les necessitats culturals són transversals al conjunt de la ciutadania. Tant les persones que realitzen activitats de forma sovint, com les que no ho fan, voldrien dedicar-hi (més) temps. Però… -Existeixen importants desigualtats en les necessitats culturals. Si parlem del que s’anomena activitats de cultura legitimada (promoguda per institucions i organitzacions amb més poder prescriptiu), les persones que tenen menys oportunitats, tenen també més necessitats o voluntat de participar-hi. Aquí també el teu barri i el teu entorn familiar expliquen les desigualtats. També cal dir que les dones manifesten més necessitat i voluntat que els homes de participar en aquestes activitats. -El dret a l’educació en les expressions artístiques està condicionat per importants desigualtats. Entre altres factors, viure en un barri de renda mitjana o alta implica tenir més oportunitats per a la formació artística i cultural. -L’enquesta pregunta també per la valoració de les expressions culturals en la vida de les persones i la ciutat. En aquest cas, a diferència de la participació i les necessitats, no es perceben desigualtats significatives. Les persones, independentment de la seva situació, atorguen molta importància i diferents valors a les arts i la cultura. També és equitativa l’alta importància que la població atorga als ensenyaments artístics que es desenvolupen en els centres educatius. -Finalment, un altre aspecte innovador de l’enquesta és la incorporació del concepte d’actiu cultural, espais de referència per a la participació cultural a la ciutat. Una gran part de la població valora com a actius culturals els espais no sempre reconeguts com a tals. Mentre que els equipaments de proximitat, com biblioteques i centres cívics, destaquen pel seu valor públic. Entenem que el coneixement generat pot ser rellevant per als diferents agents de la ciutat, així com per a la presa de decisions públiques. Trobareu molta més informació i dades en el document que explica el procés d’elaboració de l’enquesta i l’anàlisi dels resultats. (article publicat originàriament a https://ubicarse.net/2020/02/14/diversitat-necessitats-i-desigualtats-en-la-participacio-cultural-a-barcelona/)  

Categories
Opinió

Una Institució històrica que vol ser instrument de present i de futur

Oriol Ponsatí-Murlà, Director de la Institució de les Lletres Catalanes, publica en aquest portal aquest escrit on reflexiona sobre el paper present i futur d’aquesta històrica entitat, amb la vista posada en el Pla Nacional de Lectura. La creació de la Institució de les Lletres Catalanes, la tardor de 1937, en ple conflicte bèl·lic, respon a la necessitat de preservar el patrimoni literari català i mantenir amb la màxima normalitat possible la creació i difusió literàries en un context d’emergència civil i cultural. Interrompuda la seva activitat pel desencadenament de la guerra, la represa de la Institució de les Lletres Catalanes haurà d’esperar fins a 1987, quan és creada sota la forma jurídica d’entitat autònoma vinculada al Departament de Cultura de la Generalitat, com a conseqüència de les reiterades demandes dels escriptors catalans. Al llarg d’aquests 32 anys d’història moderna, la Institució ha desplegat un paper clau tant a l’hora de preservar i difondre el nostre patrimoni literari com de donar suport als escriptors i a les associacions d’escriptors en català i en occità. Certament, avui el nostre context és molt diferent del de 1937, però tanmateix la Institució ha de portar a terme la seva missió tenint ben present que les mateixes causes que van motivar la dissolució de la Institució històrica també van aconseguir interrompre durant quaranta anys el desenvolupament normal d’una tradició literària centenària que, especialment durant el primer terç del segle XX, havia aconseguit tornar a mirar de fit a fit —com ja havia fet al segle XV— les literatures germanes d’arreu d’Europa. Intentar imaginar què hagués pogut donar de si la nostra literatura contemporània sense quaranta anys de censura ideològica i persecució lingüística constitueix un exercici impossible però que no podem deixar de fer si volem entendre d’on venim i, per tant, on som i cap on volem avançar. Per això la Institució de les Lletres Catalanes ha de continuar promovent una creació literària de qualitat en català i en occità, que assumeixi, a més, el repte de reflectir una societat plural i dinàmica i que incorpori, per tant, aquelles veus creadores que escriuen des d’orígens, identitats i posicionaments vitals que són ben vius en la nostra societat i que han de tenir vida, també, en la nostra literatura. Que la cultura —i, per tant, també la literatura— és una autèntica eina de transformació social ha de ser sempre la nostra guia d’acció i per això la Institució d’avui es fa present en espais tan diversos com biblioteques, centres escolars, hospitals, presons, museus o camps de futbol. La Institució del 2020 té en la protecció i difusió del nostre patrimoni literari i en la projecció pública dels nostres autors els seus objectius principals. Però perquè som conscients que la literatura constitueix un autèntic ecosistema, la nostra actuació ha de tenir present la cadena de valor del llibre: autors i traductors, editorials i llibreries, i no oblidar mai que escoles i biblioteques són les principals aliades d’aquesta cadena. Perquè si falla una d’aquestes baules, falla tota la cadena.  En el context d’un Pla Nacional de Lectura que aquest 2020 arribarà a terme i de les actuacions de foment de la lectura que el Departament posarà en marxa a partir d’ara, la Institució de les Lletres Catalanes, que ja manté una relació de suport i col·laboració amb tots els agents de l’ecosistema literari, ha de continuar exercint el paper central d’agent col·lectiu de les lletres catalanes. Perquè només treballant tots junts i amb un full de ruta que miri a llarg termini, amb la màxima ambició i un suport econòmic decidit i que és decisiu, aconseguirem que la nostra literatura es desplegui amb totes les seves possibilitats.

Categories
Opinió

Anestèsia cultural

Laura Bertran, membre de la junta de govern del Cercle de Cultura, posa en relleu el Fòrum Cultura 2020 organitzat per l’entitat i la mobilització del món de les indústries culturals envers el pressupost de la Generalitat. Davant l’evident estat d’anestèsia cultural que pateix l’administració pública catalana des de l’última dècada, provocada en part per la crisi econòmica, aquests darrers mesos han aparegut dues iniciatives de caràcter privat que val la pena destacar. Per una part, des del Cercle de Cultura es va fer una presentació dels reptes de la cultura sorgits del Fòrum Cultura 2020. Aquest Fòrum va reunir a un centenar transversal de professionals del sector i, durant tretze mesos, es van consensuar un llistat de prioritats. A partir d’aquí i, de la mà del nou pla estratègic del Cercle, hi ha prevista una agenda d’accions que passen de manera obligada per un diàleg amb les administracions públiques, les empreses i el teixit associatiu. Però amb l’arribada de la nova dècada també ha entrat amb força la plataforma Actua Cultura formada per una taula de representants que agrupa pràcticament el 100% de les empreses culturals del país. L’empresariat ha acabat la paciència, ha dit que prou i reclama el 2% del pressupost de la Generalitat (actualment és d’un 0,6%) i una regulació de polítiques de planificació que activin el consum cultural i la creació de públics. Anuncia accions i afirma que no plegarà fins a aconseguir els seus objectius. Davant d’aquest signe d’unitat i fermesa exhibit per part d’aquestes dues entitats, els escèptics ja avancen en cercles íntims que tot això no servirà de res, que no portarà enlloc i que només és bla-bla-bla… però el cert és que se’n parla i que hi ha moviment. I que més enllà d’això només hi ha anestèsia, paràlisi o el que és pitjor, mort. Potser la cultura no salva vides, però no sabríem viure sense ella.

Categories
Opinió

Montjuïc com a prioritat

En aquest article, Fèlix Riera considera que la muntanya de Montjuïc és estratègica per a Barcelona com a zona generadora d’interseccions, com a node per establir-hi xarxes culturals. Mentre es continua discutint com, quan i qui definirà un projecte de govern metropolità capaç de fer valdre una de les majors àrees d’activitat econòmica, creativa i social d’Europa, es comença a constatar que potser sigui l’àmbit cultural el que pugui arribar a impulsar-la i definir-la. Un exemple que ajudarà a observar el potencial de la cultura com a factor clau per a l’impuls efectiu i no retòric de l’àrea metropolitana és el desenvolupament de la muntanya de Montjuïc. La muntanya de Montjuïc, que pertany al terme municipal de Barcelona, porta diversos anys generant sinergies amb l’Hospitalet de Llobregat amb relació a la Fira de Barcelona per utilitzar espais amb iniciatives com el Sónar o el Mobile World Congress. La col·laboració entre els dos municipis projecta l’allargada ombra cultural de la muntanya de Montjuïc sobre una àrea d’influència que transcendeix els termes municipals i s’inscriu en la idea de la cultura com a creadora d’espais d’intersecció geogràfica i vivencial. Si considerem la muntanya de Montjuïc com una zona generadora d’interseccions, com a node capaç d’establir xarxes, veurem que és estratègica per a Barcelona per quatre factors: 1. Concentra una gran oferta cultural de gran qualitat i de gran valor estratègic per a la ciutat en unir tradició i contemporaneïtat;  2. La posada en marxa des del Consorci de la Zona Franca de l’àrea de la Marina del Prat Vermell amb el projecte Barcelona Talent Districte per construir una gran zona d’habitatges destinats al talent i als joves; 3. La presa de consciència que Montjuïc, amb més metres quadrats que el Central Park de Nova York, permet unir un projecte de zona basat en la natura, la sostenibilitat i l’oferta cultural, com queda establert en el pla d’actuació per a la muntanya de Montjuïc definit per l’ajuntament de Barcelona i que es va obrir als ciutadans amb 229 propostes presentades; i 4. El seu enclavament geogràfic el converteix en expressió i punt de partida d’una concepció metropolitana que irradia valor, tant dins com fora de Barcelona, ??convertint-lo en una nova centralitat de la ciutat. Aquests quatre factors adquireixen tota la seva significació estratègica quan mirem les ofertes culturals que ens ofereix Montjuïc, com són: El MNAC, la Fundació Joan Miró, el Pavelló Mies Van der Rohe, el CaixaForum, el Museu d’Arqueologia de Catalunya, el Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch, l’Institut del Teatre, el Teatre Lliure, el Mercat de les Flors, el Palau Sant Jordi on es realitzen grans concerts musicals, la Fira de Barcelona, ??el Festival Grec, el Poble Espanyol, l’espai de Ferran Adrià. Aquesta immensa densitat cultural encaixa en un espai de gran valor simbòlic, en ser un dels pulmons naturals de Barcelona. La suma de totes aquestes iniciatives planteja una pregunta a les institucions públiques: Com aconseguir que aquesta oferta fragmentada es coordini per a treure’n el màxim profit per a la ciutat? La pregunta es  porta ja formulant tant des de l’Ajuntament de Barcelona com des de les mateixes institucions, com és el cas de la Fundació Miró, el MNAC o la Fira de Barcelona, ??però sense acabar de concretar la forma de passar de les idees a un pla d’acció. Pavelló Victòria Eugènia Ara es donen les condicions per desenvolupar un pla entre totes les institucions que permeti arribar al 2029, any previst per a celebrar els cent anys de l’exposició universal de Barcelona del 1929, que converteixi Montjuïc en una àrea efectiva per al desenvolupament del patrimoni, la creació i el talent, que fixi les bases per consolidar una àrea creativa connectada al món, que doni suport al MNAC per ampliar el seu projecte expositiu amb la incorporació del pavelló Victòria Eugènia de Josep Puig i Cadafalch que ha estat reformat el 2018. Aquest suport també s’ha de concretar amb més compromís econòmic per part de les administracions, millorant els accessos a Montjuïc i la utilització de l’espai on cal més transport públic, més aparcaments, seguretat i millor transitabilitat quan plou. La Fundació Miró s’ha de convertir en símbol de la relació entre art, naturalesa i arquitectura, tres conceptes que sintetitzen els valors del segle XXI. S’ha d’afavorir el desenvolupament del CaixaForum com a espai de connexió de tradició i modernitat, apostant per la seva enorme capacitat de generar públic. Un plantejament integral de desenvolupament i potenciació de l’àrea cultural de Montjuïc permetrà afrontar la necessària reforma del Paral·lel i de Sants. No hem d’oblidar que per Montjuïc hi passen milions de visitants i, d’altra banda, hi ha els que gaudeixen del pulmó verd de Barcelona corrent o passejant pels seus parcs. Tot això implica definir quin Montjuïc volem per a la dècada vinent. El Teatre Lliure, el Mercat de les Flors, el Festival Grec i l’Institut del Teatre confirmen des de fa anys, amb les seves ofertes artístiques, que es podria treure més profit del seu treball per tal d’establir una àrea d’influència cultural més sostinguda en el temps i que redundi en la ciutat. El paper de la Fira de Barcelona hauria de veure en projectes com el Sónar el paper definitori que representa com a moderador i impulsor de grans esdeveniments culturals que connecten Barcelona amb l’Hospitalet. La muntanya Montjuïc, que arriba als 185 metres d’altura, s’ha de plantejar com a projecte prioritari per a la Barcelona dels deu anys vinents, generant una unió, via interseccions, d’àrees com Sants, el Paral·lel, el port de Barcelona, ??l’Hospitalet de Llobregat, el Prat i la Zona Franca. Montjuïc adquiriria una dimensió única, tant territorial com econòmica, social i cultural que podria ser la prova pilot per a afrontar altres projectes que posseeixen aquest valor basat en la seva capacitat potencial per a traçar connexions. Article publicat a “Política i Prosa”: https://www.politicaprosa.com/montjuic-com-a-prioritat/

Categories
Activitats

El Fòrum Cultura 2020 presenta les seves prioritats

Dimecres, 20 de novembre i davant d'un nombrós públic, se celebrarà l'acte de cloenda del Fòrum Cultura 2020 a l'Auditori del Cercle d'Economia. Amb el lema  "Fòrum Cultura 2020, punt i seguit. Propostes per al debat", es van presentar les prioritats culturals sorgides de les aportacions de més d'un centenar d’artistes, creadors, gestors i  professionals de la cultura que han participat, des del maig de l'any passat, a les 16 sessions de treball de les 8 taules temàtiques en les quals es va organitzar aquest fòrum.

El president del Cercle de Cultura, Segimón Borràs, obrí l'acte adreçant unes paraules d'agraïment a totes les persones, membres o no del Cercle, que han fet possible aquest fòrum. Seguidament, després d'una presentació a càrrec de Jordi Pardo, coordinador general del Fòrum Cultura 2020, la Consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, va prendre la paraula per valorar molt positivament la tasca feta per l'entitat.

A l'acte hi intervingueren diversos participants i coordinadors del Fòrum Cultura 2020, que van presentar les prioritats de les diverses taules de debat: Jordi Balló, Mireia Mayolas, Pepe Serra, Jordi Pardo, Pepe Zapata, Eulàlia Espinàs, Conxà Rodà i Esteve León. 

Com a darrer punt de l'acte, se celebrà una taula rodona, moderada per Fèlix Riera, amb la participació de Tena Busquets, directora del Teatre Principal i del  Festival de dansa Sismògraf d’Olot, Daniel Martínez, president del Grup Focus, Joan Manuel Tresserras, exconseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Francesc Vilaró, Secretari General de Cultura i Jordi Pard, vicepresident del Cercle de Cultura.

 

 

 

Categories
Opinió

La cultura a Catalunya, en retallada permanent.

Arran del manifest signat aquesta tardor per 4 associacions de professionals de la cultura, crític amb la retallada del pressupost de cultura decretat pel Govern, dos membres de l’Associació de Museòlegs de Catalunya, fan una reflexió més general sobre la situació del finançament públic de la cultura al nostre país. El passat 22 de setembre, les Juntes directives de les associacions catalanes professionals dels museòlegs (AMC), de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC), dels conservadors-restauradors (CRAC) i dels crítics d’art (ACCA) van signar un manifest crític sobre la retallada del pressupost de Cultura del 6%, decretat pel Govern de la Generalitat de Catalunya el 2 d’agost de 2019. Han passat alguns mesos, i tot i que l’Estat, segons es va publicar l’11 d’octubre, ha aprovat pagar la bestreta que devia a Catalunya, no tenim constància que aquest estat de coses s’hagi revertit Sobre aquesta retallada del 6%, el més greu ha estat que es volia aplicar, no sols als equipaments culturals que depenen íntegrament del Departament de Cultura (DC), sinó també a altres equipaments de gestió compartida, però no a l’aportació de la Generalitat, sinó a la globalitat del pressupost. Als mitjans va transcendir el cas del MNAC. D’altra banda, el fet que el DC hagi de fer front al pagament pendent de la paga extraordinària dels seus treballadors del 2013 a partir del seu propi ordinari (com ja va passar el 2018) també rebaixa greument la disponibilitat de recursos dels equipaments per a activitats finalistes.  Aquestes mesures han forçat als equipaments culturals de la Generalitat a reduir la seva activitat. Alguns museus hauran de suspendre exposicions que tenien programades per l’any 2020. El DC ha fet un intent de revertir, en part, aquesta afectació. A principis de novembre va reunir als equipaments propis i se’ls va informar que s’havia fet un gran esforç per reduir l’impacte econòmic de la retallada, que finalment es rebaixava a entre un 3% i un 4% de cada pressupost. No ens consta que s’hagi confirmat i comunicat, públicament i oficial, aquesta millora de la situació.  Però si es confirma la mesura, és una bona notícia que pot esdevenir inútil si no s’aplica ràpidament. Qualsevol desbloqueig de recursos a final d’any serà totalment fictici si no es fa ràpidament perquè no quedarà temps per poder fer els tràmits de la despesa a temps abans del tancament de l’exercici. La retallada, objecte d’aquest article, no deixa de ser un símptoma més d’una situació greu d’infrafinançament de les institucions culturals a Catalunya, que ha esdevingut estructural. Podem afirmar sense cap mena de dubte que la cultura a Catalunya viu en una penúria permanent, i això és molt més acusat des del 2011, quan els equipaments  culturals de Catalunya van rebre més intensament les retallades, les més greus comparades amb els països de tot Europa (segons un mapa realitzat per The Guardian el 2012). En aquest estat permanent d’economia de subsistència les darreres retallades sols han fet que empitjorar la situació de les institucions culturals de Catalunya, especialment aquelles que depenen econòmicament (directament, o a través de consorcis) de la Generalitat de Catalunya. Afortunadament, la resta d’equipaments, pertanyents a les diputacions o als ajuntaments, no s’han vist afectats. Els equipaments locals del territori, que depenen majoritàriament del finançament municipal, tampoc han sofert les retallades de les subvencions de la Generalitat ja atorgades. Els grans referents culturals del país, pertanyents a l’Ajuntament de Barcelona o a la Diputació de Barcelona (per posar alguns exemples, el CCCB, el  Picasso o el Mercat de les Flors), tampoc han vist afectat el seu pressupost arran de les retallades del 6% de la Generalitat. Però això no significa que la situació financera dels equipaments culturals locals, globalment, sigui gaire millor que els de la Generalitat. Els equipaments culturals del país segueixen patint una situació de penúria pressupostària greu. Van quedar molt sacsejats quan les grans retallades dels anys 2011-13, que posteriorment només s’han recuperat en part, però ja ens queixàvem de la migradesa del seu finançament des de molt abans. La solució només podrà venir de l’increment dels recursos públics. No es pot fer recaure la sostenibilitat dels equipaments només en ingressos, entrades, i serveis, o en el patrocini privat: cal assumir que és una responsabilitat pública, cal entendre i fer entendre que la cultura és un dret i per tant un servei públic. En conseqüència, junt amb altres polítiques de foment, cal garantir un nucli dur i sòlid de finançament públic que permeti als equipaments culturals desenvolupar amb qualitat i rigor els seus programes de difusió i preservació de productes i béns culturals. La situació de l’economia de la cultura és endèmicament precària des de sempre. Sovint prima més el voluntariat i la vocació que la remuneració justa dels professionals que hi treballem. Les darreres retallades agreugen una situació negativa que perdura en el temps. I és que a la cultura, pel que fa als recursos econòmics, sempre plou sobre mullat. F. Xavier Menéndez i Pablo Daniel Solé i Lladós.  Museòlegs.

Categories
Notícies

El Fòrum Cultura 2020 presenta les seves prioritats

Dimecres, 20 de novembre i davant d’un nombrós públic, se celebrarà l’acte de cloenda del Fòrum Cultura 2020 a l’Auditori del Cercle d’Economia. Amb el lema  “Fòrum Cultura 2020, punt i seguit. Propostes per al debat”, es van presentar les prioritats culturals sorgides de les aportacions de més d’un centenar d’artistes, creadors, gestors i  professionals de la cultura que han participat, des del maig de l’any passat, a les 16 sessions de treball de les 8 taules temàtiques en les quals es va organitzar aquest fòrum. El president del Cercle de Cultura, Segimón Borràs, obrí l’acte adreçant unes paraules d’agraïment a totes les persones, membres o no del Cercle, que han fet possible aquest fòrum. Seguidament, després d’una presentació a càrrec de Jordi Pardo, coordinador general del Fòrum Cultura 2020, la Consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, va prendre la paraula per valorar molt positivament la tasca feta per l’entitat. A l’acte hi intervingueren diversos participants i coordinadors del Fòrum Cultura 2020, que van presentar les prioritats de les diverses taules de debat: Jordi Balló, Mireia Mayolas, Pepe Serra, Jordi Pardo, Pepe Zapata, Eulàlia Espinàs, Conxà Rodà i Esteve León.  Com a darrer punt de l’acte, se celebrà una taula rodona, moderada per Fèlix Riera, amb la participació de Tena Busquets, directora del Teatre Principal i del  Festival de dansa Sismògraf d’Olot, Daniel Martínez, president del Grup Focus, Joan Manuel Tresserras, exconseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Francesc Vilaró, Secretari General de Cultura i Jordi Pard, vicepresident del Cercle de Cultura. Sota d’aquest text hi ha la icona per descarregar-se el document “Fòrum Cultura 2020. Primeres Valoracions i resum de les aportacions dels participants”

Categories
Notícies

La cooperació en política cultural: comparativa de 6 estats europeus i nord-americans

Publiquem aquesta ressenya del CERC de la Diputació de Barcelona sobre l’estudi “Autonomía y cooperación en los modelos federalizantes de política cultural. Análisis comparativo de los casos de Alemania, EEUU, Canadá, Suiza, Reino Unido y España”, elaborat per Mariano M. Zamorano, Joaquim Rius-Ulldemolins i  Lluís Bonet, per les aportacions que fa sobre els distints models de polítiques culturals d’aquests estats europeus: De polítiques culturals en podem trobar a diversos nivells, des de la Unió Europea a l’àmbit municipal passant pels Estats. L’interès per la descentralització cultural i el reconeixement de la diversitat cultural i nacional ha crescut en paral·lel a la importància de l’acció cultural pública de les regions i les municipalitats. Tanmateix, no s’han desenvolupat estudis que permetin comparar de forma sistemàtica la relació entre els models de federalisme i els models de política cultural d’un Estat. Aquest treball persegueix cobrir aquest buit fent una comparativa de sis països federals o quasi federals que han destacat en el seu desenvolupament de polítiques culturals, comparant els seus diferents nivells d’autonomia, govern compartit i de reconeixement de diferents identitats culturals i nacionals. Comparació dels diferents models de federalisme i Política cultural Podem observar diferències nominals del model d’Estat que es manifiesten en diferents graus de federalització i descentralització de l’administració. D’altra banda, com podem observar a la Taula 1, hi ha altres múltiples diferències de tipus polític-cultural: a) el model de política cultural -en cada nivell desgovern- i el tractament constitucional de les competències culturals; b) el grau de delimitació cultural; c) el grau de descentralització d’aquesta activitat; d) el nivell de govern de l’actor central; i, finalment, e) el grau de desenvolupament del Govern compartit en aquesta àrea. Certament, aquestes diferències s’expliquen en funció de les característiques socio-històriques de la gènesi de cada Estat, de la forma de cristal·lització del sector cultural a cada territori (presència de l’absolutisme i institucionalització de l’alta cultura) i del model de política cultural desenvolupat al llarg del segle XX (Estat arquitecte centre-europeu o Estat facilitador de tipus liberal). No obstant això, és possible advertir alguns elements comuns als països analitzats: 1) En primer lloc, tots aquests països destaquen per l’alt nivell d’autonomia en la gestió de la política cultural per part dels estats federats o nivells intermitjos, sent aquests els que desenvolupen la major part de competències i despesa cultural, així com els titulars de les grans institucions culturals. 2) en aquests països predomina una visió agencializada i de baix a dalt de la política cultural, desenvolupant un paper secundari el govern federal o central, excepte en certes competències com la promoció exterior. 3) El nivell de reconeixement de la diversitat nacional i / o cultural interna i de desenvolupament dels instruments de promoció de la diversitat cultural interna és desigual: alguns Estats com el Canadà o Suïssa reconeixen el seu caràcter plurilingüe i compost de forma completa i en altres aquest reconeixement és més limitat geogràfica o Institucionalmente. No obstant això, tots els Estats analitzats compten amb un elevat grau de descentralizació de l’acció cultural i tots, excepte dos casos, tenen una delimitació de les competències en matèria cultural que fa inconcebible una intervenció directa del nivell federal en assumptes culturals. Una excepció és el Regne Unit, on el govern central posseeix importants competències (especialment en mitjans de comunicació), però que de totes maneres promou la diversitat cultural i lingüística a Escòcia o Gal·les (Schlesinger, 2009). Però, sens dubte, l’Estat espanyol representa una excepció a la regla, atès que en l’última dècada es ha produït un procés de recentralització i desfederalització de la política cultural en el marc d’una escassa coordinació central del sistema. 4) En aquest sentit, la confederació helvètica apareix com un model de referencia sobre el federalisme polític-cultural, en tant que ha establert unes delimitacions clares de competències i rols entre nivells de govern sense perdre capacitat d’articulació, aconseguint un alt grau de descentralizació de recursos i competències. Això es veu reforçat per la realització de referèndums, un instrument de democràcia directa que també ha estat utilitzat en l’administració de les arts. Aquest sistema permet una gran autonomia dels cantons -fins en el camp de les indústries creatives- i, simultàniament, permet l’acció directa en matèria de promoció artística i patrimonial per part del poder central. Una cosa semblant passa amb el cas canadenc que, sustentat en la seva constitució multicultural, ha fomentat el desenvolupament i la cristalizació de projectes de política cultural subestatals de caràcter asimètric diferenciat fins a la promoció internacional de la cultura. L’Estat espanyol constitueix també una excepció en el sentit d’un creixent rebuig asu caràcter compost i asimètric en termes nacionals i una creixent inestabilitat i conflictivitat del sistema de la política cultural. 5) I finalment, el federalisme en la gestió de les arts i el patrimoni ha permès desenvolupar models de política cultural amb alts graus de participació i descentralització, amb diferents graus de coordinació horizontal. Podem afirmar que, si bé el caràcter multicultural i plurinacional de cada Estat el model de política cultural més estatalista o liberal desplegat a cada país influeixen el nivell d’autonomia i articulació en el conjunt del sistema, en cap cas, excepte en el de l’Estat espanyol, trobem per part del nivell federal la pretensió d’exercir un rol coordinador central i molt menys d’intervenir en la gestió de la cultura als Estats o unitats federades. Finalment, com hem vist en aquest article, els Estats federals o federalitzants presenten models amb un alt desenvolupament i innovació en polítiques culturals, confirmant-se la idea que en el pla estatal-regional o local és on s’està innovant més en el camp de la gestió cultural (Bianchini, 1993; Négrier, 2003; Menger, 2010). Certament, en alguns camps de la gestió pública de la cultura hi ha una tendència per part del poder central a exercir una major coordinació horitzontal entre estats o òrgans federats, per exemple, per a promoure de forma més efectiva les indústries culturals a nivell exterior i per desenvolupar el branding cultural. No obstant això, en la majoria dels casos analitzats aquests esforços de coordinació no s’han desenvolupat en contra de la capacitat de les polítiques culturals i dels drets de les minories. Només en el cas espanyol s’adverteix aquesta tendència, on l’exigència de coordinació vertical i la construcció de la marca Espanya ha estat instrumentalitzada per part del Govern central per posar en marxa una agenda política les mesures contribueixen a la desfederalizació i recentralització de la política cultural, reflectida en la seva escassa articulació intergovernamental amb els altres nivells de Govern i la seva limitada representació de la diversitat cultural i nacional interna.