Categories
Opinió

Com un tren en la fosca

La cultura és un element que dinamitza i cohesiona un país, que harmonitza les relacions internacionals i que pot  assolir dimensions globals des de plataformes de proximitat si l’empeny la creativitat, el finançament i la tecnologia adqüades. La civilització i la cultura, germanes del progrés i el benestar, troben estímul i complicitat a gairebé tots els estaments institucionals del món i particularment a les nacions que han après de la cultura no només a prestigiar-se a l’exterior sinó també a valorar que la cultura és una font interior que genera confiança i col·laboració econòmica i creativa entre persones, empreses privades i institucions públiques d’un país. Per molt inhòspita que sigui la situació la cultura és el recurs més adequat que disposa la ciutadania d’un país modern per afrontar la realitat; n’és el seu patrimoni més sòlid. Aquest convenciment el comparteix el Cercle de Cultura amb totes les persones i institucions que treballen el dia a dia de la creació, la producció i la promoció de l’obra cultural. Nosaltres, amb ells, seguirem reclamant amb fermesa que la cultura esdevingui l’eina central del canvi a Catalunya. Hem reclamat i reclamem una  política cultural amb visió d’estat i farem l’esforç de proposar vies de reflexió sobre el retrocés humanista que l’excés d’economicisme ha propiciat i denunciant tantes vegades com calgui el contagi malaltís que generen les tendències malfiades o autodestructives respecte de la cultura i la seva economia per part dels qui tenen una idea equivocada sobre què és el guany i la rendibilitat quan es tracta de bastir una societat oberta i democràtica. A l’espera que els temps millors s’obrin pas com un tren en la fosca, és bo recordar que una nació lluny de ser només un projecte emocional és, sobretot, un projecte cultural.

Categories
Opinió

El problema de la creació

Tot va començar en el Neolític, quan l’art va passar d’invocació a ofici. Des d’aleshores, la creació s’ha de pagar. No va ser fins quasi noranta segles més tard que els rics van perdre el privilegi de l’exclusiva financera. A partir del segle XIX, el poble contribueix a pagar-la de manera significativa, tot i que selectivament. Amb el desenvolupament de les polítiques culturals públiques, sorgeix la tercera i per ara última forma, també entre les imaginables, de finançament de la creació: l’erari públic. On no arriba el mercat, sosté l’Estat. Ara bé, pel seu propi caràcter arbitrari, el suport a la creació sol ser el capítol més controvertit de les actuacions de l’Administració a favor de la cultura (recordeu Fumaroli). Per això van néixer els consells de les arts, les residències de creadors, els artistes en nòmina o becats. Els diversos mecanismes de suport a la creació estan avui en crisi o en debat. La qüestió de la creació no sotmesa al gust majoritari i als desequilibris de l’intercanvi global, o fins i tot enfocada a fortificar les aportacions pròpies al mercat, és crucial. Això, al món en general. A Catalunya, aquesta mena d’ajuts, que mai van passar del balbuceig, i es pot sostenir que capritxós, es van acabar fa dies, abans fins i tot de la crisi. Els molt pocs que preteníem enfocar el CoNCA cap aquí vam fracassar. D’aquí la shuarització (shuar és el nom no despectiu de jívaro) del nostre consell de les arts, si es pot parlar en aquests termes d’un organisme decapitat pels partits abans del naixement. En aquest sentit, ens trobem molt per sota zero, exactament en època glacial. Cosa gravíssima si considerem que el nostre mercat cultural a penes ensuma la globalització. Cosa encara més greu del que semblaria als pessimistes còsmics si tenim en comptes que la primera llengua de creació a Catalunya no competeix amb peu d’igualtat ni amb les d’abast similar a Europa.

Categories
Opinió

Sofisticar les polítiques culturals

Ara que la crisi ha posat en qüestió les repartidores de subvencions, caldrà que entre els requisits imprescindibles per ser conseller o ministre d’economia hi figuri una acreditada sensibilitat cultural. Mentre els anglesos destinen a la cultura beneficis de la loteria i Espanya els entafora al tresor sense contemplacions, a la Catalunya tripartida o convergent la cultura queda expressament i follament exclosa de les finalitats socials d’aquests beneficis. A veure si els artistes de les llistes guanyadores, des de Raül Romeva, novel·lista novell, fins a Julià de Jòdar, sisè per la CUP, mestre i gat vell, no distingit amb el Premi d’Honor per més vergonya del jurat, passant pel compositor de Verges, així mateix novel·lista, ¡i els que em deixo!, fan pressió de la bona en aquest sentit. ¿Un eslògan? Catalunya serà culturalista o serà una merda de país (i nosaltres uns passerells). Com que hem de suposar el lector assabentat de la conveniència d’una llei de mecenatge a la francesa i dels incentius al consum cultural que proposa Mascarell (el lector assabentat, vull dir, no com els artistes, sobretot els genials, que es rabegen en la ignorància i la indiferència sobre la qüestió, i en això s’agermanen als polítics mediocres i als que figura que no ho són), reportarem l’existència exitosa i singular de les SOFICA, el més sofisticat dels sistemes de finançament de la cultura. Gràcies als bons oficis del productor Paco Poch, la Fundació Catalunya Europa i el Cercle de Cultura, la bona nova de les SOFICA s’escampa entre nosaltres. ¿Què és això? Les SOFICA són societats tutelades d’inversió cultural que han saltat del win-win al win-win-win. Hi guanyen els inversors particulars, un 25% si comptem les fortes desgravacions. Hi guanya per descomptat la producció cultural, que multiplica les fonts de finançament. I, oh prodigi, ¡també hi guanya, i força, la dura comptabilitat de la hisenda pública!

Categories
Opinió

Cultura pública i privada: entre el matrimoni i el divorci

Decidir on és la frontera entre aquells continguts culturals que han de ser produïts directament per l’Estat i aquells altres que depenen de la iniciativa privada és una qüestió de la qual es parla poc, tot i que és fonamental per decidir el futur de les polítiques culturals. Hi ha qui pensa que és una qüestió de qualitat i estableix una barrera estètica, no exempta d’elements ideològics, entre l’art i els escenaris de l’entreteniment i el consum de masses. D’altres defensen aquesta separació des d’una mirada patrimonial que sovint té connotacions econòmiques; a l’Estat li correspon administrar tots aquells productes que tenen un inequívoc valor cultural i a més a més ho ha de fer perquè la seva gestió no és sostenible. També hi ha qui creu que la frontera és al territori de les indústries culturals i que, en conseqüència, tot allò que té una dimensió comercial, que és reproduïble en sèrie i esdevé un producte per al mercat global, es converteix en responsabilitat privada. Hi ha interpretacions de tota mena i posicions diverses que adopten algun d’aquests punts de vista amb tots els matisos que es vulguin. El cert és que patrimoni, música clàssica, òpera, dansa i teatre són àmbits de la cultura en els quals l’Estat, a través de múltiples fórmules jurídiques, participa directament de la producció de continguts. En terrenys indiscutiblement industrials com la fonografia, l’edició o el cinema la presència de l’Estat pren formes menys actives, per bé que no poques vegades esdevingui un soci econòmic imprescindible o un intermediari important en la distribució dels seus continguts. Saber si aquesta equació que divideix els continguts culturals en dues famílies ben definides és inqüestionable i aporta beneficis objectius al seu desenvolupament, o si amb el temps s’ha convertit en una simple tradició al marge de tota anàlisi racional, és una qüestió que té interès i de la qual es parla molt -però, gairebé sempre, amb la boca petita. En realitat l’única raó objectiva que justifica una divisió tan radical és educativa i patrimonial. Una societat desenvolupada ha de saber quins són els continguts culturals que cal protegir i quins s’ha d’assegurar que arribin al màxim nombre de persones. Protegir i fer arribar a tothom determinats continguts són arguments patrimonialistes i pedagògics que, justament, per la seva transcendència exemplificadora, han d’estar sotmesos a un control social ferm, i gestionats amb un rigor indiscutible que, lamentablement, no sempre és habitual. Aparentment el patrimoni és un assumpte públic, però algunes realitats podrien posar en qüestió l’eficiència d’aquesta afirmació: el desequilibri entre la gestió comercial o social d’una part del nostre patrimoni històric en funció d’un principi d’oportunitat turística o la indissimulada utilització política d’alguns espais patrimonials podrien servir d’exemple d’aquesta gestió equívoca. Però és en el terreny de les arts en viu on les contradiccions són més evidents. Que la producció de teatre públic hagi estat històricament diferenciable de la que realitza el sector privat no és sempre evident, tret dels recursos molt més grans que s’hi destinen. No poques vegades els teatres públics i privats catalans han competit en el mercat de drets escènics per aconseguir un mateix text, una circumstància que indica clarament que uns o altres estan fora de lloc. La gestió pública de la cultura no pot confondre’s amb la gestió dels espectacles comercials ni ha de perseguir èxits econòmics a curt termini, per bé que ha de procurar arribar a tothom. La tria dels continguts i la seva dimensió educativa constitueixen un pilar essencial per legitimar la seva funció. De la mateixa manera, els centres de producció cultural públics han d’esdevenir un element regulador del sector en la mesura que realitzen una tasca de recerca i alhora una de suplència; que no pas de competència, en la mesura que una societat avançada és aquella que pot cedir a la iniciativa social i empresarial la gestió de determinats serveis amb la seguretat que no perdran la seva dimensió pública. Però amb independència dels possibles errors en la gestió quotidiana d’un centre públic, els problemes realment greus deriven de la poca qualitat del comandament polític. No té sentit, per exemple, sotmetre els teatres públics a una pressió econòmica enorme obligant-los a autofinançar una gran part del seu pressupost, perquè a curt termini això deslegitima la seva funció social i trenca els ponts amb el conjunt del sector.

Categories
Opinió

Rearmar culturalment la societat catalana

Els grans debats es fan sobre bases ideològiques però se sustenten en estadístiques. Educació, sanitat pública, serveis socials, participació, etc. poden esdevenir conceptes sense gaire contingut si no es concreten en percentatges, pressupostos i lleis que, amb el temps, permetin diferenciar els programes de cada partit i evitar així una certa retòrica que, sovint, ens fa pensar que no existeixen diferències reals entre les dretes i les esquerres. Que tots els partits són iguals és una frase feta que se sustenta en una certa realitat: una partitocràcia autoreferencial, una corrupció estesa en la major part de les institucions, una condescendència que esdevé complicitat passiva per part d’una classe política que, sent conscient del problema, no l’eradica de manera contundent, i unes pràctiques polítiques -gairebé un ofici- que converteixen la democràcia en un manual limitadíssim d’interaccions entre el poder polític i la ciutadania. No és estrany que una considerable part dels votants busquin en les noves formacions una solució a aquests problemes tan evidents. La qüestió, però, és saber si un diagnòstic encertat de la realitat sense uns objectius perfectament definits esdevé la fórmula necessària per regenerar el nostre sistema polític. La gent de la cultura -potser amb indissimulada supèrbia- sempre ha assenyalat que només es deixarà enrere la crisi institucional que vivim i la gran desconfiança amb la qual s’analitza tota mena d’actuació política si rearmem culturalment la societat catalana. És aquell vell mantra que ubica la cultura al centre de l’acció política perquè decanti la balança cap a l’excel·lència, l’autocrítica i l’autèntic sentit públic en les accions de govern. Potser resulta agosarat pensar que d’unes polítiques culturals més fortes en sortiria una política més rigorosa, però el que és ben cert és que la ciutadania seria més exigent. En aquest sentit, és curiós que els partits de nova creació no mostrin un impuls cultural superior, una voluntat d’empoderar els ciutadans facilitant-los un accés més gran a tota mena de continguts artístics i creatius. Cap dels debats oberts a la ciutat de Barcelona és estrictament cultural, la qual cosa resulta preocupant, atès que una part dels conflictes perfectament identificats pel nou equip de govern (turisme, Mobile World Congress, barris, etc.) tenen un innegable rerefons cultural. Tinc la impressió que, darrere d’aquesta curiosa paradoxa, hi ha una dificultat ideològica per quantificar el pes de la cultura. És fàcil parlar de cultura de manera genèrica: tothom és un creador en potència, la participació en actes socioculturals i la mobilització política basada en el debat i l’exercici de la crítica esdevenen un fet cultural en si mateix. Però la realitat demostra que, al marge d’aquests esdeveniments de notable interès regenerador, hi ha un mercat que no atén raons socials ni polítiques i que ens colonitza diàriament. I, lamentablement, és un mercat que sovint ens empobreix econòmicament i espiritualment. Es tracta, òbviament, del mercat global dels continguts de l’oci i la cultura, utilitzant una expressió discutible però de comuna acceptació internacional. L’única manera de combatre aquesta progressiva vulgarització dels hàbits de consum és assegurar l’equilibri entre la producció internacional i local de productes culturals. No tant perquè els locals siguin intrínsecament millors, sinó perquè asseguren un tractament de temàtiques pròpies i, sobretot, creen les condicions econòmiques necessàries per consolidar una indústria de continguts interna. Assolir aquest objectiu és una qüestió de competitivitat i, en cultura, aquesta paraula vol dir tenir clares tres coses: recursos jurídics i econòmics per als creadors i productors de continguts, un pla de públics que inclogui la complicitat dels mitjans de comunicació i un model d’avaluació que permeti corregir el rumb de les polítiques quan deixen de ser eficients. La suma de les tres coses ens permet conèixer el pes de la nostra cultura i dóna sentit real al conjunt de serveis públics existents: biblioteques, escoles de formació artística, centres cívics, etc. La gestió pública de la cultura no està exempta de planificació, metodologia i acumulació d’experiències que, amb el temps, equivalen a un algoritme científic. En el món de la cultura, el que és casual és únicament una anècdota i, en aquest sentit, emmirallar-se en èxits puntuals és senyal indiscutible de mediocritat.

Categories
Opinió

Demonitzant el consum cultural

La cultura és una cosa i les polítiques culturals una altra. La primera fa referència a la capacitat de l’ésser humà per generar, individualment o col·lectivament, universos simbòlics, i la segona ens remet a la disposició de recursos públics per intervenir-hi. Hi ha polítiques culturals que promouen la cultura o d’altres que la impedeixen, malgrat que aquest extrem pugui semblar en darrera instància una cruel paradoxa. Certament, una dualitat d’aquesta naturalesa estaria subjecta a interpretacions ideològiques, la qual cosa demostra únicament que la política cultural és un exercici més de la política i no pas una part consubstancial de la cultura. Atesa la importància de la política cultural en un territori petit com el català, amb poca capacitat financera i amb una estructura demogràfica que aporta baixa capacitat de consum, la precisió amb la qual parlem de cultura adquireix una importància capital. I en el context de les actuals eleccions municipals, per exemple, la confusió d’idees i conceptes és altament preocupant. La major part dels partits nous que es presenten a les eleccions demonitzen l’expressió consum cultural, com si l’acte de comprar una entrada per a un espectacle pressuposés la necessitat de passar un examen per avaluar-ne la qualitat intrínseca. Darrere d’aquesta percepció hi ha dues consideracions radicalment errònies: la primera veu en qualsevol contingut produït a escala industrial (la qual cosa engloba un altíssim percentatge de l’oferta cultural que ens envaeix) una mena de submissió als interessos de l’oligarquia multinacional; la segona atribueix a tota activitat de caràcter empresarial un plus de negativitat respecte d’aquelles que, sent exactament iguals i sovint més cares, es realitzen des d’instàncies públiques. Si algú es permet l’atreviment de qüestionar aquest plantejament, la resposta és unívoca: cal que el consum cultural sigui participatiu. Cal assenyalar, d’altra banda, que un pintor vol vendre quadres, un músic vol fer concerts, un actor vol interpretar, un escriptor publicar i un cineasta dirigir pel·lícules, i tots ells volen omplir l’aforament dels escenaris, vendre molts llibres, rebre reconeixements i estar representats als museus del món. ¿Això no és consum cultural? La producció cultural, que és, en definitiva, la conclusió d’un acte creatiu, adquireix sentit quan és consumida pel màxim nombre possible de persones, la qual cosa no vol dir per totes les persones, ni tan sols per moltes, si és una producció radical, experimental o innovadora. Però sí per totes aquelles a qui potencialment podria interessar, la qual cosa pressuposa que darrere d’un acte cultural hi ha sempre un impuls comercial. A Barcelona i a Catalunya s’estan fent algunes coses malament en matèria cultural. No hi ha, per exemple, una relació sistemàtica entre els creadors, els productors i els distribuïdors culturals; l’enlluernament per l’exhibició de continguts d’èxit fa molt difícil el relleu generacional i la visibilitat dels creadors emergents, la relació entre el centre i els barris és complexa i la manca de coordinació metropolitana ens priva d’una densitat cultural imprescindible. Tot plegat són incidències de la política cultural, i són una manifestació evident que aquesta política no és neutra, però els partits amb experiència de govern no cauen en l’error de considerar que la cultura és bàsicament un fet social que es redimeix a si mateix a partir d’un acte participatiu. Potser caldrà recuperar del diccionari conceptes dissortadament en desús per explicar de què parlem quan posem la cultura als escenaris de la política. Recordo que als anys 80 l’expressió gestor cultural pràcticament no existia i que la que s’utilitzava de manera comuna per parlar del treballador del sector era animador cultural. Recordo igualment que tot això de què parlen els partits compromesos amb la regeneració política i ètica del país es deia sociocultura, i que conjuntament amb els moviments infantils i juvenils de temps lliure tenia un evident component educatiu. Certament, a partir dels anys 90, potser tocats per una modernitat precipitada i a l’ombra dels equipaments culturals finalistes que proliferaven arreu, vam córrer massa i vam deixar el país erm d’estratègies participatives. És ben possible; però davant d’aquesta eventualitat el que cal és recuperar-ho i no pas acusar una part de la producció cultural d’estar al servei de manipulacions internacionals per convertir-nos únicament en servils màquines de consumir.

Categories
Opinió

CONÈIXER MARIN KARMITZ

De Xavier Bru de Sala, publicat a El Periódico A instàncies del productor Paco Poch, Marin Karmitz ha fet un volt per Barcelona. Si no torna sovint, pitjor per a nosaltres, perquè es tracta d’un dels personatges més clarividents del panorama cultural europeu. Potser en aquest moment, el que compta amb una experiència més crucial i significativa. No em refereixo, sigui dit pels pocs que el coneixen com a gran productor independent i transcendent, a l’aura que l’envolta segons els encara menys que el veneren. En efecte, ha estat productor de Jean-Luc Godard, Ken Loach, Louis Malle, Claude Chabrol, Michael Haneke o Krzysztof Kieslowski, entre molts d’altres. També ens admira, i molt, que el seu circuit de pantalles on només es projecta bon cinema mantingui, a Paris, un 17% de quota de mercat. La trajectòria és una immillorable carta de presentació. L’èxit cultural i empresarial el fa indestructible. ¿Quina necessitat té Marin Karmitz de ser indestructible? Si fóssiu el principal objectiu a batre per les dotzenes de milers d’instal·lats que fagociten l’estat cultural francès, no en dubtaríeu. ¿Com s’ho ha fet per guanyar-se tanta unanimitat en l’animadversió? Les seves aventures, ben reals, són el corol·lari perfecte de la denúncia de Fumaroli. En efecte, un bon dia el president Sarkozy va convocar a l’Elisi aquest outsider de les xarxes clientelars i li va fer l’encàrrec, amb un bon pressupost, de sacsejar el tinglado sostingut per diversos ministeris, en contra de qui fos i si convenia amb accions estratègiques dinamitadores, sempre sota protecció i empara presidencial. Doncs bé, des de la persecució dels col·laboracionistes dels nazis, ningú ha sofert un boicot tan general, acarnissat i sistemàtic com ell i, encara més, les seves col·laboradores. Les iniciatives de Karmitz no ens han arribat perquè la premsa francesa, no el New Yorker, participa del boicot. Ara que ens arriba l’hora de redibuixar polítiques culturals, no conèixer i tenir molt en compte Karmitz és una temeritat.

Categories
Opinió

DECLARACIÓ SOBRE LA REITERADA NEGATIVA DEL GOVERN ESPANYOL A MODIFICAR A LA BAIXA EL TIPUS D’IVA PER AL CONSUM CULTURAL

La pujada de l’IVA que grava el consum cultural al tipus general vigent a Espanya des del mes de setembre de l’any 2012 ha tingut tres efectes dramàtics sobre el sector cultural. Una pèrdua constant de públic que ens situa dos anys després en una baixada acumulada de prop del 40% de consumidors. Una disminució de la capacitat per a produir nous continguts que es tradueix en elevades xifres d’atur i precarietat laboral. Una pèrdua, difícilment recuperable, d’estructura empresarial pròpia en sectors determinants per a la construcció d’imaginaris col·lectius com el cinema i la música, amb la consegüent colonització que suposa l’ocupació d’aquest espai per produccions internacionals gestionades des de les grans multinacionals de la distribució cultural. Cal afegir a aquests efectes tràgics, derivats de la pujada de l’IVA de la cultura, la incontestable certesa que la recaptació impositiva agregada que sorgeix del negoci cultural espanyol s’ha reduït, de la qual cosa es dedueix la nul·la eficàcia d’una mesura tan absurda i involucionista com incompetent. El sector cultural no pot fer altra cosa que esperar que el sentit comú s’imposi. Però tota espera té un termini de caducitat. Com que les noves tecnologies afavoreixen de manera creixent l’accés universal i gratuït als continguts culturals, incrementar els preus del consum cultural, a més de ser impossible, genera desafecció cultural. La globalització converteix el producte cultural dels grans distribuïdors internacionals en un contingut permeable als mercats locals. El talent local i, en conseqüència, la nostra identitat cultural, estan greument afectats per un perill de colonització. I la fugida d’artistes, tècnics i professionals de les arts i la cultura a la recerca de mercats exteriors, lluny d’esdevenir un sinònim d’èxit desertitza el nostre potencial industrial i la nostra capacitat per a competir en els mercats nacionals i internacionals. Tot plegat té múltiples respostes i diferents abordatges, però n’hi ha un d’indiscutible: disminuir el gravamen que actualment afecta el consum finalista de la cultura i reduir l’IVA cultural fins a una xifra homologable als estàndards europeus. Barcelona, 1 de juliol del 2014

Categories
Opinió

DECLARACIÓ A FAVOR DE L’IMPOST DE CONNECTIVITAT DIGITAL

Dies abans de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, el Cercle de Cultura va proposar als partits polítics catalans signar la Declaració Catalunya per la Cultura, un manifest on s’assenyalen les línies vermelles que cal no travessar per mantenir el pols cultural català. Aquest document va ser signat pels principals partits de l’arc parlamentari català i posa de manifest el seu compromís polític per mantenir vigent, malgrat la crisi, una política cultural activa i responsable. Un dels punts que la Declaració esmenta és la necessitat de cercar noves vies de finançament que assegurin una major complicitat entre els sectors empresarials i la creació de continguts culturals. En aquesta direcció la Conselleria de Cultura ha endegat l’estudi d’una proposta d’impost sobre la connectivitat digital que hauria de permetre la creació d’un fons essencialment adreçat a finançar la producció audiovisual catalana. L’impost de connectivitat permet donar continuïtat econòmica a la cadena de valor dels continguts digitals en la mesura que compromet les parts que operen comercialment amb aquests continguts a generar un sistema de finançament sostenible. Per això convé que aquesta proposta deixi inequívocament clar que el subjecte impositiu són les empreses de telecomunicacions i de cap manera els ciutadans a través del rebut que correspon al seu consum. La creació d’aquest fons requereix la complicitat expressa de les operadores de telecomunicacions, que són en darrera instància les principals distribuïdores de continguts digitals. També requereix la complicitat responsable dels partits polítics per tal de facilitar el consens indispensable que una mesura d’aquesta transcendència necessita per a la seva aplicació immediata. Un impost de connectivitat, que no pas un cànon a les baixades de continguts, suposa una model impositiu proper al mecenatge per a un sector determinant per al futur cultural del país i un pas definitiu per complementar el finançament de la cultura des de la nova economia que prové del negoci digital. El Cercle de Cultura valora positivament aquesta proposta i encoratja les diverses parts implicades a cercar les vies de negociació necessàries per endegar aquesta mesura a curt termini.