Prometeu HD – 2.0

“-What is the use of a book,” thought Alice, “without pictures or conversations?” – Lewis Carroll – Alice in Wonderland.

Tot just abans de la seva vertiginosa caiguda per la llodriguera que l’ha de conduir inexorablement al capgirat País de les Meravelles, la nena Alícia de Carroll s’avorreix com una ostra asseguda a la vora del riu amb la seva germana gran que està molt concentrada en la lectura d’un llibre feixuc, un totxo d’aquells sense “imatges ni conversa”. Al meu entendre, Charles Lutwidge Dodgson (Lewis Carroll), matemàtic i escriptor, gran aficionat a la fotografia i agut observador dels infants, va saber copsar molt bé que, paral·lelament a l’experiència del caminar o del parlar, l’ADN cultural de les persones neix i es forma molt aviat en la vida i es composa en aquella edat tant tendre principalment d’imatges i de sons. La paraula i l’escriptura vindran més tard a posar mots a l’experiència, a organitzar el discurs, a introduir-hi la racionalitat i, amb una mica de sort, acabar  d’estructurar el coneixement i el relat: dotant-nos d’una  biografia, en resum.

L’autor d’Alícia morí l’any 1898: feia doncs ben poc que s’havia inventat el cinema; el fantàstic i disputat invent que hauria de portar les societats i les cultures del món llodriguera avall fins al País Digital de les Meravelles actual, on es fertilitzen, es gesten, es distribueixen, es gaudeixen, es nodreixen, es desenvolupen, es perverteixen, es moren, s’enterren i reneixen en un magma movent en transformació constant els fenòmens culturals d’abast mundial que malden per a definir i expressar les essències i afaiçonar les mentalitats del segle. Poc podia doncs imaginar Carroll que 100 anys més tard Alícia, ajaçada a la vora del riu, ja no s’avorreix gens, capficada com està en els jocs o pel·lícules o web-sèries del seu mòbil o tauleta, immersa fins i tot en un món 3D gràcies a les seves ulleres de realitat virtual. Alícia ja no veu passar pel seu costat el conill blanc que fa tard ni sent el tic-tac del seu rellotge desproporcionat. Ja fa una bona estona que ella vagareja entusiasmada i absorta, sola o virtualment acompanyada, pel seu particular país meravellós.

L’alfabetització primera dels infants avui dia, i també de manera fonamental la que més tard i en solució de continuïtat al llarg de la vida desenvolupen els adults, és audiovisual. Es un fet encara no massa reconegut potser a les escoles: no s’ensenya encara per regla general a analitzar en profunditat les imatges en moviment, encara menys a descodificar-les en un conjunt morfològic i sintàctic coherent. Tard o d’hora haurem d’acceptar plenament que ser capaços d’analitzar a fons Viridiana  o El Verdugo és tan important a l’hora d’establir els paràmetres d’escolarització d’un individu com saber llegir El Quixot o La Plaça del Diamant. La història explica tanmateix que si bé Colom topà amb Amèrica l’any 1492, es trigaria més d’un segle a incloure el continent en els mapes i globus terraqui de les principals Universitats d’Europa. Agradi o no, el nostre consum cultural principal és audiovisual. La nostra font primera de coneixement i d’informació també. De manera aclaparadora, és justament el que veiem a la pantalla que constitueix l’espurna que ens porta a veure tal exposició, tal obra de teatre, tal concert, tal museu i sí, també de manera auto-referencial, tal altre producció audiovisual: la capacitat transmèdia de l’audiovisual, gràcies a les seves possibilitats tecnològiques actuals tant pel que fa a la producció com al consum, semblaria infinita.

I és també per aquesta raó que, al meu entendre, l’audiovisual, a part d’haver-se convertit ja en el mitjà de difusió cultural per excel·lència de les societats occidentals, funciona cada vegada més com el principal instrument de diàleg entre l’artista i el públic, en detriment de la crítica especialitzada escrita en revistes i diaris. Qualsevol dels formats audiovisuals dramàtics, documentals o de reportatge, de video-art, etc. que el creador desitgi cultivar, aquests li permeten efectivament de comunicar-se directament i d’establir un diàleg amb el seu públic; diàleg  que, d’efectuar-se des de les xarxes socials, es pot portar a terme fins i tot a temps real! D’altra banda, cal remarcar també aquí que l’audiovisual s’utilitza cada cop més en totes les disciplines com a instrument intern del propi creador per tal de monitoritzar, entendre i estructurar la evolució del seu procés creatiu.

La revolució digital i tecnològica actual possibiliten, al voltant de l’audiovisual entès en el seu sentit més eclèctic i que domina amb escreix els continguts a la xarxa, una infinitat de manifestacions culturals amb una gran capacitat de pol·linització que traspassa classes socials, grups generacionals i fronteres com no s’havia vist al món des de la invenció de la impremta de Gutenberg: en la mesura en que facilita el diàleg i multiplica exponencialment a les xarxes les possibilitats de difusió de l’obra del creador, com hem explicat anteriorment, però també gràcies a la promesa implícita per a cadascú de nosaltres que suposa el oferir-nos la oportunitat de fer de creadors de les nostres pròpies fantasies: creadors accidentals, eventuals o fins i tot amb una ferma vocació professional, això no importa! Efectivament resulta relativament assequible avui dia fer-se amb una càmera digital HD, un bon programa d’edició d’imatge i so i produir les nostres pròpies produccions audiovisuals que es poden difondre amb facilitat a tot el món a la xarxa. La democratització dels mitjans fa de tots nosaltres creadors en potència i això dinamitza encara més el diàleg creador/públic del que parlàvem més amunt. Aquest fenomen es palpable de manera notòria i a gran escala en les gegantines manifestacions culturals i globals transmèdia d’origen anglosaxó que no podem defugir, tan universal és el seu abast, com per exemple la franquícia de Star Wars: creadors i fan base o seguidors estan en constant dialèctica internáutica sobre la evolució de la saga fins i tot en els detalls més ínfims (incloent-hi moltes vegades apassionades discussions sobre el cast i fins i tot aspectes capitals com el cànon oficial, l’autoria del director o del guionista d’un dels episodis de la franquícia, etc.). La saga adquireix vida pròpia i es fa entre tots. El mateix es pot donar a petita escala, i per a grups més reduïts i/o més especialitzats.

L’audiovisual ha permès doncs, a partir d’Internet i de la digitalització, la democratització radical dels mitjans de producció alhora que ha afavorit com mai la diàspora global de continguts i manifestacions culturals transmèdia, potenciant la creació, cada vegada més col·lectiva, de cosmovisions balzaquianes d’abast universal que s’expressen de manera diversa i específica alhora en el sector del llibre, del còmic, de les arts visuals, de la música, de l’espectacle en viu, etc., en els múltiples aparadors del nostre Parnàs contemporani on tots i cadascú podem ser cridats a ser poetes, i d’una radical diversitat com Philip K. Dick i Ridley Scott ja profetitzaven a Blade Runner; diversitat i radicalitat que obliga a diversificar pantalles i continguts i a inventar nous i agosarats models de negoci cultural.

Tota aquesta activitat frenètica i la colossal energia social i financera que se’n deriva també suposa un repte extraordinari per a l’artista i creador individual que pot veure com la seva autoria individual es fa fugissera com la sorra escolant-se entre els dits de la mà, i per també a les cultures minoritàries, que han de maldar més que mai per a fer sentir la seva veu al mig d’aquest concert pantagruèlic alhora que es veuen obligades a reforçar activament els trets originals i únics que distingeixen la seva veu de les demés.

Però aquesta ja seria una altra història...

Ferran Audí