Categories
Opinió

El problema de la creació

De Xavier Bru de Sala, publicat a El Periódico el 27 d’octubre del 2015

Tot va començar en el Neolític, quan l’art va passar d’invocació a ofici. Des d’aleshores, la creació s’ha de pagar. No va ser fins quasi noranta segles més tard que els rics van perdre el privilegi de l’exclusiva financera. A partir del segle XIX, el poble contribueix a pagar-la de manera significativa, tot i que selectivament. Amb el desenvolupament de les polítiques culturals públiques, sorgeix la tercera i per ara última forma, també entre les imaginables, de finançament de la creació: l’erari públic. On no arriba el mercat, sosté l’Estat. Ara bé, pel seu propi caràcter arbitrari, el suport a la creació sol ser el capítol més controvertit de les actuacions de l’Administració a favor de la cultura (recordeu Fumaroli). Per això van néixer els consells de les arts, les residències de creadors, els artistes en nòmina o becats. Els diversos mecanismes de suport a la creació estan avui en crisi o en debat. La qüestió de la creació no sotmesa al gust majoritari i als desequilibris de l’intercanvi global, o fins i tot enfocada a fortificar les aportacions pròpies al mercat, és crucial. Això, al món en general. A Catalunya, aquesta mena d’ajuts, que mai van passar del balbuceig, i es pot sostenir que capritxós, es van acabar fa dies, abans fins i tot de la crisi. Els molt pocs que preteníem enfocar el CoNCA cap aquí vam fracassar. D’aquí la shuarització (shuar és el nom no despectiu de jívaro) del nostre consell de les arts, si es pot parlar en aquests termes d’un organisme decapitat pels partits abans del naixement. En aquest sentit, ens trobem molt per sota zero, exactament en època glacial. Cosa gravíssima si considerem que el nostre mercat cultural a penes ensuma la globalització. Cosa encara més greu del que semblaria als pessimistes còsmics si tenim en comptes que la primera llengua de creació a Catalunya no competeix amb peu d’igualtat ni amb les d’abast similar a Europa.