La cultura a Catalunya, en retallada permanent.

Arran del manifest signat aquesta tardor per 4 associacions de professionals de la cultura, crític amb la retallada del pressupost de cultura decretat pel Govern, dos membres de l'Associació de Museòlegs de Catalunya, fan una reflexió més general sobre la situació del finançament públic de la cultura al nostre país.

El passat 22 de setembre, les Juntes directives de les associacions catalanes professionals dels museòlegs (AMC), de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC), dels conservadors-restauradors (CRAC) i dels crítics d’art (ACCA) van signar un manifest crític sobre la retallada del pressupost de Cultura del 6%, decretat pel Govern de la Generalitat de Catalunya el 2 d’agost de 2019.

Han passat alguns mesos, i tot i que l’Estat, segons es va publicar l’11 d’octubre, ha aprovat pagar la bestreta que devia a Catalunya, no tenim constància que aquest estat de coses s’hagi revertit

Sobre aquesta retallada del 6%, el més greu ha estat que es volia aplicar, no sols als equipaments culturals que depenen íntegrament del Departament de Cultura (DC), sinó també a altres equipaments de gestió compartida, però no a l’aportació de la Generalitat, sinó a la globalitat del pressupost. Als mitjans va transcendir el cas del MNAC. D’altra banda, el fet que el DC hagi de fer front al pagament pendent de la paga extraordinària dels seus treballadors del 2013 a partir del seu propi ordinari (com ja va passar el 2018) també rebaixa greument la disponibilitat de recursos dels equipaments per a activitats finalistes. 

Aquestes mesures han forçat als equipaments culturals de la Generalitat a reduir la seva activitat. Alguns museus hauran de suspendre exposicions que tenien programades per l’any 2020.

El DC ha fet un intent de revertir, en part, aquesta afectació. A principis de novembre va reunir als equipaments propis i se’ls va informar que s’havia fet un gran esforç per reduir l’impacte econòmic de la retallada, que finalment es rebaixava a entre un 3% i un 4% de cada pressupost. No ens consta que s’hagi confirmat i comunicat, públicament i oficial, aquesta millora de la situació.  Però si es confirma la mesura, és una bona notícia que pot esdevenir inútil si no s’aplica ràpidament. Qualsevol desbloqueig de recursos a final d’any serà totalment fictici si no es fa ràpidament perquè no quedarà temps per poder fer els tràmits de la despesa a temps abans del tancament de l’exercici.

La retallada, objecte d’aquest article, no deixa de ser un símptoma més d’una situació greu d’infrafinançament de les institucions culturals a Catalunya, que ha esdevingut estructural. Podem afirmar sense cap mena de dubte que la cultura a Catalunya viu en una penúria permanent, i això és molt més acusat des del 2011, quan els equipaments  culturals de Catalunya van rebre més intensament les retallades, les més greus comparades amb els països de tot Europa (segons un mapa realitzat per The Guardian el 2012).

En aquest estat permanent d’economia de subsistència les darreres retallades sols han fet que empitjorar la situació de les institucions culturals de Catalunya, especialment aquelles que depenen econòmicament (directament, o a través de consorcis) de la Generalitat de Catalunya. Afortunadament, la resta d’equipaments, pertanyents a les diputacions o als ajuntaments, no s’han vist afectats. Els equipaments locals del territori, que depenen majoritàriament del finançament municipal, tampoc han sofert les retallades de les subvencions de la Generalitat ja atorgades. Els grans referents culturals del país, pertanyents a l’Ajuntament de Barcelona o a la Diputació de Barcelona (per posar alguns exemples, el CCCB, el  Picasso o el Mercat de les Flors), tampoc han vist afectat el seu pressupost arran de les retallades del 6% de la Generalitat. Però això no significa que la situació financera dels equipaments culturals locals, globalment, sigui gaire millor que els de la Generalitat.

Els equipaments culturals del país segueixen patint una situació de penúria pressupostària greu. Van quedar molt sacsejats quan les grans retallades dels anys 2011-13, que posteriorment només s’han recuperat en part, però ja ens queixàvem de la migradesa del seu finançament des de molt abans. La solució només podrà venir de l’increment dels recursos públics. No es pot fer recaure la sostenibilitat dels equipaments només en ingressos, entrades, i serveis, o en el patrocini privat: cal assumir que és una responsabilitat pública, cal entendre i fer entendre que la cultura és un dret i per tant un servei públic. En conseqüència, junt amb altres polítiques de foment, cal garantir un nucli dur i sòlid de finançament públic que permeti als equipaments culturals desenvolupar amb qualitat i rigor els seus programes de difusió i preservació de productes i béns culturals.

La situació de l'economia de la cultura és endèmicament precària des de sempre. Sovint prima més el voluntariat i la vocació que la remuneració justa dels professionals que hi treballem. Les darreres retallades agreugen una situació negativa que perdura en el temps. I és que a la cultura, pel que fa als recursos econòmics, sempre plou sobre mullat.

F. Xavier Menéndez i Pablo
Daniel Solé i Lladós. 
Museòlegs.