Calen més empresaris culturals

El pes real d'una cultura es mesura pel nombre de persones que la consumeixen o que la practiquen, és a dir llibres que es llegeixen, persones que van al teatre o al cinema, museus que s'omplen o simplement tallers de pintura als centres cívics plens d'artistes amateurs. Les rareses, tot i poder ser extraordinàries no són altra cosa que excepcions sobre les quals no es pot fonamentar un sistema sòlid i sostenible.

Ser minoritari no significa tenir poc públic sinó únicament tenir menys públic, la qual cosa és perfectament coherent amb les dinàmiques de pluralitat i diversitat de tota realitat cultural.

La dansa ven menys entrades que el rock and roll, però dins de la dansa hi ha artistes consolidats, com dins el rock els hi ha de maleïts. Un model anòmal és aquell que ofereix constantment molta més activitat de la qual es demanda i aquest model és doblement anòmal quan aquest diferencial es sosté únicament amb fons públics.

Un artista pot rebre subvencions per produir els seus espectacles, fins i tot no ha de ser imprescindible que recuperi aquestes inversions a fons perdut a taquilla.
El inquietant és que no aconsegueixi mantenir, en l'explotació dels seus projectes, ocupacions rellevants que tinguin una relació equilibrada amb el cost de les seves produccions. Quan això passa repetidament les polítiques culturals públiques són ineficients i en última instància injustes.

Si acceptem aquests principis bàsics d'orientació cultural, hauríem de preguntar perquè fracassen tants projectes a Catalunya i la resposta és molt simple: no tenim empresaris culturals o com a mínim hi ha molt pocs.

Un empresari és essencialment un mediador entre un producte i els seus potencials consumidors, una persona que entén que la publicitat és una inversió i no una despesa, un constructor de relacions entre artistes i públics, algú que mesura les expectatives, minimitza els riscos i optimitza els resultats.

A Catalunya hi ha una quantitat enorme d'artistes que fan funcions d'empresari cultural i que viuen enamorats dels seus projectes, però en realitat l'empresari entès com una figura amb personalitat i funcions pròpies no existeix i quan apareix tendim a demonitzar convertint-lo en sospitós d'abús comercial i enriquiment indegut.

Així li va a la dansa o al cinema. Millor li va a la música en viu o al teatre, sempre al rebuf d'un mercat global genuí que no funciona digitalment i els mercats locals no estan controlats per grans multinacionals. La dansa és un cas paradigmàtic. Després d'anys d'importants subvencions (sempre insuficients malgrat tot) no ha aparegut cap espai privat estable que la programi. Hi ha una bella excepció: la sala Hiroshima, però es tracta d'un local relativament petit i amb una programació estacional.

A la música li va millor però tampoc és per tirar coets, perquè no sobren els locals amb música en directe i les normatives municipals que haurien afavorir-la no existeixen. L'empresari cultural arrisca els seus diners amb l'objectiu de guanyar més i això en la cultura no està ben vist, encara que si ho aconsegueix l'artista tots ho vegem com una cosa perfectament normal.

El cas del cinema és tràgic. Tenim una quota de pantalla del 2 per cent, que millora si comptabilitzem les coproduccions amb empreses espanyoles encara que això ens obligui a plantejar quina és l'autèntica definició de producció cinematogràfica catalana. Molts empresaris de cinema catalans produeixen i dirigeixen les seves pròpies pel·lícules i evidentment el rigor tècnic amb què s'afronta la comercialització deixa molt a desitjar.

També és habitual confondre la figura del gestor cultural amb la de l'empresari i no són el mateix. A Catalunya el gestor cultural s'ha format per treballar en el sector públic cosa que queda clara per poc que repassem els plans curriculars dels múltiples màsters i postgraus que ofereix el mercat. Fins i tot en escoles de negocis tan famoses com ESADE enfoquen els seus cursos de gestió cultural a l'ombra de l'administració que, d'altra banda, ha estat el seu principal client.

El sector cultural català necessita empresaris capaços d'ampliar la demanda cultural, de seduir nous públics i crear escenaris per al consum perdent-li el por al mercat i als seus condicionants. El necessiten els nostres creadors i productors de la mateixa manera que ho necessita el públic, tant el local com el que ens visita de vacances o en fires i congressos.

Article de Xavier Marcé publicat a Economia Digital: https://ideas.economiadigital.es/xavier-marce/xavier-marce-hacen-falta-mas-empresarios-culturales_539927_102.html