Reptes de present i futur de l'associacionisme cultural

Des de fa molts segles, la identitat del nostre país s’aixeca sobre tres grans pilars: les institucions pròpies, la llengua catalana i la cultura popular. Formant un triangle equilàter, aquests tres elements han preservat un tronc de continuïtat històric. Tanmateix, la importància de tots els vèrtexs no ha estat percebuda de la mateixa manera. En els relats o cròniques històriques, sempre s’esmenta la importància que ha tingut la derogació o recuperació de les institucions pròpies; tampoc s’obvien aquelles lleis i decrets que, bé per prohibició o promoció, han afectat el desenvolupament de la llengua catalana; sí que resta invisible, tanmateix, el paper que el folklore –en el sentit més ampli del terme, comprenent amb aquest mot tota pràctica etnològica—ha tingut en el manteniment de la nació catalana com a entitat cultural diferenciada.

Així doncs, hem de reivindicar la cultura popular, i més extensament l’associacionisme cultural, com una eina d’allò més útil pel desenvolupament del país. El moviment associatiu va ser una peça fonamental en la vertebració de la Catalunya decimonònica, marcada per la gran precarietat de la naixent classe obrera; durant el segle XX ha seguit sent una font de progrés social i lluita contra els règims autoritaris; i no tenim cap dubte que les actuals i futures generacions hi tornaran a trobar una força capdavantera en la defensa dels drets socials i nacionals.

Quin són els grans reptes immediats de l’associacionisme cultural? Interroguem en plural, però podríem respondre en singular. Aconseguir vertebrar les comunitats a nivell local, sigui en l’àmbit dels pobles o dels barris, per tal de garantir una convivència saludable, basada en la participació dels ciutadans i l’acceptació de la diversitat. Contra els discursos polítics basats en la por, que gairebé sempre desitgen justificar derives autoritàries, fomentar el coneixement i relació entre veïns amb perfils sociològics diferents.

Les polítiques inclusives de l’associacionisme cultural han de pivotar entorn tres eixos principals:

-Interculturalitat. Les entitats culturals són un espai de trobada entre persones nouvingudes i catalans autòctons. No es tracta de garantir que tothom pugui viure en una comunitat sense conflicte, sinó fomentar les relacions de veïnatge entre persones de diferents orígens culturals. Algunes possibilitats a emprendre en aquesta direcció estan recollides en el llibre Diversitat i integració en l’associacionisme cultural català, escrit pels sociòlegs Enric Saurí i Marta Rovira (Ens de l’Associacionisme Cultural Català, 2015).

-Gènere. Les dones representen el 60% de la base social de les entitats culturals. Aquesta preponderància, tanmateix, no es manifesta en la representativitat a les Juntes Directives, i encara menys en les presidències. L’associacionisme cultural no pot replicar les dinàmiques excloents que sofreixen les dones en el sector privat. Cal trobar mecanismes de participació que garanteixen la representació paritària a les entitats.

-Generacional. Les dinàmiques associatives impliquen un compromís persistent amb un poble o barri determinat. La generació millennial viu constants canvis de residència i ocupació. Qüestiona el modus operandi de l’associacionisme clàssic, de tall més institucionalitzat, que durant dècades s’ha bastit entorn la creació de Juntes Directives, la redacció d’actes, la configuració d’Estatuts, o la celebració d’Assemblees Generals, entre altres. Les noves formes associatives tendeixen a ser, paradoxalment, “informals”. Cal trobar una solució de compromís que garanteixi que les noves generacions trobin un espai que els reconegui i els permeti l'actuació, i alhora que no suposi un derrocament dels pilars que han fet fort l'associacionisme. Uns guanyaran en conceptes com el compromís i els altres, en l'agilitat i major permeabilitat, qualitats necessàries per aconseguir que les entitats enfilin els reptes de futurs amb el suport de la ciutadania.

Josep Viana

president de l'Ens de l'Associacionisme Cultural Català

 

PS. Aquest article es publica poc després de l'acte de lliurament dels 2ns. premis Antoni Carné de l'Associacionisme Cultural Català.