1.000 espirals sonores i universals

“D’ONES: (R)evolució de les dones en la música”,  protagonitzada per 1.000 artistes femenines dels Països Catalans al llarg del darrer segle a través de composicions, cançons i videoclips, és una gran exposició comissariada pel grup Enderrock, que es pot visitar al Palau Robert fins l'abril de l'any vinent. La directora de redacció de la revista capçalera del grup editorial, Helena Morén Alegret reflexiona -al text que podreu llegir tot seguit i que publiquem en exclusiva- sobre la importància de donar visibilitat a la creació i interpretació musical femenina i normalitzi el (re)coneixement del seu paper cabdal en la nostra cultura.

En un futur més o menys proper transcendirem la distinció femení-masculí, però el fet és que fins fa ben poc (i encara avui a molts llocs) era una opinió estesa que les dones que exercien l’ofici d’artista ho feien com un passatemps fins casar-se o que les seves limitades dots només els permetien reproduir les obres dels genis masculins o fins i tot que només les que eren filles o germanes seves tenien garantida certa projecció (i en el millor dels casos). Per a la societat elles no podien crear res de nou que no fos el que podia néixer dels seus ventres; però lluny de situar la gestació musical en un tret natural, l’exposició D’ONES a través de mil veus femenines vol transmetre aquell fil del saber que s’ha perdut massa en el pou de la història. Perquè no és fins que apareixen estudis de gènere que comencen a deixar emprempta (tot just als anys noranta del segle XX) i se sap recuperar i fer-les emergir en nacions que es construeixen sobre valors democràtics.

Les dones sovint han passat a la història com a éssers anònims. D’ONES és un exercici de visibilitat i audició d’algunes de la veus que tantes vegades han estat minimitzades i que avui, si no s’hagués posat el focus, resultarien inaudibles en la selva sonora global. D’ONES aposta doncs per una nova cultura que normalitzi la inclusió de veus femenines al seu corpus i cannon musicals. I el recorregut proposat reprodueix molts viatges interiors (a les ments o les cases), per tradició oral o mecanitzada, perquè vibrin i ressonin als visitants. Un esperit femení que fa vessar la música de D’ONES d’un segle, distribuïdes en gèneres musicals: Cançons de bressol i infantils, Folkloristes i tradició oral, Clàssica i òpera, Músiques d’arrel popular, Poesia musicada, Cançó d’autora, Jazz i blues, Rock’n’punk, Pop i Músiques urbanes. Totes hi ressonen al cartell de l’exposició a través d’un símbol tan ancestral com l’espiral que vol simbolitzar l’acte de creació. Una revolució quantitativa de veus, aquest miler, que es llegeix i desenvolupa de manera evolutiva; com els colors donen forma i fan visibles contexts no visibles, així els diferents gèneres musicals presents al Palau Robert de Barcelona fan emergir les diverses veus de les dones de l’últim segle.

Aquí les ones sonores de les dones es fan escoltar i generen imatges per a tots els gustos: els coixins en el bressol, les partitures del Cançoner Popular de Catalunya, la sala color bordeus amb objectes icònics de la clàssica (de l’original de l’òpera Schiava i Regina  de Lluïsa Casagemas a un dels grammy d’Alicia de Larrocha), el terrat que respira les músiques populars que s’escoltaven pels celoberts de les cases, l’habitació de la creació de la veu pròpia i la poesia, el despertar feminista de l’emblemàtic vinil Dones, flors i violes (1980) per a una nova cançó d’autora, el club de jazz que ve del blues i se’n va al soul, l’escenari del rock que esclata al punk, la discoteca i els videoclips del pop que són espectacle, l’asfalt i les noves tecnologies de les músiques urbanes que dibuixen noves tendències.

D’ONES va més enllà de l’omnipresent pla físic del cos de dona i el visitant es pot endinsar per elevar-se en el seu pla mental musical, que ja no és un vedat només dels homes. A D’ONES la realitat esdevé lliure d’obstacles i de prejudicis i es pot obtenir la visió elevada que mereix tothom, amb la paritat com a fita. L’exposició vol restituir la veu silenciada o no prou estesa d’aquelles dones que han tingut, tenen i tindran un paper en la transformació de la música als Països Catalans, alhora que prescriu l’evolució de sonoritats predominants d’una manera experiencial. Tot per un reconeixement sobretot a les dones que han liderat projectes i formacions en els últims cent anys, i les que han obert escletxes i camins.

El solc que resta dibuixat va de la folklorista Palmira Jaquetti a la cantant Dàmaris Gelabert. De la veu de Miquela Lladó a la de Maria Arnal, o de Maria del Mar Bonet a Bikimel, passant per Meritxell Gené o Sílvia Pérez Cruz. També col·lectius han tingut un bon bullidor de propostes, no només les més conegudes cinc jutgesses dels Setze Jutges, també les glosaires de Cor de Carxofa o la colla de veus i instrumentistes sorgides de la Sant Andreu Jazz Band. Noms traduïts en 1000 cançons que remouen consciències quan es tracta de Nova Cançó i moviment feminista, com les pioneres Guillermina Motta o Marina Rossell, però també dones que tracen una trajectòria de tota una vida com Núria Feliu (intèrpret) o Anna Bofill (compositora i arquitecta). Dones empoderades com Marinah (Ojos de Brujo) o Amparo Sánchez (Amparanoia) obren pas a les veus més joves d’Ivette Nadal, Núria Graham, Andrea Motis, Judit Neddermann, Joana Serrat o Bad Gyal. La música és el llenguatge universal per excel·lència, D’ONES desitja que elles acabin sent-ho també: universals.