Agustí Fructuoso: "La cultura és com un jonc, fràgil, però resistent i difícil de tombar"

Entrevista a Agustí Fructuoso, pintor i co-fundador del projecte TPK Art i Pensament Contemporani l’any 1977. Actualment hi continua lligat com a responsable d’exposicions i intercanvis internacionals

Com estàs vivint el dia a dia del confinament a nivell personal i a nivell professional? 

Personalment, m'imagino que com tothom, amb ganes de veure a amics i família. M'ho estic prenent com un temps de malaltia, aquest temps en què no pots fer res del que fas diàriament però que en canvi et permet gaudir d'una curiosa llibertat en el sentit que et pots permetre perdre el temps o millor dit no tens per què tenir l'obligació d'aprofitar-ho, ja que la malaltia et justifica no fer-ho. En el meu cas em permeto dibuixar i pintar allò que si pogués anar al meu taller, no faria per un absurd sentit de responsabilitat. El dia abans del confinament em vaig  proposar que fos una pausa productiva  i malgrat que he hagut de  suspendre  tres exposicions, estic acceptablement satisfet del treball resultant. Dibuixo molt, feia molt de temps que no dibuixava tant  i la veritat és que m'ho passo molt bé encara que sempre tinguis al cap el patiment de tantes i tantes persones i la incertesa de futur que la situació actual obre . Dit això tinc ganes de poder tornar a anar a l’estudi i veure els quadres grans de dos metres per dos metres i més. 

Com creus que afectarà aquesta situació al sector on desenvolupes la teva activitat professional i a la cultura en general i a les persones?

Sempre es diu que tota crisi és una oportunitat i com a tal hauríem de ser capaços de treure conclusions positives per a futures actuacions, perquè les negatives ja es presenten soles. Aquesta crisi el que posa de manifest  dins del sector  cultural  és el precari en què se sustenten les seves estructures. Ningú sap com se sortirà d'aquesta crisi, però una cosa crec que és certa, sortiran pitjor aquells sectors que no siguin considerats necessaris per a la societat. Llavors la pregunta és: la cultura és vista per la societat realment com un bé necessari?, la resposta és no i una prova no són  els baixos pressupostos institucionals dedicats a la mateixa sinó la poca o cap resposta de la societat cap aquest fet.  Aquesta poca o cap implicació de la ciutadania amb la cultura – problema no aliè a responsabilitats del mateix sector cultural que caldria analitzar amb honestedat- farà que, en un futur a curt i mitjà termini, l’àmbit que quedarà més tocat serà el de la difusió perquè justament és aquest el que estableix un pont de relació entre creadors i ciutadania. En aquests moments no sols estem instal·lats en la “societat de l’espectacle“ com deia Guy Debord,  sinó que ens hem instal·lat en la “societat de l’espectador “, de manera que moltes vegades anem més als “llocs“ que a les “coses“. Aquesta passivitat influeix negativament al desenvolupament de la relació cultura-ciutadania i només es pot corregir potenciant els ensenyaments artístics en tots els seus nivells.

Un missatge que animi a tothom vers la cultura, un consell, una recomanació per a aquests moments.

La creació em preocupa relativament, si va seguir sent possible la poesia després d'Auschwitz, seguirà sent possible després del coronavirus. En el pitjor dels casos, potser hi haurà una tria  de projectes i desapareguin temporalment aquells més  “mastodònticament” innecessaris. Continuant en el pitjor escenari possible, la indústria cultural pot quedar més o menys “tocada", però quan dic que la creació em preocupa relativament és perquè els creadors seguiran treballant com han fet sempre i amb les circumstàncies que calguin, de fet això ja succeeix.

Em preocupa més el deteriorament que puguin patir els canals de difusió i distribució públics, privats i  “emergents“ i el que això pugui repercutir no en la creació però sí en la seva visibilitat i en la seva vessant com espai públic de reflexió i crítica. El missatge positiu és que la cultura és com un jonc, fràgil però resistent i difícil de tombar.

Enumera i/o explica possibles mesures de recuperació per al sector cultural.

Quan passi tot tindrem una perspectiva més clara de com ha quedat el camp de batalla, totes les baixes i totes les mutilacions. D'altra banda no serà estrany que al principi de la sortida es produeixi una gran eufòria social traduïda en una gran necessitat de sortir i assistir a tots aquells esdeveniments culturals que  han estat negats per  la pandèmia. Si es produeix això, que seria el de desitjar, també és possible que sigui un efecte passatger i que després d’un temps, la cultura torni a la fràgil situació en què es trobava abans de l'epidèmia.

La meva impressió és que estem en un moment clau com també ho va ser la crisi econòmica que es va iniciar el 2007, però pitjor en el sentit que en aquella crisi hi havia l'esperança de poder canviar les relacions socials i econòmiques  i treballar per una societat més justa. Aquesta esperança s'ha anat esvaint a una gran velocitat , provocant una total desconfiança ciutadana cap a les institucions polítiques. Aquest moment és pitjor, deia, perquè aquella esperança en aquests moments no existeix  ni tan sols com a possible utopia.

Dit això hauríem de ser conscients que un dels fracassos de la sortida de la crisi anterior i per a mi el gran culpable de la pèrdua de confiança, és que ens vàrem seguir comportant com si no hagués passat res, com si el problema no fos responsabilitat de tots i vàrem continuar cadascun al nostre  espai sense afrontar realment el conflicte i el conflicte no és altre que l'estructuració d’un espai de responsabilitat política  des de l’individu cap la societat i a l'inrevés.  Mentre aquesta relació no canviï i la ciutadania no entengui que el seu únic poder per incidir en les polítiques culturals, econòmiques, sanitàries, social, etc., és la seva implicació en aquestes, la sortida de la crisi serà pitjor que la del 2007.

Fins ara podíem enganyar-nos i pensar que amb publicar opinions a Facebook, votar cada x temps i manifestar-nos de tant en tant, ja érem individus lliures i  influents, ara ja sabem que no és així i és aquest fet el que em porta a pensar que o som capaços d'entendre que la nostra implicació com a individus a la vida pública i que la complicitat amb els altres és necessària per poder ser partícips  en la presa de decisions o la societat com a tal serà cada vegada més fràgil, més  precària i l’individu cada vegada amb menys atributs com a ciutadà.

En cultura tenim el gran avantatge que, en aquest moment, no cal inventar res per ser propositius, únicament el que cal fer per començar és posar en funcionament lleis i objectius que des de fa molts anys es van plantejant des del  sector i que encara no s’ha aconseguit quallar: llei de mecenatge, estatut de l'artista, educació artística entri a l'escola de manera real, si se’m permet la paraula “desprecarietzar” el treball cultural i per descomptat aclarir el tema de la inversió cultural de les institucions públiques: quin percentatge del pressupost públic ha de retornar a la Cultura a partir del que aquesta representa dins del PIB . Aquestes mesures i altres més sabudes per tots són les que cal posar en marxa per contribuir a un enfortiment sòlid del teixit cultural.