Categories
Opinió

Reflexions sobre l’impacte del COVID-19 en la cultura: les pràctiques culturals

Compartim aquest article de Lluís Bonet publicat al seu blog, en el qual analitza els canvis en els hàbits de consum cultural que està provocant els llargs confinaments socials arran de la pandèmia de la COVID 19; així com les seves conseqüències futures, també en els àmbits de l’aprenentatge, la comunicació i la creació. Quins efectes a curt, mitjà i llarg termini pot tenir la crisi associada al coronavirus en les pràctiques culturals ciutadanes? Evidentment, caldrà esperar un cert temps i disposar d’estudis aprofundits per poder avaluar correctament tots els seus efectes. De ben segur l’impacte diferirà en funció del grau de reclusió, la situació laboral, l’edat o l’accessibilitat a recursos tecnològics i culturals de cada persona i col·lectivitat, entre altres factors. Un àmbit d’anàlisi particularment interessant, per la durada de la reclusió, serà l’impacte en els infants i adolescents que han passat d’una educació i una socialització presencial a conviure reclosos en les llars familiars, però mantenint la connexió virtual amb els amics i seguint sistemes d’aprenentatge en línia (en la major part de casos, sota el guiatge de mestres voluntariosos però inexperts). Està clar que caldrà creuar aquestes variables entre si, ja que no és el mateix viure en un espai diminut amb tota la família al voltat i amb adults obligats a fer teletreball amb un únic ordinador o tauleta familiar, a vegades només amb telèfon mòbil (*), que fer-ho amb bones condicions espacials i tecnològiques; i no parlem dels que han de passar la quarantena malalts o aïllats en espais infrahumans. En tot cas i a l’espera dels resultats dels estudis empírics és possible avançar diferents hipòtesis. Cal, tanmateix, diferenciar entre els efectes durant el període de confinament dels possibles impactes a mitjà i llarg termini a conseqüència de la crisi socioeconòmica i de les alteracions d’hàbits culturals i socials que tot plegat haurà generat. Pel que fa als canvis immediats, estem sent testimonis d’un experiment social inèdit, amb efectes notables en les pràctiques culturals i en les relacions socials. El confinament ha estat un gran propulsor de vida familiar, reclosa però en la majoria de casos més intensa, de relació veïnal sense precedents (per primer cop hem mantingut converses des del celobert o les terrasses amb veïns que no sabíem ni el nom), i d’una gran creativitat personal, descobrint, gaudint i compartint experiències culturals inèdites. També d’aprenentatge i d’impuls de les eines digitals. Per a molts de nosaltres ha estat l’oportunitat per recuperar o conèixer llibres, sèries audiovisuals, cançons i artistes increïbles. També per aprendre, desenvolupar i compartir habilitats artístiques, tecnològiques i culinàries (segur que sortirem amb uns quants quilos més!). Durant el confinament molta gent està consumint grans quantitats de productes culturals (gratuïts i digitals en la majoria de casos, però no només), ja que molts productors han obert les seves plataformes de continguts i es disposa de més temps per llegir, escoltar, veure i compartir tota mena de manifestacions culturals. Veure, com a exemple, el gràfic adjunt amb els resultats d’una enquesta realitzada als EEUU i al Regne Unit sobre modificació del consum cultural durant aquests dies de confinament. En totes les generacions es dóna un increment del consum cultural, en particular de música, però és entre els més joves (la generació Z d’entre 16 i 23 anys) on és més intens.  Més enllà del consum, s’estan desenvolupant també les capacitats creatives, d’aprenentatge i de comunicació d’una manera diferent de l’habitual però també a quan un està de vacances. És a dir, està sent un esperó per al desenvolupament de tota mena de pràctiques artístiques i de redescobriment d’un patrimoni cultural que un valorava però que no tenia temps o predisposició anímica per gaudir (visites a museus virtuals, veure i escoltar enregistraments oferts per grans sales de concerts, teatres o grups musicals …). Molts han tastat serveis habitualment de pagament i alguns han acabat abonant-se a la subscripció dels que més els ha agradat. La cultura ha demostrat la seva gran capacitat per entretenir, formar, qüestionar-nos i fer-nos feliços. La cultura ens fa humans! Tindrà aquesta experiència efectes a mitjà i llarg termini? No ho sabem del cert, però malgrat que els éssers humans tendim a ensopegar de nou en la mateixa pedra, també aprenem de l’experiència vital. Addicionalment, cal tenir en compte que a curt i mitjà termini no hi haurà un retorn immediat a les rutines diàries, ja que malgrat afluixi el confinament i calgui anar a treballar, fins que la vacuna no arribi, caldrà seguir processos de distanciament social. No sabem l’evolució de la pandèmia ni els rebrots que pugui tenir, però és evident que els esdeveniments de mitjana i gran dimensió no es recuperaran aviat, que la crisi econòmica que s’inicia reduirà dràsticament la capacitat de despesa familiar, en particular en tot allò que no es consideri essencial, que reduirem dràsticament els viatges i les vacances seran més curtes i diferents …  En aquest context incert, quins canvis d’hàbits culturals es donaran? Una petita part d’ells dependran de l’oferta cultural, de com s’adapti per no desaparèixer, així com de les iniciatives governamentals de suport a aquesta. Altres estaran associats als descobriments experimentats durant els períodes de confinament. I a llarg termini, quines pràctiques socials i culturals tendiran a desaparèixer i quines altres creixeran? S’acceleraran encara més les pràctiques digitals enfront de les del món analògic? Creixerà el rol prosumer, difuminant la línia divisòria entre productors i consumidors? Seran molt diferents els efectes entre les diverses tipologies d’individus i col·lectivitats? En aquest sentit, una de les derivades preocupants és el desigual impacte entre els diferents grups poblacionals en funció de les seves condicions vitals, socials, econòmiques i culturals. L’estudi recent sobre les pràctiques culturals en 21 barris barcelonins, classificats en tres categories socioeconòmiques diferents, mostra com la desigualtat econòmica té efectes profunds en les pràctiques culturals. A partir d’aquí ens podem preguntar si l’experiència del confinament familiar ampliarà la bretxa social a conseqüència de les asimetries preexistents, tant d’aquelles originades en el capital cultural i educatiu de base, com les associades a l’accés als recursos tecnològics (qualitat de la connexió a internet, disponibilitat d’ordinador o tauletes per a tota la família …) o a l’espai residencial on s’ha viscut el confinament. Tots els recursos que condicionen poder desenvolupar una vida cultural autònoma i enriquidora (diferències socials que, malauradament, també tenen el seu efecte pervers en la densitat de contagis i de mortalitat). Per concloure aquesta primera reflexió, una pregunta final: ens farà aquesta crisi més lliures? Aparentment, no. Està clar que acceptar el confinament és un acte de solidaritat cabdal i que cal una certa coerció per evitar comportaments egoistes. Però l’obligació coarta la llibertat i alimenta comportaments autoritaris o mesquins (d’autoritats, policies o veïns envejosos). Si la cultura ens fa lliures, fins a quin punt la necessitat de crear i de compartir expressions culturals ens fa més humans com a individus i com a societat? N’estic convençut. Ara bé, això no vol dir que l’ecosistema cultural no pagui una factura enorme a conseqüència d’aquesta crisi. Però, dels efectes en els professionals i en les institucions culturals en parlarem en els propers escrits!   (*) Els primers resultats del qüestionari sobre Condicions d’aprenentatge i confinament a Catalunya de @xavierbonal i @SheilaGonzlez6 #InfanciaConfinada mostren una bretxa econòmica i digital de la infància a Catalunya que fa feredat. La presencialitat ajuda a anivellar, però amb el confinament les diferències socioeconòmiques condicionen les possibilitats d’aprenentatge escolar i, afegeixo jo, d’accés i interacció amb les experiències culturals.

Categories
Opinió

Un Llull digital

Àlex Hinojo, coordinador digital de l’Institut Ramon Llull, explica en aquest article com les tecnologies digitals són, i seran encara més, unes poderoses aliades en la projecció internacional de la llengua i cultura catalanes.  Des de la seva creació l’abril del 2002, l’Institut Ramon Llull té com a finalitat la projecció i la difusió exterior de la llengua i la cultura catalanes en totes les seves expressions. Això inclou promoure la difusió i el coneixement de la llengua catalana a l’exterior, així com el seu ensenyament a les universitats i a altres centres d’estudi; promoure la difusió a l’exterior de la creació literària en llengua catalana i afavorir la internacionalització de la creació i la producció cultural catalanes mitjançant estratègies de presència exterior. Ara bé, com impacta aquesta nova era digital a la missió de la institució? Com repensem una institució cultural en època d’algorismes de recomanació de consum cultural? Internet canvia el concepte d’interior/exterior, de dins i fora, fins el punt que en alguns casos, deixa de tenir sentit. L’inici de l’era digital està canviant la nostra realitat en tots els aspectes. Ha modificat la nostra manera de relacionar-nos, de comunicar-nos, d’accedir a la informació, de treballar, de consumir, de formar-nos i de crear. Òbviament, també afecta a la projecció internacional de la nostra cultura i la nostra llengua. Una de les grans oportunitats que ens ofereix el fet digital és l’oportunitat de treballar molt millor en xarxa, de manera distribuïda i asíncrona, amb milers d’agents, independentment de la seva ubicació geogràfica. Podem dibuixar un mapa, una xarxa distribuïda de protocatalans, de katalonskis, de hidden ambassadors, de professors de català, en definitiva, de gent que es relaciona amb i promou la nostra realitat pel món. Aquesta xarxa ens permet fer circular la informació i conèixer de primera mà com ens mira el món. Ens permet ser un agent facilitador en un ecosistema complex però fluid. Des del Llull volem potenciar la creació de bases de dades obertes sobre cultura catalana, posar a l’abast de tothom informació sobre els nostres creadors, d’una manera interoperable, per tal que tothom la pugui reaprofitar. Fer servir el fet digital per interconnectar, per crear nous relats, per facilitar l’entesa intercultural, per conèixer abans de viatjar, per parlar de tu a tu al món i oferir les nostres creacions.  L’Institut Ramon Llull disposa d’acords de col·laboració amb més d’un centenar de centres universitaris del món, i promou l’aprenentatge de la llengua i cultura catalanes de manera reglada. També cal repensar com ens relacionem amb aquelles persones que vulguin aprendre català fora de l’àmbit universitari. Podem ajudar a aquelles persones que volen aprendre català amb eines com Duolingo, Babel o altres aplicacions d’aprenentatge lingüístic? Ho estem valorant. El fet digital escurça la distància entre autor i audiència, entre creador i consumidor, entre mestre i alumne, entre dues persones i entre dues cultures. El Llull vol ser l’agent que detecti aquestes potencialitats i generi el contacte. Internet és la clau de volta que ens facilita la nostra missió, que no és altra difondre la llengua i la cultura catalanes en totes les seves expressions a nivell mundial.  

Categories
Opinió

El reequilibri no vindrà sol

Carme Puche Moré, cineasta i secretària de l’associació Dones Visuals, ens fa una àmplia reflexió sobre el procés de normalització del paper de la dona a la  cultura i en concret al sector audiovisual.  Pensem-hi: ara mateix estic escrivint aquest article i no estic treballant en el meu últim guió. Aquest podria ser un bon resum de quin és el procés de normalització del paper de la dona a la cultura, i és que les mateixes dones que ja tenim tantes dificultats per accedir als llocs històricament ocupats per homes, a més, ara hem de dedicar el temps a fer-nos visibles, reivindicar el que és obvi i fer didàctica sobre l’estat de les coses. És a dir, que per normalitzar la nostra situació, hem de viure en una anormalitat constant. Us poso un altre exemple. Entro en una sala de cinema a fer una prova de color i el projeccionista es dirigeix a l’home que m’acompanya –jo clarament he entrat la primera, he agafat la paraula, he portat la batuta, que es diu, però no n’hi ha hagut prou, el projeccionista li ha parlat al meu company, que ha hagut de dir, una vegada més, “la directora és ella”–, doncs a més a més de viure aquesta situació que és denigrant, i de refer-me ràpidament perquè ja no li vull ni donar importància, a més a més, he d’explicar per què això està malament. La veritat és que tot plegat podria ser pitjor, perquè en lloc de ser jo una dona blanca heterosexual, podria ser una dona negra, o una lesbiana, o una trans, o alguna persona dels col·lectius repetidament minoritzats i discriminats. Llavors a més potser caldria sumar-hi comentaris racistes i més desafortunats. O potser ni tan sols hauria arribat a creuar la porta d’aquella sala i que el senyor projeccionista em confongués amb algú a qui no cal prendre seriosament, perquè potser mai havia tingut l’oportunitat de fer una feina que es projectés en una sala. Així estan les coses. Però tenim bones noves: les coses estan canviant. Aquest esforç extraordinari que hem de fer les dones té els seus fruits. Hi ha una tendència imparable cap al reequilibri d’una situació que ja no hauríem d’estar subratllant. Hem sumat a la didàctica de la denúncia la necessitat de canviar les coses més d’arrel. Què vol dir això? Que s’han reclamat mesures correctores a les administracions que gestionen els fons públics amb què es fan pel·lícules en aquest país i que aquestes mesures s’han començat a posar en pràctica. Són mesures que incentiven i premien la incorporació del talent femení als equips. Davant aquestes mesures, que han de tornar l’espai legítim que pertoca a la meitat de la població, hi ha una afirmació que es repeteix i que és ofensiva: Això no afectarà la qualitat dels projectes? L’equació és fàcil d’entendre: si incorporem l’excel·lència femenina, el que sortirà no serà l’excel·lència masculina, aquesta prevaldrà, sinó que es reduirà la mediocritat. Excel·lència més excel·lència serà sempre més qualitat. Una fórmula lògica i justa que ha quedat demostrada en altres països com Suècia, a través del seu Swedish Film Institute. Les xifres de professionals en llocs de lideratge (direcció, producció, guió) així com de difícil accés (per exemple, efectes especials) aniran augmentant, però també ho ha de fer el pressupost que s’adjudica als projectes liderats per dones. Encara ara, davant la mateixa qualitat d’equip i projecte, els homes tenen pressupostos més alts. Quan tinguem això, haurem aconseguit una gran fita.  Però no ens deixem enganyar, el reequilibri no va només de xifres. En realitat, aquestes xifres seran difícilment honestes i verídiques si no hi ha una transformació profunda de l’imaginari del patriarcat. En aquest imaginari, es continuen perpetuant els models de superioritat per part dels homes, es continua creient que ells són millors que elles, es continuen explicant les històries des d’un únic punt de vista. El món no pot ser explicat d’una sola manera. Fins que els homes blancs no entenguin els privilegis que tenen, fins que les dones blanques no sentim els privilegis que tenim. Fins que no veiem que el reequilibri passa per fer passos enrere i al costat, per deixar espai, per passar el micròfon, per viure amb entusiasme l’esclat de mirades que pot oferir un nou cinema que encara està per fer…, fins que no hi hagi aquesta transformació profunda en cada racó de la cultura, el 50/50 no serà real. Les mesures correctores són imprescindibles i per això des de Dones Visuals hi dediquem tants esforços, però també ho és canviar aquest imaginari que es cola en cada una de les expressions culturals que avui es porten a terme. En aquest sentit, una de les reivindicacions importants és la incorporació de persones especialistes en perspectiva de gènere i diversitat en totes les comissions que decideixen sobre les ajudes en cultura. Això és imprescindible perquè el diner públic no pot subvencionar projectes que fomentin una visió androcèntrica de la societat, per una banda, i tampoc pot excloure aquells projectes que per diferir dels estàndards de narrativa o temàtica no són compresos per les comissions. Cal donar importància a la diversitat en aquestes decisions. En aquests moments, els nous pressupostos de cultura de la Generalitat contemplen “vetllar per l’aplicació de la perspectiva de gènere en els continguts audiovisuals”. Esperem que aquesta declaració d’intencions es concreti en propostes com la incorporació d’aquestes especialistes a totes les comissions de cultura.  Si aconseguim fer un cinema, i en general una cultura, que diversifiqui les mirades, que ens mostri no solament altres realitats, sinó altres maneres de veure i registrar aquesta realitat, la transformació profunda de què us parlava serà més viable. Tot plegat perquè demà (no d’aquí a deu anys, demà) una trans, una lesbiana, una dona negra, una dona blanca, entrin a la sala de projeccions i no calgui que ningú aclareixi que “la directora és ella”.

Categories
Opinió

Comunitat Mèdia: un pas endavant per la innovació en les indústries culturals i creatives

Xavier Cubeles, membre d’Eurecat, Centre Tecnològic de Catalunya, descriu en aquest article l’impacte que suposarà la posada en marxa de la Comunitat RIS3CAT MEDIA per al sector cultural i creatiu català, a partir de vuit projectes que desenvoluparan noves oportunitats de producció, difusió i consum culturals, amb una inversió de prop de 14 milions d’euros. Uns projectes que comptaran amb la implicació directa de 34 empreses, entitats i institucions de les indústries creatives i d’organitzacions vinculades amb la R+D+I del país. Els vincles entre cultura, ciència, creativitat i tecnologia incideixen de manera decisiva en el desenvolupament social i econòmic. Sobretot, i de manera ben intensa, en moments de canvi com els actuals.  Això no és una novetat. La història de Catalunya proporciona casos il·lustratius en aquest sentit com la creació de l’Escola Gratuïta del Disseny als inicis de la revolució industrial. Aquesta iniciativa va ser impulsada per la Junta de Comerç de Barcelona amb la finalitat de formar els dibuixants que demandava la indústria tèxtil emergent al segle XVIII. Amb la seva evolució, l’escola esdevindria el primer centre de Barcelona on es pogué aprendre arquitectura, i també el lloc on hi estudiarien algunes de les figures més representatives del món de les arts i del disseny de Catalunya. L’Escola encara existeix i és coneguda pel nom de l’edifici on aquesta s’allotjà originàriament: l’Escola Llotja. En el marc de la denominada quarta revolució industrial, som novament en una etapa en la qual cal treballar amb encert i coordinadament per mantenir i reforçar el posicionament de Catalunya com a territori d’innovació, amb Barcelona al capdavant com a capital reconeguda internacionalment. En aquesta nova onada de canvi, les indústries culturals i creatives (ICC) ocupen un lloc clau donat el seu potencial d’innovació en l’economia, la societat i la cultura. El reconeixement d’aquest rol de les ICC s’evidencia, entre altres, amb la seva inclusió dins dels set àmbits sectorials líder de l’estratègia de recerca i innovació per a l’especialització intel·ligent RIS3 de Catalunya (la RIS3CAT), formulada fa uns anys a requeriment de la Unió Europea. Com és sabut, aquesta estratègia se sustenta en la identificació dels àmbits sectorials de cada territori que tenen uns coneixements, capacitats i recursos amb un major potencial de desenvolupament, per als quals s’impulsen estratègies especialitzades d’innovació. L’acreditació i finançament de la Comunitat RIS3CAT MEDIA és un pas endavant en el desplegament d’aquesta estratègia, ja que suposa reconèixer un pla d’actuacions específic en recerca, desenvolupament i innovació (R+D+I) per a les ICC. D’aquesta manera i per primera vegada, aquestes activitats queden incloses específicament en les polítiques d’innovació empresarial de Catalunya amb una agenda pròpia, junt amb altres sectors capdavanters de la seva economia com les indústries de la salut i ciències de la vida, de l’alimentació, de la química, de l’energia i recursos, dels sistemes industrials, de la mobilitat sostenible o del disseny. En tots aquests àmbits la innovació està al centre de les respectives estratègies de desenvolupament, i s’hi han constituït Comunitats RIS3CAT els darrers anys. La confluència de ciència, tecnologia i creativitat en els projectes de la Comunitat Mèdia pot contribuir a una conversió més eficient del coneixement en nous productes, tot generant noves oportunitats per a les empreses, afavorint el creixement econòmic o millorant el benestar col·lectiu. Per a fer-ho, es preveu treballar complementàriament en dos sentits. Per un costat, potenciant el paper del coneixement científic i tecnològic en les ICC junt amb la creativitat, per tal de promoure aquestes activitats. Per un altre costat, reforçant el paper de la creativitat com factor clau d’innovació en la resta d’activitats econòmiques de Catalunya junt amb el coneixement científic i tecnològic, i amb les ICC com a motor per a fer-ho.  

Categories
Opinió

Diversitat, necessitats i desigualtats en la participació cultural a Barcelona

Nicolàs Barbieri ens ofereix una síntesi dels principals resultats de l’Enquesta de participació i necessitats culturals de Barcelona. Un estudi que entèn “pot ser rellevant per als diferents agents de la ciutat, així com per a la presa de decisions públiques”. He tingut l’oportunitat de formar part de l’equip que ha impulsat la primera Enquesta de participació i necessitats culturals de Barcelona, conjuntament amb Montse Tort i Assumpta Manils de l’Observatori de dades culturals (ICUB). Ha estat un gran repte, perquè hem volgut desenvolupar un enquesta alhora rigorosa i innovadora, que vagi més enllà del consum cultural i que incorpori les diferents dimensions de la participació cultural, així com les necessitats i valoracions de la ciutadania. Trobareu l’informe sencer aquí, però destaco a continuació alguns dels resultats principals: -La participació cultural a la ciutat és extensa i diversa, i no es limita a les activitats promogudes per les institucions i organitzacions culturals, sinó que es desenvolupa també a través d’altres activitats no sempre reconegudes com a culturals. -La participació cultural està condicionada per desigualtats, i no només diferències. El teu codi postal, el teu entorn familiar, el teu nivell d’estudis, el teu origen, el teu gènere o la teva edat són importants per entendre les desigualtats en el dret a participar en la vida cultural de la ciutat. -Les necessitats culturals són transversals al conjunt de la ciutadania. Tant les persones que realitzen activitats de forma sovint, com les que no ho fan, voldrien dedicar-hi (més) temps. Però… -Existeixen importants desigualtats en les necessitats culturals. Si parlem del que s’anomena activitats de cultura legitimada (promoguda per institucions i organitzacions amb més poder prescriptiu), les persones que tenen menys oportunitats, tenen també més necessitats o voluntat de participar-hi. Aquí també el teu barri i el teu entorn familiar expliquen les desigualtats. També cal dir que les dones manifesten més necessitat i voluntat que els homes de participar en aquestes activitats. -El dret a l’educació en les expressions artístiques està condicionat per importants desigualtats. Entre altres factors, viure en un barri de renda mitjana o alta implica tenir més oportunitats per a la formació artística i cultural. -L’enquesta pregunta també per la valoració de les expressions culturals en la vida de les persones i la ciutat. En aquest cas, a diferència de la participació i les necessitats, no es perceben desigualtats significatives. Les persones, independentment de la seva situació, atorguen molta importància i diferents valors a les arts i la cultura. També és equitativa l’alta importància que la població atorga als ensenyaments artístics que es desenvolupen en els centres educatius. -Finalment, un altre aspecte innovador de l’enquesta és la incorporació del concepte d’actiu cultural, espais de referència per a la participació cultural a la ciutat. Una gran part de la població valora com a actius culturals els espais no sempre reconeguts com a tals. Mentre que els equipaments de proximitat, com biblioteques i centres cívics, destaquen pel seu valor públic. Entenem que el coneixement generat pot ser rellevant per als diferents agents de la ciutat, així com per a la presa de decisions públiques. Trobareu molta més informació i dades en el document que explica el procés d’elaboració de l’enquesta i l’anàlisi dels resultats. (article publicat originàriament a https://ubicarse.net/2020/02/14/diversitat-necessitats-i-desigualtats-en-la-participacio-cultural-a-barcelona/)  

Categories
Opinió

Una Institució històrica que vol ser instrument de present i de futur

Oriol Ponsatí-Murlà, Director de la Institució de les Lletres Catalanes, publica en aquest portal aquest escrit on reflexiona sobre el paper present i futur d’aquesta històrica entitat, amb la vista posada en el Pla Nacional de Lectura. La creació de la Institució de les Lletres Catalanes, la tardor de 1937, en ple conflicte bèl·lic, respon a la necessitat de preservar el patrimoni literari català i mantenir amb la màxima normalitat possible la creació i difusió literàries en un context d’emergència civil i cultural. Interrompuda la seva activitat pel desencadenament de la guerra, la represa de la Institució de les Lletres Catalanes haurà d’esperar fins a 1987, quan és creada sota la forma jurídica d’entitat autònoma vinculada al Departament de Cultura de la Generalitat, com a conseqüència de les reiterades demandes dels escriptors catalans. Al llarg d’aquests 32 anys d’història moderna, la Institució ha desplegat un paper clau tant a l’hora de preservar i difondre el nostre patrimoni literari com de donar suport als escriptors i a les associacions d’escriptors en català i en occità. Certament, avui el nostre context és molt diferent del de 1937, però tanmateix la Institució ha de portar a terme la seva missió tenint ben present que les mateixes causes que van motivar la dissolució de la Institució històrica també van aconseguir interrompre durant quaranta anys el desenvolupament normal d’una tradició literària centenària que, especialment durant el primer terç del segle XX, havia aconseguit tornar a mirar de fit a fit —com ja havia fet al segle XV— les literatures germanes d’arreu d’Europa. Intentar imaginar què hagués pogut donar de si la nostra literatura contemporània sense quaranta anys de censura ideològica i persecució lingüística constitueix un exercici impossible però que no podem deixar de fer si volem entendre d’on venim i, per tant, on som i cap on volem avançar. Per això la Institució de les Lletres Catalanes ha de continuar promovent una creació literària de qualitat en català i en occità, que assumeixi, a més, el repte de reflectir una societat plural i dinàmica i que incorpori, per tant, aquelles veus creadores que escriuen des d’orígens, identitats i posicionaments vitals que són ben vius en la nostra societat i que han de tenir vida, també, en la nostra literatura. Que la cultura —i, per tant, també la literatura— és una autèntica eina de transformació social ha de ser sempre la nostra guia d’acció i per això la Institució d’avui es fa present en espais tan diversos com biblioteques, centres escolars, hospitals, presons, museus o camps de futbol. La Institució del 2020 té en la protecció i difusió del nostre patrimoni literari i en la projecció pública dels nostres autors els seus objectius principals. Però perquè som conscients que la literatura constitueix un autèntic ecosistema, la nostra actuació ha de tenir present la cadena de valor del llibre: autors i traductors, editorials i llibreries, i no oblidar mai que escoles i biblioteques són les principals aliades d’aquesta cadena. Perquè si falla una d’aquestes baules, falla tota la cadena.  En el context d’un Pla Nacional de Lectura que aquest 2020 arribarà a terme i de les actuacions de foment de la lectura que el Departament posarà en marxa a partir d’ara, la Institució de les Lletres Catalanes, que ja manté una relació de suport i col·laboració amb tots els agents de l’ecosistema literari, ha de continuar exercint el paper central d’agent col·lectiu de les lletres catalanes. Perquè només treballant tots junts i amb un full de ruta que miri a llarg termini, amb la màxima ambició i un suport econòmic decidit i que és decisiu, aconseguirem que la nostra literatura es desplegui amb totes les seves possibilitats.

Categories
Opinió

Anestèsia cultural

Laura Bertran, membre de la junta de govern del Cercle de Cultura, posa en relleu el Fòrum Cultura 2020 organitzat per l’entitat i la mobilització del món de les indústries culturals envers el pressupost de la Generalitat. Davant l’evident estat d’anestèsia cultural que pateix l’administració pública catalana des de l’última dècada, provocada en part per la crisi econòmica, aquests darrers mesos han aparegut dues iniciatives de caràcter privat que val la pena destacar. Per una part, des del Cercle de Cultura es va fer una presentació dels reptes de la cultura sorgits del Fòrum Cultura 2020. Aquest Fòrum va reunir a un centenar transversal de professionals del sector i, durant tretze mesos, es van consensuar un llistat de prioritats. A partir d’aquí i, de la mà del nou pla estratègic del Cercle, hi ha prevista una agenda d’accions que passen de manera obligada per un diàleg amb les administracions públiques, les empreses i el teixit associatiu. Però amb l’arribada de la nova dècada també ha entrat amb força la plataforma Actua Cultura formada per una taula de representants que agrupa pràcticament el 100% de les empreses culturals del país. L’empresariat ha acabat la paciència, ha dit que prou i reclama el 2% del pressupost de la Generalitat (actualment és d’un 0,6%) i una regulació de polítiques de planificació que activin el consum cultural i la creació de públics. Anuncia accions i afirma que no plegarà fins a aconseguir els seus objectius. Davant d’aquest signe d’unitat i fermesa exhibit per part d’aquestes dues entitats, els escèptics ja avancen en cercles íntims que tot això no servirà de res, que no portarà enlloc i que només és bla-bla-bla… però el cert és que se’n parla i que hi ha moviment. I que més enllà d’això només hi ha anestèsia, paràlisi o el que és pitjor, mort. Potser la cultura no salva vides, però no sabríem viure sense ella.

Categories
Opinió

Montjuïc com a prioritat

En aquest article, Fèlix Riera considera que la muntanya de Montjuïc és estratègica per a Barcelona com a zona generadora d’interseccions, com a node per establir-hi xarxes culturals. Mentre es continua discutint com, quan i qui definirà un projecte de govern metropolità capaç de fer valdre una de les majors àrees d’activitat econòmica, creativa i social d’Europa, es comença a constatar que potser sigui l’àmbit cultural el que pugui arribar a impulsar-la i definir-la. Un exemple que ajudarà a observar el potencial de la cultura com a factor clau per a l’impuls efectiu i no retòric de l’àrea metropolitana és el desenvolupament de la muntanya de Montjuïc. La muntanya de Montjuïc, que pertany al terme municipal de Barcelona, porta diversos anys generant sinergies amb l’Hospitalet de Llobregat amb relació a la Fira de Barcelona per utilitzar espais amb iniciatives com el Sónar o el Mobile World Congress. La col·laboració entre els dos municipis projecta l’allargada ombra cultural de la muntanya de Montjuïc sobre una àrea d’influència que transcendeix els termes municipals i s’inscriu en la idea de la cultura com a creadora d’espais d’intersecció geogràfica i vivencial. Si considerem la muntanya de Montjuïc com una zona generadora d’interseccions, com a node capaç d’establir xarxes, veurem que és estratègica per a Barcelona per quatre factors: 1. Concentra una gran oferta cultural de gran qualitat i de gran valor estratègic per a la ciutat en unir tradició i contemporaneïtat;  2. La posada en marxa des del Consorci de la Zona Franca de l’àrea de la Marina del Prat Vermell amb el projecte Barcelona Talent Districte per construir una gran zona d’habitatges destinats al talent i als joves; 3. La presa de consciència que Montjuïc, amb més metres quadrats que el Central Park de Nova York, permet unir un projecte de zona basat en la natura, la sostenibilitat i l’oferta cultural, com queda establert en el pla d’actuació per a la muntanya de Montjuïc definit per l’ajuntament de Barcelona i que es va obrir als ciutadans amb 229 propostes presentades; i 4. El seu enclavament geogràfic el converteix en expressió i punt de partida d’una concepció metropolitana que irradia valor, tant dins com fora de Barcelona, ??convertint-lo en una nova centralitat de la ciutat. Aquests quatre factors adquireixen tota la seva significació estratègica quan mirem les ofertes culturals que ens ofereix Montjuïc, com són: El MNAC, la Fundació Joan Miró, el Pavelló Mies Van der Rohe, el CaixaForum, el Museu d’Arqueologia de Catalunya, el Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch, l’Institut del Teatre, el Teatre Lliure, el Mercat de les Flors, el Palau Sant Jordi on es realitzen grans concerts musicals, la Fira de Barcelona, ??el Festival Grec, el Poble Espanyol, l’espai de Ferran Adrià. Aquesta immensa densitat cultural encaixa en un espai de gran valor simbòlic, en ser un dels pulmons naturals de Barcelona. La suma de totes aquestes iniciatives planteja una pregunta a les institucions públiques: Com aconseguir que aquesta oferta fragmentada es coordini per a treure’n el màxim profit per a la ciutat? La pregunta es  porta ja formulant tant des de l’Ajuntament de Barcelona com des de les mateixes institucions, com és el cas de la Fundació Miró, el MNAC o la Fira de Barcelona, ??però sense acabar de concretar la forma de passar de les idees a un pla d’acció. Pavelló Victòria Eugènia Ara es donen les condicions per desenvolupar un pla entre totes les institucions que permeti arribar al 2029, any previst per a celebrar els cent anys de l’exposició universal de Barcelona del 1929, que converteixi Montjuïc en una àrea efectiva per al desenvolupament del patrimoni, la creació i el talent, que fixi les bases per consolidar una àrea creativa connectada al món, que doni suport al MNAC per ampliar el seu projecte expositiu amb la incorporació del pavelló Victòria Eugènia de Josep Puig i Cadafalch que ha estat reformat el 2018. Aquest suport també s’ha de concretar amb més compromís econòmic per part de les administracions, millorant els accessos a Montjuïc i la utilització de l’espai on cal més transport públic, més aparcaments, seguretat i millor transitabilitat quan plou. La Fundació Miró s’ha de convertir en símbol de la relació entre art, naturalesa i arquitectura, tres conceptes que sintetitzen els valors del segle XXI. S’ha d’afavorir el desenvolupament del CaixaForum com a espai de connexió de tradició i modernitat, apostant per la seva enorme capacitat de generar públic. Un plantejament integral de desenvolupament i potenciació de l’àrea cultural de Montjuïc permetrà afrontar la necessària reforma del Paral·lel i de Sants. No hem d’oblidar que per Montjuïc hi passen milions de visitants i, d’altra banda, hi ha els que gaudeixen del pulmó verd de Barcelona corrent o passejant pels seus parcs. Tot això implica definir quin Montjuïc volem per a la dècada vinent. El Teatre Lliure, el Mercat de les Flors, el Festival Grec i l’Institut del Teatre confirmen des de fa anys, amb les seves ofertes artístiques, que es podria treure més profit del seu treball per tal d’establir una àrea d’influència cultural més sostinguda en el temps i que redundi en la ciutat. El paper de la Fira de Barcelona hauria de veure en projectes com el Sónar el paper definitori que representa com a moderador i impulsor de grans esdeveniments culturals que connecten Barcelona amb l’Hospitalet. La muntanya Montjuïc, que arriba als 185 metres d’altura, s’ha de plantejar com a projecte prioritari per a la Barcelona dels deu anys vinents, generant una unió, via interseccions, d’àrees com Sants, el Paral·lel, el port de Barcelona, ??l’Hospitalet de Llobregat, el Prat i la Zona Franca. Montjuïc adquiriria una dimensió única, tant territorial com econòmica, social i cultural que podria ser la prova pilot per a afrontar altres projectes que posseeixen aquest valor basat en la seva capacitat potencial per a traçar connexions. Article publicat a “Política i Prosa”: https://www.politicaprosa.com/montjuic-com-a-prioritat/

Categories
Opinió Recent

40 anys de Federació Catalana de Cineclubs: cinema i cultura popular

Tariq Porter, president de la Federació Catalana de Cineclubs, amb motiu del 40è aniversari de l’entitat i de la propera celebració de la 14 trobada de Cineclubs dels Països Catalans a Reus, ha escrit aquest article per al portal del Cercle de Cultura, on reflexiona sobre el paper d’aquestes entitats culturals arreu del territori:

La cultura popular catalana es caracteritza, entre altres coses, pel seu esperit participatiu i inherentment democràtic. Des de les danses tradicionals, sardana o ball de bastons, a celebracions com els castellers o els correfocs, es traspua sensibilitat per la col·lectivitat tant en el què com en el com: tot plegat són cerimònies on les jerarquies es desdibuixen en l’acció i en l’organització, associacions més formals o menys regides per grups de persones que es van renovant cada generació que passa, vocacional o demogràfica. Amb aquests precedents, qualsevol expressió susceptible d’encaixar-hi fa que tot plegat sigui només qüestió de temps. A propòsit del seu pas, estem de celebració. El 2018 es complia l’efemèride dels 40 anys d’existència de la Federació Catalana de Cineclubs, institució que actualment aglutina 54 cineclubs als països catalans: de València, de Balears, d’Andorra i de Catalunya. 

El cinema és un art en essència col·lectiu, per qui el fa i per qui el consumeix. Per això, era inevitable que els cineclubs –públic que s’organitza per projectar i debatre cinema– entressin a formar part del teixit associatiu, popular i cultural d’aquest país. La Federació fa quaranta anys però els cineclubs catalans fa molt més temps que són actius, sempre inevitablement connectats a les inquietuds i necessitats de cada moment. Quan el cinema és censurat són agents anticensura; quan el cinema no arriba són ambaixadors extramurs; quan no hi ha sala de cinema s’hi converteixen; quan veure un film és massa introspectiu són altaveus de reflexió. En definitiva, els cineclubs formen part d’aquesta cultura convençudament accessible –o generadora d’accessos– que enriqueix artísticament i intel·lectual tothom qui ho vol.

Els cineclubs, durant 2018, van programar, només a través de la FCC, 850 pel·lícules –rècord històric–, amb un índex d’assistència mitjà d’unes 60 persones. Aquestes, sumades a la resta, fan un total d’uns 80 mil espectadors a l’any als cineclubs catalans, xifra que dóna una idea de la seva rellevància en el sector de l’exhibició cinematogràfica. I és que, més enllà dels números, hi ha dues raons per les quals el cineclubisme no perd mai la vigència, especialment en els temps que corren, en l’àmbit cultural, social i polític. La primera és la seva mateixa concepció: el públic determina; el públic fa seu, a través d’una pulsió i inquietud artística, el dret a decidir què vol veure, què li interessa, i què és susceptible d’interessar a la gent. La segona és el diàleg que en sorgeix a través del que es veu, sigui a través de presentacions, col·loquis, tallers, cinefòrums o una simple cervesa en sortir: en definitiva, la llibertat d’expressar-se canalitzada a través del setè art. I encara hi ha una tercera raó: en temps de plataformes digitals i catàlegs de cinema infinits, en temps que, com indica l’estudi recentment publicat per l’Acadèmia del Cinema Català, l’exhibició cinematogràfica al país està canviant, definitivament i per sempre, cap a nous models, creix arreu la reivindicació d’aquesta com una expressió col·lectiva i immersiva, experiència compartida i sensorial. També per això, lluny del lucre minvant de la majoria de sales comercials, els cineclubs seguiran sent grans refugis de cinefília.

Els projectes i reptes que afronta la Federació en els seus quaranta anys demanen reforçar els lligams entre cineclubs i procurar ser un enllaç entre aquests i les institucions del país. Amb la Filmoteca de Catalunya, per exemple, s’ha impulsat la Filmoxarxa, un atractiu catàleg de cinema recent inèdit –sense distribució al país– que des de 2018 es facilita als cineclubs perquè el programin gratuïtament, i que es renova cada any amb nous títols. Aquest catàleg compta, també, amb clàssics catalans de gran interès, com La pell cremada, Vida en sombras o Los Tarantos, i tot plegat enriqueix encara més l’exhibició cinematogràfica dels cineclubs, que –val la pena esmentar-ho– a més de més públic a les sessions, té un alt índex de cinema programat en versió original subtitulada (65% del total), de cinema català (14%, pel 5% de les sales comercials) i en català (26%, pel 2% de les sales comercials), i molta més heterogènia de nacionalitats. Aquesta mateixa col·laboració amb la Filmoteca ha possibilitat realitzar una exposició que, fins gener, es podrà veure a les seves instal·lacions, i que repassa la història dels cineclubs a Catalunya i la mateixa FCC; de com en aquests quaranta anys, persones d’arreu interessades pel cinema, han anat construint una estructura organitzativa que ha permès arribar on som avui. 

Categories
Opinió

La cultura a Catalunya, en retallada permanent.

Arran del manifest signat aquesta tardor per 4 associacions de professionals de la cultura, crític amb la retallada del pressupost de cultura decretat pel Govern, dos membres de l’Associació de Museòlegs de Catalunya, fan una reflexió més general sobre la situació del finançament públic de la cultura al nostre país. El passat 22 de setembre, les Juntes directives de les associacions catalanes professionals dels museòlegs (AMC), de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC), dels conservadors-restauradors (CRAC) i dels crítics d’art (ACCA) van signar un manifest crític sobre la retallada del pressupost de Cultura del 6%, decretat pel Govern de la Generalitat de Catalunya el 2 d’agost de 2019. Han passat alguns mesos, i tot i que l’Estat, segons es va publicar l’11 d’octubre, ha aprovat pagar la bestreta que devia a Catalunya, no tenim constància que aquest estat de coses s’hagi revertit Sobre aquesta retallada del 6%, el més greu ha estat que es volia aplicar, no sols als equipaments culturals que depenen íntegrament del Departament de Cultura (DC), sinó també a altres equipaments de gestió compartida, però no a l’aportació de la Generalitat, sinó a la globalitat del pressupost. Als mitjans va transcendir el cas del MNAC. D’altra banda, el fet que el DC hagi de fer front al pagament pendent de la paga extraordinària dels seus treballadors del 2013 a partir del seu propi ordinari (com ja va passar el 2018) també rebaixa greument la disponibilitat de recursos dels equipaments per a activitats finalistes.  Aquestes mesures han forçat als equipaments culturals de la Generalitat a reduir la seva activitat. Alguns museus hauran de suspendre exposicions que tenien programades per l’any 2020. El DC ha fet un intent de revertir, en part, aquesta afectació. A principis de novembre va reunir als equipaments propis i se’ls va informar que s’havia fet un gran esforç per reduir l’impacte econòmic de la retallada, que finalment es rebaixava a entre un 3% i un 4% de cada pressupost. No ens consta que s’hagi confirmat i comunicat, públicament i oficial, aquesta millora de la situació.  Però si es confirma la mesura, és una bona notícia que pot esdevenir inútil si no s’aplica ràpidament. Qualsevol desbloqueig de recursos a final d’any serà totalment fictici si no es fa ràpidament perquè no quedarà temps per poder fer els tràmits de la despesa a temps abans del tancament de l’exercici. La retallada, objecte d’aquest article, no deixa de ser un símptoma més d’una situació greu d’infrafinançament de les institucions culturals a Catalunya, que ha esdevingut estructural. Podem afirmar sense cap mena de dubte que la cultura a Catalunya viu en una penúria permanent, i això és molt més acusat des del 2011, quan els equipaments  culturals de Catalunya van rebre més intensament les retallades, les més greus comparades amb els països de tot Europa (segons un mapa realitzat per The Guardian el 2012). En aquest estat permanent d’economia de subsistència les darreres retallades sols han fet que empitjorar la situació de les institucions culturals de Catalunya, especialment aquelles que depenen econòmicament (directament, o a través de consorcis) de la Generalitat de Catalunya. Afortunadament, la resta d’equipaments, pertanyents a les diputacions o als ajuntaments, no s’han vist afectats. Els equipaments locals del territori, que depenen majoritàriament del finançament municipal, tampoc han sofert les retallades de les subvencions de la Generalitat ja atorgades. Els grans referents culturals del país, pertanyents a l’Ajuntament de Barcelona o a la Diputació de Barcelona (per posar alguns exemples, el CCCB, el  Picasso o el Mercat de les Flors), tampoc han vist afectat el seu pressupost arran de les retallades del 6% de la Generalitat. Però això no significa que la situació financera dels equipaments culturals locals, globalment, sigui gaire millor que els de la Generalitat. Els equipaments culturals del país segueixen patint una situació de penúria pressupostària greu. Van quedar molt sacsejats quan les grans retallades dels anys 2011-13, que posteriorment només s’han recuperat en part, però ja ens queixàvem de la migradesa del seu finançament des de molt abans. La solució només podrà venir de l’increment dels recursos públics. No es pot fer recaure la sostenibilitat dels equipaments només en ingressos, entrades, i serveis, o en el patrocini privat: cal assumir que és una responsabilitat pública, cal entendre i fer entendre que la cultura és un dret i per tant un servei públic. En conseqüència, junt amb altres polítiques de foment, cal garantir un nucli dur i sòlid de finançament públic que permeti als equipaments culturals desenvolupar amb qualitat i rigor els seus programes de difusió i preservació de productes i béns culturals. La situació de l’economia de la cultura és endèmicament precària des de sempre. Sovint prima més el voluntariat i la vocació que la remuneració justa dels professionals que hi treballem. Les darreres retallades agreugen una situació negativa que perdura en el temps. I és que a la cultura, pel que fa als recursos econòmics, sempre plou sobre mullat. F. Xavier Menéndez i Pablo Daniel Solé i Lladós.  Museòlegs.