El reequilibri no vindrà sol

Carme Puche Moré, cineasta i secretària de l’associació Dones Visuals, ens fa una àmplia reflexió sobre el procés de normalització del paper de la dona a la  cultura i en concret al sector audiovisual.  Pensem-hi: ara mateix estic escrivint aquest article i no estic treballant en el meu últim guió. Aquest podria ser un bon resum de quin és el procés de normalització del paper de la dona a la cultura, i és que les mateixes dones que ja tenim tantes dificultats per accedir als llocs històricament ocupats per homes, a més, ara hem de dedicar el temps a fer-nos visibles, reivindicar el que és obvi i fer didàctica sobre l’estat de les coses. És a dir, que per normalitzar la nostra situació, hem de viure en una anormalitat constant. Us poso un altre exemple. Entro en una sala de cinema a fer una prova de color i el projeccionista es dirigeix a l’home que m’acompanya –jo clarament he entrat la primera, he agafat la paraula, he portat la batuta, que es diu, però no n’hi ha hagut prou, el projeccionista li ha parlat al meu company, que ha hagut de dir, una vegada més, “la directora és ella”–, doncs a més a més de viure aquesta situació que és denigrant, i de refer-me ràpidament perquè ja no li vull ni donar importància, a més a més, he d’explicar per què això està malament. La veritat és que tot plegat podria ser pitjor, perquè en lloc de ser jo una dona blanca heterosexual, podria ser una dona negra, o una lesbiana, o una trans, o alguna persona dels col·lectius repetidament minoritzats i discriminats. Llavors a més potser caldria sumar-hi comentaris racistes i més desafortunats. O potser ni tan sols hauria arribat a creuar la porta d’aquella sala i que el senyor projeccionista em confongués amb algú a qui no cal prendre seriosament, perquè potser mai havia tingut l’oportunitat de fer una feina que es projectés en una sala. Així estan les coses. Però tenim bones noves: les coses estan canviant. Aquest esforç extraordinari que hem de fer les dones té els seus fruits. Hi ha una tendència imparable cap al reequilibri d’una situació que ja no hauríem d’estar subratllant. Hem sumat a la didàctica de la denúncia la necessitat de canviar les coses més d’arrel. Què vol dir això? Que s’han reclamat mesures correctores a les administracions que gestionen els fons públics amb què es fan pel·lícules en aquest país i que aquestes mesures s’han començat a posar en pràctica. Són mesures que incentiven i premien la incorporació del talent femení als equips. Davant aquestes mesures, que han de tornar l’espai legítim que pertoca a la meitat de la població, hi ha una afirmació que es repeteix i que és ofensiva: Això no afectarà la qualitat dels projectes? L’equació és fàcil d’entendre: si incorporem l’excel·lència femenina, el que sortirà no serà l’excel·lència masculina, aquesta prevaldrà, sinó que es reduirà la mediocritat. Excel·lència més excel·lència serà sempre més qualitat. Una fórmula lògica i justa que ha quedat demostrada en altres països com Suècia, a través del seu Swedish Film Institute. Les xifres de professionals en llocs de lideratge (direcció, producció, guió) així com de difícil accés (per exemple, efectes especials) aniran augmentant, però també ho ha de fer el pressupost que s’adjudica als projectes liderats per dones. Encara ara, davant la mateixa qualitat d’equip i projecte, els homes tenen pressupostos més alts. Quan tinguem això, haurem aconseguit una gran fita.  Però no ens deixem enganyar, el reequilibri no va només de xifres. En realitat, aquestes xifres seran difícilment honestes i verídiques si no hi ha una transformació profunda de l’imaginari del patriarcat. En aquest imaginari, es continuen perpetuant els models de superioritat per part dels homes, es continua creient que ells són millors que elles, es continuen explicant les històries des d’un únic punt de vista. El món no pot ser explicat d’una sola manera. Fins que els homes blancs no entenguin els privilegis que tenen, fins que les dones blanques no sentim els privilegis que tenim. Fins que no veiem que el reequilibri passa per fer passos enrere i al costat, per deixar espai, per passar el micròfon, per viure amb entusiasme l’esclat de mirades que pot oferir un nou cinema que encara està per fer…, fins que no hi hagi aquesta transformació profunda en cada racó de la cultura, el 50/50 no serà real. Les mesures correctores són imprescindibles i per això des de Dones Visuals hi dediquem tants esforços, però també ho és canviar aquest imaginari que es cola en cada una de les expressions culturals que avui es porten a terme. En aquest sentit, una de les reivindicacions importants és la incorporació de persones especialistes en perspectiva de gènere i diversitat en totes les comissions que decideixen sobre les ajudes en cultura. Això és imprescindible perquè el diner públic no pot subvencionar projectes que fomentin una visió androcèntrica de la societat, per una banda, i tampoc pot excloure aquells projectes que per diferir dels estàndards de narrativa o temàtica no són compresos per les comissions. Cal donar importància a la diversitat en aquestes decisions. En aquests moments, els nous pressupostos de cultura de la Generalitat contemplen “vetllar per l’aplicació de la perspectiva de gènere en els continguts audiovisuals”. Esperem que aquesta declaració d’intencions es concreti en propostes com la incorporació d’aquestes especialistes a totes les comissions de cultura.  Si aconseguim fer un cinema, i en general una cultura, que diversifiqui les mirades, que ens mostri no solament altres realitats, sinó altres maneres de veure i registrar aquesta realitat, la transformació profunda de què us parlava serà més viable. Tot plegat perquè demà (no d’aquí a deu anys, demà) una trans, una lesbiana, una dona negra, una dona blanca, entrin a la sala de projeccions i no calgui que ningú aclareixi que “la directora és ella”.