Categories
Opinió

Baltasar Porcel i el temps

L’exposició sobre l’univers personal, intel·lectual i literari de Baltasar Porcel que podem veure al Palau Robert de Barcelona, ens permet tornar, aquesta vegada en imatges, a la seva determinant contribució a la literatura del segle XX. L’exposició comissariada per Julià Guillamon encerta en vincular la seva obra amb un dels trets més característics, el Baltasar Porcel vitalista, aquell capaç de fer de Catalunya un espai cosmopolita i obert, de descobrir-nos el Mediterrani com a gresol de cultures i sensibilitats i convertir l’Europa de Sicília, l’Empordà, la Provence o Mallorca al mapa intel·lectual del seu món literari.Recordo les suggestives i interminables caminades que fèiem a Barcelona o pel Port d’Andratx, en les quals conreava una erudició apassionada per descobrir-te que el món era alhora el resultat de la creació i erosió del temps. El seu llibre Mediterrània, onatges tumultuosos és una mostra d’això. El Mediterrani com a pàtria però també com a exili. Pàtria sensual i culta. A cap altre lloc del món s’han desenvolupat amb tanta força les passions. Pàtria per la qual feia caminar als seus personatges literaris, però també a la seva realitat. Porcel parlava del Mediterrani per parlar d’homes i dones, com a guerrers i titans enfrontats a les seves febleses, per parlar sobre com sucumbeixen a les seves il·lusions per avançar en les seves ombres, com en la seva última novel·la Cada castell i totes les ombres. La seva visió del poder, de la feblesa humana, de la bellesa com a ordenadora del caos, dotava a la seva obra d’una força literària que obliga el lector a buscar-se entre els seus personatges reals i ficticis. L’exposició que es podrà veure a Barcelona i Mallorca és una bona oportunitat per renovar el nostre vincle amb el seu complex món. A l’acte d’inauguració de l’exposició van assistir Sergio Vila-sanjuán, Emili Rosales, Vicenç Altaió, Alex Susanna, Joan Tarrida, Ignasi Miró, Ferrán Mascarell, Jordi Vilajoana, Laura Borrás, Julià Guillamon , Rafael Argullol i, com no, la seva família Maria-Àngels Roque, Violant Porcel, i Ale-xandre Porcel. A la majoria d’ells els recordo al costat de Baltasar Porcel. El temps sempre. El temps en forma de memòria.

Categories
Opinió

Barcelona, Ciutat Literària

El mes de desembre de 1995 la UNESCO va establir el 23 d’abril de cada any com a Dia Mundial del Llibre, reconeixent la iniciativa i l’origen català d’aquesta celebració. Ara, Barcelona acaba de ser declarada Ciutat Literària de la UNESCO. Tot encaixa! No ens ha d’estranyar que qualsevol observador reconegui en Barcelona i Catalunya un país i una capital de la literatura i del llibre referents a nivell internacional. Sant Jordi, MonLlibre, Festival Internacional de Poesia, Kosmopolis, Setmana del Llibre en Català, Setmana Negra,… premis Planeta, Nadal, Herralde, Sant Jordi, Biblioteca Breve,… La xarxa de biblioteques. Barcelona és tot l’any una festa de la literatura. I les editorials catalanes facturen el 83% de la literatura que es publica a Espanya. Ara el que cal es que ens ho creguem i siguem perseverants, aprofitant aquesta nova oportunitat que ens ofereix la UNESCO per consolidar el posicionament i avançar n la projecció internacional de la nostra literatura i la indústria editorial.

Categories
Opinió

Grans reformes a Barcelona

Ha arribat l’hora de replantejar l’acció cultural de les administracions. Com que anar de baix a dalt equilibra, compensa i no anul·la la tendència contrària –sigui il·lustrada o només despòtica— no farem escarafalls si les reformes en profunditat comencen als ajuntaments. ¿Per què si, en termes generals i amb la mirada en tot el període democràtic, el municipalisme cultural treu la millor nota? Doncs precisament per això. Per sacsejar, per replantejar, perquè la societat canvia, i més de pressa que cap altra al sud d’Europa la catalana. Cal desprendre’s del que ha caducat, apostar més fort per tot el que no s’ha acomodat a la fase de plàcida somnolència, sobretot obrir nous camps de joc. No cal remenar gaire entre les deixalles del passat per detectar el cas més visible d’obsolescència, ja que es troba a Barcelona. Aquell magnífic artefacte d’impulsar i programar, model de tants altres arreu, anomenat Icub (Institut de Cultura de Barcelona), s’ha convertit en una màquina de fer xurros. Tant és la cavalcada, com la Mercè, com el Grec. Xurros obvis, greixosos i ensucrats, de berenar caspós de diumenge a la tarda. Si algú en dubta, que pregunti a l’escassa dotzena i mitja de persones que, entre nosaltres, s’han basquejat per informar-se i reflexionar sobre la qüestió de les polítiques culturals. El consens entre elles és evident. Ara bé, en comptes d’anunciar urbi et orbi una nova etapa, més creativa i expansiva de la cultura a Barcelona, en comptes de convocar experts i col·lectius per col·laborar en l’imprescindible nou disseny, l’equip municipal de Barcelona, el que té més legitimitat democràtica i més obligació contractual amb els electors per encapçalar el canvi, s’encapsula a la defensiva. Mama, por. La primera prioritat de Barcelona és i ha de ser social, sobretot en temps de tanta injustícia. La segona, cultural. O Barcelona és capital creativa i productiva amb ambició universal o estarem fotuts en qualsevol futur previsible.

Categories
Opinió

Rearmar culturalment la societat catalana

Els grans debats es fan sobre bases ideològiques però se sustenten en estadístiques. Educació, sanitat pública, serveis socials, participació, etc. poden esdevenir conceptes sense gaire contingut si no es concreten en percentatges, pressupostos i lleis que, amb el temps, permetin diferenciar els programes de cada partit i evitar així una certa retòrica que, sovint, ens fa pensar que no existeixen diferències reals entre les dretes i les esquerres. Que tots els partits són iguals és una frase feta que se sustenta en una certa realitat: una partitocràcia autoreferencial, una corrupció estesa en la major part de les institucions, una condescendència que esdevé complicitat passiva per part d’una classe política que, sent conscient del problema, no l’eradica de manera contundent, i unes pràctiques polítiques -gairebé un ofici- que converteixen la democràcia en un manual limitadíssim d’interaccions entre el poder polític i la ciutadania. No és estrany que una considerable part dels votants busquin en les noves formacions una solució a aquests problemes tan evidents. La qüestió, però, és saber si un diagnòstic encertat de la realitat sense uns objectius perfectament definits esdevé la fórmula necessària per regenerar el nostre sistema polític. La gent de la cultura -potser amb indissimulada supèrbia- sempre ha assenyalat que només es deixarà enrere la crisi institucional que vivim i la gran desconfiança amb la qual s’analitza tota mena d’actuació política si rearmem culturalment la societat catalana. És aquell vell mantra que ubica la cultura al centre de l’acció política perquè decanti la balança cap a l’excel·lència, l’autocrítica i l’autèntic sentit públic en les accions de govern. Potser resulta agosarat pensar que d’unes polítiques culturals més fortes en sortiria una política més rigorosa, però el que és ben cert és que la ciutadania seria més exigent. En aquest sentit, és curiós que els partits de nova creació no mostrin un impuls cultural superior, una voluntat d’empoderar els ciutadans facilitant-los un accés més gran a tota mena de continguts artístics i creatius. Cap dels debats oberts a la ciutat de Barcelona és estrictament cultural, la qual cosa resulta preocupant, atès que una part dels conflictes perfectament identificats pel nou equip de govern (turisme, Mobile World Congress, barris, etc.) tenen un innegable rerefons cultural. Tinc la impressió que, darrere d’aquesta curiosa paradoxa, hi ha una dificultat ideològica per quantificar el pes de la cultura. És fàcil parlar de cultura de manera genèrica: tothom és un creador en potència, la participació en actes socioculturals i la mobilització política basada en el debat i l’exercici de la crítica esdevenen un fet cultural en si mateix. Però la realitat demostra que, al marge d’aquests esdeveniments de notable interès regenerador, hi ha un mercat que no atén raons socials ni polítiques i que ens colonitza diàriament. I, lamentablement, és un mercat que sovint ens empobreix econòmicament i espiritualment. Es tracta, òbviament, del mercat global dels continguts de l’oci i la cultura, utilitzant una expressió discutible però de comuna acceptació internacional. L’única manera de combatre aquesta progressiva vulgarització dels hàbits de consum és assegurar l’equilibri entre la producció internacional i local de productes culturals. No tant perquè els locals siguin intrínsecament millors, sinó perquè asseguren un tractament de temàtiques pròpies i, sobretot, creen les condicions econòmiques necessàries per consolidar una indústria de continguts interna. Assolir aquest objectiu és una qüestió de competitivitat i, en cultura, aquesta paraula vol dir tenir clares tres coses: recursos jurídics i econòmics per als creadors i productors de continguts, un pla de públics que inclogui la complicitat dels mitjans de comunicació i un model d’avaluació que permeti corregir el rumb de les polítiques quan deixen de ser eficients. La suma de les tres coses ens permet conèixer el pes de la nostra cultura i dóna sentit real al conjunt de serveis públics existents: biblioteques, escoles de formació artística, centres cívics, etc. La gestió pública de la cultura no està exempta de planificació, metodologia i acumulació d’experiències que, amb el temps, equivalen a un algoritme científic. En el món de la cultura, el que és casual és únicament una anècdota i, en aquest sentit, emmirallar-se en èxits puntuals és senyal indiscutible de mediocritat.

Categories
Activitats Notícies

DEBAT SOBRE LES PRIORITATS DE LA POLÍTICA CULTURAL A LA CIUTAT DE BARCELONA

Eleccions municipals 2015. Taula de representants de formacions polítiques que presenten candidatura a Barcelona. Dia: 7 de maig del 2015 Hora: 19:30 Lloc: Auditori del Cercle d’Economia (Provença 298, Barcelona) Moderador: Bernat Puigtobella En motiu de les eleccions municipals del 24 de maig es van convidar set formacions polítiques que presenten candidatura a la ciutat de Barcelona a explicar les seves prioritats en política cultural i participar en un debat posterior amb els assistents. La Taula va estar formada per les següents formacions i representants: Convergència i Unió (CiU): Jaume Ciurana i Llevadot Barcelona en Comú: Berta Sureda Esquerra Republicana de Catalunya (ERC): Juanjo Puigcorbé CUP Capgirem Barcelona: Pere Casas Zarzuela Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC): Guillem Espriu Avendaño Ciutadans (C’s): Pau Guix Partit Popular de Catalunya (PPC): Àngels Esteller Ruedas Es van adreçar als representants un qüestionari amb set preguntes per tal que cada formació es centri en la o les que consideri de més interès: 1. Quines són les tres principals prioritats culturals del vostre programa? 2. Quins pactes i acords calen per posar la cultura al centre de les polítiques municipals en l’ordre social, educatiu, creatiu i econòmic? 3. Quina ha de ser la relació de la ciutat de Barcelona amb la Generalitat en matèria cultural i quin model de gestió proposeu per als grans equipaments nacionals situats a la ciutat de Barcelona? 4. Quin paper han de tenir en la vida cultural de la ciutat les empreses culturals i, en general, l’activitat cultural privada? 5. Quin paper ha de tenir l’Àrea Metropolitana en la vida cultural de Barcelona i què penseu de l’engranatge cultural centre-barris? 6. En el capítol d’infraestructures, com creieu que es pot anar cap al metre pensat més que cap al metre quadrat? 7. Quin es el paper del programa fàbriques de creació en el vostre disseny cultural i com imagineu el desenvolupament necessari de les empreses de creació a Barcelona?

Categories
Activitats

Noves formes de ser músic i de fer música en l’era digital

El Cercle de Cultura organitza un nou debat-temàtic, aquest dedicat a la transformació de la creació musical davant les noves tecnologies i, en especial internet. L’acte se celebrarà el proper dijous 19 de novembre, a les 19h. a la sala d’acte del Cercle de Cultura (Provença, 298, de Barcelona).

Un dels grans reptes que afronta la música clàssica al segle XXI està relacionat amb la seva difusió i amb el desenvolupament de noves audiències.  L’espai d’execució-difusió de la música s’amplia per incloure el món virtual, podent atreure comunitats que comparteixen interessos similars o trets identitaris comuns. Amb internet és possible el desenvolupament d’un nou paradigma en el qual l’audiència i els músics participen de manera activa i simultània. Aquest context obliga les institucions d’educació musical a repensar els seus currículums,  i els músics a desenvolupar noves eines i habilitats.

El debat comptarà amb dos grans experts en la matèria, Patrícia Caicedo i Artur Serra. Patrícia Caicedo és soprano, metgessa i musicòloga, fundadora del Barcelona Festival of Song i de l’empresa Mundo Arts, i directora d’EYECatalunya.
Artur Serra és especialista en sinergies entre internet i les arts escèniques, director adjunt de la Fundació i2cat i vicepresident de l’European Network of Living Labs.

Per a poder-hi participar, cal enviar un correu a info@cercledecultura.org