L’obra mestra de Fabra

Jordi Llavina reflexiona sobre la importància de la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra, juntament amb altres grans obres com el diccionari de Català-valencià-balear d'Alcover-Moll o l'Onomasticon Cataloniae de Joan Coromines. L'escriptor subratlla que aquesta gramàtica "representa un símbol rotund: ell és qui es va encarregar de convertir una llengua antiga i rica que patia el desori de qualsevol llengua no reglada en una de moderna, hàbil per a l’estudi de qualsevol matèria".

Llavina assenyala que "m’ha vingut de gust consignar el nom d’aquests tres homenots a propòsit de l’Any Fabra, que celebrarem enguany, i que té com a comissari el professor Jordi Ginebra. Aquest 2018 fa 150 anys que va néixer el Mestre, 70 que va morir i també en fa exactament cent que va publicar la Gramàtica catalana (el 1918), que encara és la base de la nostra gramàtica normativa. No podem dir, esclar, que gràcies a Pompeu Fabra comença l’estudi de la llengua: Alcover -amb qui, per cert, el barceloní no va tenir una relació gaire fluida-és anterior. Però sí que Pompeu Fabra representa un símbol rotund: ell és qui es va encarregar de convertir una llengua antiga i rica que patia el desori de qualsevol llengua no reglada en una de moderna, hàbil per a l’estudi de qualsevol matèria. No debades el senyor Pompeu ha estat considerat el seny ordenador de la llengua catalana."

L'escriptor afegeix que "el DGLC és un llibre de llibres. I podríem dir que inclou tota la resta de títols i de textos, escrits o per escriure: llibres de poemes, de memòries, manuals d’instruccions, obres de teatre, novel·les, assajos, prospectes... I això és així perquè un diccionari de definicions, conservant les paraules de la llengua, conté, en germen, tots els llibres possibles, tots els textos imaginables. Quan aquest es va publicar, l’any 1932, molts escriptors el van rebre com una autèntica benedicció. El meu exemplar n’és la vintena edició, de 1985. La primera, com s’acaba d’apuntar, era del 32. La segona, ben significativament, de 1954. Entremig es va produir, a Espanya, una guerra fratricida, els vencedors de la qual van encruelir-se, i de quina manera!, amb la llengua que aquest benaurat volum mirava de preservar (un destacament militar va destruir, malèvolament però vana, les planxes del diccionari). Perquè Fabra, molt més que Espriu, va viure per salvar-nos els mots!

Podeu llegir l'artícle íntegre, publicat al diari ARA, des d'aquest enllaç: https://www.ara.cat/opinio/jordi-llavina-obra-mestra-pompeu-fabra_0_1964803504.html